Pàgines

dijous, 8 de setembre del 2011

Tenir o no tenir fills


Estic (estem), en aquells moments de decidir fer el salt cap a la maternitat ( paternitat). Fins fa un mes, ho teniem força clar, de fet ens vam llençar a l'aventura, ens feia il·lusió i no ens fa por la nostra tasca com a pares. Però jo aquest ultim mes li he estat donant moltes voltes. MOLTES. Primer de tot penso que ser pares és un acte força egoista. Es a dir, soc mare perquè jo vull tenir un fill i perquè sento que vull ser mare i perquè jo vull viure aquesta experiència, però si intento ser menys egoista, que li espera aquest fill/a? Un món injust, difícil, uns pares que segurament no li podran dedicar tot el temps que necessita, una societat comdemnada al fracàs i qui sap quantes desgracies més. Si, ja ho sé soc catastrofista, segurament tb li esperen moltes coses bones però desenganyem-nos, no vivim en un mon de walt disney. NO tindré un fill i aquest serà feliç per sempre més. I si el meu fill/a és un desgraciat tota la vida, em sentire molt i molt culpable. I si algun dia em diu - Mama preferiria que no m'haguéssis parit mai?

Què és el més egoista portar fills al món o no portar-los? Si analitzem el món i la situacio personal, que és més sensat, tenir fills o no?

Molts em diuen que aquestes coses no s'han de pensar gaire, però és que jo, gràcies a la feina i a la família he estat en entorns on he vist el patiment de molts fills que ho estan passant molt malament perquè els seus pares han estat uns irresponsables. Aquestes coses s'han de pensar i molt. I això no te res a veure en desitjar. Ser mare és el que mes desitjo al món, però no per desitjar una cosa s'ha de fer o tenir sense importar-nos les conseqüències. NO vull comportar-me com una nena capritxosa. I quan més hi penso i més ho desitjo també penso que ningú voldria néixer ara en aquest món.




Pd: Aquest ultim any han nascut fills d'amics i família, els quals estimo molt i estic segura que tindran una vida molt bonica...( que no se me ofenda nadie!!)

12 comentaris:

  1. Laura, em vols fer cas? Tanca els ulls, i de cap. Sí, per egoïsme o pel que sigui, però fes-ho. Mai sentiràs tant d'amor com pels teus fills. Mai podràs fer res que es compari a tenir un fill. I si, et canviarà la vida i no hi ha volta enrere. I per últim, no, ser mare no és cap acte egoista (ja sé què t'he dit a la segona línia), perquè tot i dic TOT el que facis la resta de la teva vida serà pels teus fills.
    Ànims!

    ResponElimina
  2. HO se, no és això el que m'amoïna, no és el que serà de mi, jo estic desitjant tenir 3 o 4 peques per qui perdre el cul i pels quals donar-ho tot. Però i ells? Quina vida els esperarà? Si ells quan tinguin una certa edat no es senten feliços ni senten que tot tingui un sentit, si pensen que no val la pena aquesta vida en la que jo els he introduït... em sentiria tant culpable!!

    Aixxx suposo que son paranoies que van i venen sense gaire sentit.. Deu ser el setembre la tornada al cole...

    Petons!

    ResponElimina
  3. Una definició d'amor?
    L'existència estimant a través teu.

    Estimar es compartir.
    No només amb la parella, també amb fills i família, amb amics, amb la gent que tractes diàriament, etc…
    I el que dones, t'ho dones.
    L'amor no compartit si es egoisme... una mena de neurosi.

    Aprendre a estimar es un art que es pot aprendre... si es vol.
    Fromm orienta.
    Jodorowsky també.

    Perdona'm per sonar transcendent.
    El tema s'ho val.

    Petons!

    ResponElimina
  4. No sé, no sé. Si la societat fos la dels setanta....

    ResponElimina
  5. The vingut a llegir i vaja un tema que m'he trobat. Jo també vaig tenir els meus moments de dubte i de treure'n l'entrellat a què es més egosista si tenir fill o no. D'això ja fa molts anys. D'egoista res. Ara els meus ja són grans i et puc dir que tenir fills és l'acte d'amor més desinteressat de tots. I que els fills donen alegries i també molts problemes. I que pensar en el que es trobaran no justifica el que no en tinguis. Ni tu saps el que tindràs d'aquí uns mesos, així que si pensessim així no fariem res. Tenir un fill és una cosa per a fer amb plena conciència i amb responsabilitat, però és una experiència indescriptible. Amb un no en tindràs prou però amb un parell te'n sobrarà la mitat, t'ho asseguro. Malgrat tot, ànims!

    ResponElimina
  6. Laura, això que et preocupa ens preocupa a tots. Què serà d'ells? mira, els problemes acostumen a ser cíclics. Després dels "feliços anys 20" va venir una depressió tan gran que va acabar desembocant en una guerra, però el període posterior de pau va durar un futimé d'anys. Això que et preocupa que els passi als teus fills, és la vida. Plena d'alts i baixos, d'emocions bones i dolentes, de salut i de malaltia, d'amor i desamor. Els ho deixaries perdre? ;-) (vinga que et tinc mig convençuda, et deixo una tarda amb els meus nens, ara que estàn mig domesticats i raonen com a persones grans, i et convenço del tot)

    ResponElimina
  7. Ignasi, estimar no és el problema, em considero una persona amb capacitat per estimar i per deixar-se estimar. Però amb estimar ni ha prou en aquest mon? NO, amb estimar no ni ha prou molts cops ( això he he après fa poc..)

    Evo! Lo bo de tenir fills es que els meus serien revolucionaris segur ;) Ja esta decidit que si tingues un nen es diria Francesc ( Ferrer i Guàrdia)

    Laura moltes gràcies per la visita i de debo que l'experiència de les mares es sempre tan positiva que val la pena escoltar-vos en aquest moments.

    Ana, segur qeu els teus fills m'acabarien de convencer. Aquest dies al casal he tingut un munt de peques que han fet veure les parts bones. Avui sense anar mes lluny una nena de 3 anyets, em despedeixo d'ella i li dic em fas un petó que ja no ens veurem dilluns? i em diu " Y dos también, porque me cortas la carne a trocitos pequeños y asi me la puedo comer bien" I em queia la baba...

    ResponElimina
  8. Si cambiamos las percepciones que tenemos en el subconsciente cambiará nuestra realidad.
    Al reprogramar las creencias que tenemos de cómo es la felicidad, la paz, el amor podemos conquistarlas.

    Me suena a fórmula feliz…
    Así funciona el efecto placebo.
    Si pienso que una pastilla sana, me la tomo y me encuentro mejor. ¿Qué me ha sanado?…

    ¿La creencia?
    Eso parece. Al igual que los pensamientos positivos y el efecto placebo afectan a nuestra biología, existe el efecto nocebo: si crees que algo te hará daño, acabará por hacerte daño.
    Si eliges vivir ofreciendo amor, tu salud mejorará.

    ¿Y eso por qué?
    La química que provoca la alegría y el amor hace que nuestras células crezcan, y la química que provoca el miedo hace que las células mueran.

    ¿La culpa de todo la tienen los padres?
    Las percepciones que formamos durante los primeros seis años, cuando el cerebro recibe la máxima información para entender el entorno nos afectan el resto de la vida.

    Y las creencias pasan de padres a hijos.
    Así es, los comportamientos, creencias y actitudes que observamos en nuestros padres se graban en nuestro cerebro y controlan nuestra biología el resto de la vida... a menos que aprendamos a volver a programarla.

    Nada se soluciona hasta que uno no se esfuerza por cambiar. Deshágase de los miedos infundados y procure no inculcar creencias limitadoras en el subconsciente de sus hijos.

    Extracto de una entrevista con Bruce Lipton, doctor en Medicina, investigador en biología celular.
    La Vanguardia (La contra)

    Arguments...

    ResponElimina
  9. Recordo llegir aquesta entrevista... Molt interessant, com sempre i en substància, la cupla és dels pares jijiji!!

    Gràcies per fer-me adonar que lo meu es sols una etapa pesimista que s'està allargant més del normal

    petons

    ResponElimina
  10. Hola Laura,
    suposo que a hores d'ara ja hauràs tingut els 3 ó 4 fills que comentes i que estàs tan ocupada amb ells que no podràs llegir aquestes línies.
    Entenc totes les pors que manifestes: la societat està molt malament, la crisi, la contaminació, el món s'acaba...
    Si fem una mica de memòria del què ha passat durant la història, no hi ha hagut segle en què no hi hagi hagut una guerra, i una postguerra. Tu creus que que la gent que va viure la misèria de la postguerra no van decidir tenir nens perquè el món estava molt malament? Si fos així, la humanitat s'hauria extingit fa molts anys.
    Sempre han estat temps pitjors, excepte la última dècada que a base de totxo va semblar que estàvem millor...
    Mai hem estat com ara a nivell de benestar, de salut i de tantes altres coses (parlo com a societat, individualment cadascú té les seves circumstàncies personals...) i no obstant estem tan angoixats i preocupats pel futur...
    En fi, que els nostres avantpassats van viure amb moltes menys coses, molta menys qualitat de vida, molta menys llibertat (imagina't quan la dictadura) i encara ens queixem...
    Acabo de ser pare i m'adono que el món gira i gira i gira i que la teva percepció de que el món està tan malament ha de ser teva, pel que més vulguis, no la trasmetis als teus fills...

    Víctor

    ResponElimina
  11. suposo que ja has pres una decisió....tinc curiositat perque jo ara també em trobo en aquest moment. Busco un motiu perque la decisió de tnir un fill/a no em sembli un acte agoista, en el sentit de perque jo ho vull.

    gràcies

    ResponElimina
  12. Si, explica com va acabar. A mi els nens mestressen, però crec que si fossin meus.. Es tot un dilema.. Ets egoista tant si ela tens com si no.. Ànims

    ResponElimina