Pàgines

dimecres, 26 d’octubre del 2011

dilluns, 24 d’octubre del 2011

Gerard Quintana

En Gerard Quintana mai ha sigut sant de la meva devoció. He cantat i gaudit de les seves cançons com tota adolescent catalana ( tot i que l'Empordà ja em provoca vomitera si no porto tres copes demés).

Durant la setmana, degut a la seva aparició al programa " El convidat" de TV3, se l'han menjat viu. I mira me emprenyat, això que jo m'emprenyo poc.

D'acord que el Gerard va obrir les portes de casa seva i això dona dret a opinar a tothom, d'acord. Però em sembla tan hipocrita el tracte que ha rebut! Resulta que la gent s'ha sorprés de que el Gerard parli amb castellà amb la seva dona i els seus nens. I això resulta que el fa menys català. I això resulta que ha decepcionat a la gent.

Hipocrites que som en aquest païs. Així ens va. M'agradaria saber quin estil de vida català tenen aquest puritans que tanta merda li han tirat a sobre. El problema de Catalunya és aquest; que de tant puritants alguns perden el nord. Qui fa Catalunya? A qui pertany ? Cada dia estic mes orgullosa de ser xarnega, i de que aquest " Darnacolletes" com els diu el meu pare, em diguin que no soc bona catalana, perquè si ser català és pensar i actuar com ells... Com menys catalana millor.

Digals-hi a un " Darnacolleta" que s'aixequin a les 8h un diumenge per anar a fer castells a l'altra punta de catalunya com faig jo. Que portin els nens a la pública i no a l'escola Alemanya, que paguin els seus impostos aquí com jo.

En Gerard Quintana que a casa seva , al poble i on volgui li parli com li dongui la gana que això no el farà menys català, de fet milers de persones han cantat en català les seves cançons, qui pot dir el mateix??

Anem apanyats

Laura dixit

divendres, 14 d’octubre del 2011

Florencia




Una setmana abans que la iaia ens deixes; ma mare ma germana i jo erem a Florencia.

Era el primer cop que viatjàvem plegades, sense el papa clar, de petita ja haviem fet sortides els 4. Però aquest ha estat el primer cop que hem marxat les 3. Va ser una gran pensada, perquè malgrat la sencillesa del cap de setmana , les tres èrem conscients de que mai oblidariem aquest viatge. És com pintar un quadre de records conjunts. Quan més conec la meva família, quan més defectes els trobo més els estimo. I em sembla un regal poder compartir temps amb ells. I si és viatjant que millor??

Ja tenim destí per la nostra pròxima sortida.... Amsterdam


PD: El millor del viatge és que el papa paga, alguna cosa ha de tenir, ser les princeses de la casa!!!

PD: La foto una mica moguda si, pel pròxim viatge li farem a la mama un curset de fotografia abans!!!

dissabte, 8 d’octubre del 2011

L'últim adéu a la iaia Dolores

Avui ens ha deixat la meva àvia. La Iaia Dolores. Portava dies que deia que es volia morir. I avui ha pensat que era un bon dia per fer-ho. S'ha llevat, ha esmorzat i després li ha dit a una de les noies de la residència que no es trobava bé. 5 minuts més tard la iaia ja no hi era.
Tenia 88 anys, ja firmariem per una mort així deien molts avui. Si, tenen raó, el consol que tenim és aquest. No ha patit, ha sigut ràpid, i no estava gaire atropellada. Però malgrat tot, ella ha decidit morir, ens ho havia dit, i ho ha complert. Ha pogut escollir quan morir.

Quan he arribat a la residència, ella sols feia una estona que havia marxat. Li he fet un petó al front, i si no fos per la seva fredor hagués dit que estava dormint. Li he eixugat el front que havia mullat amb les mes llàgrimes i m'he acomiadat amb la certesa de que ella havia escollit deixar-se anar.

Abuela,

Con Alba papa y mamá, hemos decidido que en el recordatorio figure un poema de Miguel Hernández que creemos podria ser tu historia con el iaio. Andaluces de Jaén. Si tuviera una voz más decente mañana en tu despedida me atrevíria a cantarla, pero la família no se lo merece, no mis gallos nerviosos.
La dejo aquí, para cada persona que la escuche tenga un recuerdo para tí.

Buen viaje iaia, te quiero

Aceituneros

" Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos. "

dijous, 6 d’octubre del 2011

Sense temps

I no m'anadono i passa el temps volant. PErò volant... I ja porto un mes a la nova escola, ( encara seguim en guerra)i ja he passat el esperat cap de setmana a Firenze amb la mama i l'Alba.

Segueixo donant-li moltes voltes al cap a moltes coses, encara buscant quin ha de ser el meu camí i estiguent aprenent a demanar ajuda quam em cal. He aconseguit acabar el puzzle que tenia atrevessat. Cada nit escric 10 vegades una frase en positiu. Diuen que això queda gravat a la ment i ajuda a tenir una millor actitud per que acabi sorgint.
JO porto dies escriguent " Trobaré una feina millor". Si funciona us ho diré. Me adonat que m'engoixava per la meva situació, per tot allò que no tinc i això no em deixava gaudir del que si que tinc. La por al futur no em deixa gaudir d'un present. I tal i com està el mon res garantitza res. He d'anar trobant el meu camí. Però sense deixar de caminar.

Miro enrera, i veig com el temps no pasa, sino que correr, que fuig i això no deixa de donar-me una mica de vertigen.

Haviam si amb la tardor i la fred, m'organitzo una mica millor per aprofitar al màxim aquest temps que se m'escapa entre els dits.