Pàgines

dimecres, 29 de desembre del 2010

Go to London!

Divendres marxo a Londres amb unes amigues. Passarem allà el fi i cap d'any i tornarem el dia 5 tot seguint l'estrella d'Orient i apunt per anar a esperar els reis.
Diuen que ens trobarem neu i fred. A mi, realment més igual perquè amb neu o sense gaudiré de la ciutat, de la companyia i de la meva llibertat.

JO acabo l'any molt millor de com el vaig començar. Podriem dir que soc una Laura diferent.. I acabo l'any de la millor manera possible. Els Reis mags s'han avançat i m'han deixat un Nadal que no oblidaré mai i on he recuperat molta il·lusió que creia perduda. La vida, per primer cop en molt temps, m'ha sorprès gratament i no puc deixar d'estar agraïda. Llàstima que no tot es pogui explicar !!

Happy new year!!

Laura

diumenge, 26 de desembre del 2010

Sovint....

- Penso que soc massa complicada
- Em sento molt perduda
- tinc la sensació de no tenir el control de la meva vida
- m'espanto amb la meva capacitat tant de "no sentir" com de "sentir masa"
- que em costa molt moure'm dins l'escala de colors. Quan es tracta de sentiments o és blanc o es negre.
- Em sento com en "stanby"
- Penso que em sento molt a mi mateixa pero no em se escoltar.
- Sento una buidor existencial

Però... també Sovint....

- M'agrado molt
- Penso que em queda molt per viure i molt camí endavant
- Sento que ara no estic en un moment de decisió sino de valoració.
- Gaudeixo de les petites coses com mai ho havia fet
- em sorprenc gratament
- Recordo que no cal córrer
- Visc en un món molt meu i privat
- Monto els meus castells a l'aire

dimecres, 22 de desembre del 2010

I ja arriba un altre Nadal...

NO crec en la bondat del Nadal, no soc creïent. No em sento representada ni pel pessebre ni per l'Arbre, ni em crec la historia de la Santa Nit, ni en el pobre fuster Josep. No m'agraden els turrons ni faig cagar el tió! Però...

- tinc moltes ganes de veure els meus.
- Celebrarem que aquest any no hi falta ningú a taula sinó que som dos més!
- Les Neules si que m'agraden:)
- Les primeres festes de Nadal amb el meu estòmag nou!
- Un any més, noto que passaré aquestes festes envoltada de la gent que estimo i que m'estima, i un any més noto que tot és on ha de ser.

visqueu o no el Nadal, creïeu en ell o no, en tingueu ganes o no.. Sols us desitjo que sigueu en aquestes festes amb els vostres, lo feliç que jo seré amb els meus.

BOn Nadal!

dilluns, 20 de desembre del 2010

" que no estamos tan bien..."

Un dels meus proposits pel nou any és que no m'enganyaré més ni enganyaré als del meu voltant i diré les coses pel seu nom.

Tot i que encara no ha començat el nou any m'avanço amb la declaració d'avui.

JO Laura, reconec que no estic tant be com dic que estic i que la caiguda del cabell m'està començant a traumatizar!. NO se com pentinarme per no veurem les putes clapes que se que tots veieu, encara que no m'ho dieu. Jo Laura, em veig fatal al mirall em pentini com em pentini. I no, no ho porto be. Gens be. Em cagunlaputa mil vegades. Odio el meu cabell i odio que el metge em diqui .."ja creixerà"... Collons que porto mes de 5 mesos esperant que creixi i ni creix ni em deixà de caure!

Que sapigeu que ho porto fatal, que em veig horrible i que estic desmoralitzada.
Al loro que no estamos tan bien!


divendres, 17 de desembre del 2010

Pinzellades de felicitat.

Sovint vivim instants de felicitat. A vegades però, no soc concient d'aquest moments fins que han passat, d'altres si. Son intants breus, generalment no responen a grans moments, ni grans ceremonies. Son simplement moments on et sents embolcallat. On et sents especial, on sents que tot té sentit. Moments que voldries aturar.

Aquesta setmana he tingut petits intants així, de plena conciència. Pinzellades de felicitat en el quadre de la meva vida.

Un exemple seria que un grup de mares d'alumnes em van preperar una festeta sopresa per donar-me un regal de nadal. Molt senzill però de cor. Amb molta il·lusió i sentia que ho feien gaudint casi tant elles com jo. JO no em sentia mareixadora, jo sols fai la meva feina! Però em va arribar moltisim els somriures de les nenes que havien preparat el detall i la sencillesa de tot plegat però carregat d'amor. D'un amor d'aquell que saps que és de veritat.

Una altre instant ha sigut l'arribada d'unes cosinetes a la familia, en aquest cas de dos en dos! El recent estrenat pare m'explicava el moment del part i sentia la seva veu entre emocionada i amb més força que mai. Sols per telefon generava una força vital brutal. El notaves ple d'una felicitat i d'una energia vibrant. Em vaig emocionar només de sentir com ell havia viscut el moment. Son d'aquelles moments que no saps que dir perquè se't fa un nus a la gola.

I per acabar d'arrodonir la setmana, avui a l'escola ajudava a disfressar els nens que vestits de pastorets despres ferien el recital de nadales davant els pares. Reien mentre jo atabalada buscava els sarrons i barratines que s'havien perdut. Posar ordre era una mica dificil aixi que els he deixat fer bastant l'animal, perquè avui em venia de gust ser una mica més lliberal. Vestits de pastorets hem sortit al pati i em fet una megaabraçada de grup d'aquelles que a mi m'agraden tant. Estàvem a l'aula esperant la mestre quan em pregunten..
- Laura vindràs a veurens cantar??
- No puc, haig de marxar a casa

Llavors de cop s'han aixecat i tots m'han cantant només per mi la nadala més bonica del món! ( es deia el titella groc) els he aplaudit com mai he aplaudit a ningú i me sentit la persona mes privilegiada del món.


Bon cap de setmana

Pd: La cançó l'he descobert fa poc i m'ha atrapat. A més, la manera com l'he descobert es una altra de les pinzellades de felicitat de la setmana!

dimarts, 14 de desembre del 2010

Punt i seguit

Sovint comparo la meva vida amb un llibre. M'agrada posar, trobar títols als capítuls que crec que vaig creant
He escrit varis "libres" i conseqüentment moltísims capítuls i molts títols per aquests. A mi m'agrada titular-ho tot.
Algun d'ells podrien ser : Tristesa, eufòria, estacions de tren, dies de pluja...

Avui sento que el blog finalitza un capítol i comença un de nou. Potser el titularia punt i seguit.

Porto uns dies amb un estat intern una mica extrany em sento com en una posta de sol constant. Una barreja de colors, un començar i acabar. Una unió d'elements. Un sol que em crema un fred que m'embolcalla i un mar que no se perquè he oblidat i que em cal recordar.

dilluns, 13 de desembre del 2010

De reformes

El blog està de reformes... vull donarli una cara nova! haviam si "m'ensurto"!
Bona setmana

divendres, 10 de desembre del 2010

Va de nens..

A vegades penso que podria fer un blog només amb el que cada dia aprenc, escolto, comparteixo, ric.. dels nens.

Ahir sense anar mes lluny parlàvem amb els nens de 1er de Primària sobre la feina dels seus pares i el que voldrien fer ells de grans. La pregunta era de que a on treballen els teus pares, que t'agradaria fer a tu??

Destaco els casos següents

- Marina de que treballen els teus pares?
- El meu pare treballa de carter i la mama de "normal"
- De normal?
- Si, marxa a treballar al mati i torna a la tarda. NO se que fa suposo que de treballar "normal" Arriba treballa i quan es l'hora de tancar arriba a casa cansada.

( ja sabem que treballar de "normal" cansa molt!)-

Marcos de que treballen els pares? Que t'agradaria fer a tu?
- El papa treballa mirant ordenadors (depen del que mirin en els ordenadors seria una bona feina o no...). La mama treballa de netejar i jo de gran vull ser enterramorts!
- Carai, enterramorts? Perquè?
- Perquè a mi m'agrada que no em molestin, ni parlar amb ningú. Així estaria molt tranquil.. (no si raó no li falta! I lo curiós del cas es que ja en fa fila d'enterramorts!)

- Sara de que treballen els pares? que t'agradaria fer de gran?
- La mare treballa cuidant un avi i el papa porta un cotxe petit amb una escombra enganxada i es passeja per tota barcelona netejant els carrers. Ha de portar un mapa perquè és molt difícil no perdre's!!
- I tu , que voldries fer?
-Jo vull portar el camió de la basura perquè és més gran que el que porta el papa i porta GPS! I al papa li faria una enveja!!!!
(els fills sempre volen ser mes!!)


dimecres, 8 de desembre del 2010

La naturalesa No és sàvia.


Ahir èrem a un dels grans centres comercials de Barcelona, entra la multitud, desitjant liquidar les compres nadalenques el més aviat possible.
L'Andrés va entrar a una de les botigues més famoses de tecnologia, electromèstics etc I jo que m'agobio moltisim en aquests llocs el vaig esperar sentada amb les bosses en un banc del costat.

Durant aquella estona em vaig dedicar a observar la gent. I vaig arribar a la conclusió de que la naturalesa no és sàvia. Perquè? Entre la multitud, la majoria eren families amb nens. Podriem dir que el model de gent que vaig veure més era el de una parella amb un nen o dos i un altre en un cotxet. En fi que vaig observar molts pares/mares i fills.

Em va cridar l'atenció una parella amb dos nens assentats al banc del davant. La mare donava la papilla al nen assegut al cotxet. El pare era molt i molt lleig, però molt. I la mare era com el 90% de la població: Del montón. Els els nens eren terriblement lletjos, es a dir, la naturalesa ( o genètica) va escollir dotar als nens amb les característiques físiques del pare. I jo pensava ja te collons!!

Al cap d'una estona una mare i una filla van seure al meu banc. Miraven el rellotge impacients ( després van arribar casi corrents el que semblava la parella amb un nen). La mare era una dona "del montón" però tenia els ulls molt petits i molt de front, però tenia un bon "tipus" un cos que jo podria envejar si no fos perquè soc d'aquelles que no envejen res. Dons la nena ( uns 13 anys li poso jo) ha heredat el front i els ulls però no el cos. El cos l'ha heredat del pare cames curtes i braços llargs, rollo hobbit. Ja te collons ostres!!! que la naturalesa ens faci heredar el pitjor de nostres pares1

Això és ser savia? això és ser una...

Som la pitjor versió dels nostres pares? és així de cruel la naturalesa? o sols va ser un cúmul de casualitats el que em va portar a formular aquesta hipotesis? En la pitjor de les circumstàncies que és el pitjor que pot heredar de mi el meu fill/a? I els guapos? aquells que son terriblament guapos, no els del montón.. sino el 5% que son guapos, aquest que han heredat?

Bona curta setmana a tothom!

pd: la cançó d'avui la porto ficada al cap tot el pont.. és tant bonica!

dijous, 2 de desembre del 2010

On comença i s'acaba tot : La Sala d'espera



L'altra dia vaig anar al metge. De revisió. Estava a la sala d'espera i vaig fer una foto del que he vist durant tots aquest anys cada cop que seia durant estona a la sala d'espera.

Sempre m'he assegut a la mateixa cadira ( o casi sempre) just davant del passadís. Veient el moviment de malalts i professionals. Observant les cares de la gent que entrava a les consultes i les cares del que en sortien. A tots ens unia una cosa: Èrem o som Malalts. A tots ens unia una altra cosa: No voliem, volem, estar malalts.

Quantes hores he passat jo aquesta sala d'espera, dies amb més o menys esperança, amb més o menys il·lusió, amb bones o dolentes noticies.Quans cops des d'aquesta sala d'espera he somiat amb una solució. Quants cops he volgut fugir corrents mentre esperava.. Quantes llagrimes m'han caigut rodolonant galtes avall en els moments d'impotència!

Quants cops, (la majoria), he estat acompanyada pels que estimo i m'estimen.. M'ha mare sempre sempre al meu costat fent de la meva lluita la seva també. El papa aguantant-me la jaqueta, donant soport. Simplement esperant com jo, un futur millor.

Encara hem queden unes estones més en aquesta sala.. però tinc la il·lusió de que ja s'apropa el final. I si tot va be, passaré molt molt temps sense acostar-me aquest lloc, que durant molt temps, ha estat també casa meva.