Pàgines

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Quarentena


Dimarts ja hauré fet la quarentena.

40 dies amb l'Emma. No puc dir que això de la maternitat sigui un camí de roses. No vull enganyar a ningú, per mi, aquest 40dies han sigut difícils. Evidenment hi ha moments de tot.
El cansament i la falta de son sempre juga males passades i ajuda a incrementar el neguit i el mal humor.

La desconeixença del nou membre de la família també. Perquè plora? que te? que he de fer? Pensava que l'instint seria més clar, però no. HI ha moments que no se que coi te l'Emma, ( cada vegada són menys aquest moments).

Els dies son llargs, però el temps passa ràpid, contradictori però cert. Cada dia es interminable...pit, bolquer, moixanes, non-non, pit, bolquer passeig,moixanes, pit... i la nit sols és una prolongació del dia, pit, més pit i resar perquè agafi el son ràpid de nou.

El tema lactància és un tema apart. El pit es esclau, el pit vol pràctica, per no parlar de les clivelles que tinc i de les estrelles que veig cada cop que l'Emma xuma. M'ha vist el pit ja mitja provincia, diuen que ja se'm curarà... que pasciència!. Estic desitjant començar a sentir tot allò que diuen que es sent quan dones el pit, la conexió, la màgia... De moment quan dono pit sols penso en que acabi ràpid, però també es cert que crec que és un gran regal que faig a l'Emma, que ens fem les dues, e intento recordar els beneficis d'amamantar i de ser alletat.

Tot això i més és la quarentena...

Però, ara que l'Emma ja em somriu quan li parlo, ara que l'Emma m'agafa amb les manetes els dits, els pits; ara que l'Emma em mira amb aquells ulls blaus tan bonics que té i suspira, oblido tot això i em quedo embobada mirant-la, sentint-la i pensant ufff és la meva filla!!! I em sento mooolt feliç


La meva fadeta és el millor que m'ha passat mai:)







diumenge, 7 d’octubre del 2012

L'Arribada de l' Emma



Passàven 10 dies de la DPP. Els ginecòlegs i llevadores cada cop que em visitàven em donàven pitjors noticies. Estava verda verda, no semblava que hagués de parir, això acabarà amb inducció, algun valent fins i tot em va dir que tenia tots els numeros perquè això acabés en cessàrea.

Jo estava tipa, tipa de panxa, tipa de males noticíes, tipa de caminar i de seguir tots els consells que em donàven per "fer feina de part".

Estava desmoralitzada, perquè no em poso de part? A més, els antecedents familiars no eren gaire bons, la meva mare va tenir dos cessàreas per no dilatar el suficient.

Finalment el dimarts dia 11 al matí, em tornen a fer monitors i visita i em diuen que dijous m'ingresen per provocar-me el part. Ara ja era qüestió d'assimilar-ho. Seria un part induït però la part bona es que sabia que com a molt, dissabte tindria l'Emma amb mi.

Els meus pares em truquen i diuen que el dimecres vindran a passar el dia amb mi, haviam si l'espera s'escurça una mica.

Em paso la tarda del dia 11 a casa vaguejant, no penso caminar més ni fer totes les tonteries que he estat fent aquest dies per adelantar el part. Em paso la tarda mirant pelis i la retresmissió de la diada per TV3.

A les 23h tinc molta son i marxo a dormir al llit.

Sobre quarts d'una m'aixeco amb una sensació extranya entre les cames. Sembla que se m'ha escapat una mica de pipi... ( això ja no hi ha qui ho aguanti penso per mi..).
Em netejo, em canvio i torno al llit. 5 minuts més tard, torno a notar la mateixa sensació, però aquest cop l'aigua riella cames avall. Estic trencant aigües.

Em llevo i observo el color de les aigües, son clares! perfecte!
Desperto a l'Andrés ( té un sort fort i ni s'ha adonat dels viatges al lavabo i la llum oberta.

- He trencat aigües!!
- Bien!!! Genial! mañana no curro!! ( ?¿??¿?¿? homes...)

Ens dutxem, recollim quatre coses i marxem al hospital. Truco als meus pares,perquè ho sàpiguen i perquè no vinguin a casa l'endemà. Envio un watsap a ma germana.

Al hospital arribo amh un somriure d'orella a orella, hi ha el mateix ginecòleg que el matí. Otra vez por aquí?

Dos hores de monitors, tacte i...Segueixo igual de verda, cap cm d'obertura enlloc i el coll de l'úter molt llarg. M'ingressen a planta.

- Quando tengas contracciones que te traigan otra vez al paritorio.

Pujem a planta, ens intal·lem a l'habitació. La 355. La companya d'habitació ha sigut mare per tercera vegada fa unes hores. Mentre l'Andrés va a buscar les bosses al cotxe, la veïna m'explica que ha tingut un part ràpid, natural, sense epidural i m'anima a que tingui un part igual. Li explico que la cosa pinta llarga i m'aconsella pujar i baixar escales i caminar pel passadís.

Son quarts de tres del matí. l'Andrés dorm a la butaca mata esquenes del hospital. JO estic nerviosa, expectant, feliç, i espero les contraccions amb candaletes.
A les quatre començo a notar un doloret intermitent i regular. No és com l'imaginava el dolor, ni de ronyons ni de regla. Però no dubto que son contraccions. Desperto l'Andrés i anem a caminar i m'ajuda a contar cada quan tinc les contraccions.

A quarts de sis del mati tinc contraccions cada 5 minuts. LI comento a la infermera i m'acompanyen al paritori. La veïna em desitja sort.

Altre cop monitors. La cosa comença a fer mal. I per primer cop, els monitors registren contraccions. NO son gaire regulars, però son contraccions. Dos horse més tard, la cosa fa mal de debó. Aguantable però mal. Dos llevadores se'm presenten i em diuen que elles son les que estaran amb mi. M'acomoden a una sala de dilatació, em donen una pilota, em posen els monitors inalàmbrics i l'Andrés ja pot entrar i estar amb mi.

Estic hiper contenta, eufòrica, no puc deixar de somriure inclus quan tinc contraccions,l' Andrés es pensa que m'han drogat! Les llevadors son dos sols, m'ajuden en tot, em respecten, m'ho expliquen tot... A quarts d'onze del matí em fan un tacte.
Ja he esborrat el coll de l'uter però no estic dilatada, la cosa va molt lenta i el fet d'haver trencat la bossa juga en contra. Ja farà casi dotze hores i la cosa s'ha d'accelerar. T'haurem de posar oxitocina Laura, m'expliquen com i el perquè. Accepto.

A les 12h del mitgdia em posen l'oxitocina i m'ofereixen la epidural. Dic que de moment aguanto. Una hora més tard demano la epidural " SI US PLAU!"

L'anestecista, un altre sol de dona m'explica com ho farài com funciona. Em deixarà un cateter i anirem administrant l'anelgèsia conforme la necessiti. Tothom es prepara. L'Angels, la llevadora resident es posa davant meu i em diu que he d'estar molt quieta. Em dona les dos mans i em diu que quan vingui contracció li apreti la mà i que pararan.

En mitja hora porto l'epidural i l'Andrés torna a estar amb mi. Riem, parlem, enviem watsaps a la família que espera a casa nostre...

A les 15h la Patricia em fa un tacte, li dic que estic nerviosa, que em fa por no dilatar, li dic que tan de bó pogui donar a llum abans que elles pleguin, que estic molt feliç.

- Tinc una molt bona noticia em diu... L'oxitocina funciona, estas de 7cm! nosaltres marxem a les 21h i tu ja tindràs a l'Emma als braços aquesta hora!

Mai havia estat tant feliç. Truco a l'Andrés que havia sortit a dinar i li dic que vingui de seguida. L'Emma està apunt d'arribar. Sento una llum que ompla l'habitació i m'il·lumina. ( potser si que m'han drogat...)

A quarts de 5 noto una sensació extranya. Crec que l'Emma està empenyent! Aviso la llevadora

- Ja li veig el cap! Tenim a l'Emma aquí!! Em diu que mentre preparant el quiròfan, vaig fent petites empentes cada cop que tingui contraccions.
L'anestecista està al cas i em sent queixar i be a veure com estic. Em posa una mica més d'anelgesia per l'expulsiu. Li dic que vull notar-ho i em diu que no em preocupi que ho notaré, però que no cal patir.

L'Andrés m'abraça i em fa un petó al front. Tu tens febre Laura! i li diu a la llevadora. Efectivament tinc febre. Porto casi 18h amb la bossa trencada i puc estar fent una infecció. L'Emma ha de sortir ja. Son les 17:15 i entrem al paritori. La Patricia, l'Angels, l'Andres i jo. Em posen en posició casi vertical a la cadira de parts. Amb un arc a sobre on recolzo les mans i faig força.

Començo a Empènyer. Ho fas molt be , segueix així. Apreto fort, molt fort i noto una pressió molt gran. Em donen un mirall i veig el cap de l'Emma. Aguanta Laura! ben fort! NO m'ho puc creure, estic donant a llum, sento a l'Emma casi aquí, miro a l'Andrés. Les llevadores em diuen que aguanti una mica mes que li treuren la volta de cordó i que si empenyo a poc a poc no em desgarraré. Així ho faig. NOto una cremor, ser que això vol dir que l'Emma arriba. Sembla que m' hagi de trencar.

- Ja surt -diu l'Angels- mira Laura mira com surt!!! Agafa la teva filla Laura! Aqui la tens , aquíla tens!

Noto l'Emma lliscant, una alliberació, una escalfor i ja tinc l'Emma sobre meu. Està calenta i vermella. És la cosa més maca que he vist mai. L'oloro i li faig petons. Soc la mama Emma!! l' Andrés mira amb ulls de flipat.

Son les 18h en punt. Una llum taronja ens banya a l'Emma i a mi. Una escalfor ens embolcalla, el temps s'atura.

Gràcies, gràcies, gràcies els hi dic a les llevadores. A tu Laura, ha estat un part preciós i la manera en com has viscut aquestes hores han facilitat molt la nostra feina!. M'emociono. I en aquell moment començo alletar l'Emma. NO hi ha res més al món.