Pàgines

dimarts, 13 de març del 2012

" la mare" de la Iaia


La meva Iaia Nita, de le que n'he parlat algun cop, va ser una persona molt especial per a mi. Vaig viure la seva enfermetat d'una manera molt propera, ja que vivia amb nosaltres, i van ser uns dies molt difícils veure com s'apagava i com es convertia en una desconeguda per nosaltres.
Una de les coses que mes en sobtàven ( i que en parlàva en els altres post, ) es que no s'oblidava de la tonada de les cançons. I la feiem cantar, per sentir que era allà un altre cop amb nosaltres.

Van haver-hi tres cançons que mai va oblidar. La Huerta del segura ( ella procedia de Murcia i tot i no saber ni una paraula en castellà, deia que era Murciana), la segona una cançó molt rara que ara començó a pensar que se le va inventar, perquè deia algo aixi com " Farem botifarres del gat i del gos!" ( que dura la post-guerra!), i la última era la de " la mare" cantava sols una estrofa, però amb una passió i una emoció que t'arribava. Se li humitajaven aquells ulls blaus ( que he tingut la sort d'heretar)com dos mars quan la cantava.

Des de que se que seré mare li canto als vespres quan anem a dormir. Però clar li cantava sols la tornada que és el que sabia de la iaia. I la meva mare no recorda res més. Per sant google he trobat la lletra que la veritat, penso que la iaia era molt llesta cantan sols l'estrofa, perquè la segona part és una mica heavy...
Llavors vaig estar buscant l'audio, però sols trobava la versió Dyango i no m'acaba d'agradar.

He demanat a l'ajuda a *l'Angeldelaguarda* Ignasi i m'ha trobat una versió que m'agrada una mica més, la versió femenina sembla que es mes autèntica. Fins i tot m'estic plantejat demanar-li a una bella/vella amiga ( la Sílvia) haviam si s'anima a versionar-la...

Us penjo la versió de la cançó amb llàgrimes assegurades per tots.

És curiós, però ultimament penso molt en les meves àvies, en com debia ser la maternitat. Jo ara em preocupo perquè a la feina les coses van malament i sembla ser que tinc els dies contants i em sento desemparada... però i elles?? com van gestionar la seva maternitat?

Una de les coses que em sap més greu és que les meves iaies no poguin conèixer els seus besnets. Penso en que dos mesos abans del meu embaràs perdia la Iaia Dolores i que si s'hagues esperat sols uns mesos per acomiadar-se, sabria que seria mare...

El meu fill/a ( carai quines ganes tinc de poder dir-li pel nom!) tindrà una familia molt curteta, és una cosa que mai m'havia plantejat i que ara em sap greu, que no tigui més tiets, algun cosí o algun avi més. També ser que els meus pares serán els millors pares del món i la meva germana, tot i que li ha tocar ser la única tieta, serà una persona clau en la vida del meu fill/a.

En el fons, quan tens família, de qui vols estar mes aprop, es d'ells. I quan es tracta de crear-ne una de pròpia, encara més.

Us deixo la canço que m'ha passat l'Ignasi, tenim llàgrimes assegurades per tots!

Endavant!



Pd: Us deixo la foto que li van fer al/ la Bombolleta fara unes 4 setmanes. Com podeu veure, es retirà a son pare ;)

7 comentaris:

  1. Ai, Laureta, en la família la quantitat no és la única cosa que importa. De fet, el més essencial és la qualitat, i tu sembla que això ho tens més que cobert. No he necessitat arribar a la cançó per omplir els meus ulls de llàgrimes. Tan de bo la teva criatureta hagués arribat a conèixer l'arròs de la iaia Nita, o la seva reiaia Dolores...

    Res no es pot comparar a la maternitat, res. I ara ja comences a saber-ho, aviat seràs una de les nostres, mai seràs igual. Res no ho serà.
    Gràcies per compartir aquest trosset de vida amb nosaltres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ana, moltes gràcies per les teves paraules. D'això en parlava de que tot i no se important, m'hagués agradat que la bombolleta hagues conegut les seves besàvies..
      Sigui com sigui, tot es remou dins meu, i recordo coses que abans no recordava i posar en ordre els records per crear-ne de nous m'ajuda a soportar el dolor d'esquena i ventre! jejeje

      Elimina
  2. La meva mare va morir poc desprès de conèixer el nostre tercer fill, en Carles, fa 12 anys.
    Jo en tenia 38.

    Recordo que de petit m'enllitava amb aquella oració... "ángel de la guarda, dulce compañia, no me dejes solo ni de noche ni de día..."

    Tu si que et convertiràs en l'àngel de la guarda d'algú, i aquest serà només un dels superpoders que tindràs!

    Ja es afortunat el teu fill/a, ja... quina sort de mare...

    Ayss Laura, que se m'acaban els kleenex!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No crec que tot sigui casual, i les teves paraules, mai ho han sigut. Sento que son aquí, a l'altra banda del fil, per alguna raó. M'agrada pensar-ho així.

      aysss que jo porto uns dies de plorera també...

      Elimina
  3. Hola, aquests dies he tingut problemes informàtics i he perdut tots els seguidors. Si vols pots tornar-me a seguir a Educació i les TIC

    Gràcies. Espero veure't aviat pel meu bloc. Salutacions.

    ResponElimina
  4. Tens unes lletres d'una amiga basca a la teva entrada de "Coses..."

    klosepas

    ResponElimina