Catalunya antitaurina!!!

Ja era hora!! Estic contenta si, perquè ahir vam fer un pas més. No volem tortura a Catalunya, ni als toros ni a cap animal. NO volem bous embolats ni correbous, ni "corridas de toros" ni tirar cabres del campanar..
Ahir deien que això és una questió política de Catalunya-Espanya. No ho crec. En el meu cas soc anitaurina i no soc nacionalista. El que vull és que la tortura animal s'acabi aqui a catalunya com també a la xina popular. No vull que matin foques, que inflin els fetges dels ànecs per fer paté, no vull veure patir cap animal. ELs pro-taurins diuen que som hipocrites perquè ens menjem la carn d'animals que han mort torturats als escurxadors. Jo parlo per mi. I jo amb els diners que m'estalvio de "corridas de toros" i altres coses de les que me n'estic, em compro carn de qualitat. Ecòlogica. Pago tres vegades més que els altres. Però se on ha viscut la vedella i com ha mort. I ho prefereixo.

Ahir un home que van entrevistar a noticas quatro deia algo aixi:

- " Eso es como la época de Franco, se cortan libertades. Me estan quitando la libertad de disfrutar de un espectáculo.. Quien són para quitar libertades??"

I jo pensava... aquest home no sap que no tot val en nom de la llibertat? Ara agafo jo els seu gos que tan estima, li clavo quatre estocades al llom i si em diu res li dic : però porqué me quitas la libertad de disfrutar de los perros?" I ho deia indignat el tiu.. diguent que això era una dictadura!!

NO , això es democracia. El parlament a votat.. de fet el president de Catalunya va votar en contra.. i el parlament ha dit que Catalunya no vol ser particep de veure com es torturen els toros fins matar-los.

Encara queda molt camí, però hem fet un pas molt important.

I un dia, et trenques en bocins i no saps perquè..

Avui, al arribar a casa després d'un gran cap de setmana amb les amigues i la familia, m'he trencat.

Si, no se que m'ha passat. El detonant ha estat la caiguda de cabell. Dissabte a la nit quan em vaig voler pentinar i posar-me bonica, em vaig quedar amb un "mechon" de cabell a la mà. Fins ara en perdia molt de cabell, però ahir va ser el primer dia que em vaig quedar amb un tros a la mà. Tinc moltes clarianes. Se que és provisional. Però no ho he pogut soportar. He decidit que veure-me'l encara em posa més nerviosa, per tant el dure tapat. Me comprat dos mocadors. Portaré mocador al cap fins que millori la situació. Ho necessito.

He arribat a casa i m'he posa't a plorar desconsoladament. L'Andrés no entenia res. NO ha estat sols el cabell. Avui la Laura lluitadora, la laura valenta, s'ha trancat en bocinets molt petits. Hem trobo repartida en mil trossets sobre el llit i només l'olor del mar de la pell i els ulls blaus tremolosos de llagrimes fan que em reconegui. NO em veig al mirall, el meu cos ha sofert molts canvis en poc temps i si, tots em direu " però si ho portes molt bé!", " però si ja sabies que això passaria.." Si ho sabia, si ho porto bé, però avui resulta que l'altra Laura ha sortit s'ha llevat amb més força. La Laura del " perquè m'ha de passar a mi", la laura del " no em sento bé" , la Laura del " només tinc ganes de plorar fins ser aigua i prou". Espero que no vingui per quedar-se. NO la vull amb mi.

Però si avui s'ha despertat aquesta Laura és perquè durant molt temps l'he estat amagant sota la meva armadura de ferro colat.

Avui m'agradaria ser un suspir, una alè d'aire, una gota d'aigua del mar.. m'agradaria no-ser per un instant i dormir i dormir i dormir...

Perdoneu les faltes, sempre hi faig una o dos ullades abans de publicar. Ara no estic d'humor.

De com gastar el temps...

Ahir vaig anar al parc amb els nens que els hi fai de cangur.

Estaven jugant, i em diu l'Albert :

- Laura quan anem a casa podrem veure el clan?

I jo li contesto..

- Primer hem de fer una mica de deures i després podrem veure el clan.

I salta el petit i diu:

- Doncs corre recollim i anem a casa que " El temps es gasta!!"

Em va fer somriure... Ell gastant temps al parc poden veure el Bob Esponja! realment treballar amb infants no te preu:)

Els meus " rojos"

Aquest dies, he recordat més que mai dels meus dos avis. Sobretot de l’avi Pere. Els meus dos avis eren “rojos”. L’avi Pere va estar al camp de concentració d?Argelès.
En van sortir viu, no tots van tenir la mateixa sort. El meu avi creia en els homes, creia en la seva terra, creia en la seva llengua, en la seva identitat. EL meu avi era un home just, i treballador i estalviador. A hores d’ara i ha dies que penso que sort que són morts perquè si després de tants anys i de tot el que van passar veiessin com està de viu el feixisme… plorarien de veritat.

El meu avi Gregorio, un altra “rojo” va marxar de Pegalajar amb la seva dona, i tres nens. Un amb un any. El meu pare. Eren firaires, no havia feina i un amic català els va aconsellar que provessin sort a Catalunya. Van agafar la parada de “tiros” tots cinc i vinga cap a Catalunya falta gent. Portaven un mes vivint a la parada de tir, de fira en fira per catalunya, quan una riada es va emportar el negoci, la casa i van quedar els 5 al carrer. L’amic dels meus avis els va recollir a casa ( qui ho faria ara??) els va dir, veniu a casa tots 5, nosaltres som 4, però ens ensortire’m plegats. El meu avi va començar a fer de cambrer, treballava mes hores que les que te un dia. La meva àvia cuidava la canalla dels dos matrimonis. I poc a poc van poder comprar-se una caseta de protecció oficial d’aquella època.. ( anomenades cases barates). Els nens a cap hora a treballar. El meu pare va tenir més sort i va poder anar al seminari. Vocació ninguna però podia estudiar. Era una oportunitat i no es podia desaprofitar.

Encara ens diuen xarnegos als de casa. El meu pare sempre diu, si jo no soc català d’on soc?? Amb un any ja corria en calçotets per les fires d’aquí. Amb 4 anys parlava el català perfectament. El meu pare balla la sardana com ningú, i s’emociona quan escolta els segadors. Això si, també clava l’Antonio Molina quan ja ha begut una copeta de vi. I si, també s’emociona. El meu pare ens ha parlat sempre en català, ens ha portat aprendre sardanes i ball de bastons. Quan jo li deia papa, perquè ens diuen xarnegos?? Quan era petita em deia es que el cognom no es prou català per alguna gent , tu posat un Accent a la ó ja veuràs com els hi agradarà més jejeje.

Tan de bo tots aquest que s’emplenen la boca amb lo molt que s’estimen Catalunya, que critiquen els de fora com si no fossin mereixedors de la terra.. tan de bo tots aquests fossin la meitat de “catalans” del que ho és el meu pare i de lo que va ser el meu avi.

Emiliano Zapata deia que la terra és per aquell que la treballa amb les seves mans. I també d’aquell que l’estima i la respecta. D’aquells que fan quelcom pel seu país. D’aquells que siguin del sud, del nord, de fora o de dins respecten la terra i fan que un territori sigui un Païs.

Orgullosa estic de la meva família, de la seva valentia. ORGULL amb lletres majúscules. NO necessitem lliçons de ningú.

el meu tic tac

Pensava que era mentida, que era una exageració. Que això del tic tac biologic era un invent.
Doncs no. No se que em passa, que el sento dins meu. Molt fort. Tic tac, tic tac. Em diu que és el moment.
He començat a mirar el món amb altres ulls. Potser és que ara hi veig allò que no volia veure o no m'atreia.. Potser és que la maternitat/paternitat recent de molta gent del meu voltant m'ha menjat el cap.. NO ho sé.


Però hi penso tant, ho desitjo tant que em fa mal. El dolor que sento és el de les agulles del rellotge? És el dolor d'una il·lusió? És el dolor de saber que haig d'esperar un temps.. ?

COm es sap que ha arribat l'hora ? Com es sap que ha arribat el moment? ( metges a part clar). Com es sap que es el millor moment, que estem preparats?

Tic tac, tic tac, cada dia sona més fort!!!

A la piscina amb en Saramago

Fa dies, mesos, que pensava en aquuest estiu. Volia que fos meu, que pogues tenir estones per mi, per la Laura sense etiquetes. L'estiu va arrencar el 23 de juny i fins fa poc encara anava força de cul. Sense trobar aquell moment de desconexió tant necessari. Entre feina i la mutilació del dit de l'Andrés doncs he estat molt liada.. Però avui, quan ja havia perdut tota esperança de desconectar-me del món,després de " mestressejar" tot el matí i cuidar el meu nou estomag, he marxat a la piscina. A la bossa i he posat (a part de la tovallola i les claus) un botella de nestea glaçat i el llibre de " el viaje del elefante" del gran Saramago.

He arribat a la piscina, he nadat, força, molt més del que tenia planejat i llavors entre glop de Nestea i la companyia de Saramago que sempre és gratificant.. me quedat dormida. ( tinguent en compte el meu insomni crònic es tot un miracle..)I he somiat ( ufff feia tant que no somiava..). Somiava que tenia els cabells llargs, molt llargs i me'ls pentinava i tothom em deia quins cabells més llargs i jo somreia.

Després me despertat.. be ha estat el meu subconcient, recordant-me que era l'hora de recollir la sogre al centre. ( La dona s'enfada si és la ultima resident que queda per recollir) He hagut de sortir corrents i quan he pujat al cotxe m'he adonat que si, que per primer cop, m'havia desconectat. I he somrigut, he somrigut molt i m'he sentit conectada amb el món.

...

" M'estimo i estimo"

De poble !

Quan vaig venir a viure a Barcelona, ara fara 9 anys; vaig deixar Palafrugell enrera amb motisimes ganes, de fet odiava profundament Palafrugell i a molta de la seva gent...
Però al arrribar a bcn, i sobretot a la universitat.. la pregunta de rigor sempre era d'on ets? De Palafrugell!! AHH , ets de poble tu! El primer dia que em van contestar això vaig pensar doncs si, no he tingut la sort de nèixer a una ciutat cosmopolita com Barcelona o de tenir l'anonimat que tots heu tingut.. Però a mitjant de curs i visto lo visto.. vaig començar a sentir-me per primer cop, de Palafrugell. Ja és fotut això de sentir-te per primer cop d'un lloc quan ja no hi ets!! I quan em diuen aixi ets de poble tu? Dons si, he tingut la SORT de nèixer en un poble, de jugar al carrer, d'anar fins la platja amb bici, de poder trobar-me amb tots els companys de classe a les festes, de poder saludar pel nom al Flequer, la verdulera i la peixetera. Tinc la sort de poder seguir la pista de molts amics gracies a la familia.. " que fa el fill dels Pou?". orgullosa de les Paraules que només enten a la meva terra, de que encara algun cop se m'escapi sense adonarme'n alguna frase feta.. De dir "tomata" enlloc de "tomàquet", de dir "gunoll" enlloc de "genoll", "xuliva", enlloc de "saliva" o "en" i "na" enlloc de "el" i "la".

En fi , que una de les lliçons que vaig aprendre al arribar a Barcelona va ser que ser de poble te moltes coses bones, i que jo, soc com soc, segurament perquè soc de Poble.

Recordo que l'any passat en un curs dels Juliols de la UB, va venir un noi de Barcelona que treballava a un casal civic de girona a fer una xerrada. Va començar diguent " Quan em van proposar anar a treballar a Girona, em va fer molta por, perquè la gent de girona es molt rara, molt tancada i molt seva i em feia molt de respecte" Bravo!!! Vaig aixecar la mà i vaig dir, no hi estic gens d'acord, jo soc empordanesa i no em considero en absolut tancada, i com jo moltisims veïns més! I em diu, tot riguent, ho veus però si que ets molt teva!
Ja i som! Aquesta mania que te la gent de sempre voler tenir la raó.. En fi , vaig callar i somriure.. m'encanta ser de Palafrugell, de l'empordà, de la provincia de Girona! I m'encanta, que despres de 6 anys visquent a Barcelona capital hagim decidit amb el meu marit establirnos al vallés Oriental. A les franqueses del Vallés.

I m'encantarà que algun dia el meu fill digui que és de poble, que s'estima les franqueses, que juga al parc amb els companys, que agafa la bici per anar al Montseny. Que sap que la Rosa es la farmaceutica, en Josep el del Quiosc i que des de marrec l'han conegut. I si el meu fill decideix anar a katmandú, toronto, Cuenca o Barcelona em semblarà genial, sempre i quan mai marxi del Poble només per fugir.

D'on soc jo ara? Sóc del món, no em cal més identitat que la que sento de veritat.

El mètode científic. Primera entrega

Com que estic de mitges vacances, resulta que això de pensar ho fai més amb calma, amb més ganes. I avui pensava que a casa pasen algunes cose sospitoses que de ben segur tenen una base científica. He intentat recordar les passes del mètode cientific per poder investigar sobre aquest fenòmen cassolà.

Si no vaig errada cal crear una hipòtesis primer. La hipòtesis surgeix de la observació. Doncs bé, he observat que des de que a casa tenim sabater ( li vaig dir a l'Andrés que me'n fabriques un) les sabates estan mes desordenades i perdudes que mai.

Hipòtesis: " la pèrdua i desordre del calçat familiar és provocat per l'espècie - Marit irònic- que es nega en rotund a fer servir el sabater per mostrar que no feia falta tanta feina.."

Hem dedico durant unes jornades a la recollida de dades, proves i a l'observació per tal de contestar les preguntes que em formulo:

- com van a parar les sabates dels peus a sota el sofà?
- Perquè sempre una de les integrants de la parella de sabates, sabatilles etc, desapareix misteriosament?
- Quin recorregut fan les sabates per anar fins sota el llit?
- Quin misteria hi ha, que fa que les sabates finalment apareguin apilonades just a l'armari del costat del sabater?

Després d'una minosiosa investigació, puc dir que la hipòtesis no era del tot certa. Que tot i que queden dubtes per resoldre, ( sobretot el misteri de les sabates sota el llit..) sembla ser que la que no utilitza degudament el sabater soc jo. I el meu home va recollint el calçat que jo em deixo pel pis, i sense gaire mirament l'apilona just al costat del sabater, desitjant que em dongui per aludida i que sigui jo, despres de demanar tant de temps el sabater la que finalment ordeni les sabates,sabatilles, etc dins del seu lloc corresponent.

La pròxima entrega del mètode científic " Desaparició de culleretes de postre, mitjons i boligrafs dins la llar..."

Va per tu, Albamelie...

Vas marxar fa 10 mesos a descubrir sud-amèrica i potser ha descobrir-te a tu també.
A la motxila portaves moltes il·lusions i somnis..i tornaràs amb la motxila plena de sensacions, emocions i vivències. Plena de records, de sentiments.
Durant aquest 10 mesos aquí han passat moltes coses!!! Ha arribat la Judit,han tornat altres a Palafrugell, jo he viscut i superat la operació..en fi, que la vida flueix.. Com que tothom diu que he canviat molt, et deixo un parell de fotos de fa poquet.Una es del dia de l'anversari de la nostra boda ( si, ha passat una any)i l'altra amb la Prema que va venir a veure'm :)

T'enyoro molt guapa!