Pàgines

dimecres, 21 de juliol del 2010

Els meus " rojos"

Aquest dies, he recordat més que mai dels meus dos avis. Sobretot de l’avi Pere. Els meus dos avis eren “rojos”. L’avi Pere va estar al camp de concentració d?Argelès.
En van sortir viu, no tots van tenir la mateixa sort. El meu avi creia en els homes, creia en la seva terra, creia en la seva llengua, en la seva identitat. EL meu avi era un home just, i treballador i estalviador. A hores d’ara i ha dies que penso que sort que són morts perquè si després de tants anys i de tot el que van passar veiessin com està de viu el feixisme… plorarien de veritat.

El meu avi Gregorio, un altra “rojo” va marxar de Pegalajar amb la seva dona, i tres nens. Un amb un any. El meu pare. Eren firaires, no havia feina i un amic català els va aconsellar que provessin sort a Catalunya. Van agafar la parada de “tiros” tots cinc i vinga cap a Catalunya falta gent. Portaven un mes vivint a la parada de tir, de fira en fira per catalunya, quan una riada es va emportar el negoci, la casa i van quedar els 5 al carrer. L’amic dels meus avis els va recollir a casa ( qui ho faria ara??) els va dir, veniu a casa tots 5, nosaltres som 4, però ens ensortire’m plegats. El meu avi va començar a fer de cambrer, treballava mes hores que les que te un dia. La meva àvia cuidava la canalla dels dos matrimonis. I poc a poc van poder comprar-se una caseta de protecció oficial d’aquella època.. ( anomenades cases barates). Els nens a cap hora a treballar. El meu pare va tenir més sort i va poder anar al seminari. Vocació ninguna però podia estudiar. Era una oportunitat i no es podia desaprofitar.

Encara ens diuen xarnegos als de casa. El meu pare sempre diu, si jo no soc català d’on soc?? Amb un any ja corria en calçotets per les fires d’aquí. Amb 4 anys parlava el català perfectament. El meu pare balla la sardana com ningú, i s’emociona quan escolta els segadors. Això si, també clava l’Antonio Molina quan ja ha begut una copeta de vi. I si, també s’emociona. El meu pare ens ha parlat sempre en català, ens ha portat aprendre sardanes i ball de bastons. Quan jo li deia papa, perquè ens diuen xarnegos?? Quan era petita em deia es que el cognom no es prou català per alguna gent , tu posat un Accent a la ó ja veuràs com els hi agradarà més jejeje.

Tan de bo tots aquest que s’emplenen la boca amb lo molt que s’estimen Catalunya, que critiquen els de fora com si no fossin mereixedors de la terra.. tan de bo tots aquests fossin la meitat de “catalans” del que ho és el meu pare i de lo que va ser el meu avi.

Emiliano Zapata deia que la terra és per aquell que la treballa amb les seves mans. I també d’aquell que l’estima i la respecta. D’aquells que fan quelcom pel seu país. D’aquells que siguin del sud, del nord, de fora o de dins respecten la terra i fan que un territori sigui un Païs.

Orgullosa estic de la meva família, de la seva valentia. ORGULL amb lletres majúscules. NO necessitem lliçons de ningú.

5 comentaris:

  1. Una història familiar molt bonica. Això és la vida.

    ResponElimina
  2. Albert! ja t'he vist gaudint de les vacances :) Espero que passis un molt bon estiu. JO a l'Agost marxaré uns dies a Palafrugell i a finals d'agost a Menorca a conèixer l'illa.

    una abraçada, Laura

    ResponElimina
  3. Algo así sentí cuando iba a los scoltes de peque... Parece que se despierta cierta alarma en los "nacionalistas" cuando viene gente de otros lugares a instalarse en "su tierra".
    ¿Solo tiene derecho a sentirse de un lugar aquél que ha nacido en él?
    En fin, esto da mucho de qué hablar...

    ResponElimina
  4. Algo así sentí cuando fui de peque a los scoltes...

    ¿ Solo tiene derecho a sentirse de un lugar aquél que ha nacido en él?

    En fin, esto da mucho de que pensar y hablar...

    ResponElimina
  5. uff los "escoltes" y sus únicas verdades.. en fin!

    ResponElimina