Iaia Nita

Avui llegint la proposta de L'Ana i la Carme a http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/ m'he animat a escriure sobre la iaia.
Ultimament hi he pensat en ella. Tot va ser per Nadal, el dia de sant Esteve a casa de la meva tia, vam posar unes cintes de video velles, per riure una estona. De fet les cintes de video relataven moments de fa més de 33 anys!! Llavors vam veure videos de casaments de diferents membres de la familia i vam riure i recordar plegats. La meva iaia i sortia clar. Però mentre veia el video pensava que no havia vist aquest videos des d'abans de la seva mort, ara ja fa mes de 7 anys. Em va impactar la veritat. Quan amb l'Andrés tornavem a casa despres del dinar em vaig posar a plorar al cotxe. Recordo que vaig notar com el record m'havia fet sentir una cosa que duïa molt a dins.

A partir del dia de sant Esteve he pensat en la meva iaia varies vegades. Sobretot els ultims anys que va viure amb nosaltres. Del seu alzheimer galopant que va acabar amb la salut mental i física de ma mare. De la seva mirada perduda, d'aquells ulls blaus intensos que tenia ( diuen que com els meus)i que van quedar tant buits. Van ser un anys difícils. De fet jo tampoc passava pels millors moments i em sentia molt unida a la iaia. Recordo cada segon del seu comiat, del dia que ens va deixar. De com els meus pares m'ho van explicar. De quan era al tren pujant cap a Flaça i pensant que tot i que era el millor no m'agradava sentir l'ausència. De fet era la primera vegada que perdia algu de veritat, ja que el meu avi es va morir quan jo tenia 6 anys. Era la primera vegada que sentia la mort com algu dolorós i personal.

Be, al comentari que he fet a " la abuela necesita besitos" ha estat un record que guardo d'ella ( un dels molts) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Diu així...


Els diumenges feiem l'arròs a casa la iaia. Nosaltres no hi anàvem tots els diumenges ja que amb els pares els cap de setmana soliem fer moltes coses. Recordo aquells diumenges tots plegats a casa la iaia. Aquell arròs que sempre li quedava fat i passat. Però m'agradava. Hi posava salsitxes, boques i conill. De postres treia el pot aquell de les atmelles i tots i quedàvem enganxats a menjar atmelles. Tu seies a la punta de la taula. I nosaltres corriem pel pati mentre el tiu Pere feia la migdiada sobre la taula.
Ens donàves 100 pessetes i xocolata TORRAS que compraves a cal Oller. Recordo i no sols recordo sino que ho veig ( tenim una foto..) un dia que els papes van encarregar una paella perquè no fesis l'arròs. Et vam fer una foto servint la paella i tot. Segurament estava bonisima però no era el teu arròs. Va ser la primera i última.
És extrany però de la teva malaltia també recordo bons moments, contradictori potser! Però recordo aquells moments que compartiem. Seies a la cadira de mimbre i jo et donava la ma i et feia petons i et deia abuelaaaaa canta'm! i tu entonaves allò de " en la huerta del Segura! Donde vive una Murciana..." i despres feies lalalalallala perquè no recordaves la lletra.. o allò de " Jo se una cançó de fil i cotó campanes a l'aire i barret de senyor senyor comandant vingui vosté i farem botifarres del gat i del gos" ( si si, botifarres del gat i del gos..) i jo reia i la cantava amb tu.
Recordo també aquell dia que estaves mitg endormiscada i de cop vas veure una safata de color groc amb flors vermelles i vas aixecarte i vas començar a cantar el cara al sol. No podiem entendre que et passava pel cap. COm era això de no ser-hi...de perdre't cada dia una mica. La mama sempre diu que quan vas morir i eres tota. I que et vas poder acomiadar. Et vaig estimar molt i et porto molt molt dins.

Encara t'enyoro iaia!!

És quan nedo que hi veig clar

Ahir al matí vaig anar a la piscina, a fer classe d'Aquagym i a nadar una estona. M'agrada molt nadar i sobretot estar dins l'aigua jugant com un infant.
De sempre l'aigua ha estat per mi el medi més vital.
Ja de petita, a l'estiu, els pares em portaven cada dia a la platja, durant la setmana amb la mama, a Calella de Palafrugell, alguns dies a peu, d'altres amb bus, i els caps de setmana a Tamariu amb el papa.
M'expliquen que no tenia hora de sortir de l'aigua. Em posava les meves ulleres i el tub i em passava hores nadant per la platja i jugant.

Al arribar a Barcelona, vaig deixar la platja, a l'estiu, al no tenir-la tant aprop ( mai m'ha agradat banyar-me a barcelona)vaig deixar de anar-hi. Durant els anys a Barcelona, he estat apuntada a piscines municipals intermitentment, però mai vaig aconseguir anar-hi durant una llarga temporada.
Llavors vam venir a Granollers, i em vaig apuntar a la piscina municipal d'aqui, m'agrada mlt i m'ho passo be quan hi vaig. Però no soc constant. Perquè?
Hauria de ser constant ja no solsament per salud i per la importància de fer esport, sino perquè, ostres m'hagrada molt!! I sols ho recordo els dies que hi vaig. I llavors em sap greu.


És quan nedo que hi veig clar, que espanto els fantasmes. És quan nedo que estic contenta, és quan nedo que soc jo. M'anadono que torno a ser la Laura i de lo important que és per mi, trobar moments per estar al medi acuàtic, perquè son moments que soc simplement, jo

On comença i s'acaba tot : La Sala d'espera

L'altra dia vaig anar al metge. De revisió. Estava a la sala d'espera i vaig fer una foto del que he vist durant tots aquest anys cada cop que seia durant estona a la sala d'espera.

Sempre m'he assegut a la mateixa cadira ( o casi sempre) just davant del passadís. Veient el moviment de malalts i professionals. Observant les cares de la gent que entrava a les consultes i les cares del que en sortien. A tots ens unia una cosa: Èrem o som Malalts. A tots ens unia una altra cosa: No voliem, volem, estar malalts.

Quantes hores he passat jo aquesta sala d'espera, dies amb més o menys esperança, amb més o menys il·lusió, amb bones o dolentes noticies.Quans cops des d'aquesta sala d'espera he somiat amb una solució. Quants cops he volgut fugir corrents mentre esperava.. Quantes llagrimes m'han caigut rodolonant galtes avall en els moments d'impotència!

Quants cops, (la majoria), he estat acompanyada pels que estimo i m'estimen.. M'ha mare sempre sempre al meu costat fent de la meva lluita la seva també. El papa aguantant-me la jaqueta, donant soport. Simplement esperant com jo, un futur millor.

Encara hem queden unes estones més en aquesta sala.. però tinc la il·lusió de que ja s'apropa el final. I si tot va be, passaré molt molt temps sense acostar-me aquest lloc, que durant molt temps, ha estat també casa meva.

"la casita blanca"

Vet aquí el que m'ha passat avui...

Estava llegint el periodico digital, mentre esmorzava el meu got de yogurt amb les galetes, quan veig una foto amb un peu de pàgina.. La foto le reconegut al moment, la casa vella ( i que jo creia ocupada) del costat del pis on havia viscut els primers tres anys a Barcelona. El peu de pagina parlava de que era un lloc de cites o mouble ( algo així..) molt conegut a Barcelona. Al moment he entrat a google ( google todo poderoso que todo lo sabe) i he trobat la web.

Es a dir, durant tres anys he sigut veina d'aquet edifici i jo convençuda que era una casa abandonada i a cops ocupada. Mil matins a les 7 del mati esperant el 22 per anar a fer de cangur a sarrià, a la porta, i no m'he adonat de res.

Ja se que direu i què? doncs mira a mi em sopren. Hem sorpren lo anònima que potser una ciutat. Llavors si que pensant pensant, he recordat que algun mati veia algun cotxe luxos al carrer Bolivar, mentre esperava l'autobus i pensava tant de luxe hi ha en aquest carrer??
Però ja no ho se si realment és un record o és sols la memoria traicionera i ara vull recordar quelcom.

El cert és que vaig viure tres anys allà i no vaig veure mai ni una ànima..
És més, durant una temporada frecuentava una casa ocupada del costat on monàven una discoteca de rumba i despres feiem el botellón a la porta i res! tampoc vam veure res mai.

La ciutat ja te això, un dia manten a la dona del tercer primera i t'anadones per les noticies. Tens un prostibul al costat de casa i t'anadones tres anys tard.. Però la ciutat també te altres coses. Com la meva primera cita "peculiar" on tot amagant-nos vam acabar sopant a la taula del costat de la meva professora de la infància.

A vegades enyoro aquesta ciutat..