dotze de setembre del dos-mil dotze

a les 18h de la tarda neix l'Emma i em fa la dona més feliÇ del món

Preparats, llestos...

L'altra dia la llevadora ens va dir que ja estàs preparada per sortir.
Què els teus pulmons, el teu cos,el teu cervell està preparat per viure a l'exterior.

Tens un pes més que bó ( 2.700grms a 7 setmanes del neixament) i un cor que batega amb molta força.

Nosaltres ho tenim tot a punt i preparat. Les ganes de veure't ja són exagerades.

Ara fada, tot depèn de tu. De quan tu volguis fer el pas i sortir. Sigues valenta Emma, tot anirà molt bé, farem un gran treball en equip. Ja ho veuràs. Jo apretaré tan i tant fort com faci falta, les dos seguirem el nostre instint, i juntes, com a mare i filla viurem el nostre primer gran moment.

No tinguis por fada, el papa i jo estem desitjant abraçar-te, acaronar-te, olorar-te i mimar-te. Et farem sentir, perquè ho ets, la nena més estimada i bonica del món.

El regal dels avis

Dijous i divendres l'Avi i la baba de l'Emma, van sortir de Palafrugell a trenc d'alba carregats amb pintura, draps, entusiasme i il·lusió cap a Granollers!

Durant dos llargs dies, de sol a sol s'han encarregat de dissenyar, pintar, netejar i omplir d'amor, l'habitació de la seva primera néta.

El resultat és espectacular. Una habitació infantil amb personalitat. Color taronja i groc, els colors de la llum de l'Emma, detalls que esperem que la facin sentir-se cómode.

Finalment l'Andrés i jo vam acabar de decorar-la amb quatre tocs i ara queda omplir els armaris amb la roba que tantes vegades he netejat, olorat , planxat...

Encara ens queden 8 setmanes per les 40, però ja ho tenim tot llest ( o casi tot) per rebre a l'Emma amb tota la il·lusió i les ganes del món!

Una mica de tot

Aquesta setmana que avui concluïm, ja estat una setmana curiosa, diferent, de sentiments retrobats.

La vaig començar dilluns, fent cua al Inem, oficialment soc una aturada més. I tot i que el setembre m'han promés "cridar-me" un any més, quelcom em diu que no serà així.
I crec que el que haig de fer és buscar feina perquè a casa cada dia anem més escurats, però per altre banda, ara no em puc cordar ni les sandàlies i tinc clar que vull passar un any amb l'Emma amb exclusivitat.
Però la situació no sols econòmica, sinó la meva vida laboral ( i no-laboral) em fa angustiar-me. I no se que és allò que hauria de fer.

Així va començar el dilluns...

Dimarts, el dia més calorós a Madrid en 100 anys, els meus pares ma germana i jo agafàvem el cotxe a les 7 del mati per plantar-nos a la Gran vía per veure el Musical del REY LÉON. Vam arribar passades les tres de la tarda perquè a cada horeta jo havia de buidar la bufeta ( o el que em queda de bufeta), però el viatge va anar força be.
Ara, la calor era horrible, la bufetada que sentia al caminar a les 19h de la tarda direcció al teatre era horrorós. HORRORÓS.

L'endemà dimecres ens vam llevar i vam marxar cap a Saragossa, per fer-hi parada i fonda per no fer tot el viatge d'una tirada. Arribada a Saragossa a les 14h de la tarda a 38 graus! Un bon dinar i migdiada fins entrada la tarda quan que vam fer el passeig de rigor per la " pilarica".

Va estar molt be, passar tres dies en família, com feiem abans quan anavem de vacances els quatre junts.

Dijous aterritzava a Granollers, calor, maleta per desfer, roba per rentar, sogre a la que mimar... Nits d'insomni per la calor. Matins de... " això és suor o he trencat aigües?" ( digueu-me tonteta però porto dos matins analitzant els llençols)

Dissabte vaig anar a una " quedada" ( també ser fer coses modernes jo!) de noies que com jo, seran mares al setembre del 2012. Ens vam conèixer en un " foro" i ara les considero unes bones amigues. Va estar molt be, observar les diferents panxes, veure com cadasccú viu el seu embaràs, compartir dubtes, pors i angoixes!

Avui neteja general de casa, migdiada a la fresca i baixón setmanal.
Que si noto poc a la nena, que si em fa mal tota la pelvis, que si la poliquiura em te fregida... aborrida estic d'escoltar-me!

I em queden dos mesos justos encara! necessito un pla B per no aborrir-me a mi mateixa amb la mateixa cançoneta...

De moment la setmana que ve l'avi i la Baba de l'Emma venen a pintar l'habitació de la néta i ja podrem començar a donar-li forma, i a final de mes l'Andrés farà una setmana de festa i espero que em tregui a passejar una mica.

I aixi entre dies i dies segueix l'espera, i la panxa creix i creix...

Pensan-te...

Rento la roba. La oloro. La planxo. La plego. La guardo.
La desplego de nou, l'oloro, la miro. La plego. La guardo.

Quina olor faràs Emma? seràs rosseta? moreneta? o com la mama neixeràs sense ni un pel?
I els ulls? seran clars o foscos? Com tindràs les manetes? Quin tacte tindràs?
I el nasset serà el del papa o el meu?

Tot i que et sento amb més força que mai, encara no em crec que siguis de debó...

Quan era jo

És tan fàcil en aquesta vida, oblidar-nos de nosaltres mateixos. Oblidar-nos no sols de nosaltres, sinó de qui som.

Avui rellegia tot el blog, -deu ni dó quina evolució que he fet!- i veia com al principi estava molt perduda apunt d'explotar; llavors hi veig l'explosió, la commprensió, el retrobament, una nova Laura i llavors l'estabilitat i l'ordre mental.

Ara però m'anadono que amb l'estabilitat i la templança mental també s'ha acabat allò que solia fer de mirar endins, de mirar-me des de fora i veure que sento, qui soc, que necessito.
Potser ho he deixat de fer perquè ja no em cal com em va caldre un cop, però si que fa dies que em torna a passar allò de mirar-te al mirall i dir.. ei! ON sóc??

La maternitat em té absorvida( i això que l'Emma encara no ha nascut), i no sols la maternitat, sinó la casa i el futur. Per primer cop el futur és una cosa en la que he de pensar molt seriosament. Ja no és un futur on " ja es veurà o ja ens ho farem", estem parlant de que el futur de l'Emma, de moment és a les nostres mans i això no es pecata minuta com diria el meu pare.
Així que entre sintomes, classes pre-part, panxes i pits que creixen desproporcionadament, pintures, senefes decoratives i cremetes pel cul, va passant la meva vida.

Avui després de fer dissabte a casa, me quedat dormida al sofà i al despertar-me pensava en que per una estona, per un moment, per una nit; m'agradaria sortir d'aquest cos d'embarassada, i poder voler lluny, molt lluny i ser la Laura de fa un any o dos. De sortir a menjar-me la nit, sentint que no hi ha res més al món que jo i allò que em vingui de gust, de fer un, dos i tres mojitos passejant per la sorra de la platja, sota el cel estrellat i compartir-ho sols amb qui em dongui la gana.
Aquells moments només meus on l'únic que m'importava era jo, la intensitat i el plaer del que feia sols pel plaer de donar-me el plaer.
Aquella seguretat que tots els que no m'havien conegut abans es pensaven que era innata, i que tan els acollonava segons deien.

Aquella Laura que brillava i que sentia que també es podia ser feliç. Que perdia el temps solemnament sense perdre el temps en valorar si era el correcte.

Però tot això passava quan era jo. I el pensament de volar lluny ha marxat tal i com ha vingut, he acabat de recollir quatre coses i cuinar tres més. Però ara he tornat a tenir aquella necessitat d' escriure, com fa temps la tenia, potser per retrobar-me dins les meves lletres. I escolto Ben Harper i Billy Joel, i també Leonard Cohen.

T'enrecordes Leonard? d'aquelles nits que hem arribat a compartir, tu, el blog, el vi blanc i jo? Tornaran?

Espera'm....

Frases, cites i comentaris sobre el meu embaràs.

Tots sabem que al carrer, hi ha gent més o menys educada, més o menys simpàtica o reservada.
Tots a la nostra vida hem estat sorpresos segurament per algun comentari afortunat o desafortunat d'algun/desconeguda.

Estar embarassada és una cosa més vella que el .... i moltisimes dones hi han passat per aquí, mares, avies, besàvies, tietes, i sembla ser que ser dona i haver estat embarassada dona com una sabidura popular que dona dret a opinar, aconsellar, criticar a tota dona embarassada que es trobi pel carrer.

Jo mai he sigut una noia reservada o tancada, sempre he sigut educada i he respòs a la gent del carrer amb tota l'educació que els meus pares m'han brindat. Que si he de donar conversa als pensionistes a la cua de fer anàl·lisis, doncs els dono conversa. Que si a la parada del bus hem de parlar del temps, hi parlo...

Però no se si es perquè estic més sensible per l'embaràs, o perquè ja estic cansadeta, que començo a tolerar malament alguns dels repetits comentaris de gent desconeguda del carrer.

Aquí algunes de les joies que em brinden cada dia al passejar pel carrer, o a la cua del super, o esperant el bus. Repeteixo, tots aquests són de gent desconeguda per mi.

1.

- Ui, ya estas apuntito no???
- No, me quedan dos meses y medio..
- Pero mujer que mal lo vas a pasar con todo el calor , va a ser horrible.


2.

- Cuando cumples?
- El 1 de setiembre...
- Pero que mal lo has contado mujer! passar el agosto a rebentar a quién se le ocurre??


3.

- Llevas una niña verdad?
- Si :)
- Se te nota en la cara, porqué os poneís muy feas las que llevaís niñas


4.

- Oh nena quina panxa més maca! Que portes?
- Una nena
- Ui, el teu home deu estar disgustat...


5.

- De quan estàs maca?
- De 6 mesos
- Doncs tens una panxa molt amunt encara, tindràs problemes per parir.


6.

- niña!! shhhh si tu...
- Si?
- NO cruces las piernas así que eso es muy malo para el bebé mujer!
- No mujer, si no pasa nada!
- Mi tia perdió a un niñó por cruzar las piernas!


Altra cosa que me trobat en algunes ocasions, és gent desconeguda que et toca la panxa així perquè si. L'altra dia estava asseguda en un banc prenent una orxata i s'acosta una dona al meu costat, i em toca la panxa i em diu, que llebas??
Em vaig aixecar, li vaig dir una niña i vaig marxar. Em vaig sorprendre perquè jo sempre he aguantat estoïcament i educadament a tothom. Però em vaig sentir molt incomode.

Moltes companyes i amigues embarassades, em diuen que això sols és el principi, que quan neixi és pitjor. Que llavors tothom et critica totes les decisions i actuacions que tinguis, que si fa teta perquè fa teta, que si l'abrigues perquè l'abrigues massa, que si l'agafes massa o poc a coll. NO se com toleraré les crítiques. De moment ja he començat a dir a la gent que estimo, i a la gent del meu voltant, que nosaltres serem els pares i que nosaltres farem els que ens sembli millor per l'Emma i que per tant som nosaltres els que prenem les decisions i rutines familiars.
Tinc sort que la meva família és molt correcte i molt prudent en aquest sentit. I que els meus pares ja m'han aconsellat que nosaltres hem de fer el que creïem sense pensar en el que diuen els demés.
Però si la gent del carrer segueix opinant i donant aquest tipus de consells invasors, potser acabaré un dia engegant a la merda algú.