Que deu fer, que avui t'enyoro més que mai.
Tot i la platja i el temporal de llevant,
tot i la familia i la música al cotxe,
tot i les rialles, tot i ser jo...
Avui t'enyoro només a tu.
Avui he menjat les primeres maduixes (casi) de primavera. Just quan fa un any que vaig inagurar aquest blog. Just li vaig posar aquest nom perquè en aquell moment les maduixes van ser l'unic que m'alegraren la primavera. I avui, també ho han fet, tenyint l'enyorança de color vermell.
Preciosa foto.
ResponEliminaLa lliure associació m'ha fet recordar una frase d'Albert Camus:
"El sol que iluminó mi infancia me privó de todo resentimiento".
Les maduixes, com les cireres, també ajuden...
Potser per això tenen aquest gust dolç i àcid al mateix temps.
ResponEliminaIgnasi, gràcies! I tant que ajuden... Ahir en vaig carregar al mercat del poble, ja els tinc netes i ensucrades a la nevera:)
ResponEliminaAna, és justament així com em sento jo també. Dolça i açida.Les millors coses de la vida no son definides.
És una bonica entrada la d'avui, melancòlica i molt bonica.
ResponEliminaLes maduixes sempre són com alegres, tan vermelletes, tan sucoses, tan agredolces. A mi, actualment, també em produiexen molt enyor. Aquest any les he vist però encara no les he tastat.
Felicitats pel primer any bloger.
petons
HOla maduixeta!
ResponEliminaGràcies per les felicitacions, no se quan temps i seré però de moment aqui seguim:)
Son prou bones les que he tastat tot i que el millor moment per les maduixes és el maig :)
Una abraçada
Laura
Felicitats pel blog i pels ànims que tens
ResponEliminaGràcies Albert! :)
ResponElimina