"Entonces siempre acuerdate
de lo que un dia yo escribí,
pensando en ti
pensando en ti
como ahora pienso"
dissabte, 30 d’octubre del 2010
dimecres, 27 d’octubre del 2010
Aquells primers records
El primer record del que tinc conciencia és el meu avi, ell i jo passejant pel carrer Sant Sebastià. Recordo la seva mà. Recordo com fumava la seva pipa.
Recordo també una festa d'aniversari, el papa que va arribar tard i em va dur una medalla. Recordo els globus blaus. Recordo la il·lusió de sentir que va arribar a temps.
Recordo el primer dia que vaig anar a veure a ma germana, però d'aquell dia sols recordo l'ascensor de l'hospital. EL papa que em deia ... ara anem a veure l'Alba i la mama..
Recordo les primeres morts. La del avi i la d'una professora de segon... Recordo la fragilitat.
Més endavant recordo una matinada del dia de reis, baixant per unes escales i veient una bici verda. Recordo la il·lusió, la ingenuitat, la felicitat.
Recordo les enrabiades amb la mare perquè no volia dur la faldilla verda de quadres a l'escola i encara menys el dia de la foto. Recordo que me la va posar igualment. NO cal recordar perquè tinc la foto a casa.
Recordo una baralla amb ma germana on casi li obro el cap si ma mare no arriba a temps. Recordo també el dia que em vaig adonar lo molt que l'estimava. Al pati de l'escola mirant com jugava al pati dels petits i jo l'observava amb orgull i admiració.
Recordo que pensava que la infantesa no acabaria mai. I ara em costa recordar que jo també vaig ser un infant.
Recordo també una festa d'aniversari, el papa que va arribar tard i em va dur una medalla. Recordo els globus blaus. Recordo la il·lusió de sentir que va arribar a temps.
Recordo el primer dia que vaig anar a veure a ma germana, però d'aquell dia sols recordo l'ascensor de l'hospital. EL papa que em deia ... ara anem a veure l'Alba i la mama..
Recordo les primeres morts. La del avi i la d'una professora de segon... Recordo la fragilitat.
Més endavant recordo una matinada del dia de reis, baixant per unes escales i veient una bici verda. Recordo la il·lusió, la ingenuitat, la felicitat.
Recordo les enrabiades amb la mare perquè no volia dur la faldilla verda de quadres a l'escola i encara menys el dia de la foto. Recordo que me la va posar igualment. NO cal recordar perquè tinc la foto a casa.
Recordo una baralla amb ma germana on casi li obro el cap si ma mare no arriba a temps. Recordo també el dia que em vaig adonar lo molt que l'estimava. Al pati de l'escola mirant com jugava al pati dels petits i jo l'observava amb orgull i admiració.
Recordo que pensava que la infantesa no acabaria mai. I ara em costa recordar que jo també vaig ser un infant.
divendres, 22 d’octubre del 2010
On-off
Seria genial poder tenir un botó, un interruptor de on-off al cervell. Quan alguna cosa que et diuen o et fan et dol, apretariem l'off i .. ja no sentim!!
Quan li donem voltes i voltes al cap i no podem surtir de l'espiral reflexiu.. off!
La pregunta és; tot allò que aturariem apretant l'interruptor, tots aquelles pensaments, tot aquell dolor, tot allò que evitàvem.. quederà guardat al nostre cap? I llavors quan posem el cervell en "on" ens arribaria tota la informació? com si d'una safata d'entrada del email es tractes?
Quin mal rollo! rebre un missatge del cervell en plan: Vosté te dos menjades d'olla pendent, una discussió amb el marit i un maldecap economic a la safata d'entrada! Per processar-ho tot premi 1...
Només de pensar-ho m'esgarrifa.. millor anar-ho pensant i digerint-ho tot dia a dia!
Bon cap de setmana!
dimarts, 19 d’octubre del 2010
I les fulles fan crec crec
Arriba el fred. Una mica tímid, però ja es deixa veure, es fa sentir. Al matí ja ens despertem tapats i obres la finestra i l'aire és fred. És la tardor.
Sempre m'ha agradat molt la tardor. La tardor, amb aquell color entre groc i marró. Aquelles fulles a terra que al trepitjar fan crec-crec. Aquella il·lusió d'estrenar els jerseis, els mocadors. Aquella llum de la tardor del capvespre que es va escurçant. Aquella son, aquella mandra, aquella melancolia per l'estiu passat.
Aquells records que sempre arriben a la tardor. Aquelles orenetes que ja no marxen perquè el temps s'ha tornat boig.
La tardor, les festes de sant Narcis de Girona menjant Castanyes de matinada. La tardor on la rutina del curs es comença a consolidar. Hem de triar si seguir endevant amb els projectes que vam engegar al septembre encara amb l'euforia de l'estiu. Aquell septembre on ens sentiem amb forçes de tot i deiem.... " aquest any, feina, oposicions, anglès, piscina i dansa del ventre.." i la tardor s'en riu d'aquests projectes! Et diu: "ei que sóc la tardor, que soc una estació cansada.."
La tardor m'agrada perquè les fulles fan crec crec i té aquell color entre groc i marró...
I enyoro la guarderia i ballar la castanyera, i fer panellets i discutir si hallowen o castanyada. La tardor, aquella tardor del cargol treu banya, del rovelló, del moscatell, el codony i els moniatos.
La tardor, amb aquell color entre groc i marró i les fulles que en trepitjar-les fan crec crec. Em fa feliç la tardor.
Sempre m'ha agradat molt la tardor. La tardor, amb aquell color entre groc i marró. Aquelles fulles a terra que al trepitjar fan crec-crec. Aquella il·lusió d'estrenar els jerseis, els mocadors. Aquella llum de la tardor del capvespre que es va escurçant. Aquella son, aquella mandra, aquella melancolia per l'estiu passat.
Aquells records que sempre arriben a la tardor. Aquelles orenetes que ja no marxen perquè el temps s'ha tornat boig.
La tardor, les festes de sant Narcis de Girona menjant Castanyes de matinada. La tardor on la rutina del curs es comença a consolidar. Hem de triar si seguir endevant amb els projectes que vam engegar al septembre encara amb l'euforia de l'estiu. Aquell septembre on ens sentiem amb forçes de tot i deiem.... " aquest any, feina, oposicions, anglès, piscina i dansa del ventre.." i la tardor s'en riu d'aquests projectes! Et diu: "ei que sóc la tardor, que soc una estació cansada.."
La tardor m'agrada perquè les fulles fan crec crec i té aquell color entre groc i marró...
I enyoro la guarderia i ballar la castanyera, i fer panellets i discutir si hallowen o castanyada. La tardor, aquella tardor del cargol treu banya, del rovelló, del moscatell, el codony i els moniatos.
La tardor, amb aquell color entre groc i marró i les fulles que en trepitjar-les fan crec crec. Em fa feliç la tardor.
dijous, 14 d’octubre del 2010
El que no volguis per tu....
El que no volguis per tu, no ho volguis per ningú.
Tan fàçil i tan difíçil a la vegada.
Tan fàçil i tan difíçil a la vegada.
dilluns, 11 d’octubre del 2010
D'adolescents apassionats a....
Dissabte vam sortir a sopar amb l'Andrés, i per canviar una mica, vam baixar a sopar a Barcelona. A un restaurant prop de la torre Agbar, a glòries. Fins aquí res extraordinari. Vam aparcar el cotxe molt aprop del restaurant i tornant de sopar, al sortir del restaurant vam veure una parella d'adolescents ( jo els hi posso com a molt 15, 16 anys) recolçats al nostre cotxe "dando rienda suelta a su pasión". L'andrés de seguida va volguer fer-los fora aprentant l'alarma del cotxe. Però li vaig dir que s'esperés, de fet jo crec que res els hagués fet "despertar" del seu moment.
Y que hacemos??? Com que no teniem presa li vaig dir de passejar una estona per la diagonal, aixi feiem baixar el sopar mentre l'apassionada parella tenia una estona més per entregar-se un a l'altra.
Vam passejar per la diagonal, l'Andrés amb la mosca rera l'orella, vam seure a un banc observant de lluny el cotxe. Vaig recordar que no feia pas tant que per a mi també qualsevol lloc era bo per robar petons apassionats i nerviosos.. I quan els mirava sentia una sensació entre pena i enveja. PEna perquè és trist això de no tenir on anar a "experimentar" amb la teva parella en la intimitat, pena perquè vaig pensar, que tot és caduc en aquesta vida i que aviat ells potser seran la parella que seuran al banc, mirant cadascú cap un cantó, mentra una parella d'adolescents es grapeja davant seu.
I enveja, perquè .. carai quina passió, quina emoció, quin descobriment! Semblava que havien descobert el món!
Per això els vaig regalar uns minuts més, perquè viure aquest primers moments no té preu i jo no tenia collons de "tallar" el rotllo, perquè aquestes coses passen tan ràpid i són simplement, perfectes.
BOna setmana a tothom!
dimecres, 6 d’octubre del 2010
Desitjar
Desitjar. Molt més que voler. El voler és corbard, el desitg no, és valent. El voler s'escolta el cap, escolta l'entorn, escolta totes les opinions. El desitg no. El desitg es egoista, és impacient. El desitg ho vol, ho necessita, ho vol ara i ja.
Sentim el desitg molt més enllà del cor, dels sentiments, el sentim des de dins. Arrebatador. Amb força, sense control. El desitg no el podem controlar, és l'impuls del sentits.
El desitg els sens, el notes per la sang, mentre que el voler no passa de la ment.
El desitg fa mal , culpeix, t'arrastra...
Però el desitg també et desperta, t'espavila, et recorda que som essers vius capaços de sentir molt més del que a vegades podem controlar.
Que macu i que perillos el voler-te, el desitjar-te , el pensar-te!!
Sentim el desitg molt més enllà del cor, dels sentiments, el sentim des de dins. Arrebatador. Amb força, sense control. El desitg no el podem controlar, és l'impuls del sentits.
El desitg els sens, el notes per la sang, mentre que el voler no passa de la ment.
El desitg fa mal , culpeix, t'arrastra...
Però el desitg també et desperta, t'espavila, et recorda que som essers vius capaços de sentir molt més del que a vegades podem controlar.
Que macu i que perillos el voler-te, el desitjar-te , el pensar-te!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)