Magno o una història d'amor

Des de que conec el meu marit, utilitza gel de dutxa Magno.
Li agrada molt i no canvia. NO te manies en res més, no vol marques en res més, no te fixació en res més, però el gel de dutxa ha de ser Magno, costi el que costi. JO no coneixia aquest gel. Ell me'l va descobrir. Quan sortia de la dutxa i feia aquella olor tan bona... Un dia li vaig dir, quin gel utilitzes?
- Magno, es el que más me gusta, siempre he usado este!
Quan es va començar a quedar a dormir a casa, al pis d'estudiants i es dutxava a casa, hem deia que es sentia incomode..
- NO es mi dutxa, ni mi casa, ni mi Magno...
A mi això em feia tanta gràcia, veure'l desubicat, veure en ella certa incomoditat. Crec que en aquells moments no valorava els seu esforç, ell deu anys mes gran que jo, als seus 30 i pico anys en un pis d'estudiants "veinteañeras", dormint a deshores en un mini llit individual, dutxant-se en un lavabo que compartiem 5 noies i menjant amandies, experiments culinaris i plats vegetarians d'una de les meves companyes de pis.
Ell timit com es. NO se si li vaig valorar l'esforç, però si que recordo que el veia feliç, desubicat però feliç.

Avui fa dos anys que ens vam casar. Em vaig casar amb l'home de la meva vida. No hem tingut una relació fàçil i hem viscut situacions dificils. MOltes vegades hem reflexionat sobre si deixar-ho, sobre quins son els punts forts i dèbils de la relació, sobre a quin costat esta la balança. Però quan passem aquestes crisis ens agafem allò més elemental, allò més instintiu.
Tot i ser la nit i el dia, els dos tenim clar que estem fets un per l'altra. I jo, no imagino un dia en el que no trobi a la banyera l'ampolla de Magno sense tancar. Si hi es, respiro tranquila.

8 anys del nostre primer petó, dos anys del nostre casament i un dia més a la nostra vida. M'agrada estimar-lo, m'agrada com m'estima, no em cal saber res més.
Divendres marxem al delta de l'Ebre, sense sogre, sense feina, sense preocupacions, sols ell i jo i la vida que estem construïnt plegats

T'estimo

PD: us deixo la cançó nyonya amb la que vaig fer la meva aparició estalar vestida de blanc i agafada del braçet del meu pare

Neteja emocional

Ha tornat l'ansietat, sort que ha tornat ara que m'espera un estiu don't stop, on no tindre temps fins l'agost ni de cordar-me les sabates!
Potser ha arribat el moment, el moment de fer neteja, no a la meva vida, on tot es nét i polit, sino dins del meu cap, moltes coses que esborrar i recol·locar. Molts sentiments ha ordenar i moltes, moltes decisions a prendre. Ha arribat el moment de fer neteja, neteja mental. Aprofitant els canvis i situacions que s'han donat aquest dies, aprofitant la inchorencia que sento, aprofitant que tinc el meu racó de món, des de la incomprensió pretenc arribar a la comprensió i del desordre a l'ordre.

Per sort, el bon temps ja es aquí i el mar, m'ajudarà a fer aquesta neteja. I els castells, els castells potser també.

pd: La Cançó d'avui per dos dels tres homes de la meva vida, que avui han marxat a fer el Camino de Santiago amb bici!! Papa, Pere!!! que gaudiu d'aquesta aventura

Per tu

A vegades no m'agrada tenir la raó. Vull que em diguin no Laura no tens raó! Això no va així! Però generalment, rebo la raó quan menys desitjo tenir-la.

“Fue el tiempo que pasaste con tu rosa lo que la hizo tan importante.” ( El principito)

Petits grans artistes

Pel meu aniversari, els nens de l'escola em van fer un detall ( rera aquest dibuixos hi ha les grans monitores que van tenir la idea i la paciència de fer-ho, i de fer-ho d'amagat meu, cosa complicada perquè sempre estic voltant per l'escola).
Em va fer molta il·lusió. El dibuix dels petits esta fet amb el dit, tots van firmar amb el seu dit tot fent un cercle.
Els mitjans van posar el seu nom dins d'uns estels o "sols" de colors.
I una nena em va fer un dibuix " és quan arribes a la classe per la porta" em va dir.

NO entenc com els nens em poden estimar tant i de manera tant sincera. Soc molt dura amb ells, a vegades reflexiono si massa, i els exigeixo molt més que els altres companys de feina.

Tot i així m'estimen, potser perquè saben que els exigeixo perquè se que en son capaços. Com avui em deia la Rosi, tu t'enfades quan no fem les coses be perquè les sabem fer be i no ho fem. El Raúl em deia " a veces eres buena a veces estas muy enfadada, pero porque te cansas de repetir siempre lo mismo". És a dir, els nens tot i que pensem el contrari, son empàtics. I m'estimen primer perquè saben que els estimo, segon perquè saben que el que faig o faig pel seu bé i perquè crec en ells i finalment m'estimen i empatitzen amb mi i saben que no es fàçil la meva tasca. Masses consideracions per part d'uns nens que l'únic que haurien de fer, és jugar.

Els adoro!!!

pd: La cançó que poso avui és infantil. Els vaig dir als nens que penjaria els seus dibuixos a internet ( en un lloc on parlo de les coses que em passen els vaig dir). Hi ha música Laura quan surten els dibuixos? Els hi vaig dir que podia posar música per qui la volgués escoltar i tots em van dir.. posa el " TOT SONA" perquè els agrada molt i els hi canto als més petits!! Aixi que aqui teniu el TOT SONA!
Els més grans em van demanar altre tipus de música que fins avui no he tingut valor de posar... Potser demà, ells empatitzaran segurament i entendran que no volgui compartir ni la Hanna MOntana ni el Justin Bibier!!

Demana un desitg

Tenir-vos sempre al meu costat. Aturar el temps en moments així i ser simplement la família més feliç del món.