Camins

Aquest cap de setmana he viscut dos histories molt diferents.. o potser no tant. Les dues son camins. Aquest dos camins son a l'hora camins que s'encreuen amb altres camins. La casualitat ha fet que ens toqui a la nostra familia viure els dos camins a la vegada o potser soc jo que ho he interpretat així.
Aquest cap de setmana m'he trobat a la vida amb tota la seva efervevència. Coses bones, coses dolentes, coses increibles i coses nefastes.

Hi ha hagut un naixament a la familia. La Júlia. Una alegria immensa! El miracle de la vida. La seva arribada ha estat com una il·lusió que a tots ens recorre per dins. Quan la mirem a tots ens brillen els ulls i penses com una coseta tant petita reparteix tanta pau i felicitat. La Júlia ha empres un camí, el camí cap a la vida, que ella, primer amb els seus i després en solitari, haurà de fer. Té tota una vida per descobrir.

La meva iaia, te 87 anys, i ja fa temps que esta molt fotuda, sense poder-se valdre per ella mateixa. La meva iaia mai ha estat una dona d'aquelles que es fa estimar. Però tot i així es la iaia i ens feia patir a tots veure-la així. Aquesta setmana, ha ingressat a la residencia del poble. La millor opció que teniem després d'agotar-ne moltes altres. Ha arribat el moment, ella necessita una antenció les 24 hores i al poble s'ha inagurat un nou centre residencial i ella ha pogut entrar. La meva iaia ha emprés un altra viatge. No com el de la Júlia. Sinó que ha emprés un vaitge cap al comiat. Una etapa de la vida on s'espera l'ultim traspàs.

Dissabte vaig anar a visitar a les dues. Vaig "viure" una mica els dos camins. Primer la iaia. Vaig fer la visita a la residencia. Semblava entera, ens va ensenyar la seva habitació tot diguent " os enseño mi casa?". Ens va presentar els companys i la seva acceptació de la situació ens sorprenia a tots. Té però aquella mirada trista. Aquella mirada de ha arribat el moment i sols hem qeuda esperar. Malgrat que tots l'intentem animar, la visitem cada dia i sapiguem que està en les millors condicions, malgrat que ella sap que som allà.. la meva iaia sap que ha començat l'últim trajecte de la seva vida i sap que tot i que intentem empatizar, és un viatge molt solitari i fa por.

Tot seguit vaig anar a veure la Júlia, una visita molt més fàcil. Una vista on tot eren rialles, felicitacions, il·lusions. La casa tenia una llum especial, la gent tenia una mirada especial, tothom volia donar la benvinguda a la Júlia.. jo si pogués li dira a l'orella, quan ningú em sentis: VIU JÚLIA VIU!

El cap de setmana hagués acabat força be si no fos perquè el meu cotxe em va deixar tirada al poble i a sobre em van robar una jaqueta i una motxilla que tenia a dins. El cotxe ens va negar a tornarme a casa. Em vaig haver d'espavilar. Vaig haver d'agafar un altre camí. Ahir la meva vida, el meu camí, es va creuar amb la Benvinguda de la Júlia, la nova vida de la iaia i també es va creuar amb la persona que a hores d'ara deu portar la meva jaquesta nova.. Segur que no li queda tant bé com a mi.

La vida és això, camins