Tenir o no tenir fills

Estic (estem), en aquells moments de decidir fer el salt cap a la maternitat ( paternitat). Fins fa un mes, ho teniem força clar, de fet ens vam llençar a l'aventura, ens feia il·lusió i no ens fa por la nostra tasca com a pares. Però jo aquest ultim mes li he estat donant moltes voltes. MOLTES. Primer de tot penso que ser pares és un acte força egoista. Es a dir, soc mare perquè jo vull tenir un fill i perquè sento que vull ser mare i perquè jo vull viure aquesta experiència, però si intento ser menys egoista, que li espera aquest fill/a? Un món injust, difícil, uns pares que segurament no li podran dedicar tot el temps que necessita, una societat comdemnada al fracàs i qui sap quantes desgracies més. Si, ja ho sé soc catastrofista, segurament tb li esperen moltes coses bones però desenganyem-nos, no vivim en un mon de walt disney. NO tindré un fill i aquest serà feliç per sempre més. I si el meu fill/a és un desgraciat tota la vida, em sentire molt i molt culpable. I si algun dia em diu - Mama preferiria que no m'haguéssis parit mai?

Què és el més egoista portar fills al món o no portar-los? Si analitzem el món i la situacio personal, que és més sensat, tenir fills o no?

Molts em diuen que aquestes coses no s'han de pensar gaire, però és que jo, gràcies a la feina i a la família he estat en entorns on he vist el patiment de molts fills que ho estan passant molt malament perquè els seus pares han estat uns irresponsables. Aquestes coses s'han de pensar i molt. I això no te res a veure en desitjar. Ser mare és el que mes desitjo al món, però no per desitjar una cosa s'ha de fer o tenir sense importar-nos les conseqüències. NO vull comportar-me com una nena capritxosa. I quan més hi penso i més ho desitjo també penso que ningú voldria néixer ara en aquest món.




Pd: Aquest ultim any han nascut fills d'amics i família, els quals estimo molt i estic segura que tindran una vida molt bonica...( que no se me ofenda nadie!!)