
Fa dies que m'observo i em miro i em sento diferent. Avui he caigut del que estic fent.
Fa dies que teixeixo un capoll on em refugio. Suposo que serà per viure intimament el procés de la meva vida. La trasformació de la meva vida. La que em portarà d'aquí a 7 mesos a ser mare.
Em costa entregar-me aquesta transformació. Ho reconec. Per això quan em trobo encongida dins el meu capoll, em sento diferent i enyoro la Laura. El ball hormonal, les pors i neguits, la il·lusió i la son, són els fils amb els que m'envolto i em protegeixo. Em fa por no saber amb que em convertirè i en veure que aquest procés no té marxa enrera. En que he d'abandonar-me a aquest sentiment i sensacions que tinc, sense oposar la resistencia que hi estic oposant. Potser tot em sera més fàcil.
NO hagués pensat mai que seria un procés tan complexe des del primer dia. Tan íntim i extrany. El dolor d'ovaris no es res comparat amb la sensació de buidor i desconeixença que sento ara mateix.
Potser demà serà diferent, ara que la vida es mou per setmanes. Segurament quan sortim del capoll no recordarem els sentiments contradictoris dels primers dies que el teixia en solitari.
Seré mare aquest Agost/setembre. I això fa més vertigen del que pensava.