Cumplint 27 anys, amb 27 somnis per aconseguir.

Demà, dia 31, faig 27 anys.. Per primer cop en tots aquest anys sento que pesen d'una manera especial.
Recordo quan feia els 19, 20, 21.. i pensava, com seré d'aqui uns anys? com serà la meva vida? que estaré fent... i no veia l'hora de córrer, d'empenyer aquest temps perquè passes. No veia el moment de fer-me gran... I ara, amb 27 anys penso? es que ens arribem a " fer grans" algun dia?

No sols penso que no he arribat enlloc sino que a les meves inquietuts li sumem que no ser on vull arribar, cap on haig d'anar..És a dir, encara estic més perduda que abans! Be, almenys aquest any me adonat del que no vull, que ja es molt! I també m'he adonat que fins ara he viscut pels altres.. La carrera pel papa i la mama, el positivisme per contrrestar el pesimisme de l'Andrés... el sentit de l'humor per tapar les meves inseguretats.. M'han calgut 27 anys per adonar-me'n que vivia una vida sense gaire sentit, o almenys sense sentit per MI. Potser no li trobare mai aquest sentit, potser mai seré allò que la societat espera de mi, potser mai viure com s'espera que una noia com jo visqui. Però tinc una cosa clara, d'aqui 27 anys més escirure: " fa 27 anys que vaig decidir viure la meva vida a la meva manera i així ha etat fins a dia d'avui.."

Sabeu que? que es tant complicat fer-se gran, que prefereixo ser una nena, per sempre més.

Be, 27 anys i 27 somnis pels que lluitar, 27 amics als que estimar, 27 histories que explicar, 27 petons a donar, 27 camins per agafar, 27 sensacions a descobrir, 27 llunes que mira, i això....només per començar...

Feliç setmana a tothom

Els numeros clars!

- Centre de dia sogre: 800 euros ( es queu¡da en 500 gràcies a l'ajuda de la llei de la dependencia)

- LLoguer del pis : 800 euros

- Factures : 200 euros

- crèdits: 182 euros

- viure: 600

ingresos a casa: 2400euros


Declaració de la renta: Ens toca pagar 90 euros....

Vosaltres ho enteneu?

Quan li toca pagar al sr Camps?

M'he perdut

Crec que m'he perdut, si us plau si algu em troba que em torni, gràcies!

on soc? On vaig? on vull anar? Vet aqui, tan fàcil de preguntar i tan difícil de contestar...

pares i fills, mares i fills

Porto 10 anys treballant amb infants.
Vaig començar fent casals d'estiu, després menjadors escolars, despres extraescolars, tutora de guardaria, ludoteques, casal cívics, colònies, escoles... I si faig balanç i miro enrera; estic molt orgullosa de la meva feina i el balanç. HI ha moltes coses que em soprenen dia a dia. Una d'elles, la capacitat dels infants per sobreviure, per agafar-se a la vida, per crear-se una identitat. La seva sinceritat, la seva fidelitat cap a ells mateixos.

La segona cosa i que ocupa el post d'avui és la relació Pares/Mares i fills/filles. NO em deixerà mai de sorpendre. Sobretot vaig veure aquest vincles a les guarderia.
L'amor dels pares cap als fills, es algo que em maravella. és algo tant pur, tan sincer.. tan real!!!

Avui a l'escola amb els meus infants hem parlat dels pares. No tots en tenen, alguns son de familia monoparental, altres viuen amb els avis..etc Tot i així em estat parlant amb sinceritat.

Aquestes son algunes de les coses que han dit:

- " jo penso que si no tinguesim pare o mare estariem molt tristos"
- " la meva mare es la que em fa les coses millor, la iaia no em pentina igual que la mama ni li surten els macarrons igual"
- " a mi m'agradaria que el papa visques a casa perquè aixi riuriem sempre i no tindria por"
- " La mama sempre crida perquè no em porto be, pero de seguida em perdona"
- " el papa s'enfada si no li faig cas a la mama pero la mama no s'enfada si no li faig cas al papa"
- " Quan la mama s'en va anar al "centro" em feia pipi al llit, pero ara ja no m'en faig perquè a tornat"
- " a mi m'agrada que els pares em vinguin a buscar a l'escola perquè els vegi tothom"

llavors una nena, diu sense pares no podriem viure, i un altra li ha dit si, perquè ens cuidarien altra gent.i atenció la contesta: " NO seria el mateix perquè els que cuiden de veritat son ells, els altres ho fan veure.."

Per altra banda, a vegades en alguna reunió que hem fet de pares i mares.. em trobo amb les següents preguntes:

- " i si no ho faig be això de ser mare'"
- " i si no es feliç?"
- " no se com tractar-lo perquè canvii.."
- " tinc por a que es facin grans i no em necessitin"
- " pateixo massa i no se com deixar de patír"
- " i si no es sent estimat?"

Una de les coses que faig al principi de les reunions es justament posar-lis frases de nens que he anat recollint en tots els àmbits.

I el hi dic, que no no es fàcil, però si actuen des de l'amor, la coherencia i la il·lusió s'aniran superant els obstacles. Perquè la relació que ells tenen amb els seus fills es lo més especial del món, es una relació que ho perdona i ho enten tot. Sols cal disfrutar-la.

Amb l'andrés hem decidit fer el pas. Fa temps que vull ser mare, pero volia esperar el moment just. Quan em recuperi de la operació i el metge em dongui permis, amb tota la il·lusió del món esperarem l'arribada del nostre primer fill. Estic desitjant sentir el que molts pares i mares senten quan tenen els seus fills en braços, quan el seu fill/a parla per primer cop i també perquè no el pànic del primer dia d'escola. Aquell dia sols desitjo que la persona que estigui esperant els meus fills, digali mestre, pedagog... gaudeixi tant dels meus fills com jo gaudeixo dels fills dels demés.

flor del desierto

Avui, el meu pare m'ha enviat aqeust video que crec que val la pena escoltar i fins i tot fer que circuli.

És una noia que parla sobre l'ablació del clitoris. Aquesta mutilació cruel. Aquest acte de superioritat un cop més de l'home. Som dones, som grans dones i la nostra sexualitat no ha de ser menys, sinó mes satisfactoria, mes plaent que ningú ja que tenim el poder d'engendrar vida dins nostre. Diguem a les nostres filles, amigues , germanes, que lluitin, hem d'alçar la veu.
No només per lluitar contra l'ablació sinó per defensar la nostra sana i plaent sexualitat i sobretot per que no som menys que ningú.

Laura

Ningu canviarà el meu Món.

Estic disposada a sentir. Disposada a estimar-me. Disposada a entendre'm . Disposada a tornar apendre, a tornar a enfadar-me a indignar-me. Disposada a que el futur em sorprengui.

Ningu canviarà el meu món.

Dificil

" hay dias que parece que nunca se va acabar el sol, y otros son mas tristes que una despedida en la estación. Es lo mismo en esta vida qeu cuando todo va bien, de dia tuerces una esquina y te tuerces tu tambén...."

Aixi estic jo avui. Estic cansada de vomitar, pero més que cansada avui estic trista de vomitar. Porto 15 dies molt dolents... i no se, no se com sortir de la sitaució... Se que es dur, se que hi ha molt camí per fer. Se que no es fàçil. Se que no és un camí curt. Només demano una petita milloria, un petit OK sigue asi...

Vull tancar els ulls i tornar enrere, molt enrera. Obre els ulls i trobo que no tinc més remei que continuar.

Millor dormir, demà serà un altra dia...

dia de platja i fotos

Avui hem anat a passejar per la platja, com m'agrada caminar per la platja al costat del mar...
L'ANdrés ha agafat la camara de fotos i m'ha fet alguna fotografia. Us poso una ja que hi ha gent que m'ha demanat fotos del procés.. No m'agrada porsar fotografies, i de fet no en tinc moltes, pero be, us posso alguna perquè els qeu ja em coneixeu pogueu anar comparant...Aquestes suposo que es podrien titular, - 25.

Esperem que aquest dies de sol s'allarguin que tinc moltes ganes de platjeta!

PEtons:)

Coneix Bon Pastor

Avui pensava amb la sort que tinc, d'estar tant a gust a la feina. Alguns diran, però si això es el que hauria de ser, pero malhauradament no es així. Se que tinc un treball precari i que ara per ara es sols una ajuda. No es el treball de la meva però ara per ara, entre les oposicons que em vull preparar de cara l'any que bé, entre la recuperació de la operació i la situació familiar..es el treball que em permet una dedicació menor i flexibilitat horaria.


A Bon pastor dons genial. Primer perquè el ritme es frenètic i com que jo ja sempre vaig accelerada doncs em va be. Segon perquè he après molt i perquè tinc unes grans companyes i tercer i sobretot perquè em sento útil.

Al començar al cole, em van advertir que el Barri era una mica xungo ( es veu que tot lo que surti de sarrià i gràcia / Horta es xungo..)i que buscaven una monitora com jo per aquest lloc.
El primer dia quan vaig fer la volta pel Barri em va sorpendre algunes coses però perquè anava amb el prejudici de l'entrevista. Un cop et treus la vena, l'estigma i l'etiqueta que tots busquem posar, vaig veure un barri amb molta il·lusió, un barri amb caràcter social, amb cohesió.

Cada cop em sorpren més el barri i la seva gent. la convivència dels uns amb els altres, exemplar la veritat. Ara han inagurat el metro. Tots ho estaven esperant, van fer una festa i estaven molt enfadats perquè el SR Montilla es va deixar caure a totes les estacions menys en aquella i perquè els van regalar uns globus que posava Visca Sant Andreu. A primera vista sembla una xorrada però si ho penses fredament...

Sr Montilla, Hereu and company: Fa anys que te el barri aixecat, aguantat il·lusionat, un barri obrer, un barri socialista. Un barri que es troba entra la demolició de les cases barates i un dels index d'atur més alts de barcelona. Un Barri lluitador. No ha visitat mai la festa major, no ha visitat mai les obres. I el dia de la festa, totes les estacions amb els seus globus ven marcats i a Bon pastor li donen els que van sobrar de la festa de Sant andreu? NO senyor aquesta gent volia globus amb el VISC(a) Bon pastor i se'ls mereixen, de veritat! Perquè Bon Pastor existeix i amb molta força.

Hem de començar a treure estigmes a obrir la ciutat de veritat, no tanta diagonal amunt diagonat avall...( que entenc que també es important ojo..)els nens que tinc a l'escola es senten del Barri, estan lluitant per una integració. Volen sentir-se també de la seva Barcelona. Volen pujar al metro i arribar a plaça catalunya per anar de compres amb els amics. Els nens que tinc es senten igual que els demés.. no els trenquem la il·lusió si us plau, que als que hi som dia a dia ens consta molt que s'il·lusionin amb el seu futur

la Mort

Ahir parlava amb un conegut sobre la MOrt. Ell li tenia pànic i jo li he perdut massa el respecte..

Què és Morir? És la no existencia? és l'oblit? És el patiment?

Porto temps llegint i documentant-me sobre el tema de la mort i el dol. He fet cursos sobre acompanyament a la mort i fins i tot n'he portat a pràctica algun. Molta gent es pensa que te por a morir. I no, no es que tinguin por a morir sino a com morir. Tenen por al patiment que ens durà a la mort. Que tots ens morirem es algu segur per tant no cal donar-hi voltes.. la verdadera por serà com morirem i quan...

Per pensar en la mort ens hem d'extraure d'aquesta por al dolor i pensar simplement en que es la mort. Alguns diran que es sols un pas cap a un altre camí, altres que es sols una transformació, altres que es la no existencia.. JO que penso?
Doncs penso que es complicat. NO crec en un mes enllà, ni tampoc en un paradís, ni tampoc crec en la reencarnació. Però si que penso que tots som energia i que aquesta energia no s'apaga ni es destrueix per tant ens transforma... En què ? no ho se, pero m'agrada la idea de que quan el meu cos deixi de funcionar una part de mi, la meva energia formarà part d¡quest món.

PEr les experiències que he tingut amb la mort, i pel que m'he pogut documentar, he observat que no tenim prou valorat aquest moment en la nostra vida. Tots sabem com volem viure, que ens agrada, que no.. pero no tothom s'ha parat a pensar en com vol que sigui el seu ultim moment, en com li agradaria morir, com li agradaria despedir-se dels seus. Quan parlo amb algun malalt moribund, per poder fer l'acompanyament, la majoria em parlen del mateix...

- por allò desconegut
- Por pel patiment dels altres
- Nostalgia per la pèrdua del temps que no han viscut...
- el pensar : " que serà dels altres sense mi---"

JO sempre els hi dic que s'han de donar permis per morir, perquè oposan resistencia sols allargaran un patiment per tots. La mort s'ha d'esperar ( si es que es pot, ja que en alguns casos no es pot fer) relaxat, amb els sentits desperts. Sempre parlem del que li agradaria dir aquest ultims dies i amb qui els agradaria estar. La majoria demanen a la familia, tenir un escalf. Altres es tenquen en banda... i el procés d'acompanyament ha de ser obrir-los..
L'acompanyament tb serveix per preparar la despdedia i/o funeral. NO preparam els casaments? els batejos? dons hem de prepar també l'ultim moment. COm ens agradaria ser recordats? Quina cerimonia volem?
Jo sempre dic que nomes vull la familia i amics propers... vull que es reuneixin tots i escriguin una frase que em defineixi i un moment que hagin compartit amb mi. VUll que sonin les meves cançons preferides. VUll que m'incinerin amb el vestit de núvia, l'anell de casada i una margarita que hagi portat cada persona. llavors vull que plantin un pi o alsina i a la terra i posin les meves cendres.

Ja us aniré parlant mes cosetes sobre aquest tema que tan m'apassiona!

Bona setmana!

Laura