Pàgines

dimecres, 29 de desembre del 2010

Go to London!

Divendres marxo a Londres amb unes amigues. Passarem allà el fi i cap d'any i tornarem el dia 5 tot seguint l'estrella d'Orient i apunt per anar a esperar els reis.
Diuen que ens trobarem neu i fred. A mi, realment més igual perquè amb neu o sense gaudiré de la ciutat, de la companyia i de la meva llibertat.

JO acabo l'any molt millor de com el vaig començar. Podriem dir que soc una Laura diferent.. I acabo l'any de la millor manera possible. Els Reis mags s'han avançat i m'han deixat un Nadal que no oblidaré mai i on he recuperat molta il·lusió que creia perduda. La vida, per primer cop en molt temps, m'ha sorprès gratament i no puc deixar d'estar agraïda. Llàstima que no tot es pogui explicar !!

Happy new year!!

Laura

diumenge, 26 de desembre del 2010

Sovint....

- Penso que soc massa complicada
- Em sento molt perduda
- tinc la sensació de no tenir el control de la meva vida
- m'espanto amb la meva capacitat tant de "no sentir" com de "sentir masa"
- que em costa molt moure'm dins l'escala de colors. Quan es tracta de sentiments o és blanc o es negre.
- Em sento com en "stanby"
- Penso que em sento molt a mi mateixa pero no em se escoltar.
- Sento una buidor existencial

Però... també Sovint....

- M'agrado molt
- Penso que em queda molt per viure i molt camí endavant
- Sento que ara no estic en un moment de decisió sino de valoració.
- Gaudeixo de les petites coses com mai ho havia fet
- em sorprenc gratament
- Recordo que no cal córrer
- Visc en un món molt meu i privat
- Monto els meus castells a l'aire

dimecres, 22 de desembre del 2010

I ja arriba un altre Nadal...

NO crec en la bondat del Nadal, no soc creïent. No em sento representada ni pel pessebre ni per l'Arbre, ni em crec la historia de la Santa Nit, ni en el pobre fuster Josep. No m'agraden els turrons ni faig cagar el tió! Però...

- tinc moltes ganes de veure els meus.
- Celebrarem que aquest any no hi falta ningú a taula sinó que som dos més!
- Les Neules si que m'agraden:)
- Les primeres festes de Nadal amb el meu estòmag nou!
- Un any més, noto que passaré aquestes festes envoltada de la gent que estimo i que m'estima, i un any més noto que tot és on ha de ser.

visqueu o no el Nadal, creïeu en ell o no, en tingueu ganes o no.. Sols us desitjo que sigueu en aquestes festes amb els vostres, lo feliç que jo seré amb els meus.

BOn Nadal!

dilluns, 20 de desembre del 2010

" que no estamos tan bien..."

Un dels meus proposits pel nou any és que no m'enganyaré més ni enganyaré als del meu voltant i diré les coses pel seu nom.

Tot i que encara no ha començat el nou any m'avanço amb la declaració d'avui.

JO Laura, reconec que no estic tant be com dic que estic i que la caiguda del cabell m'està començant a traumatizar!. NO se com pentinarme per no veurem les putes clapes que se que tots veieu, encara que no m'ho dieu. Jo Laura, em veig fatal al mirall em pentini com em pentini. I no, no ho porto be. Gens be. Em cagunlaputa mil vegades. Odio el meu cabell i odio que el metge em diqui .."ja creixerà"... Collons que porto mes de 5 mesos esperant que creixi i ni creix ni em deixà de caure!

Que sapigeu que ho porto fatal, que em veig horrible i que estic desmoralitzada.
Al loro que no estamos tan bien!


divendres, 17 de desembre del 2010

Pinzellades de felicitat.

Sovint vivim instants de felicitat. A vegades però, no soc concient d'aquest moments fins que han passat, d'altres si. Son intants breus, generalment no responen a grans moments, ni grans ceremonies. Son simplement moments on et sents embolcallat. On et sents especial, on sents que tot té sentit. Moments que voldries aturar.

Aquesta setmana he tingut petits intants així, de plena conciència. Pinzellades de felicitat en el quadre de la meva vida.

Un exemple seria que un grup de mares d'alumnes em van preperar una festeta sopresa per donar-me un regal de nadal. Molt senzill però de cor. Amb molta il·lusió i sentia que ho feien gaudint casi tant elles com jo. JO no em sentia mareixadora, jo sols fai la meva feina! Però em va arribar moltisim els somriures de les nenes que havien preparat el detall i la sencillesa de tot plegat però carregat d'amor. D'un amor d'aquell que saps que és de veritat.

Una altre instant ha sigut l'arribada d'unes cosinetes a la familia, en aquest cas de dos en dos! El recent estrenat pare m'explicava el moment del part i sentia la seva veu entre emocionada i amb més força que mai. Sols per telefon generava una força vital brutal. El notaves ple d'una felicitat i d'una energia vibrant. Em vaig emocionar només de sentir com ell havia viscut el moment. Son d'aquelles moments que no saps que dir perquè se't fa un nus a la gola.

I per acabar d'arrodonir la setmana, avui a l'escola ajudava a disfressar els nens que vestits de pastorets despres ferien el recital de nadales davant els pares. Reien mentre jo atabalada buscava els sarrons i barratines que s'havien perdut. Posar ordre era una mica dificil aixi que els he deixat fer bastant l'animal, perquè avui em venia de gust ser una mica més lliberal. Vestits de pastorets hem sortit al pati i em fet una megaabraçada de grup d'aquelles que a mi m'agraden tant. Estàvem a l'aula esperant la mestre quan em pregunten..
- Laura vindràs a veurens cantar??
- No puc, haig de marxar a casa

Llavors de cop s'han aixecat i tots m'han cantant només per mi la nadala més bonica del món! ( es deia el titella groc) els he aplaudit com mai he aplaudit a ningú i me sentit la persona mes privilegiada del món.


Bon cap de setmana

Pd: La cançó l'he descobert fa poc i m'ha atrapat. A més, la manera com l'he descobert es una altra de les pinzellades de felicitat de la setmana!

dimarts, 14 de desembre del 2010

Punt i seguit

Sovint comparo la meva vida amb un llibre. M'agrada posar, trobar títols als capítuls que crec que vaig creant
He escrit varis "libres" i conseqüentment moltísims capítuls i molts títols per aquests. A mi m'agrada titular-ho tot.
Algun d'ells podrien ser : Tristesa, eufòria, estacions de tren, dies de pluja...

Avui sento que el blog finalitza un capítol i comença un de nou. Potser el titularia punt i seguit.

Porto uns dies amb un estat intern una mica extrany em sento com en una posta de sol constant. Una barreja de colors, un començar i acabar. Una unió d'elements. Un sol que em crema un fred que m'embolcalla i un mar que no se perquè he oblidat i que em cal recordar.

dilluns, 13 de desembre del 2010

De reformes

El blog està de reformes... vull donarli una cara nova! haviam si "m'ensurto"!
Bona setmana

divendres, 10 de desembre del 2010

Va de nens..

A vegades penso que podria fer un blog només amb el que cada dia aprenc, escolto, comparteixo, ric.. dels nens.

Ahir sense anar mes lluny parlàvem amb els nens de 1er de Primària sobre la feina dels seus pares i el que voldrien fer ells de grans. La pregunta era de que a on treballen els teus pares, que t'agradaria fer a tu??

Destaco els casos següents

- Marina de que treballen els teus pares?
- El meu pare treballa de carter i la mama de "normal"
- De normal?
- Si, marxa a treballar al mati i torna a la tarda. NO se que fa suposo que de treballar "normal" Arriba treballa i quan es l'hora de tancar arriba a casa cansada.

( ja sabem que treballar de "normal" cansa molt!)-

Marcos de que treballen els pares? Que t'agradaria fer a tu?
- El papa treballa mirant ordenadors (depen del que mirin en els ordenadors seria una bona feina o no...). La mama treballa de netejar i jo de gran vull ser enterramorts!
- Carai, enterramorts? Perquè?
- Perquè a mi m'agrada que no em molestin, ni parlar amb ningú. Així estaria molt tranquil.. (no si raó no li falta! I lo curiós del cas es que ja en fa fila d'enterramorts!)

- Sara de que treballen els pares? que t'agradaria fer de gran?
- La mare treballa cuidant un avi i el papa porta un cotxe petit amb una escombra enganxada i es passeja per tota barcelona netejant els carrers. Ha de portar un mapa perquè és molt difícil no perdre's!!
- I tu , que voldries fer?
-Jo vull portar el camió de la basura perquè és més gran que el que porta el papa i porta GPS! I al papa li faria una enveja!!!!
(els fills sempre volen ser mes!!)


dimecres, 8 de desembre del 2010

La naturalesa No és sàvia.


Ahir èrem a un dels grans centres comercials de Barcelona, entra la multitud, desitjant liquidar les compres nadalenques el més aviat possible.
L'Andrés va entrar a una de les botigues més famoses de tecnologia, electromèstics etc I jo que m'agobio moltisim en aquests llocs el vaig esperar sentada amb les bosses en un banc del costat.

Durant aquella estona em vaig dedicar a observar la gent. I vaig arribar a la conclusió de que la naturalesa no és sàvia. Perquè? Entre la multitud, la majoria eren families amb nens. Podriem dir que el model de gent que vaig veure més era el de una parella amb un nen o dos i un altre en un cotxet. En fi que vaig observar molts pares/mares i fills.

Em va cridar l'atenció una parella amb dos nens assentats al banc del davant. La mare donava la papilla al nen assegut al cotxet. El pare era molt i molt lleig, però molt. I la mare era com el 90% de la població: Del montón. Els els nens eren terriblement lletjos, es a dir, la naturalesa ( o genètica) va escollir dotar als nens amb les característiques físiques del pare. I jo pensava ja te collons!!

Al cap d'una estona una mare i una filla van seure al meu banc. Miraven el rellotge impacients ( després van arribar casi corrents el que semblava la parella amb un nen). La mare era una dona "del montón" però tenia els ulls molt petits i molt de front, però tenia un bon "tipus" un cos que jo podria envejar si no fos perquè soc d'aquelles que no envejen res. Dons la nena ( uns 13 anys li poso jo) ha heredat el front i els ulls però no el cos. El cos l'ha heredat del pare cames curtes i braços llargs, rollo hobbit. Ja te collons ostres!!! que la naturalesa ens faci heredar el pitjor de nostres pares1

Això és ser savia? això és ser una...

Som la pitjor versió dels nostres pares? és així de cruel la naturalesa? o sols va ser un cúmul de casualitats el que em va portar a formular aquesta hipotesis? En la pitjor de les circumstàncies que és el pitjor que pot heredar de mi el meu fill/a? I els guapos? aquells que son terriblament guapos, no els del montón.. sino el 5% que son guapos, aquest que han heredat?

Bona curta setmana a tothom!

pd: la cançó d'avui la porto ficada al cap tot el pont.. és tant bonica!

dijous, 2 de desembre del 2010

On comença i s'acaba tot : La Sala d'espera



L'altra dia vaig anar al metge. De revisió. Estava a la sala d'espera i vaig fer una foto del que he vist durant tots aquest anys cada cop que seia durant estona a la sala d'espera.

Sempre m'he assegut a la mateixa cadira ( o casi sempre) just davant del passadís. Veient el moviment de malalts i professionals. Observant les cares de la gent que entrava a les consultes i les cares del que en sortien. A tots ens unia una cosa: Èrem o som Malalts. A tots ens unia una altra cosa: No voliem, volem, estar malalts.

Quantes hores he passat jo aquesta sala d'espera, dies amb més o menys esperança, amb més o menys il·lusió, amb bones o dolentes noticies.Quans cops des d'aquesta sala d'espera he somiat amb una solució. Quants cops he volgut fugir corrents mentre esperava.. Quantes llagrimes m'han caigut rodolonant galtes avall en els moments d'impotència!

Quants cops, (la majoria), he estat acompanyada pels que estimo i m'estimen.. M'ha mare sempre sempre al meu costat fent de la meva lluita la seva també. El papa aguantant-me la jaqueta, donant soport. Simplement esperant com jo, un futur millor.

Encara hem queden unes estones més en aquesta sala.. però tinc la il·lusió de que ja s'apropa el final. I si tot va be, passaré molt molt temps sense acostar-me aquest lloc, que durant molt temps, ha estat també casa meva.

diumenge, 28 de novembre del 2010

VOTAR



Avui s'ha d'anar a votar.

Recordo la meva primera vegada votant. Em feia molta il·lusió, van ser les de fa 8 anys, les autonòmiques. Durant la campanya el papa em va portar l'ideari de cada partit, vaig anar alguns mitings.. I vaig decidir el meu vot. Com que coneixia els de la mesa electoral fins i tot mel van deixar introduir a la urna. Va ser un gran dia. A més el meu vot vaig sentir que era útil. Vaig votar amb ganes. Amb decisió. De fet va ser útil, perquè el partit al que vagi fotar va aconseguit tenir representacio a girona. Vaig votar i vaig sentir que si, que havia posat el meu granet de sorra. Vaig sentir il·lusió.

Avui vaig a votar amb un altra sentiment. Porto dies i dies donant-li voltes. No ting gens de ganes de votar. De fet votaré perquè considero que això hauria de ser una cosa obligatòria.
Votare si. I tinc el vot decidit si. I tot i així em dona la sensació que es un vot perdut ja que sembla que tot esta decidit. Però avui, avui m'he aixecat amb ganes de vomitar.. Com ha canviat la meva percepció de votar.. soc jo? o son els altres?

Avui posaré el vot a la urna i no sentiré res del que vaig sentir el primer cop. Hem penso que sentiré que estic fent allò que no vull fer.

dijous, 25 de novembre del 2010

"la casita blanca"


Vet aquí el que m'ha passat avui...

Estava llegint el periodico digital, mentre esmorzava el meu got de yogurt amb les galetes, quan veig una foto amb un peu de pàgina.. La foto le reconegut al moment, la casa vella ( i que jo creia ocupada) del costat del pis on havia viscut els primers tres anys a Barcelona. El peu de pagina parlava de que era un lloc de cites o mouble ( algo així..) molt conegut a Barcelona. Al moment he entrat a google ( google todo poderoso que todo lo sabe) i he trobat la web.

Es a dir, durant tres anys he sigut veina d'aquet edifici i jo convençuda que era una casa abandonada i a cops ocupada. Mil matins a les 7 del mati esperant el 22 per anar a fer de cangur a sarrià, a la porta, i no m'he adonat de res.

Ja se que direu i què? doncs mira a mi em sopren. Hem sorpren lo anònima que potser una ciutat. Llavors si que pensant pensant, he recordat que algun mati veia algun cotxe luxos al carrer Bolivar, mentre esperava l'autobus i pensava tant de luxe hi ha en aquest carrer??
Però ja no ho se si realment és un record o és sols la memoria traicionera i ara vull recordar quelcom.

El cert és que vaig viure tres anys allà i no vaig veure mai ni una ànima..
És més, durant una temporada frecuentava una casa ocupada del costat on monàven una discoteca de rumba i despres feiem el botellón a la porta i res! tampoc vam veure res mai.

La ciutat ja te això, un dia manten a la dona del tercer primera i t'anadones per les noticies. Tens un prostibul al costat de casa i t'anadones tres anys tard.. Però la ciutat també te altres coses. Com la meva primera cita "peculiar" on tot amagant-nos vam acabar sopant a la taula del costat de la meva professora de la infància.

A vegades enyoro aquesta ciutat..

dimecres, 24 de novembre del 2010

d'HIpoteques!




Jo, no en tinc d'hipoteca, ni ganes!

diumenge, 21 de novembre del 2010

Estan posant el nadal


- " Zeñu" sabes que?

- Diga'm Manuel?

- Que en la calle de mi tio ya han puesto la Navidad!!!

- I et fa il·lusió?

- Claro!!! a ver si ponen la Navidad ya en el barrio "zeñú"

- I qui "posa" el Nadal Manuel?

- ( Després d'uns segons pensant..) Creo que esos que ayudan a los reyes magos...

- Els patges??

- Supongo!! Quién si no??

- ....

Basat en un fet real, us aviso: Ens estan posant el Nadal ( el que avisa...)!!!

dijous, 18 de novembre del 2010

Plorar

Fa dies que tenia moltes ganes de plorar, però no aconseguia fer-ho. Sempre em pass que quan tinc ganes i temps no em surten les llagrimes, i el dia que no tinc temps ni ganes ploro per tot! Ni plorar amb decència puc. Dons això, que fa dies que tenia ganes de plorar i aquesta tarda ( una gran tarda!!!) m'ha arribat aquesta cançó a les mans. Una versió del clàssic del Cohen.
I le escoltat sola a la foscor de l'estudi de casa i he plorat, he plorat molt.
I he decidit compartir-la.

NO se perquè però no em deixa insertar-la perquè el youtube no em dona el codi.
Tot i aixi crec que val la pena deixar-vos el link!

http://www.youtube.com/watch?v=1MDlMdu2gjw&feature=related

dimecres, 10 de novembre del 2010

La coleta del Barón de Müchhausen




En una de les primeres conversacions, ara ja fa uns 4 anys, que vaig tenir amb la meva psicòloga, em va parlar del barón de Müchhausen.
Em va explicar la història que on un baró( que duia una cua al cap) anava passejant amb el seu cavall pel bosc quan de sobte va caure en un forat ple de fang i quan més es movia més s'endinsava. Diuen que va mantenir la calma i ell sol es va estirar de la cua fins aixecar-se ell i cavall i elevarse i posar-se a un lloc segur.

La "moraleja" de la piscologa era que a vegades estem tant ficats dins del nostre propi espiral que nosaltres mateixos ens hem d'extraure de la nostre realitat des de dins i observarla des de fora. Que és dificil, però que nosaltres mateixos hem de tenir la força suficient com per "estirar-nos" quan calgui encara que estiguem enfonsats.

Em vaig comprar el llibre però no vaig llegir res més.. l'altra dia com per art de màgia ( i perquè feia endreça diguem-ho clar) va aparèixer a les meves mans un altre cop. HI ha mil històries surrealistes però de seguida enganxen i de la cual es poden extreure moltes idees. Un món de somnis on tot és possible però on cal lluitar i guanyar-s'ho tot.

Tot és possible per aquell que ho creu.

Ell llibre de la fotografia és de caràcter psicoterapeutic. PErò hi ha varis autors que s'han encarregat d'anar recollint les seves obres si us interessa el tema o us ha entrat el cuc a la wikipedia trobareu molta informació!

diumenge, 7 de novembre del 2010

Camins

Aquest cap de setmana he viscut dos histories molt diferents.. o potser no tant. Les dues son camins. Aquest dos camins son a l'hora camins que s'encreuen amb altres camins. La casualitat ha fet que ens toqui a la nostra familia viure els dos camins a la vegada o potser soc jo que ho he interpretat així.
Aquest cap de setmana m'he trobat a la vida amb tota la seva efervevència. Coses bones, coses dolentes, coses increibles i coses nefastes.

Hi ha hagut un naixament a la familia. La Júlia. Una alegria immensa! El miracle de la vida. La seva arribada ha estat com una il·lusió que a tots ens recorre per dins. Quan la mirem a tots ens brillen els ulls i penses com una coseta tant petita reparteix tanta pau i felicitat. La Júlia ha empres un camí, el camí cap a la vida, que ella, primer amb els seus i després en solitari, haurà de fer. Té tota una vida per descobrir.

La meva iaia, te 87 anys, i ja fa temps que esta molt fotuda, sense poder-se valdre per ella mateixa. La meva iaia mai ha estat una dona d'aquelles que es fa estimar. Però tot i així es la iaia i ens feia patir a tots veure-la així. Aquesta setmana, ha ingressat a la residencia del poble. La millor opció que teniem després d'agotar-ne moltes altres. Ha arribat el moment, ella necessita una antenció les 24 hores i al poble s'ha inagurat un nou centre residencial i ella ha pogut entrar. La meva iaia ha emprés un altra viatge. No com el de la Júlia. Sinó que ha emprés un vaitge cap al comiat. Una etapa de la vida on s'espera l'ultim traspàs.

Dissabte vaig anar a visitar a les dues. Vaig "viure" una mica els dos camins. Primer la iaia. Vaig fer la visita a la residencia. Semblava entera, ens va ensenyar la seva habitació tot diguent " os enseño mi casa?". Ens va presentar els companys i la seva acceptació de la situació ens sorprenia a tots. Té però aquella mirada trista. Aquella mirada de ha arribat el moment i sols hem qeuda esperar. Malgrat que tots l'intentem animar, la visitem cada dia i sapiguem que està en les millors condicions, malgrat que ella sap que som allà.. la meva iaia sap que ha començat l'últim trajecte de la seva vida i sap que tot i que intentem empatizar, és un viatge molt solitari i fa por.

Tot seguit vaig anar a veure la Júlia, una visita molt més fàcil. Una vista on tot eren rialles, felicitacions, il·lusions. La casa tenia una llum especial, la gent tenia una mirada especial, tothom volia donar la benvinguda a la Júlia.. jo si pogués li dira a l'orella, quan ningú em sentis: VIU JÚLIA VIU!

El cap de setmana hagués acabat força be si no fos perquè el meu cotxe em va deixar tirada al poble i a sobre em van robar una jaqueta i una motxilla que tenia a dins. El cotxe ens va negar a tornarme a casa. Em vaig haver d'espavilar. Vaig haver d'agafar un altre camí. Ahir la meva vida, el meu camí, es va creuar amb la Benvinguda de la Júlia, la nova vida de la iaia i també es va creuar amb la persona que a hores d'ara deu portar la meva jaquesta nova.. Segur que no li queda tant bé com a mi.

La vida és això, camins

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Palabras para Júlia.

"Entonces siempre acuerdate
de lo que un dia yo escribí,
pensando en ti
pensando en ti
como ahora pienso"


dimecres, 27 d’octubre del 2010

Aquells primers records

El primer record del que tinc conciencia és el meu avi, ell i jo passejant pel carrer Sant Sebastià. Recordo la seva mà. Recordo com fumava la seva pipa.

Recordo també una festa d'aniversari, el papa que va arribar tard i em va dur una medalla. Recordo els globus blaus. Recordo la il·lusió de sentir que va arribar a temps.

Recordo el primer dia que vaig anar a veure a ma germana, però d'aquell dia sols recordo l'ascensor de l'hospital. EL papa que em deia ... ara anem a veure l'Alba i la mama..

Recordo les primeres morts. La del avi i la d'una professora de segon... Recordo la fragilitat.

Més endavant recordo una matinada del dia de reis, baixant per unes escales i veient una bici verda. Recordo la il·lusió, la ingenuitat, la felicitat.

Recordo les enrabiades amb la mare perquè no volia dur la faldilla verda de quadres a l'escola i encara menys el dia de la foto. Recordo que me la va posar igualment. NO cal recordar perquè tinc la foto a casa.

Recordo una baralla amb ma germana on casi li obro el cap si ma mare no arriba a temps. Recordo també el dia que em vaig adonar lo molt que l'estimava. Al pati de l'escola mirant com jugava al pati dels petits i jo l'observava amb orgull i admiració.

Recordo que pensava que la infantesa no acabaria mai. I ara em costa recordar que jo també vaig ser un infant.

divendres, 22 d’octubre del 2010

On-off


Seria genial poder tenir un botó, un interruptor de on-off al cervell. Quan alguna cosa que et diuen o et fan et dol, apretariem l'off i .. ja no sentim!!
Quan li donem voltes i voltes al cap i no podem surtir de l'espiral reflexiu.. off!

La pregunta és; tot allò que aturariem apretant l'interruptor, tots aquelles pensaments, tot aquell dolor, tot allò que evitàvem.. quederà guardat al nostre cap? I llavors quan posem el cervell en "on" ens arribaria tota la informació? com si d'una safata d'entrada del email es tractes?
Quin mal rollo! rebre un missatge del cervell en plan: Vosté te dos menjades d'olla pendent, una discussió amb el marit i un maldecap economic a la safata d'entrada! Per processar-ho tot premi 1...

Només de pensar-ho m'esgarrifa.. millor anar-ho pensant i digerint-ho tot dia a dia!

Bon cap de setmana!

dimarts, 19 d’octubre del 2010

I les fulles fan crec crec

Arriba el fred. Una mica tímid, però ja es deixa veure, es fa sentir. Al matí ja ens despertem tapats i obres la finestra i l'aire és fred. És la tardor.
Sempre m'ha agradat molt la tardor. La tardor, amb aquell color entre groc i marró. Aquelles fulles a terra que al trepitjar fan crec-crec. Aquella il·lusió d'estrenar els jerseis, els mocadors. Aquella llum de la tardor del capvespre que es va escurçant. Aquella son, aquella mandra, aquella melancolia per l'estiu passat.

Aquells records que sempre arriben a la tardor. Aquelles orenetes que ja no marxen perquè el temps s'ha tornat boig.

La tardor, les festes de sant Narcis de Girona menjant Castanyes de matinada. La tardor on la rutina del curs es comença a consolidar. Hem de triar si seguir endevant amb els projectes que vam engegar al septembre encara amb l'euforia de l'estiu. Aquell septembre on ens sentiem amb forçes de tot i deiem.... " aquest any, feina, oposicions, anglès, piscina i dansa del ventre.." i la tardor s'en riu d'aquests projectes! Et diu: "ei que sóc la tardor, que soc una estació cansada.."

La tardor m'agrada perquè les fulles fan crec crec i té aquell color entre groc i marró...
I enyoro la guarderia i ballar la castanyera, i fer panellets i discutir si hallowen o castanyada. La tardor, aquella tardor del cargol treu banya, del rovelló, del moscatell, el codony i els moniatos.

La tardor, amb aquell color entre groc i marró i les fulles que en trepitjar-les fan crec crec. Em fa feliç la tardor.

dijous, 14 d’octubre del 2010

El que no volguis per tu....

El que no volguis per tu, no ho volguis per ningú.

Tan fàçil i tan difíçil a la vegada.


dilluns, 11 d’octubre del 2010

D'adolescents apassionats a....


Dissabte vam sortir a sopar amb l'Andrés, i per canviar una mica, vam baixar a sopar a Barcelona. A un restaurant prop de la torre Agbar, a glòries. Fins aquí res extraordinari. Vam aparcar el cotxe molt aprop del restaurant i tornant de sopar, al sortir del restaurant vam veure una parella d'adolescents ( jo els hi posso com a molt 15, 16 anys) recolçats al nostre cotxe "dando rienda suelta a su pasión". L'andrés de seguida va volguer fer-los fora aprentant l'alarma del cotxe. Però li vaig dir que s'esperés, de fet jo crec que res els hagués fet "despertar" del seu moment.

Y que hacemos??? Com que no teniem presa li vaig dir de passejar una estona per la diagonal, aixi feiem baixar el sopar mentre l'apassionada parella tenia una estona més per entregar-se un a l'altra.

Vam passejar per la diagonal, l'Andrés amb la mosca rera l'orella, vam seure a un banc observant de lluny el cotxe. Vaig recordar que no feia pas tant que per a mi també qualsevol lloc era bo per robar petons apassionats i nerviosos.. I quan els mirava sentia una sensació entre pena i enveja. PEna perquè és trist això de no tenir on anar a "experimentar" amb la teva parella en la intimitat, pena perquè vaig pensar, que tot és caduc en aquesta vida i que aviat ells potser seran la parella que seuran al banc, mirant cadascú cap un cantó, mentra una parella d'adolescents es grapeja davant seu.
I enveja, perquè .. carai quina passió, quina emoció, quin descobriment! Semblava que havien descobert el món!
Per això els vaig regalar uns minuts més, perquè viure aquest primers moments no té preu i jo no tenia collons de "tallar" el rotllo, perquè aquestes coses passen tan ràpid i són simplement, perfectes.

BOna setmana a tothom!



dimecres, 6 d’octubre del 2010

Desitjar

Desitjar. Molt més que voler. El voler és corbard, el desitg no, és valent. El voler s'escolta el cap, escolta l'entorn, escolta totes les opinions. El desitg no. El desitg es egoista, és impacient. El desitg ho vol, ho necessita, ho vol ara i ja.

Sentim el desitg molt més enllà del cor, dels sentiments, el sentim des de dins. Arrebatador. Amb força, sense control. El desitg no el podem controlar, és l'impuls del sentits.

El desitg els sens, el notes per la sang, mentre que el voler no passa de la ment.
El desitg fa mal , culpeix, t'arrastra...

Però el desitg també et desperta, t'espavila, et recorda que som essers vius capaços de sentir molt més del que a vegades podem controlar.

Que macu i que perillos el voler-te, el desitjar-te , el pensar-te!!

dimecres, 29 de setembre del 2010

D'il·lusions i desil·lusions


Ahir pensava, tantes desil·lucions han servit per alguna cosa? Doncs si, ahir pensava que potser si han estat tantes és perquè m'il·lusionava amb les coses equivocades, aquelles que duien un rètol amb " impossible il·lusionar-te" que jo no sabia llegir.
Per primer cop estic il·lusionada amb una cosa que sembla dur el rètol de "possible" o si mes no, no porta el rètol de "impossible" que ja és molt!. I ara, em teniu a mi, il·lusionada . Per primer cop, sento que la lluita, els objectius, els malsdecaps, el treball, la constància... Si que tenen sentit, perquè el que espero, el que desitjo, pel que lluito, és possible.

Que equivocada he estat aquest temps lluitant per coses impossibles. Lluitant contra molins de vent, tenint les de perdre..
Be, dons potser, aquest ha estat el meu aprenentatge de les desil·lusions; saber escollir pel que il·lusionar-me.

dijous, 23 de setembre del 2010

Entre el crit i l 'abraçada

Avui a l'escola m'han fotut un cop de pilota ( que dolent que és el futbol a l'escola) en tota la cara. Impacte directe a l'ull dret. Se m'han clavat i tot les ulleres a la cara. Era la gota que faltava!!! Després d'una setmana curta però estressant a l'escola. La pluja, la falta de recursos materials i personals han fet que sigui una setmana dura. El pati d'avui semblava un camp de batalla. Més baralles de lo normal, mes crits de lo habitual. Més plors que mai. I finalment el "pelotazo" a la cara. I jo que he entrat en còlera. He fotut uns crits! I llavors quan ha sortit la companya he entrat a dins a posar-me aigua a la cara i he començat a plorar. NO del dolor, no del cansament, sinó de la ràbia i l'impotència. De veure que no puc antendre als nens tal i com voldria. De veure que aquest nen al que estic escridassant per dir "hijoputa" a un altra, resulta que porta tres dies sense sopar ni esmorzar perquè està sol a casa.
Que la nena que em posa histèrica perquè no menja res de res ( tanca la boca hermèticament), resulta que viu amb la iaia i encara li dona purés. Que el nen que m'ha donat el cop de pilota i a la seva familia els han desnonat fa poc..

I així hem sento entre fotre'ls-hi a tots dos bufetades per maleducats o abraçar-los ben fort i prometre'ls un futur millor que qui saps si algun dia tindran.

I al final que faig? uns crits que no imposen lo suficient i unes abraçades que "saben a poco". I jo que penso? Que el món és injust, que tot és molt difícil i que jo no en tinc ni idea.

dilluns, 20 de setembre del 2010

En record a Labordeta..

No el coneixia com a persona, però sempre em va agradar. El seu missatge sencill i directe. El seu amor cap a la seva terra, el seu respecte a la terra i a l'entorn. la seva veu greu i rugosa. Fins i tot en la seva enfermetat va ser un exemple. Quants Labordeta fan falta en aquest país!!

Bon viatge !!

diumenge, 19 de setembre del 2010

Els diumenges pesen

Els diumenges pesen molt. I són més llargs que un dia normal.. quantes hores té un diumenge?

JO els diumenges no sóc la Laura de sempre. NO se perquè! Però canvio. Els diumenges és el dia de reflexió, el dia de la organització, però sobretot el dia de penediment. El dia de aquesta setmana no he estudiant lo sufcient, no he anat prou al gimnàs, no he llegit tot el que volia.. El dia d'aquesta copa de més no m'he l'havia d'haver pres, hauria d'haver planxat ahir..Etc etc.

Els diumenges són també el dia de la comunicació . Llegir el diari amb calma (valgue'm deu com està el món!!), mirar les noticies al migdia; la trucada a la mama, a la germana, la xerrada amb la sogre. El diumenges són el dia de la parella. Der fer manetes mirant la tele ( millor que no sigui amb les noticies del migidia). El diumenges són el dia de la rebel·lió: " avui no cuino"!!

I els diumenges són dies amb sobrepés.. El sobrepés de tota la setmana que ens queda per endanvant i la nostàlgia dels dissabtes mal aprofitats. Potser per això , a mi els diumenges em pesen tant..

dimarts, 14 de setembre del 2010

Opositant...



Oficialment, ja estic apuntada a l'acadèmia!!

Ale, a opositar s'ha dit :)

dilluns, 13 de setembre del 2010

Semblances i amor fraternal

Es veu que en aquesta vida tots hem de semblar-nos algú.

Ja quan naixem o fins i tot abans de nàixer ja ens preguntem a qui es retirarà..
Tothom intenta buscar als pocs dies de vida una semblança. Què si te els ulls de la mare, el nas del pare, les orelles de l'avi i el caràcter del germà.. (Com si als tres dies de vida tingués un caràcter ja per estudiar!!)

A mi sempre m'han tret semblances.. Que si soc igual que mon pare, que si tinc el caràcter del meu tiu, que si tinc la genètica de la iaia materna..
I quan fas algo que no els hi agrada o que no els sembla correcte.. llavors et diuen " no se pas a qui et retires..." Com si allò que és propi teu no esta bé! Com si tot el que fóssim es semblar-nos als demés.

A casa, a part d'assemblar-nos tots molt, també hi ha diferencies. Jo i ma germana. Sempre ens han dit que som la nit i el dia. Tan físicament com de caràcter. I sempre hem xocat molt, moltísim... Però com més grans ens fem i mes superat tenim que " no semblem germanes.." mes ens adonem que tenim molt punts de connexió.

A mi això no deixa de sorprendre’m, que sense adonar-nos em viscut coses semblants i em actuat igual. O coses mes senzilles com comprar algo de roba igual i sobretot a vegades ens passa, i això no ens passa amb ningú més, que dïem el mateix en el mateix moment (allò tant famós del chispas!).

I no deixa de sorprendre’m que justament amb la persona que som més diferents, amb la persona que menys coses comparteixo sigui la persona amb qui mes connexió tinc. La única persona a qui no m'importaria retirar-me. I quan algú ( algun revolucionari, o visionari) ens diu.. ostres us assembleu molt!! no podem evitar somriure i reconec que m'agrada. M'agrada molt. Però només amb ma germana perquè ella és, lo més semblant al que soc jo, ja no perquè estigui feta del mateix material, sino perquè l'estimo tant com m'estimo a mi. I és la única persona que noto que te una part del meu cor. La única persona per la que jo mataria.

dimecres, 8 de setembre del 2010

L'Aire és fred

He passat mala nit.

I aquest matí, al llevar-me he obert la finestra del balcó hi ha entrat un aire fred. En aquell moment he pensat en ma mare. Avui diria... "cuidadu" que fa bon dia però l'aire és fred!! Fins i tot potser s'hauria afanyat en arribar del mercat abans que marxés de casa sols per advertir-me que avui el dia enganya.
I de cop i volta l'he enyorat molt. He trobat a faltar totes aquestes coses de les mames..L'aire és fred, abriga't, tapa't, no prenguis mal, vigila!

De mare només ni a una , quina gran veritat i la meva és, sense dubte, la millor del món!

diumenge, 5 de setembre del 2010

Mutilació matrimonial


Degut a la pèrdua de pes, els anells ( el de casada i el de promesa)em cauen. Els he hagut de dur arreglar, i ara estaré 15 dies sense. Una tonteria oi? D'aqui pot sortir un post amb dignitat? NO ho se. PErò el dia que els vaig deixar a la joieria va ser com si m'haguessin amputat. I cada cop que veig, la marca que deguda al sol m'ha quedat a la mà penso.. Que significa aquesta marca?

Aquestes son les paraules que em sorgeixen al observar-lo. NO se perquè però no puc deixar de trobar-me amb la mirada aquesta marca dels anells.

Amor- Color- incomoditat- respecte - por- sacrifici- etiqueta- estat- alegria- inseguretat- fantasia- dignitat- compartir- junts-somnis-paraules- silencis-

De fet ara penso que aquesta marca, és més seva que meva.


divendres, 3 de setembre del 2010

Mohitoteràpia.


Avui toca Mohitoteràpia a casa!

Ingredients pel Mohito:

- Ron habana club 5 anys

- Menta fresca

- Llimes del carib

- Aigua amb gas

- sucre

- gel

Ingredients per la teràpia:

- amigues

- Problemes

- Solucions

- Somriures.

Preparació:

Es troben tres amigues a casa. Important que els homes no hi participin i preferiblement que s'ausentin durant el trasncurs de la mohitoteràpia.
Un bon sopar ( un bon vi ajuda a que la teràpia sigui més efectiva.). Es preparen els mohitos. Per torns cada una de les components parla, critica sense limits. Buida el cap. És molt important que les altres escoltin atentament i donguin la seva opinió reforçant els pensaments de l'afectada. Per exemple.. " és que en JOrdi és un capullo..." les altres components diran: " Si, tots els homes son iguals, tots son uns capullos.." mai podran dir.. " no home no, segur que ha estat un malentés.." Frases i pensaments així tiren per terra la teàpia.

Un cop feta ronda de lamentacions, començar amb la teràpia d'autoestima, fer nous projectes comuns i seguint preparant mohitos. Finalment acabar la nit fent exaltació de l'amistat, del feminisme i de l'alchol.

Efectes secundàris:


- Possible mal de cap l'endemà.
- Sensació d'alliberament i de buidar el pap
- Possible afonia
- En rares ocasions, la Mohitoteràpia ha creat adicció.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Menorca per compartir



Aquest any, hem marxat uns dies a Menorca. I no, no hi em anat des de Cadaqués, ni amb cap veler. Ni carregats de cervesa ( digueu-me poc catalana però la cervesa estrella no m'ha agradat mai). I no, els banyadors no ens queden igual que als protagonistes.

Ja fa temps que voliem conèixer l'Illa i al març, en ple post-operatori vam agafar els billets i vam començar a preprarar el viatge. De fet, al principi era una excusa per no pensar en el meu trist estat de salut.

Quan la gent ens preguntava on marxeu, i els deiem Menorca tothom feia un "ooooohh" us encantarà!!! Potser ha estat justament això, l'emoció i la projecció dels altres que un cop coneguda l'Illa, puc dir.. Si, és molt bonica però.. res més! ni oooooh, ni us encantarà, ni és lo millor del món.

Per mi el millor han estat els pobles, tant Ciutadella, com Maó tenen un encant especial. Cada racó es bonic. Es Mercadal, Fornells ( on estàvem allotjats), petits poblets que crida l'atenció "lo" ven cuidats que estan.

Les platges? que voleu que us digui, em decanto totalment per les del NOrd, ni macarella, ni turqueta, ni cala Galdana. Si, un color preciós però res més. Això d'haver de caminar per la platja fins que l'aigua et cobreixi mai m'ha agradat, jo a l'aigua em fico per nadar, no per caminar. I la sorra, tant fina que la portes enganxada a la pell tot el dia..
Les del nord en canvi ja son una altra cosa, s'asemblen més a la meva costa brava.. roca, pedra, fondaria i ideal per fer snorkel i perdre's durant hores. Les millors per mi cala Tirant, Pregonda i Benimel·Lá.

Pel que fa a la gastronomia, doncs evidenment no e probat la caldereta.. pagar 150 euros( al lloc mes barat) per una sopa de llagosta.. la veritat em dol i molt. NO ens em entaulat cap dia, els preus son força elevats i hem hagut de prioritzar.

Nosaltres hem recorregut la illa amb moto, perquè sortia mes be de preu que el cotxe. Hem tingut sort que no ens ha plogut i puc dir que amb la moto molt i molt be. Còmode, ràpida per aparcar sobretot. NO hem pagat parking a cap cala..etc

Pel que fa a la gent.. a mi m'agrada parlar pels descosits i preguntar jejeje.. doncs si amable, però amable i punt. Per ser una illa trobo que son força tancats. Ara que caldria veure'ns a nosaltres tractant als turistes..

I per acabar, dir que és una Illa per compartir, això si. Sobretot amb un bon llibre, per les estones de platja, de calma, de passeig. Jo la vaig compartir amb " Junts i prou" de l'Anna Gavaldà i amb " De que parlo quan parlo de córrer" de Marukami.

L'anècdota del viatge: A l'avió anant cap a Maó, davant nostre hi havia una dona sentada amb dos nens de 2 i 4 anys.

- Mama perquè marxem a Menorca de vacances?
- Perquè és molt bonic, molt més que Barcelona!!
- I perquè no vivim a Menorca si no t'agrada Barcelona?
- Perquè no pot ser.
- I tots els que van a Menorca és perquè no els agrada barcelona?
- Potser si, a la gent li agrada marxar de vacances a altres llocs per conèixer coses noves.
- Doncs a mi m'agrada Barcelona i no hem d'agafar l'avió.

us deixo l'anunci per si algu no l'ha vist encara! :)

dimarts, 31 d’agost del 2010

The sound of silence al tren...


Avui he tornat de Menorca... La tornada amb tren des de l'aeroport a casa, ha estat amenitzada per un Andí que tocava amb la flauta el clàssic de Simon & Garfunkel.
I pensava que jo mai he tingut la depre aquesta post-vacacional. Que de fet, sempre torno amb molta il·lusió de tots els viatges, de tornar a casa. M'agrada molt casa meva i després de molts anys, per fi sento que casa meva és casa MEVA. Què és la meva Llar, la nostre llar. I quan torno de viatge em sento feliç de poder dir.. ja soc a casa!!

Comença un nou curs.. I tinc molta , molta força!



pd: demà, parlaré de Menorca...

dimecres, 11 d’agost del 2010

I ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.

Ahi va la meva versió...

" A ell li agrada la musica tecno,
a mi Pink Floyd i Dalí!
i ens ha costat deu i ajuda,
arribar fins aqui..

Ell vol anar a Galicia,
jo a Tunez i París...
i ens ha costat deu i ajuda
arribar fins aquí..

Jo fai puzzles els vespres
ell juga amb la wii,
i ens ha costat deu i ajuda,
arribar fins aquí..

S'emociona amb el Schwarzenegger,
jo amb Disney y Amelie,
i ens ha costat deu i ajuda
arribar fins aquí...

A ell li agrada la muntanya,
a mi la mar i Gaudí
i ens ha costat deu i ajuda ,
arribar fins aquí..

Ell m'abraça cada vespre ,
abans d'anar a dormir
i jo penso que l'estimo
malgrat el dificil camí"

I ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí...

dijous, 5 d’agost del 2010

" Y aquel vestido que nunca estrenaste..."

Prometo no prometre res. Prometo demanar ajuda quan ho necessito. Prometo ser-me fidel. Prometo estimar-me avui i demà..
Prometo creure en mi, i sobretot creure en els altres. Prometo seguir emocionant-me , seguir sentint. Prometo recuperar la il·lusió, la identitat. Prometo seguir indignant-me amb el que no em sembla just. Prometo plantar cara a la por. Prometo seguir aprenent, seguir ensenyant. Prometo riure més! Molt més! Prometo no obligar-me a res, sols a viure.

començen les vacances de veritat.. les compartides! D'aqui uns dies marxem a la costa Brava i llavors cap a Menorca.. Ultimanent només penso en el mar i en nadar i això és el que fare, nadar, jugar, posar a prova l'estòmag nou, passejar, ballar i riure, riure molt, que per això tinc el somriure més bonic de l'empordà.

Bones vacances

Laura

ps: La cançó es una fricada però es una canço que em fa riure molt i em posa de bon rollo! " y te has pintado la sonrisa de carmín!!"

dimarts, 3 d’agost del 2010

No pain, no Glory.

Lo important no és recordar els cops que caus, sinó les vegades que has estat capaç d'aixecar-te. De seguir caminant. Ha cada caiguda hem de recordar tots els cops que ens em llevat. Sols així avanço. Recordant que no hi ha res que em pogui aturar. Sense dolor, no hi ha glòria diuen..

dijous, 29 de juliol del 2010

Catalunya antitaurina!!!




Ja era hora!! Estic contenta si, perquè ahir vam fer un pas més. No volem tortura a Catalunya, ni als toros ni a cap animal. NO volem bous embolats ni correbous, ni "corridas de toros" ni tirar cabres del campanar..
Ahir deien que això és una questió política de Catalunya-Espanya. No ho crec. En el meu cas soc anitaurina i no soc nacionalista. El que vull és que la tortura animal s'acabi aqui a catalunya com també a la xina popular. No vull que matin foques, que inflin els fetges dels ànecs per fer paté, no vull veure patir cap animal. ELs pro-taurins diuen que som hipocrites perquè ens menjem la carn d'animals que han mort torturats als escurxadors. Jo parlo per mi. I jo amb els diners que m'estalvio de "corridas de toros" i altres coses de les que me n'estic, em compro carn de qualitat. Ecòlogica. Pago tres vegades més que els altres. Però se on ha viscut la vedella i com ha mort. I ho prefereixo.

Ahir un home que van entrevistar a noticas quatro deia algo aixi:

- " Eso es como la época de Franco, se cortan libertades. Me estan quitando la libertad de disfrutar de un espectáculo.. Quien són para quitar libertades??"

I jo pensava... aquest home no sap que no tot val en nom de la llibertat? Ara agafo jo els seu gos que tan estima, li clavo quatre estocades al llom i si em diu res li dic : però porqué me quitas la libertad de disfrutar de los perros?" I ho deia indignat el tiu.. diguent que això era una dictadura!!

NO , això es democracia. El parlament a votat.. de fet el president de Catalunya va votar en contra.. i el parlament ha dit que Catalunya no vol ser particep de veure com es torturen els toros fins matar-los.

Encara queda molt camí, però hem fet un pas molt important.

diumenge, 25 de juliol del 2010

I un dia, et trenques en bocins i no saps perquè..

Avui, al arribar a casa després d'un gran cap de setmana amb les amigues i la familia, m'he trencat.

Si, no se que m'ha passat. El detonant ha estat la caiguda de cabell. Dissabte a la nit quan em vaig voler pentinar i posar-me bonica, em vaig quedar amb un "mechon" de cabell a la mà. Fins ara en perdia molt de cabell, però ahir va ser el primer dia que em vaig quedar amb un tros a la mà. Tinc moltes clarianes. Se que és provisional. Però no ho he pogut soportar. He decidit que veure-me'l encara em posa més nerviosa, per tant el dure tapat. Me comprat dos mocadors. Portaré mocador al cap fins que millori la situació. Ho necessito.

He arribat a casa i m'he posa't a plorar desconsoladament. L'Andrés no entenia res. NO ha estat sols el cabell. Avui la Laura lluitadora, la laura valenta, s'ha trancat en bocinets molt petits. Hem trobo repartida en mil trossets sobre el llit i només l'olor del mar de la pell i els ulls blaus tremolosos de llagrimes fan que em reconegui. NO em veig al mirall, el meu cos ha sofert molts canvis en poc temps i si, tots em direu " però si ho portes molt bé!", " però si ja sabies que això passaria.." Si ho sabia, si ho porto bé, però avui resulta que l'altra Laura ha sortit s'ha llevat amb més força. La Laura del " perquè m'ha de passar a mi", la laura del " no em sento bé" , la Laura del " només tinc ganes de plorar fins ser aigua i prou". Espero que no vingui per quedar-se. NO la vull amb mi.

Però si avui s'ha despertat aquesta Laura és perquè durant molt temps l'he estat amagant sota la meva armadura de ferro colat.

Avui m'agradaria ser un suspir, una alè d'aire, una gota d'aigua del mar.. m'agradaria no-ser per un instant i dormir i dormir i dormir...

Perdoneu les faltes, sempre hi faig una o dos ullades abans de publicar. Ara no estic d'humor.

divendres, 23 de juliol del 2010

De com gastar el temps...

Ahir vaig anar al parc amb els nens que els hi fai de cangur.

Estaven jugant, i em diu l'Albert :

- Laura quan anem a casa podrem veure el clan?

I jo li contesto..

- Primer hem de fer una mica de deures i després podrem veure el clan.

I salta el petit i diu:

- Doncs corre recollim i anem a casa que " El temps es gasta!!"

Em va fer somriure... Ell gastant temps al parc poden veure el Bob Esponja! realment treballar amb infants no te preu:)

dimecres, 21 de juliol del 2010

Els meus " rojos"

Aquest dies, he recordat més que mai dels meus dos avis. Sobretot de l’avi Pere. Els meus dos avis eren “rojos”. L’avi Pere va estar al camp de concentració d?Argelès.
En van sortir viu, no tots van tenir la mateixa sort. El meu avi creia en els homes, creia en la seva terra, creia en la seva llengua, en la seva identitat. EL meu avi era un home just, i treballador i estalviador. A hores d’ara i ha dies que penso que sort que són morts perquè si després de tants anys i de tot el que van passar veiessin com està de viu el feixisme… plorarien de veritat.

El meu avi Gregorio, un altra “rojo” va marxar de Pegalajar amb la seva dona, i tres nens. Un amb un any. El meu pare. Eren firaires, no havia feina i un amic català els va aconsellar que provessin sort a Catalunya. Van agafar la parada de “tiros” tots cinc i vinga cap a Catalunya falta gent. Portaven un mes vivint a la parada de tir, de fira en fira per catalunya, quan una riada es va emportar el negoci, la casa i van quedar els 5 al carrer. L’amic dels meus avis els va recollir a casa ( qui ho faria ara??) els va dir, veniu a casa tots 5, nosaltres som 4, però ens ensortire’m plegats. El meu avi va començar a fer de cambrer, treballava mes hores que les que te un dia. La meva àvia cuidava la canalla dels dos matrimonis. I poc a poc van poder comprar-se una caseta de protecció oficial d’aquella època.. ( anomenades cases barates). Els nens a cap hora a treballar. El meu pare va tenir més sort i va poder anar al seminari. Vocació ninguna però podia estudiar. Era una oportunitat i no es podia desaprofitar.

Encara ens diuen xarnegos als de casa. El meu pare sempre diu, si jo no soc català d’on soc?? Amb un any ja corria en calçotets per les fires d’aquí. Amb 4 anys parlava el català perfectament. El meu pare balla la sardana com ningú, i s’emociona quan escolta els segadors. Això si, també clava l’Antonio Molina quan ja ha begut una copeta de vi. I si, també s’emociona. El meu pare ens ha parlat sempre en català, ens ha portat aprendre sardanes i ball de bastons. Quan jo li deia papa, perquè ens diuen xarnegos?? Quan era petita em deia es que el cognom no es prou català per alguna gent , tu posat un Accent a la ó ja veuràs com els hi agradarà més jejeje.

Tan de bo tots aquest que s’emplenen la boca amb lo molt que s’estimen Catalunya, que critiquen els de fora com si no fossin mereixedors de la terra.. tan de bo tots aquests fossin la meitat de “catalans” del que ho és el meu pare i de lo que va ser el meu avi.

Emiliano Zapata deia que la terra és per aquell que la treballa amb les seves mans. I també d’aquell que l’estima i la respecta. D’aquells que fan quelcom pel seu país. D’aquells que siguin del sud, del nord, de fora o de dins respecten la terra i fan que un territori sigui un Païs.

Orgullosa estic de la meva família, de la seva valentia. ORGULL amb lletres majúscules. NO necessitem lliçons de ningú.

divendres, 16 de juliol del 2010

el meu tic tac

Pensava que era mentida, que era una exageració. Que això del tic tac biologic era un invent.
Doncs no. No se que em passa, que el sento dins meu. Molt fort. Tic tac, tic tac. Em diu que és el moment.
He començat a mirar el món amb altres ulls. Potser és que ara hi veig allò que no volia veure o no m'atreia.. Potser és que la maternitat/paternitat recent de molta gent del meu voltant m'ha menjat el cap.. NO ho sé.


Però hi penso tant, ho desitjo tant que em fa mal. El dolor que sento és el de les agulles del rellotge? És el dolor d'una il·lusió? És el dolor de saber que haig d'esperar un temps.. ?

COm es sap que ha arribat l'hora ? Com es sap que ha arribat el moment? ( metges a part clar). Com es sap que es el millor moment, que estem preparats?

Tic tac, tic tac, cada dia sona més fort!!!

dimecres, 14 de juliol del 2010

A la piscina amb en Saramago


Fa dies, mesos, que pensava en aquuest estiu. Volia que fos meu, que pogues tenir estones per mi, per la Laura sense etiquetes. L'estiu va arrencar el 23 de juny i fins fa poc encara anava força de cul. Sense trobar aquell moment de desconexió tant necessari. Entre feina i la mutilació del dit de l'Andrés doncs he estat molt liada.. Però avui, quan ja havia perdut tota esperança de desconectar-me del món,després de " mestressejar" tot el matí i cuidar el meu nou estomag, he marxat a la piscina. A la bossa i he posat (a part de la tovallola i les claus) un botella de nestea glaçat i el llibre de " el viaje del elefante" del gran Saramago.

He arribat a la piscina, he nadat, força, molt més del que tenia planejat i llavors entre glop de Nestea i la companyia de Saramago que sempre és gratificant.. me quedat dormida. ( tinguent en compte el meu insomni crònic es tot un miracle..)I he somiat ( ufff feia tant que no somiava..). Somiava que tenia els cabells llargs, molt llargs i me'ls pentinava i tothom em deia quins cabells més llargs i jo somreia.

Després me despertat.. be ha estat el meu subconcient, recordant-me que era l'hora de recollir la sogre al centre. ( La dona s'enfada si és la ultima resident que queda per recollir) He hagut de sortir corrents i quan he pujat al cotxe m'he adonat que si, que per primer cop, m'havia desconectat. I he somrigut, he somrigut molt i m'he sentit conectada amb el món.

diumenge, 11 de juliol del 2010

...

" M'estimo i estimo"

dimecres, 7 de juliol del 2010

De poble !



Quan vaig venir a viure a Barcelona, ara fara 9 anys; vaig deixar Palafrugell enrera amb motisimes ganes, de fet odiava profundament Palafrugell i a molta de la seva gent...
Però al arrribar a bcn, i sobretot a la universitat.. la pregunta de rigor sempre era d'on ets? De Palafrugell!! AHH , ets de poble tu! El primer dia que em van contestar això vaig pensar doncs si, no he tingut la sort de nèixer a una ciutat cosmopolita com Barcelona o de tenir l'anonimat que tots heu tingut.. Però a mitjant de curs i visto lo visto.. vaig començar a sentir-me per primer cop, de Palafrugell. Ja és fotut això de sentir-te per primer cop d'un lloc quan ja no hi ets!! I quan em diuen aixi ets de poble tu? Dons si, he tingut la SORT de nèixer en un poble, de jugar al carrer, d'anar fins la platja amb bici, de poder trobar-me amb tots els companys de classe a les festes, de poder saludar pel nom al Flequer, la verdulera i la peixetera. Tinc la sort de poder seguir la pista de molts amics gracies a la familia.. " que fa el fill dels Pou?". orgullosa de les Paraules que només enten a la meva terra, de que encara algun cop se m'escapi sense adonarme'n alguna frase feta.. De dir "tomata" enlloc de "tomàquet", de dir "gunoll" enlloc de "genoll", "xuliva", enlloc de "saliva" o "en" i "na" enlloc de "el" i "la".

En fi , que una de les lliçons que vaig aprendre al arribar a Barcelona va ser que ser de poble te moltes coses bones, i que jo, soc com soc, segurament perquè soc de Poble.

Recordo que l'any passat en un curs dels Juliols de la UB, va venir un noi de Barcelona que treballava a un casal civic de girona a fer una xerrada. Va començar diguent " Quan em van proposar anar a treballar a Girona, em va fer molta por, perquè la gent de girona es molt rara, molt tancada i molt seva i em feia molt de respecte" Bravo!!! Vaig aixecar la mà i vaig dir, no hi estic gens d'acord, jo soc empordanesa i no em considero en absolut tancada, i com jo moltisims veïns més! I em diu, tot riguent, ho veus però si que ets molt teva!
Ja i som! Aquesta mania que te la gent de sempre voler tenir la raó.. En fi , vaig callar i somriure.. m'encanta ser de Palafrugell, de l'empordà, de la provincia de Girona! I m'encanta, que despres de 6 anys visquent a Barcelona capital hagim decidit amb el meu marit establirnos al vallés Oriental. A les franqueses del Vallés.

I m'encantarà que algun dia el meu fill digui que és de poble, que s'estima les franqueses, que juga al parc amb els companys, que agafa la bici per anar al Montseny. Que sap que la Rosa es la farmaceutica, en Josep el del Quiosc i que des de marrec l'han conegut. I si el meu fill decideix anar a katmandú, toronto, Cuenca o Barcelona em semblarà genial, sempre i quan mai marxi del Poble només per fugir.

D'on soc jo ara? Sóc del món, no em cal més identitat que la que sento de veritat.

diumenge, 4 de juliol del 2010

El mètode científic. Primera entrega


Com que estic de mitges vacances, resulta que això de pensar ho fai més amb calma, amb més ganes. I avui pensava que a casa pasen algunes cose sospitoses que de ben segur tenen una base científica. He intentat recordar les passes del mètode cientific per poder investigar sobre aquest fenòmen cassolà.

Si no vaig errada cal crear una hipòtesis primer. La hipòtesis surgeix de la observació. Doncs bé, he observat que des de que a casa tenim sabater ( li vaig dir a l'Andrés que me'n fabriques un) les sabates estan mes desordenades i perdudes que mai.

Hipòtesis: " la pèrdua i desordre del calçat familiar és provocat per l'espècie - Marit irònic- que es nega en rotund a fer servir el sabater per mostrar que no feia falta tanta feina.."

Hem dedico durant unes jornades a la recollida de dades, proves i a l'observació per tal de contestar les preguntes que em formulo:

- com van a parar les sabates dels peus a sota el sofà?
- Perquè sempre una de les integrants de la parella de sabates, sabatilles etc, desapareix misteriosament?
- Quin recorregut fan les sabates per anar fins sota el llit?
- Quin misteria hi ha, que fa que les sabates finalment apareguin apilonades just a l'armari del costat del sabater?

Després d'una minosiosa investigació, puc dir que la hipòtesis no era del tot certa. Que tot i que queden dubtes per resoldre, ( sobretot el misteri de les sabates sota el llit..) sembla ser que la que no utilitza degudament el sabater soc jo. I el meu home va recollint el calçat que jo em deixo pel pis, i sense gaire mirament l'apilona just al costat del sabater, desitjant que em dongui per aludida i que sigui jo, despres de demanar tant de temps el sabater la que finalment ordeni les sabates,sabatilles, etc dins del seu lloc corresponent.

La pròxima entrega del mètode científic " Desaparició de culleretes de postre, mitjons i boligrafs dins la llar..."

dijous, 1 de juliol del 2010

Va per tu, Albamelie...



Vas marxar fa 10 mesos a descubrir sud-amèrica i potser ha descobrir-te a tu també.
A la motxila portaves moltes il·lusions i somnis..i tornaràs amb la motxila plena de sensacions, emocions i vivències. Plena de records, de sentiments.
Durant aquest 10 mesos aquí han passat moltes coses!!! Ha arribat la Judit,han tornat altres a Palafrugell, jo he viscut i superat la operació..en fi, que la vida flueix.. Com que tothom diu que he canviat molt, et deixo un parell de fotos de fa poquet.Una es del dia de l'anversari de la nostra boda ( si, ha passat una any)i l'altra amb la Prema que va venir a veure'm :)

T'enyoro molt guapa!

dimarts, 29 de juny del 2010

fugint

Ara ja sé de que fuig la gent atemorida.. no és dels altres.. els que fugim més, fugim de nosaltres mateixos.



Per tu Judit

Acabes d'arribar el món, entre petards i sentències però sobretot entre somriures i mirades dels que t'estimen i t'estimaran sempre més.

Nèixer no deu ser una decisió fàcil. Si deu esta tan be allà dins... i deus mirar a fora i dir " mare meva el que m'espera!" Però segur que la veu dolça de la mama ja et va animar a sortir i vas tenir ganes que t'agafes en braços.

Ara ja has sortit, ja ets aquí entre nosaltres! Permet-hem que et dongui la benvinguda aquest món i et dongui un consells..

1.- No permetis que ningu en dongui consells ni lliçons de vida.
2.- NO visquis pensant en un demà, sinó en l'avui.
3.- NO deixis mai de fer preguntes, de sentir curiositat, de mirar amb els ulls que mires avui.
4.- Estima't a tu i als teus per sobre de tot.
5.- Deixa't cuidar i mimar, i apren tu a cuidar i a mimar aquells que algun dia et necessitaran.
6.- Il·lusionat per tot, i que les desil·lusions sols et serveixin per somiar amb més força.

Espero veure't i coneixe't aviat, encara no se la cara que fas, però ja has entrat dins del meu cor :)

Un petó Judit!

dimarts, 22 de juny del 2010

UN mes ple de celebracions


Aquest mes de juny és el mes de les celebracions!

Vam començar el mes celebrant el meu aniversari amb familia. Vam convidar als pares i a l'Alba a dinar A la Fonda Europa de Granollers, que fa 4 anys que vivim a Granollers i no l'haviem trepitjat encara (esperàvem un dia especial, perquè es d'aquells llocs que no hi pots anar sovint). Va ser un dinar molt agradable. Contents.

Vam seguir el mes celebrant diumenge amb la familia un altre cop, l'aniversari de la meva " abuela" i els 4 mesos del a meva intervenció. (Be, de fet celebràvem que m'estic recuperant molt be i que ara ja deixarem de contar mesos, perquè el més dur ja ha passat.

Avui hem celebrat el fi de curs a l'escola amb tot l'equip docent. L'Adèu als meus nens, les llagrimes que encara no se contenir.. Els comentaris de "que tingueu un bon estiu" als companys, " bones vacances" als sols coneguts de l'escola i "una abraçada i un gràcies per tot" als que ja son més que companys.

I diumenge ens queda la celebració més important del mes... Farem el nostre primer any de casats.. SOna cursi però em fa molta il·lusió. NO farem res especial, ni ens farem regals ni res.. Simplement passarem el dia junts com un dia més, potser mirarem els videos del casament i ens emocionarem. Segurament anirem a fer una orxata a la Perla, passajarem i li diré (tot i que li dic molt sovint) que l'estimo amb la mateixa il·lusió i ganes de sempre i que espero cel·lebrar molts més aniversaris i seguir sentint que el nostre amor creix i creix, com una flor que un dia vam decidir cultivar i cuidar.


Post Escriptum: L'enllaç de la cançó d'avui us sorpendrà, ja que no te res a veure amb les que he anant penjant, que són cançons que em trasmeten molt. Aquesta però d'avui, és la canço preferida de l'ANdrés ( pels que no el coneixeu diu-se que li encanta la musica màquina, electrònica, house.. És que som la nit i el dia!!!) i va sonar al nostre casament al acabar la cerimonia.. No és la tipica canço del vals nupcial, no, però s'ha convertit en la nostra banda sonora!! Doneu-li 30 segons!!!

divendres, 18 de juny del 2010

I semblava que era ahir...

Recordo que una de les frases que m'impactava mes dels pares i els avis quan era petita era aquesta... " I mira... semblava que era ahir...". Pensava amb lo poc a poc que passa el temps! Com poden dir això... i amb aquesta nostalgia!!

I ara penso jo, uf si semblava que era ahir que vaig marxar de casa amb una maleta plena de il·lusions... i ja fa 10 anys!

Si semblava que era ahir que vaig començar a treballar... i ja farà mes de 12 anys!

SI semblava que era ahir que vaig anar a viure amb L'Andrés, que feia una mudança amb 24 hores i amb molta il·lusió.. i ja ha passat casi 4 anys!

Si semblava ahir que vaig dir, si vull! I la setmana que be ja farà un any!

Si semblava ahir que entrava a quiròfan com qui entra al escurxador.. I ja fa 4 mesos

Si semblava ahir que jugava al mocador al pati de l'escola i ara, les meves companyes de jocs son mares! I jo animo els meus alumnes a jugar al mocador... I ho reconec, casi sempre m'apunto a jugar.

Ahir em diu l'Izan.. Señu tu siempre juegas con nosotros al futbol en el patio i a "lucha bakugan" i los otros monitores no. Es porque tu no te has olvidado de jugar señu??

Però Izan!!! Si semblava que era ahir que era jo la que jugava al pati... MErda!!

NO Izan, no m'he oblidat!

dilluns, 14 de juny del 2010

Gran Forges!




No hace falta decir nada más!

divendres, 11 de juny del 2010

El meu bypass i jo...

El meu bypass i jo, ja portem junts casi 4 mesos. Encara però ens estem coneixent. Ningú va dir que seria un camí fàçil, i no ho està essent. Però per primer cop en aquest quatre mesos si que començo a veure una llum al final del camí.

Farà aviat 4 mesos que era a Quiròfan amb un munt d'Il·lusions, amb ganes de lluitar..Havia estat esperant 4 anys la intervenció i el dia que va arribar estava en un estat de xoc! Tant de temps esperan tenir el meu futur a les mans..

Han passat ja els 4 primers messos. Messos de dolor, de ràbia, sobretot d'impotència, però 4 rapids messos que imediatament m'han tornat la salud.

Els anàlisis surten tots perfectes, per primer cop despres de 4 anys no estic anèmica, i el meu cos ha començat assimilar els nutrients dels aliments. El meu nou aparell digestiu s'hap aprofitar el que ingereixo cosa que l'antic aparell no feia.

Hem vaig operar per salud i amb només 4 mesos podriem dir que soc una persona "sana" tot i que sempre tindre la meva enfermetat.

Es evident que a part de la salud que he guanyat, estic perdent molts quilos. 30 per ser exactes. NO era una prioritat, si que era una necessitat, però la prioritat no.
Tothom em diu que he fet un canvi espectacular, que estic guapisima, que tinc llum.. Per una part em dol que em diguin això.. Amb 30 quilos mes no estava guapa? no tenia Llum? Per altra banda entenc que volguin animar-me i que ho fan amb la millor intenció.

Però jo em miro al mirall i em veig exactament igual... si no fos per la roba no seria concient del meu canvi. Tampoc em veig amb més llum. Al contrari, em veig cansada, apagada, sense color.

El cabell em comença a caure i altres parts del cos també, que son més dificils d'acceptar que el cabell. Suposo que son els "daños colaterales".. però no estava preparada per assumir-los. L'Andrés diu que me tornat molt coqueta, que no deixo de mirar-me al mirall.. no és per una qüestió d'estètica, jo crec que simplement em busco. Busco a la Laura dins la nova Laura.

PErò be, el més fotut del procés.. és que jo esperava la operació, millorar la salut per encarrilar la meva vida. Tenia l'escusa de " ja m'hi posaré quan m'hagin operat...", " ja faré el que vull..quan m'hagin operat..." , " quan passi la operació..."

Be dons ja ha arribat el moment ... per on començo?

Aquest és el verdader Bypass de la meva vida...