Pàgines

dimarts, 29 de juny del 2010

fugint

Ara ja sé de que fuig la gent atemorida.. no és dels altres.. els que fugim més, fugim de nosaltres mateixos.



Per tu Judit

Acabes d'arribar el món, entre petards i sentències però sobretot entre somriures i mirades dels que t'estimen i t'estimaran sempre més.

Nèixer no deu ser una decisió fàcil. Si deu esta tan be allà dins... i deus mirar a fora i dir " mare meva el que m'espera!" Però segur que la veu dolça de la mama ja et va animar a sortir i vas tenir ganes que t'agafes en braços.

Ara ja has sortit, ja ets aquí entre nosaltres! Permet-hem que et dongui la benvinguda aquest món i et dongui un consells..

1.- No permetis que ningu en dongui consells ni lliçons de vida.
2.- NO visquis pensant en un demà, sinó en l'avui.
3.- NO deixis mai de fer preguntes, de sentir curiositat, de mirar amb els ulls que mires avui.
4.- Estima't a tu i als teus per sobre de tot.
5.- Deixa't cuidar i mimar, i apren tu a cuidar i a mimar aquells que algun dia et necessitaran.
6.- Il·lusionat per tot, i que les desil·lusions sols et serveixin per somiar amb més força.

Espero veure't i coneixe't aviat, encara no se la cara que fas, però ja has entrat dins del meu cor :)

Un petó Judit!

dimarts, 22 de juny del 2010

UN mes ple de celebracions


Aquest mes de juny és el mes de les celebracions!

Vam començar el mes celebrant el meu aniversari amb familia. Vam convidar als pares i a l'Alba a dinar A la Fonda Europa de Granollers, que fa 4 anys que vivim a Granollers i no l'haviem trepitjat encara (esperàvem un dia especial, perquè es d'aquells llocs que no hi pots anar sovint). Va ser un dinar molt agradable. Contents.

Vam seguir el mes celebrant diumenge amb la familia un altre cop, l'aniversari de la meva " abuela" i els 4 mesos del a meva intervenció. (Be, de fet celebràvem que m'estic recuperant molt be i que ara ja deixarem de contar mesos, perquè el més dur ja ha passat.

Avui hem celebrat el fi de curs a l'escola amb tot l'equip docent. L'Adèu als meus nens, les llagrimes que encara no se contenir.. Els comentaris de "que tingueu un bon estiu" als companys, " bones vacances" als sols coneguts de l'escola i "una abraçada i un gràcies per tot" als que ja son més que companys.

I diumenge ens queda la celebració més important del mes... Farem el nostre primer any de casats.. SOna cursi però em fa molta il·lusió. NO farem res especial, ni ens farem regals ni res.. Simplement passarem el dia junts com un dia més, potser mirarem els videos del casament i ens emocionarem. Segurament anirem a fer una orxata a la Perla, passajarem i li diré (tot i que li dic molt sovint) que l'estimo amb la mateixa il·lusió i ganes de sempre i que espero cel·lebrar molts més aniversaris i seguir sentint que el nostre amor creix i creix, com una flor que un dia vam decidir cultivar i cuidar.


Post Escriptum: L'enllaç de la cançó d'avui us sorpendrà, ja que no te res a veure amb les que he anant penjant, que són cançons que em trasmeten molt. Aquesta però d'avui, és la canço preferida de l'ANdrés ( pels que no el coneixeu diu-se que li encanta la musica màquina, electrònica, house.. És que som la nit i el dia!!!) i va sonar al nostre casament al acabar la cerimonia.. No és la tipica canço del vals nupcial, no, però s'ha convertit en la nostra banda sonora!! Doneu-li 30 segons!!!

divendres, 18 de juny del 2010

I semblava que era ahir...

Recordo que una de les frases que m'impactava mes dels pares i els avis quan era petita era aquesta... " I mira... semblava que era ahir...". Pensava amb lo poc a poc que passa el temps! Com poden dir això... i amb aquesta nostalgia!!

I ara penso jo, uf si semblava que era ahir que vaig marxar de casa amb una maleta plena de il·lusions... i ja fa 10 anys!

Si semblava que era ahir que vaig començar a treballar... i ja farà mes de 12 anys!

SI semblava que era ahir que vaig anar a viure amb L'Andrés, que feia una mudança amb 24 hores i amb molta il·lusió.. i ja ha passat casi 4 anys!

Si semblava ahir que vaig dir, si vull! I la setmana que be ja farà un any!

Si semblava ahir que entrava a quiròfan com qui entra al escurxador.. I ja fa 4 mesos

Si semblava ahir que jugava al mocador al pati de l'escola i ara, les meves companyes de jocs son mares! I jo animo els meus alumnes a jugar al mocador... I ho reconec, casi sempre m'apunto a jugar.

Ahir em diu l'Izan.. Señu tu siempre juegas con nosotros al futbol en el patio i a "lucha bakugan" i los otros monitores no. Es porque tu no te has olvidado de jugar señu??

Però Izan!!! Si semblava que era ahir que era jo la que jugava al pati... MErda!!

NO Izan, no m'he oblidat!

dilluns, 14 de juny del 2010

Gran Forges!




No hace falta decir nada más!

divendres, 11 de juny del 2010

El meu bypass i jo...

El meu bypass i jo, ja portem junts casi 4 mesos. Encara però ens estem coneixent. Ningú va dir que seria un camí fàçil, i no ho està essent. Però per primer cop en aquest quatre mesos si que començo a veure una llum al final del camí.

Farà aviat 4 mesos que era a Quiròfan amb un munt d'Il·lusions, amb ganes de lluitar..Havia estat esperant 4 anys la intervenció i el dia que va arribar estava en un estat de xoc! Tant de temps esperan tenir el meu futur a les mans..

Han passat ja els 4 primers messos. Messos de dolor, de ràbia, sobretot d'impotència, però 4 rapids messos que imediatament m'han tornat la salud.

Els anàlisis surten tots perfectes, per primer cop despres de 4 anys no estic anèmica, i el meu cos ha començat assimilar els nutrients dels aliments. El meu nou aparell digestiu s'hap aprofitar el que ingereixo cosa que l'antic aparell no feia.

Hem vaig operar per salud i amb només 4 mesos podriem dir que soc una persona "sana" tot i que sempre tindre la meva enfermetat.

Es evident que a part de la salud que he guanyat, estic perdent molts quilos. 30 per ser exactes. NO era una prioritat, si que era una necessitat, però la prioritat no.
Tothom em diu que he fet un canvi espectacular, que estic guapisima, que tinc llum.. Per una part em dol que em diguin això.. Amb 30 quilos mes no estava guapa? no tenia Llum? Per altra banda entenc que volguin animar-me i que ho fan amb la millor intenció.

Però jo em miro al mirall i em veig exactament igual... si no fos per la roba no seria concient del meu canvi. Tampoc em veig amb més llum. Al contrari, em veig cansada, apagada, sense color.

El cabell em comença a caure i altres parts del cos també, que son més dificils d'acceptar que el cabell. Suposo que son els "daños colaterales".. però no estava preparada per assumir-los. L'Andrés diu que me tornat molt coqueta, que no deixo de mirar-me al mirall.. no és per una qüestió d'estètica, jo crec que simplement em busco. Busco a la Laura dins la nova Laura.

PErò be, el més fotut del procés.. és que jo esperava la operació, millorar la salut per encarrilar la meva vida. Tenia l'escusa de " ja m'hi posaré quan m'hagin operat...", " ja faré el que vull..quan m'hagin operat..." , " quan passi la operació..."

Be dons ja ha arribat el moment ... per on començo?

Aquest és el verdader Bypass de la meva vida...

dilluns, 7 de juny del 2010

Párabola

Era un niño que soñaba
un caballo de cartón.
Abrió los ojos el niño
y el caballito no vio.
Con un caballito blanco
el niño volvió a soñar;
y por la crin lo cogía...
¡Ahora no te escaparás!
Apenas lo hubo cogido,
el niño se despertó.
Tenía el puño cerrado.
¡El caballito voló!
Quedóse el niño muy serio
pensando que no es verdad
un caballito soñado.
Y ya no volvió a soñar.
Pero el niño se hizo mozo
y el mozo tuvo un amor,
y a su amada le decía:
¿Tú eres de verdad o no?
Cuando el mozo se hizo viejo
pensaba: Todo es soñar,
el caballito soñado
y el caballo de verdad.
Y cuando vino la muerte,
el viejo a su corazón
preguntaba: ¿Tú eres sueño?
¡Quién sabe si despertó!


A. Machado

dimecres, 2 de juny del 2010

Curs d' Animació Sociocultural : neix un altre cop l'antisocial de la classe...

Indignada estic! Això em passa per ser tant exigent! Sempre igual.. els 10 primers minuts de classe i patapum! ja soc l'ovella negra del grup, ja m'han etiquetat per les proximes 20 hores de curs que haig de passar amb els companys.

Us situo... La Fundació Pere Tarrés, ( empresa per la qual treballo) em proposa fer un curset pagant ells clar, sobre Animació Socicultural. Va, fes-lo, per fer curriculum clar perque després de fer Animació Sociocultural a la Uni amb un dels experts, en Jaume Trilla, doncs poc més hem queda aprendre a nivells de conceptes...

Arribo, carrer Santaló, universitat Ramon LLull... quina diferencia d'instal·lacions, unes aules.... tots els alumnes tenen taules! i un projecto que fa miracles ah i aire acondicionat... vamos lo mismo que ha mundet! ( ara que ja li agradaria a la ramon LLull tenir algun dels professors que he tingut el luxe de tenir a Mundet).

be, arriba la professora , una hippy ( laura no etiquetes penso per mi) i la seva presentació " Hola soc pedagoga ( haviam haviam com acabarà aixo, penso..) i estem aqui per parlar de l'animació sociocultural ( menys mal que no me equivocat de curs..)pero abans de dir res us poso un video.. ( no no el momento video no...)" Pero si, ens posa 15 minuts d'un video mlt bonic, les coses son com son, de llàgrima fàcil i quan ens te a totes amb la llagrimeta ( be, a mi ni i per aixo ja em van etuqietar) ens deixa anar " en aqeusta vida no s'ha d'esperar res, sols la felicitat"

Bravo Bravo Bravo!!!!! i a sobre la gent aplaudint i diguent quina gran lliçó! Total, que com alguns sabeu no vaig poder callar, ho sento, soc la tipica notes de la classe, el malson dels professors. Aixeco la meva ma discretament i em diu " Si , laura que vols compartir amb nosaltres..?" i em diu, abans d'intervenir... " tu ets feliç?" i jo li dic no senyora no ho soc no crec en la felicitat. I tota la classe va sospirar com sentint una gran pena cap a mi...

I llavors la pedagoga hippy em va voler psicoanlitzar... " no creus que la felicitat ho es tot, que podem escollir la nostra vida? que hem de guiar la nostra viad? que ser feliços es el nostre objectiu vital? " Dons no senyora, penso que el rollo aquest de la felicitat esta molt be per distreure el personal, per donar-se les de guay ( be, això aixi no li vaig dir clar). Quina es la dèria aquesta de la felicitat? de poder escollir? Hi ha cops a la vida, que un no pot escollir, hi ha cops a la vida que has d'aguantar i fer coses que no t'agraden, que simplement has de sobreviure.. m'agrada? no clar que no, prefereixo fer coses mes significatives.. Però això significa que sigui una desgraciadeta? no senyora no..

Estic cansada de tant de discurs sentimentaloide.. a mi donim conceptes, teoria, estratègies i jo ja m'encarregare de la felicitat... el que mes em va doldre va ser que va fer una pregunta i diu " que aixequi la mà , aquells que son feliços" i la va aixecat tothom, tothom menys jo que no volia caure en el joc. I llavors em mira i em diu..." tria el teu Camí Laura, segur que la teva felicitat esta aprop". Ganes de vomitar.

dissabte torne-m'hi... Ara si que ja vaig amb un munt de prejudicis.