Pàgines

dimarts, 29 de novembre del 2011

Enyorança

Amb el canvi de feina, m'he adonat de com enyoro les meves antigues companyes, l'antic barri i la seva gent. Enyoro les converses amb les companyes, com amb una mirada ja veïen que no era el meu dia. Com jo podia veure en els ulls d'elles que s'havien discutit amb els seus fills, o mares, o marits. Enyoro les abraçades sinceres que ens repartiem. Els somriures a tot hora. Enyoro els cafes amb llet a 1 Euro, l'olor a tabac de liar. La coca-cola de després de treballar.- NO deixa,avui ja pago jo-.

Enyoro la sinceritat. Aquell pati condensat i cridaner que tan nerviosa em posava. Enyoro les pasigolles que els regalava l'estona de calma al pati.
Enyoro les cançons de Camela que em cantaven, l'alegria de les seves "palmas", el somriure contegiós de molts d'ells.

Enyoro sobretot l'escalfor de l'escola, del barri, de la gent i sobretot de les meves companyes, que ara m'anadono, van ser un regal caigut del cel.

dilluns, 28 de novembre del 2011

Aprendre a aprendre

Tots n'hem d'aprendre, d'aprendre... a totes les edats, en tots moments.

Us deixo un video que m'han passat per la xarxa i que m'ha semblat molt maco.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Castells amb els Xics de Granollers.




Ahir va ser la nostra diada. La dels Xics de Granollers. El temps, però ens va jugar una mala pasada, i el que havia de ser una gran actuació amb els Minyons de Terrassa i els Castallers de Barcelona a la plaça porxada, es va convertir en una actuació al nostre local d'assaig, la TROCA.

NO sabem si pel temps o pel desanim que això va contegiar que va ser una diada accidentada. Per primer cop des de que estic amb els Xics, ahir, vaig sentir la perillositat dels castells.
Vam començar aixecant un 4d8, el primer en la temporada i una fita que voliem aconseguir si o si. El nostre objectiu junt amb la torre de 7. El vam carregar i en queda fe aquesta preciosa fotografia . Però al moment de sortir els dossos vam fer llenya i el castell es va ensorrar. Una caiguda dolorosa tan fisica com emocional, ja que el castell estava perfecte. Entre els lesionats, una ruptura de clavicula, algun esguinç, un nas trencat i tristesa en general.

La colla es va venir una mica abaix mentre intentavem agafar-nos al fet que per fi, haviem pogut carregar el 4de8. Mentre estaven atenent els nostres companys, Minyons de Terrassa aixecava un 3d8 que al moment de carregar-lo també feia llenya, i presenciava aixi una de les caigudes mes besties que he vist mai. Un gran ensurt, entre els lesionats un noi que es va quedar estes a terra amb un cop al cap i que van haver de immobilitzar per poder-lo traslladar.

Els caps de colla van decidir tirar edavant amb l'actuació, cosa que a mi en el seu moment em va costar entendre. És evident que s'havia de tirar endavant, que tothom sap els riscos que hi ha, però que tot i així l'espectacle castaller ha de continuar i hem de deixar a la gent amb bon gust de boca, castells potser no tant complicats, però mes segurs e igual de bonics.

Si hagués sigut per mi, i de fet em va passar pel cap, m'hagués tret la faixa i cap a casa falta gent. Però els Castells m'han donat, una lliçó de vida, o més d'una.
Primerament la de no abandonar quan més et necessiten, ja que tots son necessaris i segon, la de no torçar-te en les adversitats sino treure mes pit si creus en el que fas.
Així que quan em van cridar a la pinya, vaig buscar el meu lloc i m'hi vaig posar, no us dire que em tremolaven una mica les mans, i el respecte era més del necessari. Però m'alegro d'haver vençut la tensió del moment i creure que fem castells perquè en sabem.

Després de les dues caigudes, les tres colles vam fer castells que teniem més per la mà i que es van poder carregar i descarregar sense problema. Acabant amb pilars simultanis preciosos i contents d'haver arribat fins aquí.

La meva primera temporada amb la colla, és moment de fer balanç. D'aqui uns dies decidiré si segueixo o no.

Que en penseu??

" Alma" dixit

dimarts, 8 de novembre del 2011

un mes sin tí

Ha pasado solo un mes des de que nos dejaste. Así de repente.
Cuándo te fuiste no fui conciente de lo que te hecharia de menos, o si más no, no era conciente de lo mucho que estabas en mi vida. Pensava que como ya nos nos veiamos tanto, ni hablabamos como antes, pensé, ilusa de mi, que seria mas fácil acostumbrarme a estar sin tí.
Nada mas lejos de la realidad. Durante este mes, cada vez que he hablado con mamá, como lo suelo hacer dia si dia no por la mañana,tenia que reprimir las palabras que salian solas de .. ¿I la iaia que fa?. También cuando llamo a casa y no me lo cogen pienso... Estarán en la residencia viendo la abuela. El otro dia, antes de irme a pasar unos días de vacaciones, pensé llama a la iaia para decirle que te vas estos días que luego siempre te dice : ¡ Me enterado por otros que estas de parrandeo!
Todos estos pensamientos son fugaces, lo estoy pensando y al momento caigo que ya no estas. Que ya mamá no me puede pasar el parte de como te encuentras y de las peleas que habeís tenido, que si mis padres no cogen el telefono no es porqué esten contigo, que ya no me puedo sentir culpable ( o si?) de no haberte llamado mas a la residencia. Tu no te acuerdas o no la sabías yaya pero llamarte era un follón. Primero llamaba y se ponia la chica, le preguntaba si podia hablar contigo y me decia " la voy a buscar, llama otra vez que sinó te saldrá caro". Volvia a llamar, tu estábas de camino, con tu taca-taca, se hacia eterno. La musiquita sonando. Te oiga llegar. ¿ Dónde lo cojo? Conteste Dolores conteste...
- Iaia ??? Abuela!!!!
- Dígame?? Quién es?
- Iaia que soy la Lauraaaaaaaaaaa!!
- Laura??? no te oigo
- Iaia como estas??
- Laura? no oigo nada.

Y colgábas y así hasta tres veces. Era desesperante. Ahora me sabe mal no haber tenido más paciéncia. Pensaba que no podria hechar en falta todas estos momentos. Y si , los añoro. Añoro que mamá no me cuente tus últimas ocurrencias. Añoro no imaginarte sentada en tu habitación, en la butaca viendo la novela todas las tardes. Añoro mis visitas frugales a la residencia. Añoro tu olor a colonia y laca.

Todo fue tan rápido que aún hay días que no soy conciente de que ya no estas. Y los días como hoy que soy plenamente conciente, me parece que hace una enternidad que no te oigo hablar, que no te siento aquí.

Revisanto fotos he encontrado nuestra última foto juntas y la tengo en el comedor de casa. Me gusta verte cerca.

Un beso

Laura

dijous, 3 de novembre del 2011

Euskadi




Aquest pont, amb l'Andrés, hem estat fent una ruta pel Païs Vasc. Ens ha fet un temps poc vasc, sol i bones temperatures, ni una gota de pluja, cosa que ens ha permés gaudir molt més de les rutes i de les ciutats.
Feia molt temps que volia conèixer Euskadi, però no trobàvem el moment. El setembre sense saber la noticia de que ETA deixava les armes; vam fer la reserva amb l'excusa que ens convenia passar uns dies sols en parella, i poder parlar tranquil•lament, passejar i dedicar-nos més temps del normal.
Vam estar dos dies a Bilbao i llavors vam anar a Donosti tot seguint la carretera de la costa, passant per Lekeitio, Getaria, Zarauz... I per l'interior vam estar per Gernika, Portugalete, Amorebieta...

He tingut varis moments al viatge de sentir molta força i de sentir que era on havia d'estar.
El diumenge vam estar al santuari d'Urkiola. Vam fer una passejada pels boscos del voltant, ple de faigs, de tots colors. A mi em va recordar la fageda d'en Jordà però més groga i verda, i amb més pedra. La olor a molsa, terra humida, fusta, els colors vermells, ocres i verds; i la llum de tardor d'un sol que estava apunt d'amagar-se va fer que em sentís afortunada de poder gaudir d'una vista així durant una estona.

Vaig seure a les escales per pujar a l'ermita i observava com el sol s'anava amagant darrera les muntanyes i en aquell moment vaig sentir-me molt integrada a la natura. Cosa que a mí , em costa molt, i més a muntanya.

Un altre dels moments màgics del viatge va ser la passejada per tota la costa de Donosti. Vam recórrer tot el litoral. Començant per la platja D'Ondarreta, seguint per la badia de " la Concha", rodejant el " Monte Urgull" (Peine del viento), creuant el pont i acabant a la platja de la Zurriola. Tot això mentre s'amagava el sol i es feia de nit. Va ser molt i molt maco. Vam passejar tres hores sense dir-nos res. Agafats de la mà, fent fotos i respirant l'olor a mar cantàbric i esquivant les onades ( més d'una ens va agafar desprevinguts)que ens mullaven el nas.

Vaig sentir molta força, feia temps que no sentia una injecció d'energia, que no em sentia tant vital i amb tantes ganes de fer coses. Feia temps que no desconnectava tant, no vaig pensar ni un segon en tots els problemes que vaig deixar a casa. Cosa que a mi em resulta "missión imposible".

Llavors tornant vam fer una ruta per Navarra en cotxe ( plovia com si s'hagués d'acabar el món)i seguint la nacional vam passar per Huesca, Lleida i finalment Granollers.

Encara avui sento l'energia i la vitalitat que em va encomanar Euskadi i sento forces i tinc ganes de fer moltes coses. Entre elles, somriure molt més del que últimament he fet.