Pàgines

dimarts, 31 d’agost del 2010

The sound of silence al tren...


Avui he tornat de Menorca... La tornada amb tren des de l'aeroport a casa, ha estat amenitzada per un Andí que tocava amb la flauta el clàssic de Simon & Garfunkel.
I pensava que jo mai he tingut la depre aquesta post-vacacional. Que de fet, sempre torno amb molta il·lusió de tots els viatges, de tornar a casa. M'agrada molt casa meva i després de molts anys, per fi sento que casa meva és casa MEVA. Què és la meva Llar, la nostre llar. I quan torno de viatge em sento feliç de poder dir.. ja soc a casa!!

Comença un nou curs.. I tinc molta , molta força!



pd: demà, parlaré de Menorca...

dimecres, 11 d’agost del 2010

I ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí.

Ahi va la meva versió...

" A ell li agrada la musica tecno,
a mi Pink Floyd i Dalí!
i ens ha costat deu i ajuda,
arribar fins aqui..

Ell vol anar a Galicia,
jo a Tunez i París...
i ens ha costat deu i ajuda
arribar fins aquí..

Jo fai puzzles els vespres
ell juga amb la wii,
i ens ha costat deu i ajuda,
arribar fins aquí..

S'emociona amb el Schwarzenegger,
jo amb Disney y Amelie,
i ens ha costat deu i ajuda
arribar fins aquí...

A ell li agrada la muntanya,
a mi la mar i Gaudí
i ens ha costat deu i ajuda ,
arribar fins aquí..

Ell m'abraça cada vespre ,
abans d'anar a dormir
i jo penso que l'estimo
malgrat el dificil camí"

I ens ha costat deu i ajuda arribar fins aquí...

dijous, 5 d’agost del 2010

" Y aquel vestido que nunca estrenaste..."

Prometo no prometre res. Prometo demanar ajuda quan ho necessito. Prometo ser-me fidel. Prometo estimar-me avui i demà..
Prometo creure en mi, i sobretot creure en els altres. Prometo seguir emocionant-me , seguir sentint. Prometo recuperar la il·lusió, la identitat. Prometo seguir indignant-me amb el que no em sembla just. Prometo plantar cara a la por. Prometo seguir aprenent, seguir ensenyant. Prometo riure més! Molt més! Prometo no obligar-me a res, sols a viure.

començen les vacances de veritat.. les compartides! D'aqui uns dies marxem a la costa Brava i llavors cap a Menorca.. Ultimanent només penso en el mar i en nadar i això és el que fare, nadar, jugar, posar a prova l'estòmag nou, passejar, ballar i riure, riure molt, que per això tinc el somriure més bonic de l'empordà.

Bones vacances

Laura

ps: La cançó es una fricada però es una canço que em fa riure molt i em posa de bon rollo! " y te has pintado la sonrisa de carmín!!"

dimarts, 3 d’agost del 2010

No pain, no Glory.

Lo important no és recordar els cops que caus, sinó les vegades que has estat capaç d'aixecar-te. De seguir caminant. Ha cada caiguda hem de recordar tots els cops que ens em llevat. Sols així avanço. Recordant que no hi ha res que em pogui aturar. Sense dolor, no hi ha glòria diuen..