Avui llegint la proposta de L'Ana i la Carme a http://abuelanecesitabesitos.blogspot.com/ m'he animat a escriure sobre la iaia.
Ultimament hi he pensat en ella. Tot va ser per Nadal, el dia de sant Esteve a casa de la meva tia, vam posar unes cintes de video velles, per riure una estona. De fet les cintes de video relataven moments de fa més de 33 anys!! Llavors vam veure videos de casaments de diferents membres de la familia i vam riure i recordar plegats. La meva iaia i sortia clar. Però mentre veia el video pensava que no havia vist aquest videos des d'abans de la seva mort, ara ja fa mes de 7 anys. Em va impactar la veritat. Quan amb l'Andrés tornavem a casa despres del dinar em vaig posar a plorar al cotxe. Recordo que vaig notar com el record m'havia fet sentir una cosa que duïa molt a dins.
A partir del dia de sant Esteve he pensat en la meva iaia varies vegades. Sobretot els ultims anys que va viure amb nosaltres. Del seu alzheimer galopant que va acabar amb la salut mental i física de ma mare. De la seva mirada perduda, d'aquells ulls blaus intensos que tenia ( diuen que com els meus)i que van quedar tant buits. Van ser un anys difícils. De fet jo tampoc passava pels millors moments i em sentia molt unida a la iaia. Recordo cada segon del seu comiat, del dia que ens va deixar. De com els meus pares m'ho van explicar. De quan era al tren pujant cap a Flaça i pensant que tot i que era el millor no m'agradava sentir l'ausència. De fet era la primera vegada que perdia algu de veritat, ja que el meu avi es va morir quan jo tenia 6 anys. Era la primera vegada que sentia la mort com algu dolorós i personal.
Be, al comentari que he fet a " la abuela necesita besitos" ha estat un record que guardo d'ella ( un dels molts) i m'agradaria compartir-lo amb vosaltres. Diu així...
Els diumenges feiem l'arròs a casa la iaia. Nosaltres no hi anàvem tots els diumenges ja que amb els pares els cap de setmana soliem fer moltes coses. Recordo aquells diumenges tots plegats a casa la iaia. Aquell arròs que sempre li quedava fat i passat. Però m'agradava. Hi posava salsitxes, boques i conill. De postres treia el pot aquell de les atmelles i tots i quedàvem enganxats a menjar atmelles. Tu seies a la punta de la taula. I nosaltres corriem pel pati mentre el tiu Pere feia la migdiada sobre la taula.
Ens donàves 100 pessetes i xocolata TORRAS que compraves a cal Oller. Recordo i no sols recordo sino que ho veig ( tenim una foto..) un dia que els papes van encarregar una paella perquè no fesis l'arròs. Et vam fer una foto servint la paella i tot. Segurament estava bonisima però no era el teu arròs. Va ser la primera i última.
És extrany però de la teva malaltia també recordo bons moments, contradictori potser! Però recordo aquells moments que compartiem. Seies a la cadira de mimbre i jo et donava la ma i et feia petons i et deia abuelaaaaa canta'm! i tu entonaves allò de " en la huerta del Segura! Donde vive una Murciana..." i despres feies lalalalallala perquè no recordaves la lletra.. o allò de " Jo se una cançó de fil i cotó campanes a l'aire i barret de senyor senyor comandant vingui vosté i farem botifarres del gat i del gos" ( si si, botifarres del gat i del gos..) i jo reia i la cantava amb tu.
Recordo també aquell dia que estaves mitg endormiscada i de cop vas veure una safata de color groc amb flors vermelles i vas aixecarte i vas començar a cantar el cara al sol. No podiem entendre que et passava pel cap. COm era això de no ser-hi...de perdre't cada dia una mica. La mama sempre diu que quan vas morir i eres tota. I que et vas poder acomiadar. Et vaig estimar molt i et porto molt molt dins.
Encara t'enyoro iaia!!
Bonics records, encara que incloguin el dol per una persona que ja no hi es i a la que estimaves.
ResponEliminaPlorar pel sentiment de pèrdua es natural i ens fa be.
Un dels avis de la meva dona era de Mazarrón.
http://www.youtube.com/watch?v=lo8zHneQL-0&feature=related
No vaig conèixer més que a una avia, la mare del meu pare, quan anàvem a la seva casa, a Segòvia.
Va morir quan jo tenia 8 anys.
Fa uns anys va morir la meva mare, Pilar i poc desprès Francisco, el pare.
Desprès els de Gemma, la meva dona.
Uns quants dols des del 2000 cap aquí.
Afortunadament, els bons record que tenim de tots ells ajuden... i acompanyen.
El próxim dol será més difícil.
El dol i la mort forment part de la vida si. De fet he fet dos cursos sober aquest tema. I jo mateixa vaig encarregar-me de l'acompanyament del meu sogre fa dos anys i mitg. Va ser dur però va ser un aprenentatge.
ResponEliminaLa mort és un tema que m'apassiona, més que la mort l'impas, el comiat. El meu pare sempre em diu que la gent no mort fins que ningú el recorda. Que no ens podem morir si se'ns recorda.
Un dol mai és fàcil, i menys quan venen seguits com vosaltres, però forma part del que som i del que serem i viure el dol es viure la vida també, ens agradi o no.
Ara em poso amb les songs ;) encara no t'he perdonat que em diguis adolescent.. jejeje
Laura, em fa feliç pensar que l'Ana i jo hem estat una mica responsables de fer-te evocar aquest bonic record, explicat d'una manera tan sencilla i tendra.
ResponEliminaT'agraeixo moltíssim que el vagis voler compartir amb nosaltres.
Una abraçada.
Les iaies sempre deixen molta emprempta i sempre feien arròs els diumenges
ResponEliminaLaura, anirem penjant al bloc els vostres comentaris, de forma que siguin els vostres avis els protagonistes. Gràcies i benvinguda. Una abraçada
ResponEliminaCarme i Ana gràcies a vosaltres per aquesta iniciativa i per els Blogs tant macos que teniu:) Ens seguim!
ResponEliminaAlbert no, no totes les àvies fant arròs, o potser si, sols les iaies de veritat. Sigui com sigui el de la meva iaia era dolentisim però donaria el qeu fos per menjar-lo un cop més!