Pàgines

dimarts, 18 de desembre del 2012

Regals



Diumenge passat, com cada any, vam anar a la festa de Nadal que organitza la residencia on la meva sogre hi va en règim de centre de dia.
Ens reunim totes les families, i tots els residents i canten nadales, fan algun obsequi i un berenar.

Jo vaig portar a l'Emma penjada de la motxilla per evitar allò de que tothom la volgui despertari agafar. Era el primer cop que anàvem a un lloc amb tanta gent i tan soroll i la volia tenir ben aprop meu donan-li seguretat.

Quan vam arribar tothom ens volia saludar i veure la petita Emma. Un cop fetes les visites de rigor em vaig allunyar una mica de la multitud mentre feien pastorets perquè l'Emma s'adormís.

Sento una veu que em crida. Era la Mercè, una dona invident. Ets la jove de l'Amparo? que portes la nena??

Em vaig treure l'Emma de la motxilla i li vaig deixar a la Mercè. Amb les seves mans reseguia el rostre de l'Emma molt lentament, llavors li va agafar les mans i els peus, li va contar els dits, la va olorar i la va petunejar.

En acabat i amb ulls plorosos la Mercè em va dir " no saps pas el regal que m'has fet nena..." Tinc la certesa que per l'Emma també va ser un regal.
M'agradaria saber com va imaginar l'Emma, que li va explicar el tacte de la pell, que li va trasmetre la seva olor i els seus dits. Quina imatge mental va crear de l'Emma.

Sovint ens oblidem d'allò realment essencial. És una llàstima.

Aprofito per desitjar-vos unes bones festes, plena de regals invisibles als ulls i de de sensacions que ens escalfin el cor



dilluns, 26 de novembre del 2012

Vincles





Fa dies que no escric, l'Emma em té absorvida al 200%, i les poques estones que em deixa respirar les aprofito o be per netejar i endreçar o be per estirar-me al sofà a menjar un tros de xocolata.
La maternitat seguix sent contradictoria. Tenim moments de tot. Però cada dia tenim moments més bonics, ara ja em segueix amb la mirada i em reconeix. Quant cantem ella també emet sons, somriu i riu moltisim i conec a la meva filla cada dia més.

I si, segueixo sense temps, enyorant a estones la meva vida d'abans. Recordant com era anar amb les semarretes sense glopades, aquelles dutxes llargues, aquells sopars romàntics, o aquell bolso monisim que portava al sortir de casa.

També m'he trobat amb algun entrebanc. Si una cosa estic aprenent es que mai pots dir d'aquesta aigua no beuré, o jo mai faré això...Perquè caus de quatre grapes.

La Lactància materna no ha acabat de funcionar, i després d'una mastits a 39 de febre, llagues, clivelles i fongs als pits; vaig decidir deslletar l'Emma. M'hi jugava la meva salut mental.

Jo que havia proposar fer LME fins als sis mesos i que tan criticava el biberó!!! Doncs resulta que sort en tinc del biberó, perquè sino, hagues deixat la salut mental i els mugrons pel camí.
Em vaig sentir molt mala mare per negar-li el pit a l'Emma , va ser el mes dur de la maternitat fins ara. Prendre i acceptar la meva decisió. Encara estic de dol i encara ploro quan veig una dona alletant al seu fill. Encara em fa mal a l'ànima. L ' Emma també ho va patir, em rebutjava el bibi i em buscava el pit constantment. Li explicava a totes hores bressolant-la que la mama havia decidit que era millor per les dos, donar el biberó, que entenia que no era facil per ella. Va ser dies durisims, fent pell amb pell amb l'Emma per compensar la negació del pit.

Ara ja portem 21 dies de bibi, i la cosa ha millorat. Estem més tranquil·les les dues.
Seguim aprenent i caminant plegades. Seguim creant vincles.
Hi ha dies que la miro i penso que com he pogut estar tant temps sense ella, altres ploro pensant en com m'espanta estimar-la tant,cada dia l'estimo més que l'anterior i no veig que aquest amor tingui un límit.

Escric el post amb l'Emma penjada a la motxilla no hi ha cosa que li agradi més que esta panxa amb panxa, amb el seu caparró entre el meu pit. Diue que l'estic malcriant, el que no saben és que és l' Emma la que m'esta malcriant a mi.

Avui he demanat l'excedència, no em vull perdre ni un suspir de la vida de l'Emma mentre pogui.

Prometo passar més sovint







diumenge, 21 d’octubre del 2012

Quarentena


Dimarts ja hauré fet la quarentena.

40 dies amb l'Emma. No puc dir que això de la maternitat sigui un camí de roses. No vull enganyar a ningú, per mi, aquest 40dies han sigut difícils. Evidenment hi ha moments de tot.
El cansament i la falta de son sempre juga males passades i ajuda a incrementar el neguit i el mal humor.

La desconeixença del nou membre de la família també. Perquè plora? que te? que he de fer? Pensava que l'instint seria més clar, però no. HI ha moments que no se que coi te l'Emma, ( cada vegada són menys aquest moments).

Els dies son llargs, però el temps passa ràpid, contradictori però cert. Cada dia es interminable...pit, bolquer, moixanes, non-non, pit, bolquer passeig,moixanes, pit... i la nit sols és una prolongació del dia, pit, més pit i resar perquè agafi el son ràpid de nou.

El tema lactància és un tema apart. El pit es esclau, el pit vol pràctica, per no parlar de les clivelles que tinc i de les estrelles que veig cada cop que l'Emma xuma. M'ha vist el pit ja mitja provincia, diuen que ja se'm curarà... que pasciència!. Estic desitjant començar a sentir tot allò que diuen que es sent quan dones el pit, la conexió, la màgia... De moment quan dono pit sols penso en que acabi ràpid, però també es cert que crec que és un gran regal que faig a l'Emma, que ens fem les dues, e intento recordar els beneficis d'amamantar i de ser alletat.

Tot això i més és la quarentena...

Però, ara que l'Emma ja em somriu quan li parlo, ara que l'Emma m'agafa amb les manetes els dits, els pits; ara que l'Emma em mira amb aquells ulls blaus tan bonics que té i suspira, oblido tot això i em quedo embobada mirant-la, sentint-la i pensant ufff és la meva filla!!! I em sento mooolt feliç


La meva fadeta és el millor que m'ha passat mai:)







diumenge, 7 d’octubre del 2012

L'Arribada de l' Emma



Passàven 10 dies de la DPP. Els ginecòlegs i llevadores cada cop que em visitàven em donàven pitjors noticies. Estava verda verda, no semblava que hagués de parir, això acabarà amb inducció, algun valent fins i tot em va dir que tenia tots els numeros perquè això acabés en cessàrea.

Jo estava tipa, tipa de panxa, tipa de males noticíes, tipa de caminar i de seguir tots els consells que em donàven per "fer feina de part".

Estava desmoralitzada, perquè no em poso de part? A més, els antecedents familiars no eren gaire bons, la meva mare va tenir dos cessàreas per no dilatar el suficient.

Finalment el dimarts dia 11 al matí, em tornen a fer monitors i visita i em diuen que dijous m'ingresen per provocar-me el part. Ara ja era qüestió d'assimilar-ho. Seria un part induït però la part bona es que sabia que com a molt, dissabte tindria l'Emma amb mi.

Els meus pares em truquen i diuen que el dimecres vindran a passar el dia amb mi, haviam si l'espera s'escurça una mica.

Em paso la tarda del dia 11 a casa vaguejant, no penso caminar més ni fer totes les tonteries que he estat fent aquest dies per adelantar el part. Em paso la tarda mirant pelis i la retresmissió de la diada per TV3.

A les 23h tinc molta son i marxo a dormir al llit.

Sobre quarts d'una m'aixeco amb una sensació extranya entre les cames. Sembla que se m'ha escapat una mica de pipi... ( això ja no hi ha qui ho aguanti penso per mi..).
Em netejo, em canvio i torno al llit. 5 minuts més tard, torno a notar la mateixa sensació, però aquest cop l'aigua riella cames avall. Estic trencant aigües.

Em llevo i observo el color de les aigües, son clares! perfecte!
Desperto a l'Andrés ( té un sort fort i ni s'ha adonat dels viatges al lavabo i la llum oberta.

- He trencat aigües!!
- Bien!!! Genial! mañana no curro!! ( ?¿??¿?¿? homes...)

Ens dutxem, recollim quatre coses i marxem al hospital. Truco als meus pares,perquè ho sàpiguen i perquè no vinguin a casa l'endemà. Envio un watsap a ma germana.

Al hospital arribo amh un somriure d'orella a orella, hi ha el mateix ginecòleg que el matí. Otra vez por aquí?

Dos hores de monitors, tacte i...Segueixo igual de verda, cap cm d'obertura enlloc i el coll de l'úter molt llarg. M'ingressen a planta.

- Quando tengas contracciones que te traigan otra vez al paritorio.

Pujem a planta, ens intal·lem a l'habitació. La 355. La companya d'habitació ha sigut mare per tercera vegada fa unes hores. Mentre l'Andrés va a buscar les bosses al cotxe, la veïna m'explica que ha tingut un part ràpid, natural, sense epidural i m'anima a que tingui un part igual. Li explico que la cosa pinta llarga i m'aconsella pujar i baixar escales i caminar pel passadís.

Son quarts de tres del matí. l'Andrés dorm a la butaca mata esquenes del hospital. JO estic nerviosa, expectant, feliç, i espero les contraccions amb candaletes.
A les quatre començo a notar un doloret intermitent i regular. No és com l'imaginava el dolor, ni de ronyons ni de regla. Però no dubto que son contraccions. Desperto l'Andrés i anem a caminar i m'ajuda a contar cada quan tinc les contraccions.

A quarts de sis del mati tinc contraccions cada 5 minuts. LI comento a la infermera i m'acompanyen al paritori. La veïna em desitja sort.

Altre cop monitors. La cosa comença a fer mal. I per primer cop, els monitors registren contraccions. NO son gaire regulars, però son contraccions. Dos horse més tard, la cosa fa mal de debó. Aguantable però mal. Dos llevadores se'm presenten i em diuen que elles son les que estaran amb mi. M'acomoden a una sala de dilatació, em donen una pilota, em posen els monitors inalàmbrics i l'Andrés ja pot entrar i estar amb mi.

Estic hiper contenta, eufòrica, no puc deixar de somriure inclus quan tinc contraccions,l' Andrés es pensa que m'han drogat! Les llevadors son dos sols, m'ajuden en tot, em respecten, m'ho expliquen tot... A quarts d'onze del matí em fan un tacte.
Ja he esborrat el coll de l'uter però no estic dilatada, la cosa va molt lenta i el fet d'haver trencat la bossa juga en contra. Ja farà casi dotze hores i la cosa s'ha d'accelerar. T'haurem de posar oxitocina Laura, m'expliquen com i el perquè. Accepto.

A les 12h del mitgdia em posen l'oxitocina i m'ofereixen la epidural. Dic que de moment aguanto. Una hora més tard demano la epidural " SI US PLAU!"

L'anestecista, un altre sol de dona m'explica com ho farài com funciona. Em deixarà un cateter i anirem administrant l'anelgèsia conforme la necessiti. Tothom es prepara. L'Angels, la llevadora resident es posa davant meu i em diu que he d'estar molt quieta. Em dona les dos mans i em diu que quan vingui contracció li apreti la mà i que pararan.

En mitja hora porto l'epidural i l'Andrés torna a estar amb mi. Riem, parlem, enviem watsaps a la família que espera a casa nostre...

A les 15h la Patricia em fa un tacte, li dic que estic nerviosa, que em fa por no dilatar, li dic que tan de bó pogui donar a llum abans que elles pleguin, que estic molt feliç.

- Tinc una molt bona noticia em diu... L'oxitocina funciona, estas de 7cm! nosaltres marxem a les 21h i tu ja tindràs a l'Emma als braços aquesta hora!

Mai havia estat tant feliç. Truco a l'Andrés que havia sortit a dinar i li dic que vingui de seguida. L'Emma està apunt d'arribar. Sento una llum que ompla l'habitació i m'il·lumina. ( potser si que m'han drogat...)

A quarts de 5 noto una sensació extranya. Crec que l'Emma està empenyent! Aviso la llevadora

- Ja li veig el cap! Tenim a l'Emma aquí!! Em diu que mentre preparant el quiròfan, vaig fent petites empentes cada cop que tingui contraccions.
L'anestecista està al cas i em sent queixar i be a veure com estic. Em posa una mica més d'anelgesia per l'expulsiu. Li dic que vull notar-ho i em diu que no em preocupi que ho notaré, però que no cal patir.

L'Andrés m'abraça i em fa un petó al front. Tu tens febre Laura! i li diu a la llevadora. Efectivament tinc febre. Porto casi 18h amb la bossa trencada i puc estar fent una infecció. L'Emma ha de sortir ja. Son les 17:15 i entrem al paritori. La Patricia, l'Angels, l'Andres i jo. Em posen en posició casi vertical a la cadira de parts. Amb un arc a sobre on recolzo les mans i faig força.

Començo a Empènyer. Ho fas molt be , segueix així. Apreto fort, molt fort i noto una pressió molt gran. Em donen un mirall i veig el cap de l'Emma. Aguanta Laura! ben fort! NO m'ho puc creure, estic donant a llum, sento a l'Emma casi aquí, miro a l'Andrés. Les llevadores em diuen que aguanti una mica mes que li treuren la volta de cordó i que si empenyo a poc a poc no em desgarraré. Així ho faig. NOto una cremor, ser que això vol dir que l'Emma arriba. Sembla que m' hagi de trencar.

- Ja surt -diu l'Angels- mira Laura mira com surt!!! Agafa la teva filla Laura! Aqui la tens , aquíla tens!

Noto l'Emma lliscant, una alliberació, una escalfor i ja tinc l'Emma sobre meu. Està calenta i vermella. És la cosa més maca que he vist mai. L'oloro i li faig petons. Soc la mama Emma!! l' Andrés mira amb ulls de flipat.

Son les 18h en punt. Una llum taronja ens banya a l'Emma i a mi. Una escalfor ens embolcalla, el temps s'atura.

Gràcies, gràcies, gràcies els hi dic a les llevadores. A tu Laura, ha estat un part preciós i la manera en com has viscut aquestes hores han facilitat molt la nostra feina!. M'emociono. I en aquell moment començo alletar l'Emma. NO hi ha res més al món.

divendres, 21 de setembre del 2012

dotze de setembre del dos-mil dotze




a les 18h de la tarda neix l'Emma i em fa la dona més feliÇ del món









diumenge, 5 d’agost del 2012

Preparats, llestos...



L'altra dia la llevadora ens va dir que ja estàs preparada per sortir.
Què els teus pulmons, el teu cos,el teu cervell està preparat per viure a l'exterior.

Tens un pes més que bó ( 2.700grms a 7 setmanes del neixament) i un cor que batega amb molta força.

Nosaltres ho tenim tot a punt i preparat. Les ganes de veure't ja són exagerades.

Ara fada, tot depèn de tu. De quan tu volguis fer el pas i sortir. Sigues valenta Emma, tot anirà molt bé, farem un gran treball en equip. Ja ho veuràs. Jo apretaré tan i tant fort com faci falta, les dos seguirem el nostre instint, i juntes, com a mare i filla viurem el nostre primer gran moment.

No tinguis por fada, el papa i jo estem desitjant abraçar-te, acaronar-te, olorar-te i mimar-te. Et farem sentir, perquè ho ets, la nena més estimada i bonica del món.





diumenge, 8 de juliol del 2012

El regal dels avis



Dijous i divendres l'Avi i la baba de l'Emma, van sortir de Palafrugell a trenc d'alba carregats amb pintura, draps, entusiasme i il·lusió cap a Granollers!

Durant dos llargs dies, de sol a sol s'han encarregat de dissenyar, pintar, netejar i omplir d'amor, l'habitació de la seva primera néta.

El resultat és espectacular. Una habitació infantil amb personalitat. Color taronja i groc, els colors de la llum de l'Emma, detalls que esperem que la facin sentir-se cómode.

Finalment l'Andrés i jo vam acabar de decorar-la amb quatre tocs i ara queda omplir els armaris amb la roba que tantes vegades he netejat, olorat , planxat...

Encara ens queden 8 setmanes per les 40, però ja ho tenim tot llest ( o casi tot) per rebre a l'Emma amb tota la il·lusió i les ganes del món!












diumenge, 1 de juliol del 2012

Una mica de tot


Aquesta setmana que avui concluïm, ja estat una setmana curiosa, diferent, de sentiments retrobats.

La vaig començar dilluns, fent cua al Inem, oficialment soc una aturada més. I tot i que el setembre m'han promés "cridar-me" un any més, quelcom em diu que no serà així.
I crec que el que haig de fer és buscar feina perquè a casa cada dia anem més escurats, però per altre banda, ara no em puc cordar ni les sandàlies i tinc clar que vull passar un any amb l'Emma amb exclusivitat.
Però la situació no sols econòmica, sinó la meva vida laboral ( i no-laboral) em fa angustiar-me. I no se que és allò que hauria de fer.

Així va començar el dilluns...

Dimarts, el dia més calorós a Madrid en 100 anys, els meus pares ma germana i jo agafàvem el cotxe a les 7 del mati per plantar-nos a la Gran vía per veure el Musical del REY LÉON. Vam arribar passades les tres de la tarda perquè a cada horeta jo havia de buidar la bufeta ( o el que em queda de bufeta), però el viatge va anar força be.
Ara, la calor era horrible, la bufetada que sentia al caminar a les 19h de la tarda direcció al teatre era horrorós. HORRORÓS.

L'endemà dimecres ens vam llevar i vam marxar cap a Saragossa, per fer-hi parada i fonda per no fer tot el viatge d'una tirada. Arribada a Saragossa a les 14h de la tarda a 38 graus! Un bon dinar i migdiada fins entrada la tarda quan que vam fer el passeig de rigor per la " pilarica".

Va estar molt be, passar tres dies en família, com feiem abans quan anavem de vacances els quatre junts.

Dijous aterritzava a Granollers, calor, maleta per desfer, roba per rentar, sogre a la que mimar... Nits d'insomni per la calor. Matins de... " això és suor o he trencat aigües?" ( digueu-me tonteta però porto dos matins analitzant els llençols)

Dissabte vaig anar a una " quedada" ( també ser fer coses modernes jo!) de noies que com jo, seran mares al setembre del 2012. Ens vam conèixer en un " foro" i ara les considero unes bones amigues. Va estar molt be, observar les diferents panxes, veure com cadasccú viu el seu embaràs, compartir dubtes, pors i angoixes!

Avui neteja general de casa, migdiada a la fresca i baixón setmanal.
Que si noto poc a la nena, que si em fa mal tota la pelvis, que si la poliquiura em te fregida... aborrida estic d'escoltar-me!

I em queden dos mesos justos encara! necessito un pla B per no aborrir-me a mi mateixa amb la mateixa cançoneta...

De moment la setmana que ve l'avi i la Baba de l'Emma venen a pintar l'habitació de la néta i ja podrem començar a donar-li forma, i a final de mes l'Andrés farà una setmana de festa i espero que em tregui a passejar una mica.

I aixi entre dies i dies segueix l'espera, i la panxa creix i creix...



dimecres, 20 de juny del 2012

Pensan-te...



Rento la roba. La oloro. La planxo. La plego. La guardo.
La desplego de nou, l'oloro, la miro. La plego. La guardo.

Quina olor faràs Emma? seràs rosseta? moreneta? o com la mama neixeràs sense ni un pel?
I els ulls? seran clars o foscos? Com tindràs les manetes? Quin tacte tindràs?
I el nasset serà el del papa o el meu?

Tot i que et sento amb més força que mai, encara no em crec que siguis de debó...




divendres, 15 de juny del 2012

Quan era jo



És tan fàcil en aquesta vida, oblidar-nos de nosaltres mateixos. Oblidar-nos no sols de nosaltres, sinó de qui som.

Avui rellegia tot el blog, -deu ni dó quina evolució que he fet!- i veia com al principi estava molt perduda apunt d'explotar; llavors hi veig l'explosió, la commprensió, el retrobament, una nova Laura i llavors l'estabilitat i l'ordre mental.

Ara però m'anadono que amb l'estabilitat i la templança mental també s'ha acabat allò que solia fer de mirar endins, de mirar-me des de fora i veure que sento, qui soc, que necessito.
Potser ho he deixat de fer perquè ja no em cal com em va caldre un cop, però si que fa dies que em torna a passar allò de mirar-te al mirall i dir.. ei! ON sóc??

La maternitat em té absorvida( i això que l'Emma encara no ha nascut), i no sols la maternitat, sinó la casa i el futur. Per primer cop el futur és una cosa en la que he de pensar molt seriosament. Ja no és un futur on " ja es veurà o ja ens ho farem", estem parlant de que el futur de l'Emma, de moment és a les nostres mans i això no es pecata minuta com diria el meu pare.
Així que entre sintomes, classes pre-part, panxes i pits que creixen desproporcionadament, pintures, senefes decoratives i cremetes pel cul, va passant la meva vida.

Avui després de fer dissabte a casa, me quedat dormida al sofà i al despertar-me pensava en que per una estona, per un moment, per una nit; m'agradaria sortir d'aquest cos d'embarassada, i poder voler lluny, molt lluny i ser la Laura de fa un any o dos. De sortir a menjar-me la nit, sentint que no hi ha res més al món que jo i allò que em vingui de gust, de fer un, dos i tres mojitos passejant per la sorra de la platja, sota el cel estrellat i compartir-ho sols amb qui em dongui la gana.
Aquells moments només meus on l'únic que m'importava era jo, la intensitat i el plaer del que feia sols pel plaer de donar-me el plaer.
Aquella seguretat que tots els que no m'havien conegut abans es pensaven que era innata, i que tan els acollonava segons deien.

Aquella Laura que brillava i que sentia que també es podia ser feliç. Que perdia el temps solemnament sense perdre el temps en valorar si era el correcte.

Però tot això passava quan era jo. I el pensament de volar lluny ha marxat tal i com ha vingut, he acabat de recollir quatre coses i cuinar tres més. Però ara he tornat a tenir aquella necessitat d' escriure, com fa temps la tenia, potser per retrobar-me dins les meves lletres. I escolto Ben Harper i Billy Joel, i també Leonard Cohen.

T'enrecordes Leonard? d'aquelles nits que hem arribat a compartir, tu, el blog, el vi blanc i jo? Tornaran?

Espera'm....


diumenge, 10 de juny del 2012

Frases, cites i comentaris sobre el meu embaràs.


Tots sabem que al carrer, hi ha gent més o menys educada, més o menys simpàtica o reservada.
Tots a la nostra vida hem estat sorpresos segurament per algun comentari afortunat o desafortunat d'algun/desconeguda.

Estar embarassada és una cosa més vella que el .... i moltisimes dones hi han passat per aquí, mares, avies, besàvies, tietes, i sembla ser que ser dona i haver estat embarassada dona com una sabidura popular que dona dret a opinar, aconsellar, criticar a tota dona embarassada que es trobi pel carrer.

Jo mai he sigut una noia reservada o tancada, sempre he sigut educada i he respòs a la gent del carrer amb tota l'educació que els meus pares m'han brindat. Que si he de donar conversa als pensionistes a la cua de fer anàl·lisis, doncs els dono conversa. Que si a la parada del bus hem de parlar del temps, hi parlo...

Però no se si es perquè estic més sensible per l'embaràs, o perquè ja estic cansadeta, que començo a tolerar malament alguns dels repetits comentaris de gent desconeguda del carrer.

Aquí algunes de les joies que em brinden cada dia al passejar pel carrer, o a la cua del super, o esperant el bus. Repeteixo, tots aquests són de gent desconeguda per mi.

1.

- Ui, ya estas apuntito no???
- No, me quedan dos meses y medio..
- Pero mujer que mal lo vas a pasar con todo el calor , va a ser horrible.


2.

- Cuando cumples?
- El 1 de setiembre...
- Pero que mal lo has contado mujer! passar el agosto a rebentar a quién se le ocurre??


3.

- Llevas una niña verdad?
- Si :)
- Se te nota en la cara, porqué os poneís muy feas las que llevaís niñas


4.

- Oh nena quina panxa més maca! Que portes?
- Una nena
- Ui, el teu home deu estar disgustat...


5.

- De quan estàs maca?
- De 6 mesos
- Doncs tens una panxa molt amunt encara, tindràs problemes per parir.


6.

- niña!! shhhh si tu...
- Si?
- NO cruces las piernas así que eso es muy malo para el bebé mujer!
- No mujer, si no pasa nada!
- Mi tia perdió a un niñó por cruzar las piernas!


Altra cosa que me trobat en algunes ocasions, és gent desconeguda que et toca la panxa així perquè si. L'altra dia estava asseguda en un banc prenent una orxata i s'acosta una dona al meu costat, i em toca la panxa i em diu, que llebas??
Em vaig aixecar, li vaig dir una niña i vaig marxar. Em vaig sorprendre perquè jo sempre he aguantat estoïcament i educadament a tothom. Però em vaig sentir molt incomode.

Moltes companyes i amigues embarassades, em diuen que això sols és el principi, que quan neixi és pitjor. Que llavors tothom et critica totes les decisions i actuacions que tinguis, que si fa teta perquè fa teta, que si l'abrigues perquè l'abrigues massa, que si l'agafes massa o poc a coll. NO se com toleraré les crítiques. De moment ja he començat a dir a la gent que estimo, i a la gent del meu voltant, que nosaltres serem els pares i que nosaltres farem els que ens sembli millor per l'Emma i que per tant som nosaltres els que prenem les decisions i rutines familiars.
Tinc sort que la meva família és molt correcte i molt prudent en aquest sentit. I que els meus pares ja m'han aconsellat que nosaltres hem de fer el que creïem sense pensar en el que diuen els demés.
Però si la gent del carrer segueix opinant i donant aquest tipus de consells invasors, potser acabaré un dia engegant a la merda algú.





dimecres, 9 de maig del 2012

La primera BSO de l' Emma



Fa uns dies que he descobert, que a l'Emma li agrada que li canti. Es mou molt ( cosa que jo interpreto com un, molt bé mama!!) i un cop al dia fem sessió de cançons de bressol. Generalment o faig després de dinar. Perquè és una estona que m'estiro al sofà a fer el mandra i que ella està desperta esperant l'Àpat!.
Diuen que quan neixi podrà reconèixer les cançons que ara li canto, no se si això és cert, però a mi em fa il·lusió pensar que si.
Estic preparant un cd també amb les cançons que li canto perquè aixi les pogui portar al cotxe o perquè simplement en tingui un record:)

Us deixo la nostra selecció haviam que us sembla!
A més, les canto amb aquest ordre...

Petonets!

1.- Cançó de Bres per una princesa negre.



2.- Bamboo ( Antònia Font)



3.- El setè cel ( Jaume Sisa)



4.- Pare ( Joan Manel Serrat)



5.- BSO Pocachontas , " Colores en el viento"



6. Bona nit ( Els Pets)



7.- Puff, el Drac Màgic ( No se ben bé de qui és...)





El pròxim dia cançons per parir ( l'Hospital em deixa porta música per escoltar durant el part), s'admeten propostes!!







divendres, 4 de maig del 2012

Aprenent

En aquesta vida, casi tot s'aprèn. La nostra vida es en part, aprenentatge ( i més si ets una pedagoga convençuda com jo). El meu pare de petita ja em deia, com aprenent els cadells? fixant-se amb els altres i per instint. No ho sé quan del cert hi havia e aquestes paraules, però si que mirant enrera i observant com he après la majoria de coses, observo que han estat per imitació, observació i comprensió. En aquests moments de la meva vida, puc dir que ha ser una embarassada també s'aprèn. Si. JO estic aprenent a "estar embarassada". Ahir al vespre pensava en que ara estic molt millor, més tranquil·la i ordenada mentalment, en part perquè "ja en sé una mica d'estar embarassada". Recordo el dia que vaig saber que seria mama. Tot i que era un embaràs molt desitjat i buscat vaig sentir pànic. Il·lusió també, però vaig sentir un pànic i una soledat brutal de cop. Era com si el meu món s'hagués aturat de cop i el dels altres no. I això feia que em sentis molt sola. No comprenia res, la revolució del meu cos era imparable, el malestar era agotador, la incomprensió dels demés també. D'això també he après que una embarassada quan necessita més suport és al principi perquè és quan més sola i confusa es sent. Frases com : " però si estàs de molt poc!" , " si no se't nota gens", " si ara es millor no parlar-ne, per si de cas (?¿?¿?)"; frases així no ajuden gens. El que jo necessitava era que em diguen que tot anava be, que era normal sentir-me així, que no tingués por, que no em guardés les pors sinó que les compartis. El primer trimestre també és solitari, perquè només hi ha una visita a la llevadora , una analítica i una ecografia al final. I també crec que es un dels moments on més s'agareix una bona visita amb els professionals. Be, en mica en mica, i conforma passen les setmanes, vas superant proves, vas coneixent les sensancions que el teu cos desenvolupa, a mesura que tot s'activa, començes aprendre el que és " estar embarassada". L'altra dia li comentava a ma germana, que si que tinc dolors, i si que molesten, però aquest dolors ja no em fan mal ni em preocupen, perquè he après i se, que son normals i formen part del procès. Això em fa molt més suportable els dolors musculars, el cansanci... Recordo el primer dia que vaig córrer cap a Urgencies, estava acollonida. Ara mirant enrera puc veure que aquell dolor el sento ara també, però forma part tant de mi que no em preocupa, i per tant no m'angoixa i a la vegada, no em fa tant de mal. He après també a moure'm entre els diferents professionals de la maternitat. Se a qui m'he de dirigir quan ho necessiti, com volen que presenti els analisis. Ordenar el paperam divers de la manera que m'ho demanen. Se on m'he de dirigir per les classes pre-part, on està tot ubicat.. Soc casi una especialista el desxifrar ecografies, informes, analítiques sense entrar en xoc... En resum, que ja tinc la ESO de l'embaràs aprovada i apresa, ara a unes setmanetes per entrar al tercer trimestre, tocarà aprendre les lliçons pre-selectivitat. Fins el dia de la prova final. Ahir recordava també que pocs dies després de saber que seria mama, vaig agafar una febrada i un encostipat de cal déu. Vaig trucar a sanitat respón ( soc molt bona ciutadana jo, i faig els passos sempre que s'han de fer) i reien de mi. NO sabien ni que dir-me. Sols volia saber que podia prendre i com. Em direu histèrica però aquell fi d'any estava aterrada de por, per les circumstàncies , l'encostipat... Vaig tenir sort que l'Ignasi, em va aconsellar i tranquilitzar, i li estic molt agraïda. En fi, ja que em trec la "L" de novata, que ja son més de 5 mesos i ja puc dir que " en sé " una mica més. El problema és que quan ja domini la matèria em tocarà tornar a començar i aprendre a ser mare. pd: fa dies que canto aquesta cançó, sense recordar si l'he sentit fa poc. Serà per alguna cosa. Aquí us la deixo!

diumenge, 29 d’abril del 2012

El nom

L'altra dia, em preguntava una nena de 5 anys a l'escola - Laura , com saps que el teu bebè és diu Emma? qui t'ho ha dit?? Em va costar pensar la resposta, finalment li vaig explicar que el nom l'escollim els pares i si es diu Emma és perquè jo ho he escollit. - I perquè Emma t'agrada em va dir? Doncs perquè te la lletra E d'Estimar, la lletra M de mama i la lletra A de Andrés.

divendres, 20 d’abril del 2012

19 d'Abril del 2012


Ens vàrem llevar nerviosos, era un dia molt important.
la ecografia morfològica diuen que és la més important de l'embaràs, la més completa. Tenim amics i coneguts que al moment de fer la ecografia de les 20 setmanes van rebre males noticies, o van descobrir que hi havia coses en el seu bebè que no funcionaven com ho havien de fer. Per tant arribes nervios al hospital, desitjant que tot estigui bé, sabent que no és garantia de res, que les coses es poden complicar més tard, però desitjant que tot estigui correcte.

L'estona a la sala d'espera se'ns va fer interminable. Jo no podia seure i caminava passadís amut i avall menjant xocolata perquè la bombolleta es mogués.
Ens criden, respirem, m'estiro. L'Andrés m'afaga la mà. Començem.

La ginecòloga m'explica que és una prova llarga i que al final ja em dirà el que, que no ens impacientem, que ella necessita el seu temps per valorar-ho tot correctament. Hi ha un noi ( guapo, molt guapo per cert, )al seu costat que esta fent el MIR.

De seguida li sentim el cor, ens diu mireu això que es veu bategar és el seu cor. M'emociono. Les cames, i mireu... els genitals! Li dic ei que volem saber que és!!
JO sols esperava la confirmació de la meva intuïció.. Innocent de mi!

" És una nena" Segur? I em diu "segurísim" i m'ensenya detalladament totes les parts dels genitals de la meva filla. No hi ha dubte. És una nena.

Miro a l'Andrés, et sap greu li dic plorant? I em diu a mi?? noooo, tenim una Emma!!!! L'Andrés però, no es de cridar l'atenció ni fer drames i segueix concentrat a la pantalla. Li dic a la ginecòloga que estava convençuda que era un nen, em diu que aquestes coses ja passen...

Seguim, li explica al noi guapo, amb una veu molt fluixeta, que ara està mirant els ronyons i les glàndules suprarrenals ( jo en tinc de glàndules d'aquestes??????), ens ensenya l'estòmag, i llavors ens ensenya el bombeig del cor, es veu com uns colors, vermell i blau en moviment... tot correcte li diu al noi.

Ens ensenya el crani, i mira el cerebel i no se quantes coses més, està estona explicant-li al noi guapo, que ha de ser simètric i no se quantes coses més.

Aishh mira, ara mou els braços i es tapa la cara , quina gràcia! M'emociona per tercera vegada. Ens ensenya els ulls i el nas. Silenci a la sala, veig que dona copets a la panxa perquè es mogui, crec que busca la boca. Insisteix , l' Emma te les mans a la boca i es protegeix la cara. Li diu al noi guapo, "és molt important que li poguem veure la boca. Hem d'insistir".

JO em giro i miro l'Andrés, respiro. Segueixen insistin però res, em moc una miqueta i finalment sembla que es deixa veure una mica. Li diu al noi guapo, " sembla tot correcte la mandibula si, però els llavis no els podem veure amb claredat, això ho haurem d'especificar".

Ara busca la columna, m'explica que esta situada en posició cefàlica, al meu costat esquerra. Amb la columna per la banda exterior. Tot correcte. Mesura el fèmur.
M'ensenya el cordó umbilical i com ens alimentem i estem conectades.

li va cantant a la infermera totes les dades, números que desconeixem. Que si cordó de tres punts, que si placenta anterior, que si mesures i més mesures.

Intueixo que el documental s'acaba, em diu que per acabar veurem la placenta i com es mou. Veig unes ondes que no entenc i diu que tot sembla correcte.

Al finalitzar,ens dona l'informe i apa cap a casa.

Sortim de la consulta , ens abraçem i plorem una estona. És una Emma! una nena. Sento una mica de shock, és una sensació difícil d'explicar. No la visualitzo no la imagino, però de cop i volta tot és més real que mai.

L'Andrés marxa a treballar, i jo recullo a ma mare que ha vingut des de Palafrugell per passar el dia amb mi. Anem a comprar alguna coseta de roba per l'Emma, i vaig a mirar preus de coses que tinc a la llista interminable de l'Emma.
Dinem i truquem als familiars. Encara estic en shock. Ma mare m'ho diu, estàs descol·locada oi?

A les 18h arribo a casa i m'assento al sofà. Tremolo i estic marejada, realment he menjat poc i caminat molt. Prenc un yogurt però el tremolor no passa. Respiro. Ara si, ara ja ho entenc. Seré mare. HO seré d'una nena preciosa. L'Emma acaba d'entrar a les nostres vides per canviar-les per sempre.

Sento un amor infinit, mai havia sigut tant feliç.

Però oh... encara queden 4 messos....

dijous, 19 d’abril del 2012

És una bombolleta!!!!

La meva intuïció, els meus somnis, tot... ha fallat!!

La Bombolleta volia ser una Emma i és la Emma més bonica del món:)

Estic molt emocionada, tan que no puc escriure res més fins que respiri un xic!!!

divendres, 13 d’abril del 2012

+20

20, la meitat. Ja som a mig camí. Ara tothom diu que em passarà ràpid, no ho sé, però ja no sabem concebre la nostre vida sense imaginar-te dormint en el bressol que el papa ha muntat. Sense els sorollets a la panxa després del tros de xocolata. Sense els cercles vermells al calendari senyalant els dies que falta per tenir-te als nostres braços i dir-te a cau d'orella que t'estimem.

diumenge, 1 d’abril del 2012

Primavera a can Bombolletes




Perquè la llum ja té un altre color, perquè ja no cal passejar l'abric, perquè el bosc té una altra olor, perquè inagurem la terrasseta a casa, perquè estem de vacances!

Perquè em vesteixo amb colors clars, i perquè els vespres allarguen més, perquè la mar té un altre gust, perquè em desperto amb il·lusió...

Ja és primavera a can Bombolletes! I el/la bombolletes es va fent gran...





dilluns, 26 de març del 2012

Un aniversari més

Avui es l'aniversari de l'Andrés. Per nosaltres un numero especial, l'últim que porta el 3 davant.
Aquest mati he anat a comprar pomes al mercat i li he fet un pastis per poder bufar les espelmes al vespre plegats.
Aquest mati cuinant, recordava tots els aniversaris que hem anat celebrant junts i ja en son una bona colla. Ara també celebrarem plegats els mesos i anys que vagi fent el/la bombolleta.

Avui pensava que tot i que mai saps com acaben les relacions, que no totes duren per sempre, i que a vegades, com diu, la Pantoja, " se acaba el amor de tanto usarlo" , pensava en que l'Andrés sempre més serà algu molt important per mi, perquè sempre serà el pare del meu fill/a i aquest vincle mai mai es podrà trencar.

De l'Andrés valoro moltes coses, però la seva capacitat per estimar-me, i per superar-se, la seva il·lusió per les petites coses, la passió per la seva feina i els seus hobbis, la seva gratitud i sobretot la seva inocència, fan que estigui molt enamorada encara, més del que crec.

Estic desitjant que entri per la porta avui, amb el seu uniforme negre i brut, que es tregui les sabates al menjador com sempre fà i que em busqui amb la mirada i em saludi com sempre amb el seu petó.
Llavors mentre es dutxi prepararé el sopar i soparem tots junts veient un capítol més de la nostre serie preferida. I després bufarem les espelmes i menjarem un tros de pastis. I quan la seva mare vagi a dormir nosaltres ens estimarem una mica més al sofà fent mimitus al/la bombolleta tot discutint altre cop sobre els nomes de nena.

Soc afortunada.


PD: us deixo una de les meves cançons d'amor preferides

dimarts, 13 de març del 2012

" la mare" de la Iaia


La meva Iaia Nita, de le que n'he parlat algun cop, va ser una persona molt especial per a mi. Vaig viure la seva enfermetat d'una manera molt propera, ja que vivia amb nosaltres, i van ser uns dies molt difícils veure com s'apagava i com es convertia en una desconeguda per nosaltres.
Una de les coses que mes en sobtàven ( i que en parlàva en els altres post, ) es que no s'oblidava de la tonada de les cançons. I la feiem cantar, per sentir que era allà un altre cop amb nosaltres.

Van haver-hi tres cançons que mai va oblidar. La Huerta del segura ( ella procedia de Murcia i tot i no saber ni una paraula en castellà, deia que era Murciana), la segona una cançó molt rara que ara començó a pensar que se le va inventar, perquè deia algo aixi com " Farem botifarres del gat i del gos!" ( que dura la post-guerra!), i la última era la de " la mare" cantava sols una estrofa, però amb una passió i una emoció que t'arribava. Se li humitajaven aquells ulls blaus ( que he tingut la sort d'heretar)com dos mars quan la cantava.

Des de que se que seré mare li canto als vespres quan anem a dormir. Però clar li cantava sols la tornada que és el que sabia de la iaia. I la meva mare no recorda res més. Per sant google he trobat la lletra que la veritat, penso que la iaia era molt llesta cantan sols l'estrofa, perquè la segona part és una mica heavy...
Llavors vaig estar buscant l'audio, però sols trobava la versió Dyango i no m'acaba d'agradar.

He demanat a l'ajuda a *l'Angeldelaguarda* Ignasi i m'ha trobat una versió que m'agrada una mica més, la versió femenina sembla que es mes autèntica. Fins i tot m'estic plantejat demanar-li a una bella/vella amiga ( la Sílvia) haviam si s'anima a versionar-la...

Us penjo la versió de la cançó amb llàgrimes assegurades per tots.

És curiós, però ultimament penso molt en les meves àvies, en com debia ser la maternitat. Jo ara em preocupo perquè a la feina les coses van malament i sembla ser que tinc els dies contants i em sento desemparada... però i elles?? com van gestionar la seva maternitat?

Una de les coses que em sap més greu és que les meves iaies no poguin conèixer els seus besnets. Penso en que dos mesos abans del meu embaràs perdia la Iaia Dolores i que si s'hagues esperat sols uns mesos per acomiadar-se, sabria que seria mare...

El meu fill/a ( carai quines ganes tinc de poder dir-li pel nom!) tindrà una familia molt curteta, és una cosa que mai m'havia plantejat i que ara em sap greu, que no tigui més tiets, algun cosí o algun avi més. També ser que els meus pares serán els millors pares del món i la meva germana, tot i que li ha tocar ser la única tieta, serà una persona clau en la vida del meu fill/a.

En el fons, quan tens família, de qui vols estar mes aprop, es d'ells. I quan es tracta de crear-ne una de pròpia, encara més.

Us deixo la canço que m'ha passat l'Ignasi, tenim llàgrimes assegurades per tots!

Endavant!



Pd: Us deixo la foto que li van fer al/ la Bombolleta fara unes 4 setmanes. Com podeu veure, es retirà a son pare ;)

dilluns, 12 de març del 2012

Bombolletes

I sentir els bategs del teu cor amb aquesta força,
i no poder borrar-los mai més del cap,
la simfonia de la teva vida s'ha convertit
en el refugi dels meus mals.

I avui, compartint unes maduixes,
com un peix dins meu;
m'has fet sentir com n'és de maca la primavera
ara que omples de bombolles el meu ser.

dimarts, 28 de febrer del 2012

Confessions d'una embarassada primerenca

Estar embarassada, de moment, no és com a les series. Ni als anuncis. Almenys fins ara que ja finalitzo el primer trimestre.
Ni estic més guapa que mai, ni em passo el dia tocant-me la panxa, ni he deixat de discutir amb l'Andrés, ni em passejo per casa amb una samarreta blanca de cotó marcant panxeta.

Estic embarassada si, i em fa molt feliç si, però estic molt cansada, no puc fer vida gaire normal perquè a les 8 del vespre m'adormo pels racons. NO tinc gana, no em ve de gust res, em fa mal l'estòmag , em marejo força sovint, estic anèmica...

Això vol dir que no estic contenta? nooo, estic cardada però feliç si! i veure'l i sentir-li el cor ha estat l'experiència més increïble i emocionant de la meva vida.

Però es que cada cop que veig un anunci d'embarassada feliç sense preocupacions doncs em reboto. Perquè a mi el cap em va a tres mil, fent llistes de coses necessàries ( necessàries???), de coses que em poden passar, coses que he de comprar i coses que he de fer. I clar, en conseqüència, et passes els dies fent números, i clar, els números son depriments.

Per mes Inri, sembla ser que la noticia a la empresa no ha sentat be i després de la baixa maternal ves a saber si pots treballar o no!

Aaaah i a tot això canvia el cotxe perquè en el meu cotxe no hi cap ni un cotxet ni una cadireta homologada ni res. Apa acostumat al tràiler nou, un altre gasto i vinga som-hi que bonic que es tot plegat!

Per no parlar de la relació amb la parella/marit/paredelacriatura... que clar com que estic cansada per fer el sopar, quan porta tres dies seguits fent ell el sopar es planta i et diu " Yo voy muy cansado y no puedo seguir asi" I jo penso... tres dies!!! i el que ens espera!!! I clar, vinga a plorar com una bleda i em cau el mon a sobre. O el seu " no comes y el niño estarà sufriendo" que penso el dia que et faci mal l'estòmag et penso fer un potaje de "cigrons" i te'l penso posar a davant fins que vomitis dels fàstigs!!!

Fa dies que somio com li dono el pit al nen/a, em desperto amb suors fredes perquè somio que els pits m'exploten, em sangren i se'm desfan. Si, dit així fa gràcia, però ja us dic jo que el dolor que sento es real.

He decidit que no llegiré més sobre lactància materna, ni sobre tots els síndromes prenatals que pugin diagnosticar-me en el món, ni llegiré més sobre quins bolquers son millors, sobre la mort súbdita del nadó, ni sobre si collit si, collit no.

Llegiré Murakami i Auster, i Mendoza y Vargas Llosa, que a la Laura i agradaven. Ho puc recordar. Hi, encara que estigui cansada caminaré i passejaré més que mai. I els pròxims 20 euros extres res d'estalviar-los o comprar cosetes pel nadó. Amb els pròxim 20 euros m'hen vaig al cine i em compro la paperina de crispetes més gran encara que no me l'acabi si!!!

Dissabte començo el segon trimestre... Segur que serà més com als anuncis ;)

dilluns, 23 de gener del 2012

Transformació.


Fa dies que m'observo i em miro i em sento diferent. Avui he caigut del que estic fent.

Fa dies que teixeixo un capoll on em refugio. Suposo que serà per viure intimament el procés de la meva vida. La trasformació de la meva vida. La que em portarà d'aquí a 7 mesos a ser mare.

Em costa entregar-me aquesta transformació. Ho reconec. Per això quan em trobo encongida dins el meu capoll, em sento diferent i enyoro la Laura. El ball hormonal, les pors i neguits, la il·lusió i la son, són els fils amb els que m'envolto i em protegeixo. Em fa por no saber amb que em convertirè i en veure que aquest procés no té marxa enrera. En que he d'abandonar-me a aquest sentiment i sensacions que tinc, sense oposar la resistencia que hi estic oposant. Potser tot em sera més fàcil.

NO hagués pensat mai que seria un procés tan complexe des del primer dia. Tan íntim i extrany. El dolor d'ovaris no es res comparat amb la sensació de buidor i desconeixença que sento ara mateix.

Potser demà serà diferent, ara que la vida es mou per setmanes. Segurament quan sortim del capoll no recordarem els sentiments contradictoris dels primers dies que el teixia en solitari.

Seré mare aquest Agost/setembre. I això fa més vertigen del que pensava.


dimecres, 4 de gener del 2012

Felicidad que bonito nombre tienes....

Aiiiixxxxx

Estic

taaaaan


contenta


que només vull posar això...

que estic

super


contenta!


Felicidad ( la Cabra Mecánica)

Mata más gente el tabaco
que los aviones,
y he perdido el miedo a volar,
y enciendo la faria de las grandes ocasiones
en las nubes tengo un “Bemeuve”,
una “Pleiestetion”
tu foto y un par de postales,
sigue escribiendo donde quiera que tú estés.

Felicidad
que bonito nombre tienes,
Felicidad
vete tú a saber dónde te metes.
Felicidad
cuando sales sola a bailar
te tomas dos copas de más
y se te olvida que me quieres.

Nada mas verte
le dije a mi sentido común
que no me esperara levantado
y al volver a casa una nota en el “livinrum”
un adiós en los morros
y desde entonces duermo solo
fintito, acabado, caramba
y pagando los recibos de la luz.

Cuando menos lo esperaba
de pronto un día
a mi puerta llamó la alegría
y resulta que tenía tu carita
y resulta que estabas tan rica

y devoré tu piel, tu carne y tus espinas,
y rebañé,
to el suco, suco, suco, y rebañé.

Desde entonces en verano
nunca pido ensaladilla
ni antes de dos horas de digestión
me tiro al mar
he dejado de abusar
del tabaco, del café,
del tinto y del prozac,
pura Felicidad.