Pàgines

dilluns, 14 de novembre de 2011

Castells amb els Xics de Granollers.




Ahir va ser la nostra diada. La dels Xics de Granollers. El temps, però ens va jugar una mala pasada, i el que havia de ser una gran actuació amb els Minyons de Terrassa i els Castallers de Barcelona a la plaça porxada, es va convertir en una actuació al nostre local d'assaig, la TROCA.

NO sabem si pel temps o pel desanim que això va contegiar que va ser una diada accidentada. Per primer cop des de que estic amb els Xics, ahir, vaig sentir la perillositat dels castells.
Vam començar aixecant un 4d8, el primer en la temporada i una fita que voliem aconseguir si o si. El nostre objectiu junt amb la torre de 7. El vam carregar i en queda fe aquesta preciosa fotografia . Però al moment de sortir els dossos vam fer llenya i el castell es va ensorrar. Una caiguda dolorosa tan fisica com emocional, ja que el castell estava perfecte. Entre els lesionats, una ruptura de clavicula, algun esguinç, un nas trencat i tristesa en general.

La colla es va venir una mica abaix mentre intentavem agafar-nos al fet que per fi, haviem pogut carregar el 4de8. Mentre estaven atenent els nostres companys, Minyons de Terrassa aixecava un 3d8 que al moment de carregar-lo també feia llenya, i presenciava aixi una de les caigudes mes besties que he vist mai. Un gran ensurt, entre els lesionats un noi que es va quedar estes a terra amb un cop al cap i que van haver de immobilitzar per poder-lo traslladar.

Els caps de colla van decidir tirar edavant amb l'actuació, cosa que a mi en el seu moment em va costar entendre. És evident que s'havia de tirar endavant, que tothom sap els riscos que hi ha, però que tot i així l'espectacle castaller ha de continuar i hem de deixar a la gent amb bon gust de boca, castells potser no tant complicats, però mes segurs e igual de bonics.

Si hagués sigut per mi, i de fet em va passar pel cap, m'hagués tret la faixa i cap a casa falta gent. Però els Castells m'han donat, una lliçó de vida, o més d'una.
Primerament la de no abandonar quan més et necessiten, ja que tots son necessaris i segon, la de no torçar-te en les adversitats sino treure mes pit si creus en el que fas.
Així que quan em van cridar a la pinya, vaig buscar el meu lloc i m'hi vaig posar, no us dire que em tremolaven una mica les mans, i el respecte era més del necessari. Però m'alegro d'haver vençut la tensió del moment i creure que fem castells perquè en sabem.

Després de les dues caigudes, les tres colles vam fer castells que teniem més per la mà i que es van poder carregar i descarregar sense problema. Acabant amb pilars simultanis preciosos i contents d'haver arribat fins aquí.

La meva primera temporada amb la colla, és moment de fer balanç. D'aqui uns dies decidiré si segueixo o no.

Que en penseu??

" Alma" dixit

8 comentaris:

  1. Simlement et diré, que de la manera que ho has explicat, demostres que vius els castells pq t'apassionen, i si és així, per més caigudes, lesions i entrebancs que hi hagi, no has de deixar a la primera de canvi algo que et fa sentir així. Jo també fa un any que sóc castellera activa. Però desde sempre m'han apassionat i mai vaig donar el pas de dir, VA! em faig castellera, i ara que ho sóc, em sento orgullosa de dir-ho a tothom. Així que, espero haver-te contestat a la teva pregunta, de si deixar-ho, o no ;)

    Txell Q.

    ResponElimina
  2. Wapi! Tu els tens molt ben posats. Era només un escrit de tot el que vaig sentir ahir. A vegades escriure m'ajuda entendre el que sento. Era la meva primera diada, les primeres caigudes, i no se, sentia una emoció dificil d'explicar. Però avui quan he vist les fotos i el teu video ufff quina emoció!

    Sou una gent collunuda que ho feu tot molt més fàçil :9

    Laura ( Alma)

    ResponElimina
  3. Doncs ja està! Tu mateixa també t'has contestat! jaja
    I no, no els tinc ben posats, que ahir també em vaig cagar, i MOLT! :S

    ResponElimina
  4. Els castells donen MOOOLT!!!
    Però formar part d'una colla encara dóna més!!!
    He acabat el teu escrit amb els ulls "encharcados"!! Si llegint la crònica em sento així, imagina't vivint-ho!!! Sense cap mena de dubte, t'animo atu i a tots a seguir vivint el dia a dia amb Xics!!!
    Eh!!! i diumenge tots a Gràcia!!!

    ResponElimina
  5. Et veig fent pinya al video... i et llegeixo al bloc, transmetent emoció i patiment.
    Tens la meva simpatia.
    Endavant Laura!

    Petons!

    ResponElimina
  6. Xuri, m'alegro que t'hagi emocionat. No sabia que em llegireu. És un escrit sencill del que vaig sentir ahir. Suposo que les primeres emocions castalleres. Realment si una cosa he observat aquest mesos és la intensitat amb la que ho viviu, amb la que creïeu en el que feu i en com us hi entregueu. Admirable!
    I a per moltes diades més:)

    Ignasi, m'ha fet gràcia enviar-t'ho, no m'agrada penjar-ho per aquí, ho sento masa meu. Però m'ha ilu enviar-t'ho perquè per mi va ser important.
    Gràcies per ser aquí!

    petons :)

    ResponElimina
  7. Hola Daniel;

    Si, de moment em ve de gust seguir. Així que avui, cap assaig! ;)

    Una abraçada

    ResponElimina