Pàgines

dimarts, 1 de març del 2011

no m'agrada el carnaval!


Mai m'ha agradat el carnaval, ni les disfresses, ni el carnestoltes, ni la butifarra d'ou, ni les sardines..

Ja de ben petita mostrava pànic a les persones disfressades. De fet les primeres notes que tinc de pàrvuls, hi ha una nota de la mestre on possa
- " la laura mostra una por exagerada a les disfresses i a la sang"
I els professors que feien? doncs quan era carnaval i començava a cridar com una boja, m'agafaven tots amunt i avall acostant-me a totes les persones disfressades diguent allò tant tipic de..
- " que no ho veus? si es fulanito.. si no fa res..."
I jo encara mes emprenyada cridava mes fort : - Em fa por!!!
Ara no ho fariem això, almenys jo no, jo deixaria l'infant a un lloc on es sentis segur i que pogues observar a poc a poc i fos ell el que s'acostés. En fi, que els meus pares al principi em protegien d'això i no li donàven més voltes, pero clar, tenia 7 o 8 anys i encara em feia por.. Llavors va ser quan van començar amb les xerradetes.. i sobretot amb allò tant afectiu de
- " mira la teva germana es petita i no li fa por, ni a L'Eva.. si no fan res! és per riure.."
Llavors que va passar? dons que tot i que em seguia fent respecte vaig deixar de mostrar enuig, sols per la vergonya que em feia reconèixer-ho. I així va ser quan vaig començar a acceptar el carnaval.

A dia d'avui és evident que no em fa por tot això, però tampoc em fa gràcia ni m'agrada. No em sento còmode ni a gust. A l'escola, la guarderia, cada any el mateix enrenou! I jo col·laboran com la que més. Això si, jo no em disfresso. HO sento, però per aqui no hi passo. La majoria dels nens gaudeixen del carnestoltes i ho viuen amb motla il·lusió, però clar, a mi sempre em crida l'atenció aquells que no ho fan. Aquells que miren amb ulls porucs. Aquells que diuen no vull no vull no vull!! I si pogués me'ls enduria a tots lluny , ben lluny d'aquesta festa.

Només he gaudit disfressat-me les vegades que ha sigut per fer teatre. M'encantava fer teatre i he estat a varies companyies de teatre locals. Llavors entenia la disfressa com una cosa normal, com un posar-se a la pell d'un personatge per interpretar-lo. Tenia cura de tots els detalls. I li donava al vestuari la importància que es mereixia.

I be, aquesta setmana és carnaval i avui el carnestoltes a l'escola on treballo, ha manat que tothom porti dos mitjons diferents per sobre els pantalons. Segueixo sense veure-li la gràcia.

1 comentari:

  1. Bé, sembla que a les maduixes de per aquí no els agrada el carnestoltes. Estic d'acord amb tu, a mi tampoc m'agrada gens ni mica, em sembla molt bé que la gent s'ho passi bé però jo no m'he disfressat només un parell de vegades i per obligació.
    un petó sense disfressa.

    ResponElimina