Pàgines

divendres, 30 de desembre de 2011

Any nou, vida nova

Ens acomiadem del 2011. Un 2011 amb moments de tot. Moments difícils. Comiats inesperats. Gent que estimava i admirava que ara ja no hi són.
Un 2011 de canvis, després de 10 anys treballant a Bcn, ara treballo al vallés. Canvis difícils, canvis que no ha aportat, de moment, allò que esperava.

El 2011 també ha tingut bons moments, el viatge amb la mama i l'Alba, el retrobament amb l'Andrés, la feina de l'estiu, que em va fer recordar bells temps i fins i tot viure coses que feia temps que no vivia.

El 2011 el vaig encetar a Londres amb molta il•lusió i energia. Vaig passar un Nadal intens i molt personal i el viatge a Londres era la seva culminació. Pensava que no hi hauria un Nadal millor, exrany per algú que no creu el Nadal, i més perquè era el primer Nadal sense la iaia.
Però el Nadal m'ha superat de nou. El fet de poder tenir a casa a dinar els meus i preparar amb amor un menjar que van gaudir, el fet de tenir temps per l'Andrés i ell per a mi. I un any que esta apunt d'acabar regalant-nos encara bones noticies. Com si el 2011 ara em volgués demanar perdó pels disgustos i deixar-me amb bon gust de boca.

Li agraeixo molt.

Ara hem d'encetar un 2012 amb la mateixa energia que encetem tots els anys. Que si menjar més verdura, mes fruita, fer més esport, cuidar-nos més, llegir més, prendre les vitamines del metge que sempre m'oblido. Potser penso això cada any, però se que aquest serà diferent.

Any nou, vida nova, deixant enrere allò que ens impedeix mirar endavant. Somiant mil projectes que segur no es realitzaran però amb la certesa de que encetem un any, una vida, un món.

Feliç any nou a tothom :)


L@ura


dimecres, 21 de desembre de 2011

Menú dinar de Nadal


Aquest any, per primer any, tinc l'honor d'organitzar jo el dinar de Nadal familiar.
Vindran a dinar a casa els meus pares i germans. I porto uns dies preparant i organitzant el menú amb molt de mimo, amor e il·lusió

Us deixo el menú, haviam que n'opineu.


Còctel de Benvinguda
************

Aperitius Selectes

Crocant de formatge Brie
Delícies de Formatge de Cabra
Dàtils amb Bacó
“Puntillas” a l’estil de l’Andrés
Brotxetes de Gamba marinades

*************


Plat principal

Pollastre de pagès amb prunes i pinyons


*************


Postres

Sorbet digestiu de dos colors



Cafè, digestius , neules i torrons.

dilluns, 19 de desembre de 2011

V/Bellesa

Ahir van celebrar el Nadal a la residència/centre de dia de la sogre. Bé on la sogre hi està en règim de centre de dia mentre esperem que arribi la plaça pública per a la residència.

La meva sogre el dia abans em va demanar que es podia posar per estar ben guapa i vam escollir la roba plegades. Estava nerviosa i contenta perquè canta al cor de la residència i ahir havien de cantar les nadales.

Vam arribar puntuals a l'hora que ens havien citat amb l'Andrés. La sala d'estar de la residència estava plena. Els avis i residents sentats a les seves butaques i els familiars de peu al voltant expectants.

La directora de la residència va donar la Benvinguda i va presentar el grup de ball que tocaria durant tota la festa. La meva sogre es saludava des de la seva butaca contenta de veure'ns allà i de que l'Andrés li fes fotos i la graves en vídeo.

Els treballadors es movien sense parar per tal d'organitzar la sala i moure els residents quan calia. Tots amb uns somriure a la cara i una energia que sempre he admirat quan vaig a recollir la sogre cada dia.

Al ser un dia especial els residents de la planta 1 ( que són els que estan més greus), van baixar a viure la festa també amb la resta.

Llavors per fi, van anunciar que el cor començaria a cantar. Els van seure al mig de la sala i van cantar 4 Nadales amb l'ajuda de les cuidadores.

I jo em trobava allà, amb la sogre saludant-me sense parar, buscant-me amb la mirada a tothora, alguns residents ploraven d'emoció, alguns familiars també. Un silenci que nomes es trencava pel fi de veu que deia " campana sobre campana..." . Em trobava allà dempeus observant malalts patir buscant-la mà del cuidador, nens petits a la falda dels seus avis, el meu marit emocionat per veure la seva mare tant feliç i va ser quan de sobte em vaig trencar.
I vaig ser conscient de que fa dos mesos la meva iaia va morir.

Amagada darrera l'arbre de Nadal que tenen a l'entrada, les llàgrimes em lliscaven galtes avall sense poder fer-hi res per evitar-ho. En aquell moment L'Andrés em va venir a buscar " mi madre te busca..." i com vaig poder em vaig eixugar les llàgrimes i vaig anar a buscar la sogre.

-Lo he hehco bien verdad?? Ha sido usted la mejor Amparo! ( mentre li feia un petó a la galta) i amb el seu caràcter infantil ( degut a la seva malaltia) es va girar a la companya i li diu.. " mi nuera dice que he sido la mejor!".

I en aquell moment em vaig adonar que la meva sogre només ens té a nosaltres, a l'Andrés i a mí. Si , fa quatre anys que viu amb nosaltres i que ens encarreguem d'ella, però ahir no em vaig adonar de la seva dependència, sinó de la seva dependència cap a mi.

I un altre cop em queien les llàgrimes avall sense poder-ho evitar. I a tot allò, els treballadors de la residència es anuncien que passaran un vídeo sobre el Alzheimer que va editar el fill d'un resident i que ha guanyat un premi.
Primera imatge del vídeo una dona gran amb els ulls mirant a l'infinit, perduts , com els de la meva àvia, que ara fa 10 anys va morir.
I a mi em faltava l'aire. I vaig sortir al pati a sentir la fred a sentir l'aire a plorar com una nena que feia temps que no plorava.

Plors d'impotència, de tristor, d'enyorança, de ràbia, d'admiració, plors de por, plors de emoció. Plors

I Més Plors.


* és la última foto que ens vam fer la meva iaia i jo. Aquest estiu.

dilluns, 12 de desembre de 2011

Carta d'Amor

Ahir vam tenir un d'aquells dies que feia mesos no teníem. Et brillaven els ulls quan et vas despertar tard. Comprovàrem plegats com escalfàvem els rajos de sol del migdia. Enrotllats dins dins del nòrdic teixíem un altre cop els projectes comuns d'aquesta vida. Vam tenir clar que era un dia escollit. Un dels molts dies esperats i forçats però ahir era el dia escollit. I el vam aprofitar.
Feia temps que no t'estimava amb aquesta força. Dinàvem tard assentats a terra uns macarrons malfets que vam devorar amb gana. Seguíem enrotllats al sofà, mentre la llum marxava i s'encenien les faroles al carrer. Estirat a la meva falda t'acariciava la cara mentre no podia evitar no plorar.
Perquè plores, em vas preguntar? Plorava perquè et sentia amb una intensitat que feia temps no et sentia, i perquè em vaig adonar del que t'arribo a estimar. Plorava perquè et veia més guapo que mai i perquè hagués allargat per sempre aquest diumenge que ens vam retrobar.

Que perfecte és adonar-te’n que som tu i jo, que encara som tu i jo, encara que tu ja no siguis tu i jo ja no sigui jo.



dimecres, 7 de desembre de 2011

De pedra

Avui a l'escola m'he quedat de pedra escoltant ua conversa entre dues noies de 14 i 15 anys respectivament.
Encara no he paït la conversa.
Em costa creure que he escoltat el que he escoltat.
P: I Tu, quants novios has tingut?
M: Quatre
P: I A quants d'ells t'has follat?
M: NOmés ha dos, un perquè em va obligar i l'altra perquè estava enfadada perquè el primer m'havia deixat i ho faig fer perquè l'altra sentis ràbia.
P: JO no ho he fet mai, sexe oral si, ( aquí he maquillat les paraules) perquè és el que mola més, però sexe mai!!!

M'he quedat glaçada mentre sentin les confidencies entre les amigues d'escola. He pensat introduir-me a la conversa per posar el sant el cel. Però llavors he pensat que s'ofendrien si sabien que els estava escoltant.

Segurament aquestes converses son molt habituals a les escoles e instituts, potser soc una exagerada o una carca, però a mi, m'ha fet por la conversa. Por de debò.

dimarts, 29 de novembre de 2011

Enyorança

Amb el canvi de feina, m'he adonat de com enyoro les meves antigues companyes, l'antic barri i la seva gent. Enyoro les converses amb les companyes, com amb una mirada ja veïen que no era el meu dia. Com jo podia veure en els ulls d'elles que s'havien discutit amb els seus fills, o mares, o marits. Enyoro les abraçades sinceres que ens repartiem. Els somriures a tot hora. Enyoro els cafes amb llet a 1 Euro, l'olor a tabac de liar. La coca-cola de després de treballar.- NO deixa,avui ja pago jo-.

Enyoro la sinceritat. Aquell pati condensat i cridaner que tan nerviosa em posava. Enyoro les pasigolles que els regalava l'estona de calma al pati.
Enyoro les cançons de Camela que em cantaven, l'alegria de les seves "palmas", el somriure contegiós de molts d'ells.

Enyoro sobretot l'escalfor de l'escola, del barri, de la gent i sobretot de les meves companyes, que ara m'anadono, van ser un regal caigut del cel.

dilluns, 28 de novembre de 2011

Aprendre a aprendre

Tots n'hem d'aprendre, d'aprendre... a totes les edats, en tots moments.

Us deixo un video que m'han passat per la xarxa i que m'ha semblat molt maco.

dilluns, 14 de novembre de 2011

Castells amb els Xics de Granollers.




Ahir va ser la nostra diada. La dels Xics de Granollers. El temps, però ens va jugar una mala pasada, i el que havia de ser una gran actuació amb els Minyons de Terrassa i els Castallers de Barcelona a la plaça porxada, es va convertir en una actuació al nostre local d'assaig, la TROCA.

NO sabem si pel temps o pel desanim que això va contegiar que va ser una diada accidentada. Per primer cop des de que estic amb els Xics, ahir, vaig sentir la perillositat dels castells.
Vam començar aixecant un 4d8, el primer en la temporada i una fita que voliem aconseguir si o si. El nostre objectiu junt amb la torre de 7. El vam carregar i en queda fe aquesta preciosa fotografia . Però al moment de sortir els dossos vam fer llenya i el castell es va ensorrar. Una caiguda dolorosa tan fisica com emocional, ja que el castell estava perfecte. Entre els lesionats, una ruptura de clavicula, algun esguinç, un nas trencat i tristesa en general.

La colla es va venir una mica abaix mentre intentavem agafar-nos al fet que per fi, haviem pogut carregar el 4de8. Mentre estaven atenent els nostres companys, Minyons de Terrassa aixecava un 3d8 que al moment de carregar-lo també feia llenya, i presenciava aixi una de les caigudes mes besties que he vist mai. Un gran ensurt, entre els lesionats un noi que es va quedar estes a terra amb un cop al cap i que van haver de immobilitzar per poder-lo traslladar.

Els caps de colla van decidir tirar edavant amb l'actuació, cosa que a mi en el seu moment em va costar entendre. És evident que s'havia de tirar endavant, que tothom sap els riscos que hi ha, però que tot i així l'espectacle castaller ha de continuar i hem de deixar a la gent amb bon gust de boca, castells potser no tant complicats, però mes segurs e igual de bonics.

Si hagués sigut per mi, i de fet em va passar pel cap, m'hagués tret la faixa i cap a casa falta gent. Però els Castells m'han donat, una lliçó de vida, o més d'una.
Primerament la de no abandonar quan més et necessiten, ja que tots son necessaris i segon, la de no torçar-te en les adversitats sino treure mes pit si creus en el que fas.
Així que quan em van cridar a la pinya, vaig buscar el meu lloc i m'hi vaig posar, no us dire que em tremolaven una mica les mans, i el respecte era més del necessari. Però m'alegro d'haver vençut la tensió del moment i creure que fem castells perquè en sabem.

Després de les dues caigudes, les tres colles vam fer castells que teniem més per la mà i que es van poder carregar i descarregar sense problema. Acabant amb pilars simultanis preciosos i contents d'haver arribat fins aquí.

La meva primera temporada amb la colla, és moment de fer balanç. D'aqui uns dies decidiré si segueixo o no.

Que en penseu??

" Alma" dixit

dimarts, 8 de novembre de 2011

un mes sin tí

Ha pasado solo un mes des de que nos dejaste. Así de repente.
Cuándo te fuiste no fui conciente de lo que te hecharia de menos, o si más no, no era conciente de lo mucho que estabas en mi vida. Pensava que como ya nos nos veiamos tanto, ni hablabamos como antes, pensé, ilusa de mi, que seria mas fácil acostumbrarme a estar sin tí.
Nada mas lejos de la realidad. Durante este mes, cada vez que he hablado con mamá, como lo suelo hacer dia si dia no por la mañana,tenia que reprimir las palabras que salian solas de .. ¿I la iaia que fa?. También cuando llamo a casa y no me lo cogen pienso... Estarán en la residencia viendo la abuela. El otro dia, antes de irme a pasar unos días de vacaciones, pensé llama a la iaia para decirle que te vas estos días que luego siempre te dice : ¡ Me enterado por otros que estas de parrandeo!
Todos estos pensamientos son fugaces, lo estoy pensando y al momento caigo que ya no estas. Que ya mamá no me puede pasar el parte de como te encuentras y de las peleas que habeís tenido, que si mis padres no cogen el telefono no es porqué esten contigo, que ya no me puedo sentir culpable ( o si?) de no haberte llamado mas a la residencia. Tu no te acuerdas o no la sabías yaya pero llamarte era un follón. Primero llamaba y se ponia la chica, le preguntaba si podia hablar contigo y me decia " la voy a buscar, llama otra vez que sinó te saldrá caro". Volvia a llamar, tu estábas de camino, con tu taca-taca, se hacia eterno. La musiquita sonando. Te oiga llegar. ¿ Dónde lo cojo? Conteste Dolores conteste...
- Iaia ??? Abuela!!!!
- Dígame?? Quién es?
- Iaia que soy la Lauraaaaaaaaaaa!!
- Laura??? no te oigo
- Iaia como estas??
- Laura? no oigo nada.

Y colgábas y así hasta tres veces. Era desesperante. Ahora me sabe mal no haber tenido más paciéncia. Pensaba que no podria hechar en falta todas estos momentos. Y si , los añoro. Añoro que mamá no me cuente tus últimas ocurrencias. Añoro no imaginarte sentada en tu habitación, en la butaca viendo la novela todas las tardes. Añoro mis visitas frugales a la residencia. Añoro tu olor a colonia y laca.

Todo fue tan rápido que aún hay días que no soy conciente de que ya no estas. Y los días como hoy que soy plenamente conciente, me parece que hace una enternidad que no te oigo hablar, que no te siento aquí.

Revisanto fotos he encontrado nuestra última foto juntas y la tengo en el comedor de casa. Me gusta verte cerca.

Un beso

Laura

dijous, 3 de novembre de 2011

Euskadi




Aquest pont, amb l'Andrés, hem estat fent una ruta pel Païs Vasc. Ens ha fet un temps poc vasc, sol i bones temperatures, ni una gota de pluja, cosa que ens ha permés gaudir molt més de les rutes i de les ciutats.
Feia molt temps que volia conèixer Euskadi, però no trobàvem el moment. El setembre sense saber la noticia de que ETA deixava les armes; vam fer la reserva amb l'excusa que ens convenia passar uns dies sols en parella, i poder parlar tranquil•lament, passejar i dedicar-nos més temps del normal.
Vam estar dos dies a Bilbao i llavors vam anar a Donosti tot seguint la carretera de la costa, passant per Lekeitio, Getaria, Zarauz... I per l'interior vam estar per Gernika, Portugalete, Amorebieta...

He tingut varis moments al viatge de sentir molta força i de sentir que era on havia d'estar.
El diumenge vam estar al santuari d'Urkiola. Vam fer una passejada pels boscos del voltant, ple de faigs, de tots colors. A mi em va recordar la fageda d'en Jordà però més groga i verda, i amb més pedra. La olor a molsa, terra humida, fusta, els colors vermells, ocres i verds; i la llum de tardor d'un sol que estava apunt d'amagar-se va fer que em sentís afortunada de poder gaudir d'una vista així durant una estona.

Vaig seure a les escales per pujar a l'ermita i observava com el sol s'anava amagant darrera les muntanyes i en aquell moment vaig sentir-me molt integrada a la natura. Cosa que a mí , em costa molt, i més a muntanya.

Un altre dels moments màgics del viatge va ser la passejada per tota la costa de Donosti. Vam recórrer tot el litoral. Començant per la platja D'Ondarreta, seguint per la badia de " la Concha", rodejant el " Monte Urgull" (Peine del viento), creuant el pont i acabant a la platja de la Zurriola. Tot això mentre s'amagava el sol i es feia de nit. Va ser molt i molt maco. Vam passejar tres hores sense dir-nos res. Agafats de la mà, fent fotos i respirant l'olor a mar cantàbric i esquivant les onades ( més d'una ens va agafar desprevinguts)que ens mullaven el nas.

Vaig sentir molta força, feia temps que no sentia una injecció d'energia, que no em sentia tant vital i amb tantes ganes de fer coses. Feia temps que no desconnectava tant, no vaig pensar ni un segon en tots els problemes que vaig deixar a casa. Cosa que a mi em resulta "missión imposible".

Llavors tornant vam fer una ruta per Navarra en cotxe ( plovia com si s'hagués d'acabar el món)i seguint la nacional vam passar per Huesca, Lleida i finalment Granollers.

Encara avui sento l'energia i la vitalitat que em va encomanar Euskadi i sento forces i tinc ganes de fer moltes coses. Entre elles, somriure molt més del que últimament he fet.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

Amb 4 paraules...

NO HI HA DRET

dilluns, 24 d’octubre de 2011

Gerard Quintana

En Gerard Quintana mai ha sigut sant de la meva devoció. He cantat i gaudit de les seves cançons com tota adolescent catalana ( tot i que l'Empordà ja em provoca vomitera si no porto tres copes demés).

Durant la setmana, degut a la seva aparició al programa " El convidat" de TV3, se l'han menjat viu. I mira me emprenyat, això que jo m'emprenyo poc.

D'acord que el Gerard va obrir les portes de casa seva i això dona dret a opinar a tothom, d'acord. Però em sembla tan hipocrita el tracte que ha rebut! Resulta que la gent s'ha sorprés de que el Gerard parli amb castellà amb la seva dona i els seus nens. I això resulta que el fa menys català. I això resulta que ha decepcionat a la gent.

Hipocrites que som en aquest païs. Així ens va. M'agradaria saber quin estil de vida català tenen aquest puritans que tanta merda li han tirat a sobre. El problema de Catalunya és aquest; que de tant puritants alguns perden el nord. Qui fa Catalunya? A qui pertany ? Cada dia estic mes orgullosa de ser xarnega, i de que aquest " Darnacolletes" com els diu el meu pare, em diguin que no soc bona catalana, perquè si ser català és pensar i actuar com ells... Com menys catalana millor.

Digals-hi a un " Darnacolleta" que s'aixequin a les 8h un diumenge per anar a fer castells a l'altra punta de catalunya com faig jo. Que portin els nens a la pública i no a l'escola Alemanya, que paguin els seus impostos aquí com jo.

En Gerard Quintana que a casa seva , al poble i on volgui li parli com li dongui la gana que això no el farà menys català, de fet milers de persones han cantat en català les seves cançons, qui pot dir el mateix??

Anem apanyats

Laura dixit

divendres, 14 d’octubre de 2011

Florencia




Una setmana abans que la iaia ens deixes; ma mare ma germana i jo erem a Florencia.

Era el primer cop que viatjàvem plegades, sense el papa clar, de petita ja haviem fet sortides els 4. Però aquest ha estat el primer cop que hem marxat les 3. Va ser una gran pensada, perquè malgrat la sencillesa del cap de setmana , les tres èrem conscients de que mai oblidariem aquest viatge. És com pintar un quadre de records conjunts. Quan més conec la meva família, quan més defectes els trobo més els estimo. I em sembla un regal poder compartir temps amb ells. I si és viatjant que millor??

Ja tenim destí per la nostra pròxima sortida.... Amsterdam


PD: El millor del viatge és que el papa paga, alguna cosa ha de tenir, ser les princeses de la casa!!!

PD: La foto una mica moguda si, pel pròxim viatge li farem a la mama un curset de fotografia abans!!!

dissabte, 8 d’octubre de 2011

L'últim adéu a la iaia Dolores

Avui ens ha deixat la meva àvia. La Iaia Dolores. Portava dies que deia que es volia morir. I avui ha pensat que era un bon dia per fer-ho. S'ha llevat, ha esmorzat i després li ha dit a una de les noies de la residència que no es trobava bé. 5 minuts més tard la iaia ja no hi era.
Tenia 88 anys, ja firmariem per una mort així deien molts avui. Si, tenen raó, el consol que tenim és aquest. No ha patit, ha sigut ràpid, i no estava gaire atropellada. Però malgrat tot, ella ha decidit morir, ens ho havia dit, i ho ha complert. Ha pogut escollir quan morir.

Quan he arribat a la residència, ella sols feia una estona que havia marxat. Li he fet un petó al front, i si no fos per la seva fredor hagués dit que estava dormint. Li he eixugat el front que havia mullat amb les mes llàgrimes i m'he acomiadat amb la certesa de que ella havia escollit deixar-se anar.

Abuela,

Con Alba papa y mamá, hemos decidido que en el recordatorio figure un poema de Miguel Hernández que creemos podria ser tu historia con el iaio. Andaluces de Jaén. Si tuviera una voz más decente mañana en tu despedida me atrevíria a cantarla, pero la família no se lo merece, no mis gallos nerviosos.
La dejo aquí, para cada persona que la escuche tenga un recuerdo para tí.

Buen viaje iaia, te quiero

Aceituneros

" Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos. "

dijous, 6 d’octubre de 2011

Sense temps

I no m'anadono i passa el temps volant. PErò volant... I ja porto un mes a la nova escola, ( encara seguim en guerra)i ja he passat el esperat cap de setmana a Firenze amb la mama i l'Alba.

Segueixo donant-li moltes voltes al cap a moltes coses, encara buscant quin ha de ser el meu camí i estiguent aprenent a demanar ajuda quam em cal. He aconseguit acabar el puzzle que tenia atrevessat. Cada nit escric 10 vegades una frase en positiu. Diuen que això queda gravat a la ment i ajuda a tenir una millor actitud per que acabi sorgint.
JO porto dies escriguent " Trobaré una feina millor". Si funciona us ho diré. Me adonat que m'engoixava per la meva situació, per tot allò que no tinc i això no em deixava gaudir del que si que tinc. La por al futur no em deixa gaudir d'un present. I tal i com està el mon res garantitza res. He d'anar trobant el meu camí. Però sense deixar de caminar.

Miro enrera, i veig com el temps no pasa, sino que correr, que fuig i això no deixa de donar-me una mica de vertigen.

Haviam si amb la tardor i la fred, m'organitzo una mica millor per aprofitar al màxim aquest temps que se m'escapa entre els dits.

divendres, 23 de setembre de 2011

sorpeses al youtube



Semblava impossible, però ja és divendres! Yuhuuu

diumenge, 18 de setembre de 2011

Diumenge

Avui me llevat buscant el llençol enredat als peus, l'aire fred que ha entrat per la finestra ha fet que sentir després de molts dies, el llençol sobre la pell i fins l'espatlla fos una benedicció.

NO ha estat una setmana fàçl penso estirada al llit, cert és que ningú em va dir que fos fàcil. Tant d'esforç per tan poca gratitud, per tant poc temps, per una feina tan precària. Però és la meva filosofia, la responsabilitat i la professionalitat per davant de tot. Soc així i no ho puc evitar. I si, potser és precaria, però de moment és l'únic que tinc i com a feina es mereix tots els meus respectes.

Arrencar un curs sempre costa, quan deixes d'estrenar llibretes i xandalls, els principis de curs perden la seva gràcia. I més si la calor apreta tant com ho ha fet aquesta setmana.

Però tornem avui, al llit, a l'aire fred entrant a la fosca habitació, pensant en que he de fer quelcom per canviar una mica el meu rumb. Aquesta sobre allargada trista i melencòlica no va amb mi. NO soc així.

Un dels objectius que em marco i que fa temps que hauria de fer, per recomanació de metges, psicòlegs, i altres professionals, és que he de buscar una activitat que em buidi de tota la energia que no se canalitzar i que vaig guardant a dins, la qual tard o d'hora acaba sortint a l'exterior en forma d'ansietat.

He provat moltes coses i cansada de que no funcionesin potser he anat descuidant aquesta recerca. Doncs bé, ho he de fer, per mi, pels que m'envolten, per la salut, per la vida i perquè ja toca posar fil a l'agulla.

Es diumenge , un diumenge tapat, gris i que amenaça pluja. Tinc ganes que plogui, si plou fins i tot sortiré al terrat a empapar-me d'auqesta pluja, que avui considero depurativa. Pluja que s'emporta la pols d'un estiu, pluja que amb una mica de sort ha de matar uns quants mosquits, pluja que avisa que l'estiu s'acaba. Pluja que escombri la tristesa de la meva pell.

Bon diumenge!

La cançó d'avui és la canço perfecte per depurar-se, saltar i fer l'amor sota la pluja :)

dilluns, 12 de setembre de 2011

5 " pesols" bons d'avui

Avui, avui no ha sigut un gran dia, els canvis tot i que a la llarga potser porten coses bones, costen. Nous alumnes, nou equip, nova escola..
Tot i així li dedico a l'Ana aquest post. Ella em va dir en un comentari que reflexiones al llarg del dia i anotes 5 coses bones que m'hagin passat avui.

És molt difícil Ana, molt, però aqui van...

1.- El director de l'escola m'ha rebut diguent que li havien parlat maravelles de mi
2.- Els nens de la ESO saben rentar-se les mans i fer pipi ells solets.. després de l'estiu amb els menuts de l'escola, tenir un grup independent en aquest sentit, ha estat una grata sorpresa.
3.- He tingut temps per fer un bon sopar... Hamburgueses, escalivada i patates al forn!
4.- Les ex-companyes de feina m'han enviat un missatge molt bonic.
5.- Un home a la panaderia m'ha dit que tenia uns ulls molt macos

Demà serà un altre dia...

diumenge, 11 de setembre de 2011

I un dia, serà demà?

Què és pot fer quan s'espera un futur millor? O s'espera trobar una resposta o veure clar el camí?

- treballar del que sigui con tal "d'anar tirant"
- Estudiar ( si és que es té voluntat...)
- Llegir ( porto 7 llibres en dos mesos)
- Anar al cine
- Veure les 7 temporades de 24 i com el Jack Bauer salva als americans d'actes terroristes ell solet.
- Fer puzzles ( aquest ultim de 2500 peces el tinc atravessat)
- Escriure les penes al Blog.
- Llegir mil blocs més macos, més interessants, més divertits i mes currats que el teu.
- Dormir
- Dormir
- Dormir...




Demà començo una nova feina d'aquestes " d'anartirant.." Escola nova, poble nou i amb els més grans de l'escola. En altres circumstàncies segurament estaria contenta perquè creuria que és una nova oportunitat. Però desenganyem-nos, estem allà mateix diferent lloc però mateixa sensació.

dijous, 8 de setembre de 2011

Tenir o no tenir fills


Estic (estem), en aquells moments de decidir fer el salt cap a la maternitat ( paternitat). Fins fa un mes, ho teniem força clar, de fet ens vam llençar a l'aventura, ens feia il·lusió i no ens fa por la nostra tasca com a pares. Però jo aquest ultim mes li he estat donant moltes voltes. MOLTES. Primer de tot penso que ser pares és un acte força egoista. Es a dir, soc mare perquè jo vull tenir un fill i perquè sento que vull ser mare i perquè jo vull viure aquesta experiència, però si intento ser menys egoista, que li espera aquest fill/a? Un món injust, difícil, uns pares que segurament no li podran dedicar tot el temps que necessita, una societat comdemnada al fracàs i qui sap quantes desgracies més. Si, ja ho sé soc catastrofista, segurament tb li esperen moltes coses bones però desenganyem-nos, no vivim en un mon de walt disney. NO tindré un fill i aquest serà feliç per sempre més. I si el meu fill/a és un desgraciat tota la vida, em sentire molt i molt culpable. I si algun dia em diu - Mama preferiria que no m'haguéssis parit mai?

Què és el més egoista portar fills al món o no portar-los? Si analitzem el món i la situacio personal, que és més sensat, tenir fills o no?

Molts em diuen que aquestes coses no s'han de pensar gaire, però és que jo, gràcies a la feina i a la família he estat en entorns on he vist el patiment de molts fills que ho estan passant molt malament perquè els seus pares han estat uns irresponsables. Aquestes coses s'han de pensar i molt. I això no te res a veure en desitjar. Ser mare és el que mes desitjo al món, però no per desitjar una cosa s'ha de fer o tenir sense importar-nos les conseqüències. NO vull comportar-me com una nena capritxosa. I quan més hi penso i més ho desitjo també penso que ningú voldria néixer ara en aquest món.




Pd: Aquest ultim any han nascut fills d'amics i família, els quals estimo molt i estic segura que tindran una vida molt bonica...( que no se me ofenda nadie!!)

dimarts, 6 de setembre de 2011

Mal Karma


Arribar a casa, després d'una dura jornada laboral,acumulant l'agotament d' una nit sense descans i una jornada de 16 hores de treball el dilluns; (segueixo), arribar a casa, fer el sopar, posar una rentadora i que al cap de mitja hora et trobis la cuina inundada perquè la rentadora s'ha espatllat...és com tenir de company de pis Murphy en persona!!!

Estic tan cansada, que endrapo el sopar tot esperant un email amb uns documents a imprimir per demà la feina...( va tard el jefe!!); mentres m'adormo llegint al facebook les novetats dels meus " amics" i faig aquest post tan avorridot.

A la que imprimeixi els documents faig un salt al llit i fins demà a les 7h!!!

I no és maco el setembre?

* no, no ho és!

dimecres, 31 d’agost de 2011

Mama Pato


Al casal, tenim infants petitons , 6 o 7 nens de tres anyets, i em paso el dia treien moquitos, donant-los aigua, fent-los riure, vigilant que no s'escapi cap pipi... I llavors sortim al pati (aquell tan gran!!) i els dic, vinga a jugar al que volgeu!!!! Cap moviment. Tot es queden al meu costat. Assegudets. I jo camino i tots darrera, em sento "mama pato".

Avui ens hem estirat a fer la migdiada, uns s'han adormit. ALs que quedaven desperts els dic.. voleu anar a jugar? ( amb l'altra monitor) i em diuen no, ens quedem amb tu fent silenci. Tots al meu costat, un a sobre l'altra ( amb una xafogor d'Agost horrible). Tots juntets. "Mama pato" i els seus aneguets per aquets 15 dies abans de començar l'escola.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Relats II

Mirava el cel. Observava com la lluna s’amagava darrera dels núvols ara si, ara no, durant uns segons. Quan la trajectòria dels núvols guiats pel vent, amagaven la lluna, s’enfosquia una mica aquella clara nit de lluna plena.

Amb els dits del peu esquerra dibuixava cercles a la sorra mentre fumava lentament el cigarret que meticulosament havia liat.

Va respirar profundament per tal que la brisa del mar i aquella olor a algues i pinassa quedes gravada al seu cervell per sempre més. No li molestava ni la humitat de la sorra entre els seus dits, ni l’aire de mar que movia els núvols, ni tant sols li molestava la música que arribava de lluny empesa per un agost amb ganes de marxar.

Va fer la ultima calada al cigarret aguantat el fum al seus pulmons, com si fos l’ultima calada de la seva vida, i tornant la vista al cel va sospirar. De sobte va tenir unes ganes immenses de cridar de cridar ben fort i al fer-ho s’adonà que no tenia veu. Aleshores va començar a córrer com feia temps que no ho feia. Corria sense poder dominar les seves cames fins que li va faltar la respiració i va caure a terra suada.
Al recuperar la respiració de nou, sols va tenir ganes d’entregar-se al mar.
Es va despullar decidida i desordenadament i agafant embranzida es va llençar al mar.
I va nedar i nedar, aguantava la respiració sota l’aigua fins a límits on mai havia arribat, allargant cada segon la sensació de no ser.

I cada cop els seus pulmons s’eixamplaven més i li calia sortir menys a respirar. I nedava i nedava i sentia com la pressió de l’aigua l’alliberava de tot dolor, com es desplaçava cada cop més ràpid i els ulls s’acostumaven a la negror d’aquell mar immens que se l’empassava lentament.

I de tant nedar, es va oblidar de respirar. Va seguir nedant, però, fins que es va fondre dins la foscor d’aquell mar que va decidir fer-li un lloc per sempre més.




Perdre els instints

Quan neixem, som ésser instintius. Només nosaltres i per instint decidim venir al món. Sentim que ara és el moment i neixem. Llavors també per instint plorem quan tenim gana, malestar, son. I plorem per instint. Fins que un dia, ens donen el menjar abans de tenir gana, ens abraçen abans que ens sentim sols i ens adormim per allò que sen diu els hàbits. I huala! l'instint es va apagant. Canviem l'instint per l'hàbit o el costum. Aixi, al llarg de la vida, l'instint es va atrofiant per manca d'ús. Intermitentment, de manera latent en algunes situacions sorgeix aquest instint, però la societat de seguida s'encarrega de tapar-lo, d'amagar-lo o de donar-li una altra explicació. Tot allò que es relaciona amb l'instint sembla se que ens recorda que som animals i per això ha de ser allunyat de nosaltres. A la societat li interessen les persones "domesticades" o "ensinistrades". Em direu si, això ja ho sabem, i ?

Doncs que em sembla una putada la veritat. Perquè hi ha moments que penso que necessito aquest instint. Que tot seria més façil de fer, de sentir, si fos per instint. Porto molts dies donant moltes voltes, moltes decisions ha prendre en molts sentits i vinga voltes i més voltes i no veig res clar. I l'instint penso? Si el tingues, que em diria?

Perquè l'instint és objectiu, sincer i imparcial. I totes les cabories que tinc al cap, no.


dijous, 25 d’agost de 2011

Festa Major!


Granollers. Festa Major. Castells. Pilar caminat. Calor. Emoció. És festa major!!

Guimbada de festa major

Quan l’estiu s’acaba
i s’acosta anar a currar
granollers fa festa
i no pensa en l’endemà.

Quan l’agost culmina
i comença a fresquejar
la gent es transforma
tant se val qui guanyarà.

Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
blancs i blaus ara és l’hora d’estripar.

Anirem a ballar a la porxada
i de festa, de festa
ballarem fins a la matinada
i veurem sortir el sol.

I després a la plaça del cony
vinga a beure i a beure
ja veurem qui seran els millors,
el diumenge ho diran als balcó.

dijous, 18 d’agost de 2011

......

Tots tenim dies i dies.
Avui tinc un dia estrany. D'aquells dies que sents moltes coses en un dia. Al matí he anat a treballar, fins les 16h de la tarda. Tot molt bé, amb els nens genial, piscina, dinar, Clan i moltes partides al Memory i a l'UNO, i també una guerra naval amb vaixells del bob esponja carregats de Gormitis.

Però he arribat a casa i glubs, m'ha entrat una barreja entre mala llet, calor i nosequémes que m'he ratllat oooh com me ratllat. Llavors no volia fer res, ni respirar però a la vegada ho volia fer tot netejar, escriure, fer puzzle, cuinar, cridar, CRIDAR...
I el meu marit em mirava acollonit... I he pensat deumeu pendrem mal, pendrem mal! I m'he tancat a l 'habitació amb un llibre a les mans i el llegia i m'anava quedant dormida dormida, però entre el son i la vigília ( pensava laura son les 7 de la tarda no t'adormis ara, no t'adormis ara!!!) i llavors en aquest estat volia la mama. HI he plorat i he dit en veu alta mama vine, mama truca'm. I intentava mentalment trasmetre a ma mare la meva necessitat d'ella.
He apretat fort les mans i tancat els ulls i pensava l'instint maternal ha d'estar allà no? Ella ha de percebre que necessito sentir la seva veu i necessito plorar-li a la falda com quan tenia 3, 6, i 18 anys!
Però no, no ho ha rebut. I si la truco jo? NO, no em surtiria dir-li mama és que no tinc res però només et volia a tu.. Faria masses preguntes, o potser m'esvendiria perquè te els flams al foc, i encara em sentiria pitjor i em sentiria pitjor de que ella sense adonar-se'n m'hagues fet sentir malament. Per això no l'he trucat.
I finalment m'he adormit... mitja horeta. Me dutxat i ara em sento com si m'hagues atropellat un autobús de TMB ple de adolescents que van a les festes de Gràcia. Així em sento avui.

dilluns, 15 d’agost de 2011

Només se que intento saber

Fa dies que penso,
que no penso el que dic,
o que potser ho penso massa
i deixa de tenir sentit

Fa dies que sento,
que no sento allò que faig
i que faig allò que penso
que donarà el sentit.

Però ahir mirant la lluna
ho vaig veure clar de nou.
Tot suma, es per això
que soc aquí.

No és moment de fer-me les preguntes
ja que les respostes no me les puc oferir
sols vull ser on sento que vull ser.
La intensitat ara és, el que m'ajuda a fer camí
.



" Quan més em jutjo més em desconec, quan menys em pregunto més em trobo"

dissabte, 13 d’agost de 2011

i de cop , la sortida




A de Andrés, A de Amor, A d'Aleix...

Laberints



MIro a un costat i a un altre, res em fa intuïr quina és la sortida.
Després d'estar una temporada al centre del laberint esperant com per art de màgia trobar la sortida, decideixo caminar. Però encara m'endinso més en aquest laberint. I perdo energies. NO recordo per on vaig entrar, però tampoc ser si fora el laberint m'espera quelcom millor.
Oloro, respiro, tot i no trobar la sortida, el laberint ja és com casa meva. Poc reconeixer moltes coses, però quan tinc el cap clar recordo que soc dins un labarint i els laberints t'atrapen i no et deixen escapar.
Però i si es un miratge? i si el laberint només és a la meva ment? i si jo he construït aquest laberint? llavors jo soc la única que en puc sortir. Si vull clar.
Camino, camino, camino.
I torno al punt d'inici, he fet tres voltes més i estic allà mateix. Atrapada dins d'un laberint que jo sola he construït, i el pitjor, no se si no en surto perquè no trobo la sortida o perquè no vull.

dijous, 4 d’agost de 2011

tristesa entre els dits

Fa dies que no se que tinc. NO em trobo bé. Que tinc? No ho sé. Però que el meu cos m’està diguent quelcom que no entenc, si que ho sé. Estic molt molt molt cansada ( i porto 4 dies sense fer gaire be res), em costa dormir, em fa molt mal l’esquena, tinc migranyes i em piquen els ulls constanment.
Els metges diuen que no tinc res. La pressió baixa, res més. La setmana passada vaig anar d’urgències per un dolor molt fort a l’esòfag. Era un dolor molt molt intens. Després de proves em van dir que era un dolor epigàstric psicosomàtic. És a dir nervis. I jo els deia però si em feia molt mal de veritat!! Era horrorós el dolor! I em diuen que no te res a veure. Que el mal hi és però que l’origen és nerviós.
NO ho entenc. No tinc consciencia de guardar-me els nervis a l’estomac. Una amiga diu que em fa mal l’estomàg perquè m’empasso els nervis, m’empasso l’ansietat i m’empasso l’angoixa. És a dir tinc indigestió emocional.
I com es cura això? Que em poden punxar? Res…( òbviament no penso prendre cap ansiolític).
Mira que faig teràpia personal jo, que m’escolto, que intento entendrem, que intento tenir el meu temps. Mira que intento fer neteja però es veu que no se fer-ho be.

Sincerament estic amb una pena que em menja per dins. I jo em dic pena de que? Si tot va relativament bé i els meus, que és el més important, també estan bé. I doncs? Perquè aquestes ganes de plorar tan irracionals? Aquesta ràbia acumulada?

Em rellisquen les vacances, no tinc ganes de fer res, l’esquena em fa molt mal, el cap també. Vull que passi l’Agost, vull tornar a l’escola i veure els meus nens i tornar a l’acadèmia i estudiar i aconseguir una feina més estable i amb millors condicions. Vull que arribi l’hivern, vull que es faci fosc molt d’hora i quan entri a casa des del carrer senti aquella escalfor de la llar. Vull veure la lluna amb el pijama posat i una tassa de té calent.

A mes sincerament estic cansada de no tenir res i que em faci mal tot!
Avui tinc un dia molt trist, molt, fins i tot Cohen em sembla alegre…
Necessito compartir aquesta tristesa encara que a ningú li agradi compartir-la. Existeix. I és aquí.

dimecres, 27 de juliol de 2011

Un Juliol complicat

Ha estat un Juliol complicat. I ja es sap, que les males notícies mai venen soles.

Els primers dies de Juliol erem al delta, un gran cap de setmana que no semblava avisar del Juliol que ens esperava. Encetava amb ganes una nova feina d'estiu, clausurava un curs escolar més... Semblava que començava a rutllar el projecte -NUB- i tots semblavem estar be. Va començar el mes amb un cansament físic, al qual es va unir el principi del final del projecte -NUB-.
Llavors, arribant a mitjans de mes la mort d'una persona que apreciava molt. Llavors l'accident de cotxe d'un conegut que m'ha deixat bastant tocada. Més tard el projecte -NUB- el tanquen de cop i em quedo amb tots els projectes que m'havien il·lusionat a les portes. Un altre disgust. Uns dies després el neguiteig d'un familiar que no es troba gaire be, llavors un sotrec dins meu inexplicable.
Queden 4 dies per acabar el mes. Una cosa bona podria passar no? Estic farta de les males noticies!

És el meu Karma? Merda Juliol home! si almenys fes bó... però ni al mar a escapar les penes nadant i puc anar!

Si tingues diners i fos més egoísta dilluns agafava un bitllet d'avió a l'altra punta del païs i no tornava fins oblidar la merda mes que he passat.

Laura dixit

I demà, un altre cop dijous i vull cridar ben fort... que n'estic fins els ovaris!


NO us perdeu la cançó, em té enamorada. Quan l'escolto, penso en el meu vaixell...

dimecres, 20 de juliol de 2011

I demà, dijous

NO HAY MAL QUE CIEN AÑOS DURE
Ni mojito que no ajudi!!


Com sempre en aquesta vida, un s'ha de quedar amb les coses bones i escombrar les dolentes cap en fora.

I el meu Cohen que m' ajuda a fer neteja;)


diumenge, 17 de juliol de 2011

Estrenant pis...

Davant de casa han fet uns pisos de protecció oficial. Uns 4 blocs molt grans que ocupen dos xamfrans.
Aques dies, mirant pel balcó, hem anat veient com tot de parelles anàven amoblant casa seva, que si ara la nevera, la taula, el sofà, les cortines... Ara que ja fa un parell de setmanes, ahir veiem com alguna d'aquestes parelles ensenyàven el pis als seus amics o familiars, i llavors reien fumant al balcó.

Jo m'ho miro des de l'altra banda del carrer. Reconec que no m'hi fixo gaire en els veïns, de fet no se ni la cara que fan. L'Andrés si, sembla del FBI sap les hores que entren que surten, els seus cotxes.. A mi mai m'ha interessat. Però aquest dies si que he anat mirant pel balcó com s'anaven instal·lant. Segurament perquè em sento identificada. Perquè recordo el dia que jo i l'Andrés vam anar a viure junts.
Era una barreja de moltes emocions i cansament. De voler fer les coses be. Van trigar molt a donar-nos les claus del pis, perquè eren de nova construcció i no es podien fer el contracte de lloguer fins que el bloc no hagués tingut el vistiplau de no se qui. Quan ens les van donar, un divendres nit, no ens ho podiem creure! JO era a Barcelona a casa d'una amiga que m'havia obert les portes durant una temporada fins que tinguesim les claus. Aquella nit L'Andrés va dur totes les caixes que havien anat guardant a casa seva fins al pis i el dissabte al matí erem els primers d'entrar a IKEA. Teniem un pressupost de 2000 Euros per amoblar tota la casa. Era el mes de novembre i quan vam arribar amb els mobles a les 17h a casa ja era fosc. I no teniem llum. Vam montar els mobles amb la llum d'un lot. El veí de davant, es va presentar i ens va llençar un cable, sense metafores, ens va llençar un cable des de casa seva perquè poguesim enxufar el calentador i alguna eina. Vam montar quatre coses i el llit i a les 23h dormiem agotats.
L'endemà els meus pares van venir ajudar-nos i vam aprofitar cada minut de sol. A les 17h ja ho teniem tot endreçat , nét i polit.
He de reconèixer l'experiència dels meus pares, que conten amb mes de 5 trasllats a les espatlles. I que van arribar a casa , i com una brigada professional van organitzar-ho tot. La mama es va encarregar de la logistica de la cuina, el papa i l'Andrés de muntar els mobles més dificils ( un armari que encara li diguem l'armari de l'horror) i jo anava netejant, recullin i decorant :)

Quan van marxar al vespre el pis ja començava a tenir cara i ulls, però va ser el dilluns quan ja vam tenir llum i vam poder omplir la nevera que allò, allò ja era casa nostra. Amb els cereals apunt per l'esmorzar, el Nesquik i els macarrons bullint per fer-nos el tàper quan allò ja era la nostra primera llar.

No canviaria ni un d'aquells moments. Malgrat l'estress, els nervis... La il·lusió de fer les coses be i de ser concients que aquell dia començavem a ser una família feien que ens sentisim afortunats.

I ara mirant pel balcó els veins no deixo de sentir compasió i enveja, els imagino discutint si falta alguna peça o no dins la caixa de mobles de l'Ikea o si les cortines s'han de penjar més amunt o més avall.

El problema de la vida, és que només es viu una vegada.

diumenge, 10 de juliol de 2011

Colgada de la luna

"No creo que haga falta una razón
si nadie va a pedir ninguna explicación
si sabes que no puedes resistir,
quizá es la ocasión para dejarse ir.
Que pase lo que tenga que pasar,
la sangre llega al río pero el río lleva al mar,
compruebo en los bolsillos para ver
si tengo todo lo que tengo que tener."


Ariel Rot

Avui , tot més igual, tinc ganes de somriure, d'estar amb tu i amb tu i també amb tu, de saber d'aquells que fa temps que no se i d'aquells que tinc el costat, de cridar al món que malgrat ser una noia " colgada de la Luna" quan soc aquí i d'aquesta manera sento que res em podrar aturar!

Laura Dixit




diumenge, 3 de juliol de 2011

Gust a estiu


Quan no tens temps, el temps que tens es gaudeix el doble.
Sé que arriben més hores de feina, però també se que tinc al davant un estiu molt especial. Amb més temps per mi del que puc imaginar i més ganes de viure el poc temps que tindré.

No vull desaprofitar ni un segon de tot el temps que tingui per ser jo i per fer allò que dongui sentit al que sento.

Estiu, sol, calor, mar, sorra, vi blanc, menta fresca, crits, rialles, cançons, piscina, infants, tren, castells, llibres, olors, jo...

M'acompanyes?


dilluns, 27 de juny de 2011

Magno o una història d'amor


Des de que conec el meu marit, utilitza gel de dutxa Magno.
Li agrada molt i no canvia. NO te manies en res més, no vol marques en res més, no te fixació en res més, però el gel de dutxa ha de ser Magno, costi el que costi. JO no coneixia aquest gel. Ell me'l va descobrir. Quan sortia de la dutxa i feia aquella olor tan bona... Un dia li vaig dir, quin gel utilitzes?
- Magno, es el que más me gusta, siempre he usado este!
Quan es va començar a quedar a dormir a casa, al pis d'estudiants i es dutxava a casa, hem deia que es sentia incomode..
- NO es mi dutxa, ni mi casa, ni mi Magno...
A mi això em feia tanta gràcia, veure'l desubicat, veure en ella certa incomoditat. Crec que en aquells moments no valorava els seu esforç, ell deu anys mes gran que jo, als seus 30 i pico anys en un pis d'estudiants "veinteañeras", dormint a deshores en un mini llit individual, dutxant-se en un lavabo que compartiem 5 noies i menjant amandies, experiments culinaris i plats vegetarians d'una de les meves companyes de pis.
Ell timit com es. NO se si li vaig valorar l'esforç, però si que recordo que el veia feliç, desubicat però feliç.

Avui fa dos anys que ens vam casar. Em vaig casar amb l'home de la meva vida. No hem tingut una relació fàçil i hem viscut situacions dificils. MOltes vegades hem reflexionat sobre si deixar-ho, sobre quins son els punts forts i dèbils de la relació, sobre a quin costat esta la balança. Però quan passem aquestes crisis ens agafem allò més elemental, allò més instintiu.
Tot i ser la nit i el dia, els dos tenim clar que estem fets un per l'altra. I jo, no imagino un dia en el que no trobi a la banyera l'ampolla de Magno sense tancar. Si hi es, respiro tranquila.

8 anys del nostre primer petó, dos anys del nostre casament i un dia més a la nostra vida. M'agrada estimar-lo, m'agrada com m'estima, no em cal saber res més.
Divendres marxem al delta de l'Ebre, sense sogre, sense feina, sense preocupacions, sols ell i jo i la vida que estem construïnt plegats

T'estimo

PD: us deixo la cançó nyonya amb la que vaig fer la meva aparició estalar vestida de blanc i agafada del braçet del meu pare

dilluns, 20 de juny de 2011

Neteja emocional

Ha tornat l'ansietat, sort que ha tornat ara que m'espera un estiu don't stop, on no tindre temps fins l'agost ni de cordar-me les sabates!
Potser ha arribat el moment, el moment de fer neteja, no a la meva vida, on tot es nét i polit, sino dins del meu cap, moltes coses que esborrar i recol·locar. Molts sentiments ha ordenar i moltes, moltes decisions a prendre. Ha arribat el moment de fer neteja, neteja mental. Aprofitant els canvis i situacions que s'han donat aquest dies, aprofitant la inchorencia que sento, aprofitant que tinc el meu racó de món, des de la incomprensió pretenc arribar a la comprensió i del desordre a l'ordre.

Per sort, el bon temps ja es aquí i el mar, m'ajudarà a fer aquesta neteja. I els castells, els castells potser també.

pd: La Cançó d'avui per dos dels tres homes de la meva vida, que avui han marxat a fer el Camino de Santiago amb bici!! Papa, Pere!!! que gaudiu d'aquesta aventura


dimarts, 14 de juny de 2011

Per tu


A vegades no m'agrada tenir la raó. Vull que em diguin no Laura no tens raó! Això no va així! Però generalment, rebo la raó quan menys desitjo tenir-la.

“Fue el tiempo que pasaste con tu rosa lo que la hizo tan importante.” ( El principito)

dimarts, 7 de juny de 2011

Petits grans artistes




Pel meu aniversari, els nens de l'escola em van fer un detall ( rera aquest dibuixos hi ha les grans monitores que van tenir la idea i la paciència de fer-ho, i de fer-ho d'amagat meu, cosa complicada perquè sempre estic voltant per l'escola).
Em va fer molta il·lusió. El dibuix dels petits esta fet amb el dit, tots van firmar amb el seu dit tot fent un cercle.
Els mitjans van posar el seu nom dins d'uns estels o "sols" de colors.
I una nena em va fer un dibuix " és quan arribes a la classe per la porta" em va dir.

NO entenc com els nens em poden estimar tant i de manera tant sincera. Soc molt dura amb ells, a vegades reflexiono si massa, i els exigeixo molt més que els altres companys de feina.

Tot i així m'estimen, potser perquè saben que els exigeixo perquè se que en son capaços. Com avui em deia la Rosi, tu t'enfades quan no fem les coses be perquè les sabem fer be i no ho fem. El Raúl em deia " a veces eres buena a veces estas muy enfadada, pero porque te cansas de repetir siempre lo mismo". És a dir, els nens tot i que pensem el contrari, son empàtics. I m'estimen primer perquè saben que els estimo, segon perquè saben que el que faig o faig pel seu bé i perquè crec en ells i finalment m'estimen i empatitzen amb mi i saben que no es fàçil la meva tasca. Masses consideracions per part d'uns nens que l'únic que haurien de fer, és jugar.

Els adoro!!!

pd: La cançó que poso avui és infantil. Els vaig dir als nens que penjaria els seus dibuixos a internet ( en un lloc on parlo de les coses que em passen els vaig dir). Hi ha música Laura quan surten els dibuixos? Els hi vaig dir que podia posar música per qui la volgués escoltar i tots em van dir.. posa el " TOT SONA" perquè els agrada molt i els hi canto als més petits!! Aixi que aqui teniu el TOT SONA!
Els més grans em van demanar altre tipus de música que fins avui no he tingut valor de posar... Potser demà, ells empatitzaran segurament i entendran que no volgui compartir ni la Hanna MOntana ni el Justin Bibier!!


dissabte, 4 de juny de 2011

Demana un desitg


Tenir-vos sempre al meu costat. Aturar el temps en moments així i ser simplement la família més feliç del món.

dimarts, 31 de maig de 2011

28

Avui faig 28, i demà 28 més un dia, l'altra 28 més dos dies.. I així passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys. Se que sempre dic aquest any serà diferent! I si, sempre ho acaba sent per una cosa o per una altra, però aquest any crec que tornarà a ser un d'aquells anys estrella, ja que començo a donar forma als meus desitjos que espero ben aviat poder compartir amb vosaltres.

Com passaré el dia d'avui?

1.- Un bon esmorzar
2.- A la feina he comprat piruletes per tots els nens de l'escola :)
3.- Tarda lliure a casa, segurament aniré a la piscina
4.- Assaig i assamblea castallera. Diuemenge actuem per l'ascenció a casa!
5.- Compartint un tros de pastís amb l'Andrés

Show must gon on!

dimecres, 25 de maig de 2011

El lladre del temps

Senyors, senyores, nens i nenes!

M'han atracat! M'han robat! Algú em va robar el mes d'abril, i també m'està robant el mes de maig. Els dies ja no tenen 24 hores, algú esta jugant amb mi i escurça els dies i les nits tant com pot. Algú m'ha robat els cap de setmana. Abans d'ahir erem 30 de març i avui ja som 25 de maig? NO, no, això no pot ser!! Però qui voldria robar-me a mi el meu temps? Qui voldria escurçar-me els segons, minuts i hores?
Perquè sento que estic participant en una cursa?

Si algu troba un xic de temps del que m'han robat ( jo perdre el temps, no el perdo, per això sé que me l'han robat) si us plau feu-me'l arribar!! Us ho agraïria de tot cor.

pd: Ignasi he tingut problemes per comentar el post anterior! Genial la referència a Auster! Resulta que es mutuo entre ell i jo doncs ;)

pdbis: La cançó d'avui és d'un grup que he descobert fa relativament poc, fan versions de cançons actuals donant-li rollo seixentero... Hem donen molt bon rollo!



dilluns, 16 de maig de 2011

Quan no hi han paraules, lletres


Sempre que tinc un disgust, recorro als llibres. Els llibres em curen, em cuiden. Després del disgust d'ahir vespre, aquesta tarda he anat a una llibreria. Hi he estat un parell d'hores. Olorant i fullejant llibres, buscant el consol que les lletres sempre m'han donat.
Me comprat dos que deboraré aquesta mateixa nit. No tinc mesura amb els llibres ni em sé dosificar. O no llegeixo durant messos o llegeixo un llibre per nit. Els llibres em consolen. Em sento acompanyada. Quan llegeixo només existeix la historia i jo i sento que el llibre em protegeix de tots els pensaments que sols em destrueixen. Aquest dies sempre porto un llibre al bolso. Avui m'he comprat els dos que em faltaven per tenir tota la col·lecció del Paul Auster. En castellà. El català em resulta massa proper per que el llibre em protegeixi com ho necessito. Quan es tracta de passar un disgut amb la lectura, la lectura ha de ser amb castellà, ja que dona el toc de distancia just i necessari.

He sortit ja de la llibreria amb un altre ànim. Els llibres sempre hi seràn. Els llibres ens respecten, els llibres no ens abandonen, els llibres ens entenen. Els llibres no ens jutgen, els llibres fan companyia. Un dels millors regals dels meus pares va ser el fet de ajudar-me a tenir hàbit lector i ha despertar-me interès per la lectura. Sense adonar-se'n em van fer forta. Els llibres em fan forta. I saber gaudir-los em fa poderosa.

Per mi el millor antidepressiu, la millor medicina, un dels millors amics.

Ara que em dolen les paraules, les lletres dels llibres em consolen de nou! Quina sort que tinc!!

diumenge, 15 de maig de 2011

Debut a Girona


Avui actuo a la meva terra per primer cop! A Girona temps de flors!! I em fa molta il·lusió estrenar la camisa un dia com avui. Despres d'un mes i mitg , ja puc dir oficialment, que soc mebre dels xics de Granollers!!!
A gaudir dels castells!!!

Bon diumenge a tots:)

dimecres, 11 de maig de 2011

Capvespre

M'agrada que la nit caigui a poc a poc, i el capvespre s'allargui d'aquesta manera. Quan el dia s'acaba és quan somric. Ja no penso en tot el que he de fer, ja no penso en tot el que no soc, en tot el que voldria fer i no he pogut. El capvesrpre flueix entre cassoles fent el sopar, entre la dutxa i la olor a casa. Tan se val intentar arreglar el dia. El capvespre és per mi. No penso en l'endemà, ni tampoc en l'avui. Sols és una desconexió de la realitat present.
Sovint però, hem desconecto massa del món. On ets Laura em pregunten? NO ho sé, em perdo masses hores en una realitat paral·lela. Potser és una manera de desentoxicar-me de Laura. Masses anys amb Laura al 100%, tot i que l'estimo a la Laura, potser estic una mica tipa d'ella. Al capvespre no soc ningú.
Vigila Laura em diuen, tan se val, no hi penso, ja tornaré o tornarà?

diumenge, 8 de maig de 2011

Realitat


Perquè la vida no és com les pelis? si, se que en molts casos la realitat supera la ficció, però en altres la realitat trenca la màgia que haviem creat tot sentint-nos protagonistes d'històries dignes d'òscars.

La realitat és humana si, però també es cruel i a vegades tremendament desmoralitzadora i ambigüa. La lluita entre allò somiat i allò real d'un mateix fet és un exercici que costa païr i molt.

( porto una setmana de ressaca però sense haver begut res...)

El mar, crec que necessito el mar...

dijous, 5 de maig de 2011

El dia després

Be, l'examen ja està fet. Per fi vaig poder fer l'examen, perquè el dia abans estava al llit plegada de dolor per una gastritis aguda. Entre el dolor que sentia i la impotència de veurem així i pensar que no podria fer l'examen plorava amb una ràbia fora del normal.
Però dimarts em vaig llevar millor, i vaig anar a fer l'examen. NO vaig fer un examen brillant. Però sento que el podia haver fet. L'examen no era complicat. Amb una mica més de temps per estudiar, hagués pogut fer un molt bon examen. De totes maneres estic contenta, per ser el primer i el primer cop que oposito, estic prou contenta.
Ara el pròxim el 18 a Granollers. Serà diferent ja que tot són supòstis pràctics. Però be, seguim al peu del canó.

El dia després sempre és com una ressaca... Tothom et pregunta alleugerida? NO crec que sigui una sensació d'alleugeriment, però si que dona la sensació com que recuperes una mica la teva vida de nou, absorvida fins a les hores per un sol pensament.

La veritat és que aquest més d'abril ha estat com una mica de no-existència, com un parentesis agotador. El maig és el meu mes, acaba amb el meu aniversari. El maig ha de ser per mi.

Torno a estar per aquí:) moltes gràcies pels comentaris d'ànims per l'examen a tots!

diumenge, 24 d’abril de 2011

Sant Jordi 2011, un any més

Hem desperto a les 6 del mati del dia de sant Jordi, per estudiar una mica, a les 12h he d'anar a treballar, vull esmorzar amb la meva parella ja amb la rosa i el llibre entre les mans. Aprofitar el matí de sol i tenir la feina feta abans d'anar a treballar.

Però despres d'estudiar, dur a la sogre al centre de dia, i embolicar el llibre que tinc des de fa dies, ens discuitim. I marxo a treballar abans d'hora fent petar la porta darrera meu. I corro cap el mar i em mullo els peus. Molts dies sense sortir de casa com es mereix, avui que havia de ser el meu dia, treballo i discuiteixo. Voldria plorar. A les 19h plego de treballar, no se on anar. Odio discutir amb l'Andrés i més quan se que son discussions pasionals que no ens porten enlloc. Arribo a casa a quarts de vuit. A Granollers no plou. M'espera amb una rosa. Ens abraçem i somriem. Ens posem el casc i correm cap a la Porxada a passejar. HEm compro dos llibres, prenem una cervessa, escollim restaurant. Observem la gent que passeja pel carrer. Quan tornem a casa m'estiro al sofà i els ulls s'hem tanquen mentre intento rellegir el tema 17 sobre la CDU. Bona nit Sant Jordi, ja ha passat un any més.

I si no aprovo que passa? Res, no passa res, mentre no ho deixi d'intentar. Ho tinc clar. No hem penso rendir.

Una abraçada!

dissabte, 16 d’abril de 2011

El meu clàssic



Resulta que finalment ha sortit la resolució dels admesos. I el dia 3 m'examino a l'ajuntament. Les meves primeres oposicions. Treure la única que plaça que disputem els 32 és casi impossible. Però aspiro a fer un examen digne del qual sentir-me orgullosa.
Així doncs m'aillaré durant aquests 15 dies més que mai (exceptuant aquesta nit que vaig de concert dels Pets a la meva població natal)per tal de fer amb els apunts les uniques relacions socials de setmana santa... Serà la meva penitencia. Per sant Jordi treuré el cap.

Expliqueu-me com li va al Barça...

Feliç setmana santa a tots

dimecres, 13 d’abril de 2011

Olor a mama

Olorava la meva pell avui, mentre seia al sofà. L'espatlla esquerra m'ha quedat a l'aire i he olorat la meva pell. Llavors he comprovat el tacte amb els meus llavis. Me sorprès lo fina i suau que tinc la pell, sembla ser que finalment he encertat amb la crema hidratant. I olorant-me he reconegut la olor. Faig olor a la meva mare. Pot ser? No fem servir ni el mateix gel, ni crema , ni el mateix suavitzant. Però feia la seva olor. La meva pell feia la seva olor. Olor a mama.
Llavors he pensat en ella. Pensava en 28 anys enrera. Com era l'abril del 83? M'imagino la mama amb la panxa super gran, contant els dies que faltava perquè jo nasqués ( em vaig retrasar bastant..). M'imagino la mama amb els seus 25 anys i una panxa enorme (vaig pesar lo meu al nèixer...) La veig passejant per plaça, gaudint dels primers rajos de sol de la primavera. I jo que devia sentir, pensar allà dins? Sembla extrany que tots haguem partit d'allà mateix. Diuen que el primer que els nadons reconèixen és la olor de la seva mare. I suposo que queda per sempre. La olor a mama. La olor a " estas aquí", la olor de " no em pot passar res". Diuen els del meu voltant que tinc un gran olfacte. De fet crec que és el sentit que tinc mes desenvolupat. Suposo que per suplir les carències de la vista ( soc miope) i de l'oïda( no hi sento bé de l'oïda dreta). Sigui com sigui tinc un bon olfacte. I de fet uneixo l'olfacte a les emocions. I avui quan me olorat i me sentit aquesta olor a mama he pensat que potser no faig olor a ma mare. Sino que faig olor simplement a mare.
I no, no soc mama ni ho seré aviat. Però si, faig olor a mama.

dimarts, 12 d’abril de 2011

Denúncia

Em punxen i no em troben sang...
Això no es pot denunciar? Programa que emet antena3 a la matinada...



I dels mateixos creadors que...




***Marededeusenyor***

dissabte, 9 d’abril de 2011

Un gelat per postres




Ahir a l'escola hi havia gelat de postre. Els nens sempre em pregunten el menú quan estan fent fila per anar a dinar. I ahir no va ser diferent..

B: Laura que hi ha per dinar?
JO: Pèsols amb patates i peix amb amanida
N: i de postres?
Jo: Gelat!
tots: Oeoeoeoeoe!!!
N: Laura que hi ha de postres?
Jo: T'acabo de dir que gelat!
N: que be!

Al cap de 5 minuts...

N: Laura que hi ha de postres?
Jo: Gelat! i bueno ja n' hi ha prou no? que no estem atents? que em preneu el pèl??
N: No! és que m'agrada tant saber gelat que vull sentir-ho molts cops perquè em poso contenta!!! Visca el gelat!!!

I jo penso, ens cansem nosaltres de sentir un t'estimo? o amb un n'hi ha prou? Si poguessim no fariem com els nens? i preguntariem mil vegades sols per sentir la resposta perfecte, aquella que volem escoltar. I la fariem mil i una vegada per tal d'allargar aquella sensació de felicitat fins l'infinit!

dimecres, 6 d’abril de 2011

No hi ha temps

NO hi ha temps. NO hi ha temps per disgustar-se, ni per enfadar-se, ni per indignar-se. NO hi ha temps per perdre amb l'angoixa. NO hi ha temps per castigar-se. No hi ha temps per perdre donant tombs sense rumb. HI ha massa feina a fer, massa vida per viure, masses projectes per tirar endavant. Moltes portes que s'han d'obrir. NO hi ha temps per la desgana. No m'ho puc permetre. Hi ha masses pel·licules per veure, molta música per gaudir, molt mar on nadar. Moltes nits per sentir i molts amics per cuidar.
Els disgustos i mals moments s'han de passar si, però ràpid perquè hi ha molta molta vida per viure.
M'encanta comprovar que la meva força segueix aqui, que he après a aixecar-me més ràpid de les caigudes. Tinc massa camí per fer com per aturar-me.

Avui me llevat amb ganes de llevar-me. Amb ganes de sentir el sol, de sentir els nens, d'esmorzar com cal, de sentir l'Abril. Me llevat amb ganes de caminar i de seguir fent camí.

dilluns, 4 d’abril de 2011

Rectificació

Tot té un limit si. I tot té conseqüències. l'Experiència no existeix quan es tracta de conèixer el límit.

diumenge, 3 d’abril de 2011

Viure al límit

El problema de viure al límit, és que el límit no existeix. ( o si?)

dijous, 31 de març de 2011

Iaia Nita

Avui llegint la proposta de L'Ana i la Carme a http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/ m'he animat a escriure sobre la iaia.
Ultimament hi he pensat en ella. Tot va ser per Nadal, el dia de sant Esteve a casa de la meva tia, vam posar unes cintes de video velles, per riure una estona. De fet les cintes de video relataven moments de fa més de 33 anys!! Llavors vam veure videos de casaments de diferents membres de la familia i vam riure i recordar plegats. La meva iaia i sortia clar. Però mentre veia el video pensava que no havia vist aquest videos des d'abans de la seva mort, ara ja fa mes de 7 anys. Em va impactar la veritat. Quan amb l'Andrés tornavem a casa despres del dinar em vaig posar a plorar al cotxe. Recordo que vaig notar com el record m'havia fet sentir una cosa que duïa molt a dins.

A partir del dia de sant Esteve he pensat en la meva iaia varies vegades. Sobretot els ultims anys que va viure amb nosaltres. Del seu alzheimer galopant que va acabar amb la salut mental i física de ma mare. De la seva mirada perduda, d'aquells ulls blaus intensos que tenia ( diuen que com els meus)i que van quedar tant buits. Van ser un anys difícils. De fet jo tampoc passava pels millors moments i em sentia molt unida a la iaia. Recordo cada segon del seu comiat, del dia que ens va deixar. De com els meus pares m'ho van explicar. De quan era al tren pujant cap a Flaça i pensant que tot i que era el millor no m'agradava sentir l'ausència. De fet era la primera vegada que perdia algu de veritat, ja que el meu avi es va morir quan jo tenia 6 anys. Era la primera vegada que sentia la mort com algu dolorós i personal.

Be, al comentari que he fet a " la abuela necesita besitos" ha estat un record que guardo d'ella ( un dels molts) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Diu així...


Els diumenges feiem l'arròs a casa la iaia. Nosaltres no hi anàvem tots els diumenges ja que amb els pares els cap de setmana soliem fer moltes coses. Recordo aquells diumenges tots plegats a casa la iaia. Aquell arròs que sempre li quedava fat i passat. Però m'agradava. Hi posava salsitxes, boques i conill. De postres treia el pot aquell de les atmelles i tots i quedàvem enganxats a menjar atmelles. Tu seies a la punta de la taula. I nosaltres corriem pel pati mentre el tiu Pere feia la migdiada sobre la taula.
Ens donàves 100 pessetes i xocolata TORRAS que compraves a cal Oller. Recordo i no sols recordo sino que ho veig ( tenim una foto..) un dia que els papes van encarregar una paella perquè no fesis l'arròs. Et vam fer una foto servint la paella i tot. Segurament estava bonisima però no era el teu arròs. Va ser la primera i última.
És extrany però de la teva malaltia també recordo bons moments, contradictori potser! Però recordo aquells moments que compartiem. Seies a la cadira de mimbre i jo et donava la ma i et feia petons i et deia abuelaaaaa canta'm! i tu entonaves allò de " en la huerta del Segura! Donde vive una Murciana..." i despres feies lalalalallala perquè no recordaves la lletra.. o allò de " Jo se una cançó de fil i cotó campanes a l'aire i barret de senyor senyor comandant vingui vosté i farem botifarres del gat i del gos" ( si si, botifarres del gat i del gos..) i jo reia i la cantava amb tu.
Recordo també aquell dia que estaves mitg endormiscada i de cop vas veure una safata de color groc amb flors vermelles i vas aixecarte i vas començar a cantar el cara al sol. No podiem entendre que et passava pel cap. COm era això de no ser-hi...de perdre't cada dia una mica. La mama sempre diu que quan vas morir i eres tota. I que et vas poder acomiadar. Et vaig estimar molt i et porto molt molt dins.

Encara t'enyoro iaia!!

Petit post matiner

Si volem, podem amb tot. Res és fàcil però sempre m'he ensortit. Endavant a tota vela, que mai pogui dir que no ho he intentat.
Tan se val que ser si saps qui ets i tan se val com ser si vols ser.
Treball, esforç, constància i somriures. La resta ja arribarà.

dissabte, 26 de març de 2011

La Faldilla del Desigual


Un dia a l'hospital, quan estava a la UCIM, i em trobava malament, la meva mare em va agafar la mà i em va dir; va, pensem en coses maques Laura. Quan t'hagis aprimat i et trobis be , que és el que et faria il·lusió que et regales??
Una faldila del desigual vaig exclamar!! si arribo a la 44-46 i cabré!! Però mama la roba del desigual és molt cara li vaig dir tot moguent-me perquè em molestava el catèter de l'esquena... . Llavors la mamà amb aquell posa't seriós i trascendental va dir : "La mama et diu que te la compra i te la compra costi el que costi..."

Doncs bé... Avui hem anat a buscar la fadilla. I estic entusiasmada!!! i feliç :)

dijous, 24 de març de 2011

Avui

7:35 del matí. Hem llevo per estudiar. Sense ganes però amb disciplina. Preparo el meu litre de te ( avui TIBET) i un tros de pastis de formatge que encara corria per la nevera des de diumenge, i pujo a l'estudi

8:00: Començo a estudiar

9:00: riing riiing!!!! Truquen del centre de dia de la sogre. S'ha deixat la roba de recanvi a casa i la necessiten.
Hem vesteixo, pentino , rento dents i vaig al centre de la sogre ha portar roba

9:40: Un altre cop davant els apunts

10:40: Preparo una truita d'espincas ràpida per emportar-me per dinar.

11:10: Agafo cotxe, fai betzina i marxo cap a Barcelona a treballar.

12: Feina ( amb marronazo inclòs que s'ha menjat la senyora...)

15:00: Plego feina, vaig a biblioteca a estudiar fins les 17.

17:00: Classes particulars

19:00 Corrents cap a Mataró que faig tard per fer l'examen a l'Acadèmia dels temes 8 i 9 de Dret administratiu.

20:00 Surto acadèmia, em poso a plorar. El nuvaring ( mètode anticonceptiu hormonal local) que porto des de dimecres passat comença a fer afecte. Les hormones em tenen trasvalsada. Truco plorant Andrés. "Cariño ahora salgo", entre plors li explico que abançi el sopar i jo quan arribi l'acabo.

20:30 Arribo a casa. Em rep amb una abraçada i em diu .. NO he fet res del sopar, dutxa't i truquem a Telepizza.

20:45 . Dutxada i amb el pijama que vaig comprar al primark de Londres per 5 pounds, escric el Post tot esperant sopar. Preparem pel·li per veure. He escollit "Los chicos estan bien". Sols queda despres de sopar, pendre'm un bon gintonic per matar les hormones ( o elles o jo.

M'ho mereixo collons!

dimarts, 22 de març de 2011

Res...

S: Laura, tu que quieres ser de mayor??
JO: Es que jo ja soc gran!!!
S: y porqué no eres nada???

NO soc res... ni metge, ni advocat, ni mama, ni policia, ni Bombera, ni arquitecte, ni futbolista, ni mestre...
NO soc res del que a la meva edat es suposa que hauria de ser. Tinc una feina precaria, una merda feina, m'omple si, però sent optimistes una merda feina... Una d'aquelles feines que fins i tot els nens et diuen.. això no és una feina!!

Aquesta tarda com que m'he ratllat he enviat curriculums de nou, tot i seguir amb les opos, seguiré enviant curriculums i buscant-me la vida... haviam si tinc sort i algun dia, com diu la S. puc ser algú de gran.


diumenge, 20 de març de 2011

" El disfraz de castor"

Fa una setmana, youtubejant.. vaig trobar aquest video. Em va fer somriure molt:)
El comparteixo sabent que segur que us agradarà!

Si us plau! NO oblideu els auriculars sinó, no es pot entendre!





PD: fa un diumenge tant bonic que ens salterem les oposicions per un dia i sortiré al carrer a encarar-me amb el sol!!

divendres, 18 de març de 2011

L'acudit

Avui pensava en aquell acudit...

- Papa! Papa!! que és pitjor, la ignorància o la indiferència?
- Ni ho se, ni m'importa...

Doncs pensava que el gran mal d'aquesta societat és que s'ignora la ignorància i que fins i tot ja qui apunta que és més feliç sent ignorant quan no s'anadona que això no el fa mes feliç sinó més esclau. I segon, la capacitat de la societat per ser indiferent allò realment important és relatiu al interès cap a la "palla" social.

Que ben ensenyats estem! Diguem que som ignorants i indiferents com si fos una elecció personal. sense saber que realment estem adoctrinats per fer-ho.

Bon cap de setmana!!

dimarts, 15 de març de 2011

Caipirinha , sol i Lambada

Fa molta calor, estirada en una platja d'anunci sobre una gandula de color groc s'acosta el camarer amb una Caipirinha glaçada i amb un paraïgues groc a la copa.
NO m'enrecordo de donar-li les gràcies i faig el primer glop rapidament. El sol escalfa molt i la mar esta amb calma.
No hi ha ningú. Silenci... Sols un llibre a les meves mans. " Manual de Salsa para patosas". Arriba un tal Dylan alt com un Sant Pau i em convida a ballar, sona la Lambada i de cop i volta se ballar com mai. Ell porta uns pantalons blancs de lli. Només uns pantalons blancs. I jo un banyador taronja i un pareo a joc.
Ballem i ballem mentre el cambrer vigila que no ens deshidretem tot fent coctels de colors estridents i granadina a la vora de les copes.

diumenge, 13 de març de 2011

Enyorança


Que deu fer, que avui t'enyoro més que mai.
Tot i la platja i el temporal de llevant,
tot i la familia i la música al cotxe,
tot i les rialles, tot i ser jo...
Avui t'enyoro només a tu.

Avui he menjat les primeres maduixes (casi) de primavera. Just quan fa un any que vaig inagurar aquest blog. Just li vaig posar aquest nom perquè en aquell moment les maduixes van ser l'unic que m'alegraren la primavera. I avui, també ho han fet, tenyint l'enyorança de color vermell.

dissabte, 12 de març de 2011

És quan nedo que hi veig clar


Ahir al matí vaig anar a la piscina, a fer classe d'Aquagym i a nadar una estona. M'agrada molt nadar i sobretot estar dins l'aigua jugant com un infant.
De sempre l'aigua ha estat per mi el medi més vital.
Ja de petita, a l'estiu, els pares em portaven cada dia a la platja, durant la setmana amb la mama, a Calella de Palafrugell, alguns dies a peu, d'altres amb bus, i els caps de setmana a Tamariu amb el papa.
M'expliquen que no tenia hora de sortir de l'aigua. Em posava les meves ulleres i el tub i em passava hores nadant per la platja i jugant.

Al arribar a Barcelona, vaig deixar la platja, a l'estiu, al no tenir-la tant aprop ( mai m'ha agradat banyar-me a barcelona)vaig deixar de anar-hi. Durant els anys a Barcelona, he estat apuntada a piscines municipals intermitentment, però mai vaig aconseguir anar-hi durant una llarga temporada.
Llavors vam venir a Granollers, i em vaig apuntar a la piscina municipal d'aqui, m'agrada mlt i m'ho passo be quan hi vaig. Però no soc constant. Perquè?
Hauria de ser constant ja no solsament per salud i per la importància de fer esport, sino perquè, ostres m'hagrada molt!! I sols ho recordo els dies que hi vaig. I llavors em sap greu.


És quan nedo que hi veig clar, que espanto els fantasmes. És quan nedo que estic contenta, és quan nedo que soc jo. M'anadono que torno a ser la Laura i de lo important que és per mi, trobar moments per estar al medi acuàtic, perquè son moments que soc simplement, jo

dimecres, 9 de març de 2011

Dime de que hablas y te diré...


Avui, tot berenant i fent zapping a la tele en una hora poc usual per a mi; deurien ser les 18h, em trobo amb un concurs a antena3. NO se de que anava però havia tres parelles i tot eren preguntes sexuals o amb conotació sexual. I la sogre parlant tb de les relacions dels seus fills.. I salta un dels marits diguent que nomes "feien l'amor" un cop al mes, i la dona li diu: "es que amb les nenes , donant el pit i el torn de nit es impossible" I el presentador riguent i la sogre també.. I m'ha entrat una vergonya...
Llavors diguem que quina pena la Belen Esteban però senyors si sortim a la tele sense cobrar i som pitjors que ells! Que fotem pena collons!! Això si, tots han donat records als seus fills.. Saludos a mi Dani que nos estará viendo!! I al cap de dos segons deixen anar un " yo tengo mi miembro como un perro salsicha.." POBre Dani!!

Mai m'han caigut be aquesta gent que sempre fan les mateixes brometes i sempre tenen el tema sexual a la boca, com si no es pogués parlar d'altres coses. I llavors els agafes per banda i els dius, vinga parlem de sexe tranquil·lament i no en saben parlar!! Es limiten això,a les brometes al jiji jeje, a l'acudit fàçil, i cansen. Em cansen molt.

Però et pares a pensar i t'anadones de que tot es ven amb sexe, de que continuament es fa referència al sexe. Llavors no és d'extrenyar que algun dels meus alumnes més grans em preguntin..
- Perquè els grans parleu sempre de sexe?
- Perque a la tele sempre es parla de sexe?
- Perquè els grans uns envieu powers points guarros ( aquesta pregunta és real como la vida misma..)

La gent diu: Els joves tenen massa informació!! potser si. Però el que els queda no son les xerrades de quatre educadors sexuals ( quina gran feina) o la xerrada dels pares quan toca.
El que els queda és això, el que senten a la tele, el que viuen al carrer, les brometes façils que senten a tot deu, la sexualitat i pornografia de la tele. Recordo un cop, un noi de 16 anys em va parlar del seu primer cop i em diu NO es como una peli porno!!! Es mas cutre!1 ( Amb això no vull dir que estigui en contra de la pornografia, però si de com s'utilitza)

JO no es que tingui el sexe com un tema tabú. En absolut, i li dono la importancia que mereix, ni mes ni menys. I considero que tinc una mentalitat oberta i sense prejudicis. Però veure aquet programes de televisió em fan sentir pudorosa. Si si, pudorosa!

Però es que encara ni han de pitjors, perquè mira, aquesta gent penses, hi ha una mica d'incultura, és la esponteneïtat son gent que han viscut sempre això a casa.
Però llavors hi han aquest tipo de persona entre pijets i new hippys o el tipo escoltes ( no puc amb els Escoltes...) els que tenen estudis, cultura, poden parlar de tots els temes.. i aquest parlen del sexe tot diguent.. " jo no tinc tabus" o fan allò de parlar del sexe perquè es senten dolents.. O simplement per fer-se els guays. Aquest si que fan pena.

Aquest que a cada post que escriuen el seu brillant post han d'acabar diguent alguna bestiesa.. i es creuen trasgressors fent això aixi. Son del barça, voten a Ciu, porten els nens a la concertada, però com que escriuen un post sobre com fer una bona mamada es pensen transgressors, moderns i amb personalitat. Quin ridicul!

De tots els casos hem quedo amb la Belen Esteban.

I de fet segueixo pensant en allò tant famós del "dime de que presumes..."

diumenge, 6 de març de 2011

Relat 1

L'Anna es posava crema asseguda al llit, just després de sortir de la dutxa. Era un ritual sagrat. Els divendres prenia el bany amb sals, llavors s'exfoliava la pell amb aquell gel turc que li van regalar i que li deixava la pell com la d'un nadó. Es posava la mascareta als cabells i llavors amb una dutxa ràpida i freda s'aclarava amb pressa.
Al sortir de la dutxa s'embolcallava amb aquella tovallola gegant i corria fins al llit. Allà tenia cura d'assecar-se suau i eficaçment totes les parts del cos. Sempre començava pels dits dels peus i acabava als braços. Llavors començava el ritual de la crema. Es reparteix la crema per a pells molt molt seques per tot el cos amb molta cura.
Un cop acabat el ritual i encara despullada sobre el llit l'Anna mira l'hora del rellotge, les 20h. Que faig? es debatia entre dos plans, el de pijama, pizza i pel·lícula o el de sortir a fer una copa amb uns amics.
Just en aquell moment, li arriba un missatge al telèfon

- " A les 21h on sempre?"

A l'Anna el cor li fa un tomb mentre s'afanya a triar la roba que es posarà. De fet s'anadona que la seva vida últimament sols es basa en això, a esperar aquest moments en que ell apareix a la seva vida i durant una estona la trasbalsa. Ara però la situació ha canviat molt i ja no es com era abans. Ara les coses no son tant complicades però la situació segueix essent molt difícil. Algun dia ha de solucionar la seva situació, però aquest dia, tot i ser necessari, no arriba mai.

Es vesteix amb cura, els texans que es volia posar no li corden ja, i escull uns leggins i un vestit. Ha de anar a comprar-se roba, però això de vestir de premamà no li atrau gaire.
Es pasa la ma per la panxa i diu amb veu molt dolça...

- Anem Jana, el papa ens ve a veure.

Puja al cotxe, ja és fosc, i fa força fred. Tot i anar abrigada sent com el fred l'acaricia fins la punta dels dits.
Engega la ràdio, a l'emissora sona Nothings compares to you,i arranca el cotxe tranquil·lament.
Com ha arribat la situació ha complicar-se d'aquesta manera? Ha passat ja més d'un any i la seva vida ha fet un gir de 360º, potser si que li calia un canvi però no d'aquesta manera. O potser si?
Ningú havia entès la seva situació, la seva decisió, clar que ningú, tret d'ella, sabia la veritat. Condueix per la nacional tot seguint la costa, i no troba el moment de caure als seus braços de nou.