Pàgines

diumenge, 28 de novembre del 2010

VOTAR



Avui s'ha d'anar a votar.

Recordo la meva primera vegada votant. Em feia molta il·lusió, van ser les de fa 8 anys, les autonòmiques. Durant la campanya el papa em va portar l'ideari de cada partit, vaig anar alguns mitings.. I vaig decidir el meu vot. Com que coneixia els de la mesa electoral fins i tot mel van deixar introduir a la urna. Va ser un gran dia. A més el meu vot vaig sentir que era útil. Vaig votar amb ganes. Amb decisió. De fet va ser útil, perquè el partit al que vagi fotar va aconseguit tenir representacio a girona. Vaig votar i vaig sentir que si, que havia posat el meu granet de sorra. Vaig sentir il·lusió.

Avui vaig a votar amb un altra sentiment. Porto dies i dies donant-li voltes. No ting gens de ganes de votar. De fet votaré perquè considero que això hauria de ser una cosa obligatòria.
Votare si. I tinc el vot decidit si. I tot i així em dona la sensació que es un vot perdut ja que sembla que tot esta decidit. Però avui, avui m'he aixecat amb ganes de vomitar.. Com ha canviat la meva percepció de votar.. soc jo? o son els altres?

Avui posaré el vot a la urna i no sentiré res del que vaig sentir el primer cop. Hem penso que sentiré que estic fent allò que no vull fer.

dijous, 25 de novembre del 2010

"la casita blanca"


Vet aquí el que m'ha passat avui...

Estava llegint el periodico digital, mentre esmorzava el meu got de yogurt amb les galetes, quan veig una foto amb un peu de pàgina.. La foto le reconegut al moment, la casa vella ( i que jo creia ocupada) del costat del pis on havia viscut els primers tres anys a Barcelona. El peu de pagina parlava de que era un lloc de cites o mouble ( algo així..) molt conegut a Barcelona. Al moment he entrat a google ( google todo poderoso que todo lo sabe) i he trobat la web.

Es a dir, durant tres anys he sigut veina d'aquet edifici i jo convençuda que era una casa abandonada i a cops ocupada. Mil matins a les 7 del mati esperant el 22 per anar a fer de cangur a sarrià, a la porta, i no m'he adonat de res.

Ja se que direu i què? doncs mira a mi em sopren. Hem sorpren lo anònima que potser una ciutat. Llavors si que pensant pensant, he recordat que algun mati veia algun cotxe luxos al carrer Bolivar, mentre esperava l'autobus i pensava tant de luxe hi ha en aquest carrer??
Però ja no ho se si realment és un record o és sols la memoria traicionera i ara vull recordar quelcom.

El cert és que vaig viure tres anys allà i no vaig veure mai ni una ànima..
És més, durant una temporada frecuentava una casa ocupada del costat on monàven una discoteca de rumba i despres feiem el botellón a la porta i res! tampoc vam veure res mai.

La ciutat ja te això, un dia manten a la dona del tercer primera i t'anadones per les noticies. Tens un prostibul al costat de casa i t'anadones tres anys tard.. Però la ciutat també te altres coses. Com la meva primera cita "peculiar" on tot amagant-nos vam acabar sopant a la taula del costat de la meva professora de la infància.

A vegades enyoro aquesta ciutat..

dimecres, 24 de novembre del 2010

d'HIpoteques!




Jo, no en tinc d'hipoteca, ni ganes!

diumenge, 21 de novembre del 2010

Estan posant el nadal


- " Zeñu" sabes que?

- Diga'm Manuel?

- Que en la calle de mi tio ya han puesto la Navidad!!!

- I et fa il·lusió?

- Claro!!! a ver si ponen la Navidad ya en el barrio "zeñú"

- I qui "posa" el Nadal Manuel?

- ( Després d'uns segons pensant..) Creo que esos que ayudan a los reyes magos...

- Els patges??

- Supongo!! Quién si no??

- ....

Basat en un fet real, us aviso: Ens estan posant el Nadal ( el que avisa...)!!!

dijous, 18 de novembre del 2010

Plorar

Fa dies que tenia moltes ganes de plorar, però no aconseguia fer-ho. Sempre em pass que quan tinc ganes i temps no em surten les llagrimes, i el dia que no tinc temps ni ganes ploro per tot! Ni plorar amb decència puc. Dons això, que fa dies que tenia ganes de plorar i aquesta tarda ( una gran tarda!!!) m'ha arribat aquesta cançó a les mans. Una versió del clàssic del Cohen.
I le escoltat sola a la foscor de l'estudi de casa i he plorat, he plorat molt.
I he decidit compartir-la.

NO se perquè però no em deixa insertar-la perquè el youtube no em dona el codi.
Tot i aixi crec que val la pena deixar-vos el link!

http://www.youtube.com/watch?v=1MDlMdu2gjw&feature=related

dimecres, 10 de novembre del 2010

La coleta del Barón de Müchhausen




En una de les primeres conversacions, ara ja fa uns 4 anys, que vaig tenir amb la meva psicòloga, em va parlar del barón de Müchhausen.
Em va explicar la història que on un baró( que duia una cua al cap) anava passejant amb el seu cavall pel bosc quan de sobte va caure en un forat ple de fang i quan més es movia més s'endinsava. Diuen que va mantenir la calma i ell sol es va estirar de la cua fins aixecar-se ell i cavall i elevarse i posar-se a un lloc segur.

La "moraleja" de la piscologa era que a vegades estem tant ficats dins del nostre propi espiral que nosaltres mateixos ens hem d'extraure de la nostre realitat des de dins i observarla des de fora. Que és dificil, però que nosaltres mateixos hem de tenir la força suficient com per "estirar-nos" quan calgui encara que estiguem enfonsats.

Em vaig comprar el llibre però no vaig llegir res més.. l'altra dia com per art de màgia ( i perquè feia endreça diguem-ho clar) va aparèixer a les meves mans un altre cop. HI ha mil històries surrealistes però de seguida enganxen i de la cual es poden extreure moltes idees. Un món de somnis on tot és possible però on cal lluitar i guanyar-s'ho tot.

Tot és possible per aquell que ho creu.

Ell llibre de la fotografia és de caràcter psicoterapeutic. PErò hi ha varis autors que s'han encarregat d'anar recollint les seves obres si us interessa el tema o us ha entrat el cuc a la wikipedia trobareu molta informació!

diumenge, 7 de novembre del 2010

Camins

Aquest cap de setmana he viscut dos histories molt diferents.. o potser no tant. Les dues son camins. Aquest dos camins son a l'hora camins que s'encreuen amb altres camins. La casualitat ha fet que ens toqui a la nostra familia viure els dos camins a la vegada o potser soc jo que ho he interpretat així.
Aquest cap de setmana m'he trobat a la vida amb tota la seva efervevència. Coses bones, coses dolentes, coses increibles i coses nefastes.

Hi ha hagut un naixament a la familia. La Júlia. Una alegria immensa! El miracle de la vida. La seva arribada ha estat com una il·lusió que a tots ens recorre per dins. Quan la mirem a tots ens brillen els ulls i penses com una coseta tant petita reparteix tanta pau i felicitat. La Júlia ha empres un camí, el camí cap a la vida, que ella, primer amb els seus i després en solitari, haurà de fer. Té tota una vida per descobrir.

La meva iaia, te 87 anys, i ja fa temps que esta molt fotuda, sense poder-se valdre per ella mateixa. La meva iaia mai ha estat una dona d'aquelles que es fa estimar. Però tot i així es la iaia i ens feia patir a tots veure-la així. Aquesta setmana, ha ingressat a la residencia del poble. La millor opció que teniem després d'agotar-ne moltes altres. Ha arribat el moment, ella necessita una antenció les 24 hores i al poble s'ha inagurat un nou centre residencial i ella ha pogut entrar. La meva iaia ha emprés un altra viatge. No com el de la Júlia. Sinó que ha emprés un vaitge cap al comiat. Una etapa de la vida on s'espera l'ultim traspàs.

Dissabte vaig anar a visitar a les dues. Vaig "viure" una mica els dos camins. Primer la iaia. Vaig fer la visita a la residencia. Semblava entera, ens va ensenyar la seva habitació tot diguent " os enseño mi casa?". Ens va presentar els companys i la seva acceptació de la situació ens sorprenia a tots. Té però aquella mirada trista. Aquella mirada de ha arribat el moment i sols hem qeuda esperar. Malgrat que tots l'intentem animar, la visitem cada dia i sapiguem que està en les millors condicions, malgrat que ella sap que som allà.. la meva iaia sap que ha començat l'últim trajecte de la seva vida i sap que tot i que intentem empatizar, és un viatge molt solitari i fa por.

Tot seguit vaig anar a veure la Júlia, una visita molt més fàcil. Una vista on tot eren rialles, felicitacions, il·lusions. La casa tenia una llum especial, la gent tenia una mirada especial, tothom volia donar la benvinguda a la Júlia.. jo si pogués li dira a l'orella, quan ningú em sentis: VIU JÚLIA VIU!

El cap de setmana hagués acabat força be si no fos perquè el meu cotxe em va deixar tirada al poble i a sobre em van robar una jaqueta i una motxilla que tenia a dins. El cotxe ens va negar a tornarme a casa. Em vaig haver d'espavilar. Vaig haver d'agafar un altre camí. Ahir la meva vida, el meu camí, es va creuar amb la Benvinguda de la Júlia, la nova vida de la iaia i també es va creuar amb la persona que a hores d'ara deu portar la meva jaquesta nova.. Segur que no li queda tant bé com a mi.

La vida és això, camins