Pàgines

dilluns, 26 de novembre del 2012

Vincles





Fa dies que no escric, l'Emma em té absorvida al 200%, i les poques estones que em deixa respirar les aprofito o be per netejar i endreçar o be per estirar-me al sofà a menjar un tros de xocolata.
La maternitat seguix sent contradictoria. Tenim moments de tot. Però cada dia tenim moments més bonics, ara ja em segueix amb la mirada i em reconeix. Quant cantem ella també emet sons, somriu i riu moltisim i conec a la meva filla cada dia més.

I si, segueixo sense temps, enyorant a estones la meva vida d'abans. Recordant com era anar amb les semarretes sense glopades, aquelles dutxes llargues, aquells sopars romàntics, o aquell bolso monisim que portava al sortir de casa.

També m'he trobat amb algun entrebanc. Si una cosa estic aprenent es que mai pots dir d'aquesta aigua no beuré, o jo mai faré això...Perquè caus de quatre grapes.

La Lactància materna no ha acabat de funcionar, i després d'una mastits a 39 de febre, llagues, clivelles i fongs als pits; vaig decidir deslletar l'Emma. M'hi jugava la meva salut mental.

Jo que havia proposar fer LME fins als sis mesos i que tan criticava el biberó!!! Doncs resulta que sort en tinc del biberó, perquè sino, hagues deixat la salut mental i els mugrons pel camí.
Em vaig sentir molt mala mare per negar-li el pit a l'Emma , va ser el mes dur de la maternitat fins ara. Prendre i acceptar la meva decisió. Encara estic de dol i encara ploro quan veig una dona alletant al seu fill. Encara em fa mal a l'ànima. L ' Emma també ho va patir, em rebutjava el bibi i em buscava el pit constantment. Li explicava a totes hores bressolant-la que la mama havia decidit que era millor per les dos, donar el biberó, que entenia que no era facil per ella. Va ser dies durisims, fent pell amb pell amb l'Emma per compensar la negació del pit.

Ara ja portem 21 dies de bibi, i la cosa ha millorat. Estem més tranquil·les les dues.
Seguim aprenent i caminant plegades. Seguim creant vincles.
Hi ha dies que la miro i penso que com he pogut estar tant temps sense ella, altres ploro pensant en com m'espanta estimar-la tant,cada dia l'estimo més que l'anterior i no veig que aquest amor tingui un límit.

Escric el post amb l'Emma penjada a la motxilla no hi ha cosa que li agradi més que esta panxa amb panxa, amb el seu caparró entre el meu pit. Diue que l'estic malcriant, el que no saben és que és l' Emma la que m'esta malcriant a mi.

Avui he demanat l'excedència, no em vull perdre ni un suspir de la vida de l'Emma mentre pogui.

Prometo passar més sovint