Al casal, tenim infants petitons , 6 o 7 nens de tres anyets, i em paso el dia treien moquitos, donant-los aigua, fent-los riure, vigilant que no s'escapi cap pipi... I llavors sortim al pati (aquell tan gran!!) i els dic, vinga a jugar al que volgeu!!!! Cap moviment. Tot es queden al meu costat. Assegudets. I jo camino i tots darrera, em sento "mama pato".
Avui ens hem estirat a fer la migdiada, uns s'han adormit. ALs que quedaven desperts els dic.. voleu anar a jugar? ( amb l'altra monitor) i em diuen no, ens quedem amb tu fent silenci. Tots al meu costat, un a sobre l'altra ( amb una xafogor d'Agost horrible). Tots juntets. "Mama pato" i els seus aneguets per aquets 15 dies abans de començar l'escola.
Un dels primers records de la meva vida es veure la mare planxant mentres escoltava la radio.
ResponEliminaJo tindria 4 ó 5 anys i, com els teus nens, escollia jugar ben a prop d'ella.
Recordo que cantava sovint aquesta cançó:
http://www.youtube.com/watch?v=7Nb_XAjJXUQ&feature=related
Quan arribava al tú, y tú, y tú m'assenyalava amb el dit i em tocava el nas.
Va morir fa 11 anys.
Em recordo sovint.
Sort tenen de tu els petits!
Nat king cole, és un dels meus interprets preferits. En el blog hi he anat penjant algunes cançons seves que m'agraden.
ResponEliminaUn record molt bonic. Les mares! Com les necessitem!! Jo fa poc he pres conciència que algun dia no seran amb mi i el simple fet de pensar-ho em va fer un nus a l'estomag!