Pàgines

divendres, 30 de desembre del 2011

Any nou, vida nova

Ens acomiadem del 2011. Un 2011 amb moments de tot. Moments difícils. Comiats inesperats. Gent que estimava i admirava que ara ja no hi són.
Un 2011 de canvis, després de 10 anys treballant a Bcn, ara treballo al vallés. Canvis difícils, canvis que no ha aportat, de moment, allò que esperava.

El 2011 també ha tingut bons moments, el viatge amb la mama i l'Alba, el retrobament amb l'Andrés, la feina de l'estiu, que em va fer recordar bells temps i fins i tot viure coses que feia temps que no vivia.

El 2011 el vaig encetar a Londres amb molta il•lusió i energia. Vaig passar un Nadal intens i molt personal i el viatge a Londres era la seva culminació. Pensava que no hi hauria un Nadal millor, exrany per algú que no creu el Nadal, i més perquè era el primer Nadal sense la iaia.
Però el Nadal m'ha superat de nou. El fet de poder tenir a casa a dinar els meus i preparar amb amor un menjar que van gaudir, el fet de tenir temps per l'Andrés i ell per a mi. I un any que esta apunt d'acabar regalant-nos encara bones noticies. Com si el 2011 ara em volgués demanar perdó pels disgustos i deixar-me amb bon gust de boca.

Li agraeixo molt.

Ara hem d'encetar un 2012 amb la mateixa energia que encetem tots els anys. Que si menjar més verdura, mes fruita, fer més esport, cuidar-nos més, llegir més, prendre les vitamines del metge que sempre m'oblido. Potser penso això cada any, però se que aquest serà diferent.

Any nou, vida nova, deixant enrere allò que ens impedeix mirar endavant. Somiant mil projectes que segur no es realitzaran però amb la certesa de que encetem un any, una vida, un món.

Feliç any nou a tothom :)


L@ura


dimecres, 21 de desembre del 2011

Menú dinar de Nadal


Aquest any, per primer any, tinc l'honor d'organitzar jo el dinar de Nadal familiar.
Vindran a dinar a casa els meus pares i germans. I porto uns dies preparant i organitzant el menú amb molt de mimo, amor e il·lusió

Us deixo el menú, haviam que n'opineu.


Còctel de Benvinguda
************

Aperitius Selectes

Crocant de formatge Brie
Delícies de Formatge de Cabra
Dàtils amb Bacó
“Puntillas” a l’estil de l’Andrés
Brotxetes de Gamba marinades

*************


Plat principal

Pollastre de pagès amb prunes i pinyons


*************


Postres

Sorbet digestiu de dos colors



Cafè, digestius , neules i torrons.

dilluns, 19 de desembre del 2011

V/Bellesa

Ahir van celebrar el Nadal a la residència/centre de dia de la sogre. Bé on la sogre hi està en règim de centre de dia mentre esperem que arribi la plaça pública per a la residència.

La meva sogre el dia abans em va demanar que es podia posar per estar ben guapa i vam escollir la roba plegades. Estava nerviosa i contenta perquè canta al cor de la residència i ahir havien de cantar les nadales.

Vam arribar puntuals a l'hora que ens havien citat amb l'Andrés. La sala d'estar de la residència estava plena. Els avis i residents sentats a les seves butaques i els familiars de peu al voltant expectants.

La directora de la residència va donar la Benvinguda i va presentar el grup de ball que tocaria durant tota la festa. La meva sogre es saludava des de la seva butaca contenta de veure'ns allà i de que l'Andrés li fes fotos i la graves en vídeo.

Els treballadors es movien sense parar per tal d'organitzar la sala i moure els residents quan calia. Tots amb uns somriure a la cara i una energia que sempre he admirat quan vaig a recollir la sogre cada dia.

Al ser un dia especial els residents de la planta 1 ( que són els que estan més greus), van baixar a viure la festa també amb la resta.

Llavors per fi, van anunciar que el cor començaria a cantar. Els van seure al mig de la sala i van cantar 4 Nadales amb l'ajuda de les cuidadores.

I jo em trobava allà, amb la sogre saludant-me sense parar, buscant-me amb la mirada a tothora, alguns residents ploraven d'emoció, alguns familiars també. Un silenci que nomes es trencava pel fi de veu que deia " campana sobre campana..." . Em trobava allà dempeus observant malalts patir buscant-la mà del cuidador, nens petits a la falda dels seus avis, el meu marit emocionat per veure la seva mare tant feliç i va ser quan de sobte em vaig trencar.
I vaig ser conscient de que fa dos mesos la meva iaia va morir.

Amagada darrera l'arbre de Nadal que tenen a l'entrada, les llàgrimes em lliscaven galtes avall sense poder fer-hi res per evitar-ho. En aquell moment L'Andrés em va venir a buscar " mi madre te busca..." i com vaig poder em vaig eixugar les llàgrimes i vaig anar a buscar la sogre.

-Lo he hehco bien verdad?? Ha sido usted la mejor Amparo! ( mentre li feia un petó a la galta) i amb el seu caràcter infantil ( degut a la seva malaltia) es va girar a la companya i li diu.. " mi nuera dice que he sido la mejor!".

I en aquell moment em vaig adonar que la meva sogre només ens té a nosaltres, a l'Andrés i a mí. Si , fa quatre anys que viu amb nosaltres i que ens encarreguem d'ella, però ahir no em vaig adonar de la seva dependència, sinó de la seva dependència cap a mi.

I un altre cop em queien les llàgrimes avall sense poder-ho evitar. I a tot allò, els treballadors de la residència es anuncien que passaran un vídeo sobre el Alzheimer que va editar el fill d'un resident i que ha guanyat un premi.
Primera imatge del vídeo una dona gran amb els ulls mirant a l'infinit, perduts , com els de la meva àvia, que ara fa 10 anys va morir.
I a mi em faltava l'aire. I vaig sortir al pati a sentir la fred a sentir l'aire a plorar com una nena que feia temps que no plorava.

Plors d'impotència, de tristor, d'enyorança, de ràbia, d'admiració, plors de por, plors de emoció. Plors

I Més Plors.


* és la última foto que ens vam fer la meva iaia i jo. Aquest estiu.

dilluns, 12 de desembre del 2011

Carta d'Amor

Ahir vam tenir un d'aquells dies que feia mesos no teníem. Et brillaven els ulls quan et vas despertar tard. Comprovàrem plegats com escalfàvem els rajos de sol del migdia. Enrotllats dins dins del nòrdic teixíem un altre cop els projectes comuns d'aquesta vida. Vam tenir clar que era un dia escollit. Un dels molts dies esperats i forçats però ahir era el dia escollit. I el vam aprofitar.
Feia temps que no t'estimava amb aquesta força. Dinàvem tard assentats a terra uns macarrons malfets que vam devorar amb gana. Seguíem enrotllats al sofà, mentre la llum marxava i s'encenien les faroles al carrer. Estirat a la meva falda t'acariciava la cara mentre no podia evitar no plorar.
Perquè plores, em vas preguntar? Plorava perquè et sentia amb una intensitat que feia temps no et sentia, i perquè em vaig adonar del que t'arribo a estimar. Plorava perquè et veia més guapo que mai i perquè hagués allargat per sempre aquest diumenge que ens vam retrobar.

Que perfecte és adonar-te’n que som tu i jo, que encara som tu i jo, encara que tu ja no siguis tu i jo ja no sigui jo.



dimecres, 7 de desembre del 2011

De pedra

Avui a l'escola m'he quedat de pedra escoltant ua conversa entre dues noies de 14 i 15 anys respectivament.
Encara no he paït la conversa.
Em costa creure que he escoltat el que he escoltat.
P: I Tu, quants novios has tingut?
M: Quatre
P: I A quants d'ells t'has follat?
M: NOmés ha dos, un perquè em va obligar i l'altra perquè estava enfadada perquè el primer m'havia deixat i ho faig fer perquè l'altra sentis ràbia.
P: JO no ho he fet mai, sexe oral si, ( aquí he maquillat les paraules) perquè és el que mola més, però sexe mai!!!

M'he quedat glaçada mentre sentin les confidencies entre les amigues d'escola. He pensat introduir-me a la conversa per posar el sant el cel. Però llavors he pensat que s'ofendrien si sabien que els estava escoltant.

Segurament aquestes converses son molt habituals a les escoles e instituts, potser soc una exagerada o una carca, però a mi, m'ha fet por la conversa. Por de debò.