Pàgines

divendres, 15 de juny del 2012

Quan era jo



És tan fàcil en aquesta vida, oblidar-nos de nosaltres mateixos. Oblidar-nos no sols de nosaltres, sinó de qui som.

Avui rellegia tot el blog, -deu ni dó quina evolució que he fet!- i veia com al principi estava molt perduda apunt d'explotar; llavors hi veig l'explosió, la commprensió, el retrobament, una nova Laura i llavors l'estabilitat i l'ordre mental.

Ara però m'anadono que amb l'estabilitat i la templança mental també s'ha acabat allò que solia fer de mirar endins, de mirar-me des de fora i veure que sento, qui soc, que necessito.
Potser ho he deixat de fer perquè ja no em cal com em va caldre un cop, però si que fa dies que em torna a passar allò de mirar-te al mirall i dir.. ei! ON sóc??

La maternitat em té absorvida( i això que l'Emma encara no ha nascut), i no sols la maternitat, sinó la casa i el futur. Per primer cop el futur és una cosa en la que he de pensar molt seriosament. Ja no és un futur on " ja es veurà o ja ens ho farem", estem parlant de que el futur de l'Emma, de moment és a les nostres mans i això no es pecata minuta com diria el meu pare.
Així que entre sintomes, classes pre-part, panxes i pits que creixen desproporcionadament, pintures, senefes decoratives i cremetes pel cul, va passant la meva vida.

Avui després de fer dissabte a casa, me quedat dormida al sofà i al despertar-me pensava en que per una estona, per un moment, per una nit; m'agradaria sortir d'aquest cos d'embarassada, i poder voler lluny, molt lluny i ser la Laura de fa un any o dos. De sortir a menjar-me la nit, sentint que no hi ha res més al món que jo i allò que em vingui de gust, de fer un, dos i tres mojitos passejant per la sorra de la platja, sota el cel estrellat i compartir-ho sols amb qui em dongui la gana.
Aquells moments només meus on l'únic que m'importava era jo, la intensitat i el plaer del que feia sols pel plaer de donar-me el plaer.
Aquella seguretat que tots els que no m'havien conegut abans es pensaven que era innata, i que tan els acollonava segons deien.

Aquella Laura que brillava i que sentia que també es podia ser feliç. Que perdia el temps solemnament sense perdre el temps en valorar si era el correcte.

Però tot això passava quan era jo. I el pensament de volar lluny ha marxat tal i com ha vingut, he acabat de recollir quatre coses i cuinar tres més. Però ara he tornat a tenir aquella necessitat d' escriure, com fa temps la tenia, potser per retrobar-me dins les meves lletres. I escolto Ben Harper i Billy Joel, i també Leonard Cohen.

T'enrecordes Leonard? d'aquelles nits que hem arribat a compartir, tu, el blog, el vi blanc i jo? Tornaran?

Espera'm....


10 comentaris:

  1. Ben versionant a Peter Gabriel!
    Gran tema!
    I Ben Harper amb Vanessa da Mata.
    Com m'agrada aquesta cançó!

    http://www.youtube.com/watch?v=nSTWcsU91ZY

    Com també m'han agradat les paraules de la teva reflexió en veu alta.
    Totes, incloent cul.

    Jo també he notat la teva evolució, com et vas enriquint, cada vegada tens més a dins teu... en tots els sentits!.

    Quin luxe per l'Emma.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Ignasi, sento que una part de mi a de tornar. I ho farà...
      L'Emma és el.més gran que m'ha passat fins ara, però no vull que sigui l'unic.M'entens oi?

      Ben Harper tocarà als jardins de cap Roig, a preus prohibitius però si la panxa em deixa se d'un racó de la meva terra des d on poder sentir el concert amb els peus en remull...

      Elimina
  2. Gran reflexió :)

    La vida dóna mil voltes, i tanmateix no ens n'adonem del que hem passat fins que podem mirar endarrere. Crec necessari fer introspeccions sovint, hem de reafirmar el que som i cap a on anem.

    T'envio molta sort i molta força pel teu embaràs, de ben segur que és una etapa magnífica i que canvia completament la visió del món :)

    ResponElimina
  3. Totalment d'acord, mirar enrera de tan en tan és tan important com mirar endavant. no oblidar el que ens ha dut a ser com som, per entendre'ns millor demà.

    Gràcies per la força! la rebo amb afecte!

    ResponElimina
  4. Allò d'abans no torna mai. No, no torna amb horaris lliures ni mojitos, ni llibertat. Fins d'aquí a 3 anys, no podràs, pràcticament aixecar el cap. Però la TU autènitca queda latent, batega sota les rutines dels infants. A mi m'agrada aquesta Laura d'ara, que s'exposa al món amb el dubte del demà i sense mirar-se al melic. Bé, més o menys, ara mira el melic de l'Emma, que és la seva feina.
    Llegeig coses de mares que ho hagin estat fa poc, i t'adonaràs que no són pas desgraciades, a pesar de tot. un petó gran, i deixat portar per l'instint animal, és preciós.

    ResponElimina
    Respostes
    1. En cap moment, he volgut expressar o penso que les mares siguin unes desgraciades. Ni molt menys! NO era la meva intenció que es pogues fer aquesta lectura. La meva maternitat és molt volguda i buscada, i evidenment, els canvis que hi han a la meva vida son en consequència també acceptats. Això no vol dir, que hi hagi dies que recordis o anhelis certa llibertat, o el fet d'adonar-te que sovint els abandonem als nostres rols, cosa lògica evidenment, però a vegades m'agrada mirar dins meu i dir el que penso sento sense embuts. No per això sento que pugui ser menys mare.
      Tots estem dins nostre bategant si, potser hi ha dies que ho fem, bataguem amb més o menys força però allò important es no oblidar-ho oi?

      Abraçades :)

      Elimina
    2. Jo si que em vaig sentir una mica desgraciada quan vaig perdre totalment el control del meu temps. I em sentia estupida per pensar així després d'haver patit tant per.ser mare...

      Elimina
    3. t'entenc. JO vinc del metge amb no gaires bones noticies. Resulta que com que em vaig operar de l'estomag i ja de per si no menjo gaire ni assimilo gaire els nutrients, resulta que l'Emma ha acabat amb totes les reserves meves ( la nena ve gran es veu) i ara estic sota minims. Total que he de començar amb 9 pastilles al mes! que si injeccions de b12, calci, ferro, vitamina D, yode. Ja se que no es res greu però es d'aquells dies que necessites una bona empenta per tirar endavant. Però mira, estic rentat robeta de l'Emma, la oloro, la planxo, la col·loco a dins la calaixera i la torno a treure per tornar-la a olorar. I això m'ajuda una mica...

      I entenc això del fet que t'hagi costat ser mare, a mi em passa que quan faig un comentari aixi en plan no em trobo be o estic cansada de la panxa que moltisima gent que ho ha passat fatal se'm tira a sobre. I em sap greu però la meva iaia Nita, sempre em deia.. " nena cadascú se sent de lo seu.." Com l'enyoro Ana...

      Elimina
  5. Espero que la Laura que ara soc no oblidi la que era...

    ResponElimina