Pàgines

dijous, 31 de març del 2011

Iaia Nita

Avui llegint la proposta de L'Ana i la Carme a http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/ m'he animat a escriure sobre la iaia.
Ultimament hi he pensat en ella. Tot va ser per Nadal, el dia de sant Esteve a casa de la meva tia, vam posar unes cintes de video velles, per riure una estona. De fet les cintes de video relataven moments de fa més de 33 anys!! Llavors vam veure videos de casaments de diferents membres de la familia i vam riure i recordar plegats. La meva iaia i sortia clar. Però mentre veia el video pensava que no havia vist aquest videos des d'abans de la seva mort, ara ja fa mes de 7 anys. Em va impactar la veritat. Quan amb l'Andrés tornavem a casa despres del dinar em vaig posar a plorar al cotxe. Recordo que vaig notar com el record m'havia fet sentir una cosa que duïa molt a dins.

A partir del dia de sant Esteve he pensat en la meva iaia varies vegades. Sobretot els ultims anys que va viure amb nosaltres. Del seu alzheimer galopant que va acabar amb la salut mental i física de ma mare. De la seva mirada perduda, d'aquells ulls blaus intensos que tenia ( diuen que com els meus)i que van quedar tant buits. Van ser un anys difícils. De fet jo tampoc passava pels millors moments i em sentia molt unida a la iaia. Recordo cada segon del seu comiat, del dia que ens va deixar. De com els meus pares m'ho van explicar. De quan era al tren pujant cap a Flaça i pensant que tot i que era el millor no m'agradava sentir l'ausència. De fet era la primera vegada que perdia algu de veritat, ja que el meu avi es va morir quan jo tenia 6 anys. Era la primera vegada que sentia la mort com algu dolorós i personal.

Be, al comentari que he fet a " la abuela necesita besitos" ha estat un record que guardo d'ella ( un dels molts) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Diu així...


Els diumenges feiem l'arròs a casa la iaia. Nosaltres no hi anàvem tots els diumenges ja que amb els pares els cap de setmana soliem fer moltes coses. Recordo aquells diumenges tots plegats a casa la iaia. Aquell arròs que sempre li quedava fat i passat. Però m'agradava. Hi posava salsitxes, boques i conill. De postres treia el pot aquell de les atmelles i tots i quedàvem enganxats a menjar atmelles. Tu seies a la punta de la taula. I nosaltres corriem pel pati mentre el tiu Pere feia la migdiada sobre la taula.
Ens donàves 100 pessetes i xocolata TORRAS que compraves a cal Oller. Recordo i no sols recordo sino que ho veig ( tenim una foto..) un dia que els papes van encarregar una paella perquè no fesis l'arròs. Et vam fer una foto servint la paella i tot. Segurament estava bonisima però no era el teu arròs. Va ser la primera i última.
És extrany però de la teva malaltia també recordo bons moments, contradictori potser! Però recordo aquells moments que compartiem. Seies a la cadira de mimbre i jo et donava la ma i et feia petons i et deia abuelaaaaa canta'm! i tu entonaves allò de " en la huerta del Segura! Donde vive una Murciana..." i despres feies lalalalallala perquè no recordaves la lletra.. o allò de " Jo se una cançó de fil i cotó campanes a l'aire i barret de senyor senyor comandant vingui vosté i farem botifarres del gat i del gos" ( si si, botifarres del gat i del gos..) i jo reia i la cantava amb tu.
Recordo també aquell dia que estaves mitg endormiscada i de cop vas veure una safata de color groc amb flors vermelles i vas aixecarte i vas començar a cantar el cara al sol. No podiem entendre que et passava pel cap. COm era això de no ser-hi...de perdre't cada dia una mica. La mama sempre diu que quan vas morir i eres tota. I que et vas poder acomiadar. Et vaig estimar molt i et porto molt molt dins.

Encara t'enyoro iaia!!

Petit post matiner

Si volem, podem amb tot. Res és fàcil però sempre m'he ensortit. Endavant a tota vela, que mai pogui dir que no ho he intentat.
Tan se val que ser si saps qui ets i tan se val com ser si vols ser.
Treball, esforç, constància i somriures. La resta ja arribarà.

dissabte, 26 de març del 2011

La Faldilla del Desigual


Un dia a l'hospital, quan estava a la UCIM, i em trobava malament, la meva mare em va agafar la mà i em va dir; va, pensem en coses maques Laura. Quan t'hagis aprimat i et trobis be , que és el que et faria il·lusió que et regales??
Una faldila del desigual vaig exclamar!! si arribo a la 44-46 i cabré!! Però mama la roba del desigual és molt cara li vaig dir tot moguent-me perquè em molestava el catèter de l'esquena... . Llavors la mamà amb aquell posa't seriós i trascendental va dir : "La mama et diu que te la compra i te la compra costi el que costi..."

Doncs bé... Avui hem anat a buscar la fadilla. I estic entusiasmada!!! i feliç :)

dijous, 24 de març del 2011

Avui

7:35 del matí. Hem llevo per estudiar. Sense ganes però amb disciplina. Preparo el meu litre de te ( avui TIBET) i un tros de pastis de formatge que encara corria per la nevera des de diumenge, i pujo a l'estudi

8:00: Començo a estudiar

9:00: riing riiing!!!! Truquen del centre de dia de la sogre. S'ha deixat la roba de recanvi a casa i la necessiten.
Hem vesteixo, pentino , rento dents i vaig al centre de la sogre ha portar roba

9:40: Un altre cop davant els apunts

10:40: Preparo una truita d'espincas ràpida per emportar-me per dinar.

11:10: Agafo cotxe, fai betzina i marxo cap a Barcelona a treballar.

12: Feina ( amb marronazo inclòs que s'ha menjat la senyora...)

15:00: Plego feina, vaig a biblioteca a estudiar fins les 17.

17:00: Classes particulars

19:00 Corrents cap a Mataró que faig tard per fer l'examen a l'Acadèmia dels temes 8 i 9 de Dret administratiu.

20:00 Surto acadèmia, em poso a plorar. El nuvaring ( mètode anticonceptiu hormonal local) que porto des de dimecres passat comença a fer afecte. Les hormones em tenen trasvalsada. Truco plorant Andrés. "Cariño ahora salgo", entre plors li explico que abançi el sopar i jo quan arribi l'acabo.

20:30 Arribo a casa. Em rep amb una abraçada i em diu .. NO he fet res del sopar, dutxa't i truquem a Telepizza.

20:45 . Dutxada i amb el pijama que vaig comprar al primark de Londres per 5 pounds, escric el Post tot esperant sopar. Preparem pel·li per veure. He escollit "Los chicos estan bien". Sols queda despres de sopar, pendre'm un bon gintonic per matar les hormones ( o elles o jo.

M'ho mereixo collons!

dimarts, 22 de març del 2011

Res...

S: Laura, tu que quieres ser de mayor??
JO: Es que jo ja soc gran!!!
S: y porqué no eres nada???

NO soc res... ni metge, ni advocat, ni mama, ni policia, ni Bombera, ni arquitecte, ni futbolista, ni mestre...
NO soc res del que a la meva edat es suposa que hauria de ser. Tinc una feina precaria, una merda feina, m'omple si, però sent optimistes una merda feina... Una d'aquelles feines que fins i tot els nens et diuen.. això no és una feina!!

Aquesta tarda com que m'he ratllat he enviat curriculums de nou, tot i seguir amb les opos, seguiré enviant curriculums i buscant-me la vida... haviam si tinc sort i algun dia, com diu la S. puc ser algú de gran.


diumenge, 20 de març del 2011

" El disfraz de castor"

Fa una setmana, youtubejant.. vaig trobar aquest video. Em va fer somriure molt:)
El comparteixo sabent que segur que us agradarà!

Si us plau! NO oblideu els auriculars sinó, no es pot entendre!





PD: fa un diumenge tant bonic que ens salterem les oposicions per un dia i sortiré al carrer a encarar-me amb el sol!!

divendres, 18 de març del 2011

L'acudit

Avui pensava en aquell acudit...

- Papa! Papa!! que és pitjor, la ignorància o la indiferència?
- Ni ho se, ni m'importa...

Doncs pensava que el gran mal d'aquesta societat és que s'ignora la ignorància i que fins i tot ja qui apunta que és més feliç sent ignorant quan no s'anadona que això no el fa mes feliç sinó més esclau. I segon, la capacitat de la societat per ser indiferent allò realment important és relatiu al interès cap a la "palla" social.

Que ben ensenyats estem! Diguem que som ignorants i indiferents com si fos una elecció personal. sense saber que realment estem adoctrinats per fer-ho.

Bon cap de setmana!!

dimarts, 15 de març del 2011

Caipirinha , sol i Lambada

Fa molta calor, estirada en una platja d'anunci sobre una gandula de color groc s'acosta el camarer amb una Caipirinha glaçada i amb un paraïgues groc a la copa.
NO m'enrecordo de donar-li les gràcies i faig el primer glop rapidament. El sol escalfa molt i la mar esta amb calma.
No hi ha ningú. Silenci... Sols un llibre a les meves mans. " Manual de Salsa para patosas". Arriba un tal Dylan alt com un Sant Pau i em convida a ballar, sona la Lambada i de cop i volta se ballar com mai. Ell porta uns pantalons blancs de lli. Només uns pantalons blancs. I jo un banyador taronja i un pareo a joc.
Ballem i ballem mentre el cambrer vigila que no ens deshidretem tot fent coctels de colors estridents i granadina a la vora de les copes.

diumenge, 13 de març del 2011

Enyorança


Que deu fer, que avui t'enyoro més que mai.
Tot i la platja i el temporal de llevant,
tot i la familia i la música al cotxe,
tot i les rialles, tot i ser jo...
Avui t'enyoro només a tu.

Avui he menjat les primeres maduixes (casi) de primavera. Just quan fa un any que vaig inagurar aquest blog. Just li vaig posar aquest nom perquè en aquell moment les maduixes van ser l'unic que m'alegraren la primavera. I avui, també ho han fet, tenyint l'enyorança de color vermell.

dissabte, 12 de març del 2011

És quan nedo que hi veig clar


Ahir al matí vaig anar a la piscina, a fer classe d'Aquagym i a nadar una estona. M'agrada molt nadar i sobretot estar dins l'aigua jugant com un infant.
De sempre l'aigua ha estat per mi el medi més vital.
Ja de petita, a l'estiu, els pares em portaven cada dia a la platja, durant la setmana amb la mama, a Calella de Palafrugell, alguns dies a peu, d'altres amb bus, i els caps de setmana a Tamariu amb el papa.
M'expliquen que no tenia hora de sortir de l'aigua. Em posava les meves ulleres i el tub i em passava hores nadant per la platja i jugant.

Al arribar a Barcelona, vaig deixar la platja, a l'estiu, al no tenir-la tant aprop ( mai m'ha agradat banyar-me a barcelona)vaig deixar de anar-hi. Durant els anys a Barcelona, he estat apuntada a piscines municipals intermitentment, però mai vaig aconseguir anar-hi durant una llarga temporada.
Llavors vam venir a Granollers, i em vaig apuntar a la piscina municipal d'aqui, m'agrada mlt i m'ho passo be quan hi vaig. Però no soc constant. Perquè?
Hauria de ser constant ja no solsament per salud i per la importància de fer esport, sino perquè, ostres m'hagrada molt!! I sols ho recordo els dies que hi vaig. I llavors em sap greu.


És quan nedo que hi veig clar, que espanto els fantasmes. És quan nedo que estic contenta, és quan nedo que soc jo. M'anadono que torno a ser la Laura i de lo important que és per mi, trobar moments per estar al medi acuàtic, perquè son moments que soc simplement, jo

dimecres, 9 de març del 2011

Dime de que hablas y te diré...


Avui, tot berenant i fent zapping a la tele en una hora poc usual per a mi; deurien ser les 18h, em trobo amb un concurs a antena3. NO se de que anava però havia tres parelles i tot eren preguntes sexuals o amb conotació sexual. I la sogre parlant tb de les relacions dels seus fills.. I salta un dels marits diguent que nomes "feien l'amor" un cop al mes, i la dona li diu: "es que amb les nenes , donant el pit i el torn de nit es impossible" I el presentador riguent i la sogre també.. I m'ha entrat una vergonya...
Llavors diguem que quina pena la Belen Esteban però senyors si sortim a la tele sense cobrar i som pitjors que ells! Que fotem pena collons!! Això si, tots han donat records als seus fills.. Saludos a mi Dani que nos estará viendo!! I al cap de dos segons deixen anar un " yo tengo mi miembro como un perro salsicha.." POBre Dani!!

Mai m'han caigut be aquesta gent que sempre fan les mateixes brometes i sempre tenen el tema sexual a la boca, com si no es pogués parlar d'altres coses. I llavors els agafes per banda i els dius, vinga parlem de sexe tranquil·lament i no en saben parlar!! Es limiten això,a les brometes al jiji jeje, a l'acudit fàçil, i cansen. Em cansen molt.

Però et pares a pensar i t'anadones de que tot es ven amb sexe, de que continuament es fa referència al sexe. Llavors no és d'extrenyar que algun dels meus alumnes més grans em preguntin..
- Perquè els grans parleu sempre de sexe?
- Perque a la tele sempre es parla de sexe?
- Perquè els grans uns envieu powers points guarros ( aquesta pregunta és real como la vida misma..)

La gent diu: Els joves tenen massa informació!! potser si. Però el que els queda no son les xerrades de quatre educadors sexuals ( quina gran feina) o la xerrada dels pares quan toca.
El que els queda és això, el que senten a la tele, el que viuen al carrer, les brometes façils que senten a tot deu, la sexualitat i pornografia de la tele. Recordo un cop, un noi de 16 anys em va parlar del seu primer cop i em diu NO es como una peli porno!!! Es mas cutre!1 ( Amb això no vull dir que estigui en contra de la pornografia, però si de com s'utilitza)

JO no es que tingui el sexe com un tema tabú. En absolut, i li dono la importancia que mereix, ni mes ni menys. I considero que tinc una mentalitat oberta i sense prejudicis. Però veure aquet programes de televisió em fan sentir pudorosa. Si si, pudorosa!

Però es que encara ni han de pitjors, perquè mira, aquesta gent penses, hi ha una mica d'incultura, és la esponteneïtat son gent que han viscut sempre això a casa.
Però llavors hi han aquest tipo de persona entre pijets i new hippys o el tipo escoltes ( no puc amb els Escoltes...) els que tenen estudis, cultura, poden parlar de tots els temes.. i aquest parlen del sexe tot diguent.. " jo no tinc tabus" o fan allò de parlar del sexe perquè es senten dolents.. O simplement per fer-se els guays. Aquest si que fan pena.

Aquest que a cada post que escriuen el seu brillant post han d'acabar diguent alguna bestiesa.. i es creuen trasgressors fent això aixi. Son del barça, voten a Ciu, porten els nens a la concertada, però com que escriuen un post sobre com fer una bona mamada es pensen transgressors, moderns i amb personalitat. Quin ridicul!

De tots els casos hem quedo amb la Belen Esteban.

I de fet segueixo pensant en allò tant famós del "dime de que presumes..."

diumenge, 6 de març del 2011

Relat 1

L'Anna es posava crema asseguda al llit, just després de sortir de la dutxa. Era un ritual sagrat. Els divendres prenia el bany amb sals, llavors s'exfoliava la pell amb aquell gel turc que li van regalar i que li deixava la pell com la d'un nadó. Es posava la mascareta als cabells i llavors amb una dutxa ràpida i freda s'aclarava amb pressa.
Al sortir de la dutxa s'embolcallava amb aquella tovallola gegant i corria fins al llit. Allà tenia cura d'assecar-se suau i eficaçment totes les parts del cos. Sempre començava pels dits dels peus i acabava als braços. Llavors començava el ritual de la crema. Es reparteix la crema per a pells molt molt seques per tot el cos amb molta cura.
Un cop acabat el ritual i encara despullada sobre el llit l'Anna mira l'hora del rellotge, les 20h. Que faig? es debatia entre dos plans, el de pijama, pizza i pel·lícula o el de sortir a fer una copa amb uns amics.
Just en aquell moment, li arriba un missatge al telèfon

- " A les 21h on sempre?"

A l'Anna el cor li fa un tomb mentre s'afanya a triar la roba que es posarà. De fet s'anadona que la seva vida últimament sols es basa en això, a esperar aquest moments en que ell apareix a la seva vida i durant una estona la trasbalsa. Ara però la situació ha canviat molt i ja no es com era abans. Ara les coses no son tant complicades però la situació segueix essent molt difícil. Algun dia ha de solucionar la seva situació, però aquest dia, tot i ser necessari, no arriba mai.

Es vesteix amb cura, els texans que es volia posar no li corden ja, i escull uns leggins i un vestit. Ha de anar a comprar-se roba, però això de vestir de premamà no li atrau gaire.
Es pasa la ma per la panxa i diu amb veu molt dolça...

- Anem Jana, el papa ens ve a veure.

Puja al cotxe, ja és fosc, i fa força fred. Tot i anar abrigada sent com el fred l'acaricia fins la punta dels dits.
Engega la ràdio, a l'emissora sona Nothings compares to you,i arranca el cotxe tranquil·lament.
Com ha arribat la situació ha complicar-se d'aquesta manera? Ha passat ja més d'un any i la seva vida ha fet un gir de 360º, potser si que li calia un canvi però no d'aquesta manera. O potser si?
Ningú havia entès la seva situació, la seva decisió, clar que ningú, tret d'ella, sabia la veritat. Condueix per la nacional tot seguint la costa, i no troba el moment de caure als seus braços de nou.

divendres, 4 de març del 2011

Aïllament

Hi ha dies que t'anadones que malgrat viure en societat, malgrat ser éssers socials, malgrat organitzar-se en families, formar part d'associacions, que tot i tenir facebook, blog, twitter, e-mail, pàgina web, dies que tot i tenir 3 trucades perdudes d'amics, notes a la nevera d'amor, dies en que tot i això, un te la sensació de ser un ésser asocial.

Hem sento així, un ésser individual, asocial, independent, apart del món. Em sobra tot i tothom, gaudeixo massa de la meva soledat i, a vegades, penso que cada cop tinc mes necessitat d'aquesta soledat i això m'espanta. El problema no és que em senti aïllada d'aquesta societat, perquè no ho estic, el problema és que m'agrada aquesta sensació.

Potser no es tant exagerat, potser només és que abans ho era massa d'ésser social i ara sols he deixat de ser-ho una mica... Potser sols és una época, potser...

dimarts, 1 de març del 2011

no m'agrada el carnaval!


Mai m'ha agradat el carnaval, ni les disfresses, ni el carnestoltes, ni la butifarra d'ou, ni les sardines..

Ja de ben petita mostrava pànic a les persones disfressades. De fet les primeres notes que tinc de pàrvuls, hi ha una nota de la mestre on possa
- " la laura mostra una por exagerada a les disfresses i a la sang"
I els professors que feien? doncs quan era carnaval i començava a cridar com una boja, m'agafaven tots amunt i avall acostant-me a totes les persones disfressades diguent allò tant tipic de..
- " que no ho veus? si es fulanito.. si no fa res..."
I jo encara mes emprenyada cridava mes fort : - Em fa por!!!
Ara no ho fariem això, almenys jo no, jo deixaria l'infant a un lloc on es sentis segur i que pogues observar a poc a poc i fos ell el que s'acostés. En fi, que els meus pares al principi em protegien d'això i no li donàven més voltes, pero clar, tenia 7 o 8 anys i encara em feia por.. Llavors va ser quan van començar amb les xerradetes.. i sobretot amb allò tant afectiu de
- " mira la teva germana es petita i no li fa por, ni a L'Eva.. si no fan res! és per riure.."
Llavors que va passar? dons que tot i que em seguia fent respecte vaig deixar de mostrar enuig, sols per la vergonya que em feia reconèixer-ho. I així va ser quan vaig començar a acceptar el carnaval.

A dia d'avui és evident que no em fa por tot això, però tampoc em fa gràcia ni m'agrada. No em sento còmode ni a gust. A l'escola, la guarderia, cada any el mateix enrenou! I jo col·laboran com la que més. Això si, jo no em disfresso. HO sento, però per aqui no hi passo. La majoria dels nens gaudeixen del carnestoltes i ho viuen amb motla il·lusió, però clar, a mi sempre em crida l'atenció aquells que no ho fan. Aquells que miren amb ulls porucs. Aquells que diuen no vull no vull no vull!! I si pogués me'ls enduria a tots lluny , ben lluny d'aquesta festa.

Només he gaudit disfressat-me les vegades que ha sigut per fer teatre. M'encantava fer teatre i he estat a varies companyies de teatre locals. Llavors entenia la disfressa com una cosa normal, com un posar-se a la pell d'un personatge per interpretar-lo. Tenia cura de tots els detalls. I li donava al vestuari la importància que es mereixia.

I be, aquesta setmana és carnaval i avui el carnestoltes a l'escola on treballo, ha manat que tothom porti dos mitjons diferents per sobre els pantalons. Segueixo sense veure-li la gràcia.