Pàgines

dimecres, 29 de setembre del 2010

D'il·lusions i desil·lusions


Ahir pensava, tantes desil·lucions han servit per alguna cosa? Doncs si, ahir pensava que potser si han estat tantes és perquè m'il·lusionava amb les coses equivocades, aquelles que duien un rètol amb " impossible il·lusionar-te" que jo no sabia llegir.
Per primer cop estic il·lusionada amb una cosa que sembla dur el rètol de "possible" o si mes no, no porta el rètol de "impossible" que ja és molt!. I ara, em teniu a mi, il·lusionada . Per primer cop, sento que la lluita, els objectius, els malsdecaps, el treball, la constància... Si que tenen sentit, perquè el que espero, el que desitjo, pel que lluito, és possible.

Que equivocada he estat aquest temps lluitant per coses impossibles. Lluitant contra molins de vent, tenint les de perdre..
Be, dons potser, aquest ha estat el meu aprenentatge de les desil·lusions; saber escollir pel que il·lusionar-me.

dijous, 23 de setembre del 2010

Entre el crit i l 'abraçada

Avui a l'escola m'han fotut un cop de pilota ( que dolent que és el futbol a l'escola) en tota la cara. Impacte directe a l'ull dret. Se m'han clavat i tot les ulleres a la cara. Era la gota que faltava!!! Després d'una setmana curta però estressant a l'escola. La pluja, la falta de recursos materials i personals han fet que sigui una setmana dura. El pati d'avui semblava un camp de batalla. Més baralles de lo normal, mes crits de lo habitual. Més plors que mai. I finalment el "pelotazo" a la cara. I jo que he entrat en còlera. He fotut uns crits! I llavors quan ha sortit la companya he entrat a dins a posar-me aigua a la cara i he començat a plorar. NO del dolor, no del cansament, sinó de la ràbia i l'impotència. De veure que no puc antendre als nens tal i com voldria. De veure que aquest nen al que estic escridassant per dir "hijoputa" a un altra, resulta que porta tres dies sense sopar ni esmorzar perquè està sol a casa.
Que la nena que em posa histèrica perquè no menja res de res ( tanca la boca hermèticament), resulta que viu amb la iaia i encara li dona purés. Que el nen que m'ha donat el cop de pilota i a la seva familia els han desnonat fa poc..

I així hem sento entre fotre'ls-hi a tots dos bufetades per maleducats o abraçar-los ben fort i prometre'ls un futur millor que qui saps si algun dia tindran.

I al final que faig? uns crits que no imposen lo suficient i unes abraçades que "saben a poco". I jo que penso? Que el món és injust, que tot és molt difícil i que jo no en tinc ni idea.

dilluns, 20 de setembre del 2010

En record a Labordeta..

No el coneixia com a persona, però sempre em va agradar. El seu missatge sencill i directe. El seu amor cap a la seva terra, el seu respecte a la terra i a l'entorn. la seva veu greu i rugosa. Fins i tot en la seva enfermetat va ser un exemple. Quants Labordeta fan falta en aquest país!!

Bon viatge !!

diumenge, 19 de setembre del 2010

Els diumenges pesen

Els diumenges pesen molt. I són més llargs que un dia normal.. quantes hores té un diumenge?

JO els diumenges no sóc la Laura de sempre. NO se perquè! Però canvio. Els diumenges és el dia de reflexió, el dia de la organització, però sobretot el dia de penediment. El dia de aquesta setmana no he estudiant lo sufcient, no he anat prou al gimnàs, no he llegit tot el que volia.. El dia d'aquesta copa de més no m'he l'havia d'haver pres, hauria d'haver planxat ahir..Etc etc.

Els diumenges són també el dia de la comunicació . Llegir el diari amb calma (valgue'm deu com està el món!!), mirar les noticies al migdia; la trucada a la mama, a la germana, la xerrada amb la sogre. El diumenges són el dia de la parella. Der fer manetes mirant la tele ( millor que no sigui amb les noticies del migidia). El diumenges són el dia de la rebel·lió: " avui no cuino"!!

I els diumenges són dies amb sobrepés.. El sobrepés de tota la setmana que ens queda per endanvant i la nostàlgia dels dissabtes mal aprofitats. Potser per això , a mi els diumenges em pesen tant..

dimarts, 14 de setembre del 2010

Opositant...



Oficialment, ja estic apuntada a l'acadèmia!!

Ale, a opositar s'ha dit :)

dilluns, 13 de setembre del 2010

Semblances i amor fraternal

Es veu que en aquesta vida tots hem de semblar-nos algú.

Ja quan naixem o fins i tot abans de nàixer ja ens preguntem a qui es retirarà..
Tothom intenta buscar als pocs dies de vida una semblança. Què si te els ulls de la mare, el nas del pare, les orelles de l'avi i el caràcter del germà.. (Com si als tres dies de vida tingués un caràcter ja per estudiar!!)

A mi sempre m'han tret semblances.. Que si soc igual que mon pare, que si tinc el caràcter del meu tiu, que si tinc la genètica de la iaia materna..
I quan fas algo que no els hi agrada o que no els sembla correcte.. llavors et diuen " no se pas a qui et retires..." Com si allò que és propi teu no esta bé! Com si tot el que fóssim es semblar-nos als demés.

A casa, a part d'assemblar-nos tots molt, també hi ha diferencies. Jo i ma germana. Sempre ens han dit que som la nit i el dia. Tan físicament com de caràcter. I sempre hem xocat molt, moltísim... Però com més grans ens fem i mes superat tenim que " no semblem germanes.." mes ens adonem que tenim molt punts de connexió.

A mi això no deixa de sorprendre’m, que sense adonar-nos em viscut coses semblants i em actuat igual. O coses mes senzilles com comprar algo de roba igual i sobretot a vegades ens passa, i això no ens passa amb ningú més, que dïem el mateix en el mateix moment (allò tant famós del chispas!).

I no deixa de sorprendre’m que justament amb la persona que som més diferents, amb la persona que menys coses comparteixo sigui la persona amb qui mes connexió tinc. La única persona a qui no m'importaria retirar-me. I quan algú ( algun revolucionari, o visionari) ens diu.. ostres us assembleu molt!! no podem evitar somriure i reconec que m'agrada. M'agrada molt. Però només amb ma germana perquè ella és, lo més semblant al que soc jo, ja no perquè estigui feta del mateix material, sino perquè l'estimo tant com m'estimo a mi. I és la única persona que noto que te una part del meu cor. La única persona per la que jo mataria.

dimecres, 8 de setembre del 2010

L'Aire és fred

He passat mala nit.

I aquest matí, al llevar-me he obert la finestra del balcó hi ha entrat un aire fred. En aquell moment he pensat en ma mare. Avui diria... "cuidadu" que fa bon dia però l'aire és fred!! Fins i tot potser s'hauria afanyat en arribar del mercat abans que marxés de casa sols per advertir-me que avui el dia enganya.
I de cop i volta l'he enyorat molt. He trobat a faltar totes aquestes coses de les mames..L'aire és fred, abriga't, tapa't, no prenguis mal, vigila!

De mare només ni a una , quina gran veritat i la meva és, sense dubte, la millor del món!

diumenge, 5 de setembre del 2010

Mutilació matrimonial


Degut a la pèrdua de pes, els anells ( el de casada i el de promesa)em cauen. Els he hagut de dur arreglar, i ara estaré 15 dies sense. Una tonteria oi? D'aqui pot sortir un post amb dignitat? NO ho se. PErò el dia que els vaig deixar a la joieria va ser com si m'haguessin amputat. I cada cop que veig, la marca que deguda al sol m'ha quedat a la mà penso.. Que significa aquesta marca?

Aquestes son les paraules que em sorgeixen al observar-lo. NO se perquè però no puc deixar de trobar-me amb la mirada aquesta marca dels anells.

Amor- Color- incomoditat- respecte - por- sacrifici- etiqueta- estat- alegria- inseguretat- fantasia- dignitat- compartir- junts-somnis-paraules- silencis-

De fet ara penso que aquesta marca, és més seva que meva.


divendres, 3 de setembre del 2010

Mohitoteràpia.


Avui toca Mohitoteràpia a casa!

Ingredients pel Mohito:

- Ron habana club 5 anys

- Menta fresca

- Llimes del carib

- Aigua amb gas

- sucre

- gel

Ingredients per la teràpia:

- amigues

- Problemes

- Solucions

- Somriures.

Preparació:

Es troben tres amigues a casa. Important que els homes no hi participin i preferiblement que s'ausentin durant el trasncurs de la mohitoteràpia.
Un bon sopar ( un bon vi ajuda a que la teràpia sigui més efectiva.). Es preparen els mohitos. Per torns cada una de les components parla, critica sense limits. Buida el cap. És molt important que les altres escoltin atentament i donguin la seva opinió reforçant els pensaments de l'afectada. Per exemple.. " és que en JOrdi és un capullo..." les altres components diran: " Si, tots els homes son iguals, tots son uns capullos.." mai podran dir.. " no home no, segur que ha estat un malentés.." Frases i pensaments així tiren per terra la teàpia.

Un cop feta ronda de lamentacions, començar amb la teràpia d'autoestima, fer nous projectes comuns i seguint preparant mohitos. Finalment acabar la nit fent exaltació de l'amistat, del feminisme i de l'alchol.

Efectes secundàris:


- Possible mal de cap l'endemà.
- Sensació d'alliberament i de buidar el pap
- Possible afonia
- En rares ocasions, la Mohitoteràpia ha creat adicció.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Menorca per compartir



Aquest any, hem marxat uns dies a Menorca. I no, no hi em anat des de Cadaqués, ni amb cap veler. Ni carregats de cervesa ( digueu-me poc catalana però la cervesa estrella no m'ha agradat mai). I no, els banyadors no ens queden igual que als protagonistes.

Ja fa temps que voliem conèixer l'Illa i al març, en ple post-operatori vam agafar els billets i vam començar a preprarar el viatge. De fet, al principi era una excusa per no pensar en el meu trist estat de salut.

Quan la gent ens preguntava on marxeu, i els deiem Menorca tothom feia un "ooooohh" us encantarà!!! Potser ha estat justament això, l'emoció i la projecció dels altres que un cop coneguda l'Illa, puc dir.. Si, és molt bonica però.. res més! ni oooooh, ni us encantarà, ni és lo millor del món.

Per mi el millor han estat els pobles, tant Ciutadella, com Maó tenen un encant especial. Cada racó es bonic. Es Mercadal, Fornells ( on estàvem allotjats), petits poblets que crida l'atenció "lo" ven cuidats que estan.

Les platges? que voleu que us digui, em decanto totalment per les del NOrd, ni macarella, ni turqueta, ni cala Galdana. Si, un color preciós però res més. Això d'haver de caminar per la platja fins que l'aigua et cobreixi mai m'ha agradat, jo a l'aigua em fico per nadar, no per caminar. I la sorra, tant fina que la portes enganxada a la pell tot el dia..
Les del nord en canvi ja son una altra cosa, s'asemblen més a la meva costa brava.. roca, pedra, fondaria i ideal per fer snorkel i perdre's durant hores. Les millors per mi cala Tirant, Pregonda i Benimel·Lá.

Pel que fa a la gastronomia, doncs evidenment no e probat la caldereta.. pagar 150 euros( al lloc mes barat) per una sopa de llagosta.. la veritat em dol i molt. NO ens em entaulat cap dia, els preus son força elevats i hem hagut de prioritzar.

Nosaltres hem recorregut la illa amb moto, perquè sortia mes be de preu que el cotxe. Hem tingut sort que no ens ha plogut i puc dir que amb la moto molt i molt be. Còmode, ràpida per aparcar sobretot. NO hem pagat parking a cap cala..etc

Pel que fa a la gent.. a mi m'agrada parlar pels descosits i preguntar jejeje.. doncs si amable, però amable i punt. Per ser una illa trobo que son força tancats. Ara que caldria veure'ns a nosaltres tractant als turistes..

I per acabar, dir que és una Illa per compartir, això si. Sobretot amb un bon llibre, per les estones de platja, de calma, de passeig. Jo la vaig compartir amb " Junts i prou" de l'Anna Gavaldà i amb " De que parlo quan parlo de córrer" de Marukami.

L'anècdota del viatge: A l'avió anant cap a Maó, davant nostre hi havia una dona sentada amb dos nens de 2 i 4 anys.

- Mama perquè marxem a Menorca de vacances?
- Perquè és molt bonic, molt més que Barcelona!!
- I perquè no vivim a Menorca si no t'agrada Barcelona?
- Perquè no pot ser.
- I tots els que van a Menorca és perquè no els agrada barcelona?
- Potser si, a la gent li agrada marxar de vacances a altres llocs per conèixer coses noves.
- Doncs a mi m'agrada Barcelona i no hem d'agafar l'avió.

us deixo l'anunci per si algu no l'ha vist encara! :)