Fa dies que no se que tinc. NO em trobo bé. Que tinc? No ho sé. Però que el meu cos m’està diguent quelcom que no entenc, si que ho sé. Estic molt molt molt cansada ( i porto 4 dies sense fer gaire be res), em costa dormir, em fa molt mal l’esquena, tinc migranyes i em piquen els ulls constanment.
Els metges diuen que no tinc res. La pressió baixa, res més. La setmana passada vaig anar d’urgències per un dolor molt fort a l’esòfag. Era un dolor molt molt intens. Després de proves em van dir que era un dolor epigàstric psicosomàtic. És a dir nervis. I jo els deia però si em feia molt mal de veritat!! Era horrorós el dolor! I em diuen que no te res a veure. Que el mal hi és però que l’origen és nerviós.
NO ho entenc. No tinc consciencia de guardar-me els nervis a l’estomac. Una amiga diu que em fa mal l’estomàg perquè m’empasso els nervis, m’empasso l’ansietat i m’empasso l’angoixa. És a dir tinc indigestió emocional.
I com es cura això? Que em poden punxar? Res…( òbviament no penso prendre cap ansiolític).
Mira que faig teràpia personal jo, que m’escolto, que intento entendrem, que intento tenir el meu temps. Mira que intento fer neteja però es veu que no se fer-ho be.
Sincerament estic amb una pena que em menja per dins. I jo em dic pena de que? Si tot va relativament bé i els meus, que és el més important, també estan bé. I doncs? Perquè aquestes ganes de plorar tan irracionals? Aquesta ràbia acumulada?
Em rellisquen les vacances, no tinc ganes de fer res, l’esquena em fa molt mal, el cap també. Vull que passi l’Agost, vull tornar a l’escola i veure els meus nens i tornar a l’acadèmia i estudiar i aconseguir una feina més estable i amb millors condicions. Vull que arribi l’hivern, vull que es faci fosc molt d’hora i quan entri a casa des del carrer senti aquella escalfor de la llar. Vull veure la lluna amb el pijama posat i una tassa de té calent.
A mes sincerament estic cansada de no tenir res i que em faci mal tot!
Avui tinc un dia molt trist, molt, fins i tot Cohen em sembla alegre…
Necessito compartir aquesta tristesa encara que a ningú li agradi compartir-la. Existeix. I és aquí.
Laura, no et miris més. Creu-me. Quan més avall baixaras, de més avall hauras de pujar. Un petó, i mira totes les coses precioses que t'envolten.
ResponEliminaVaja, em sap greu Laura.
ResponEliminaPenso si no pot ser l'esgotament (físic i psíquic) pel sobreesforç que estaves fent?
Si es així passarà aviat, encara que jo m'hi deixaria caure de tant en tant per la metgessa de familia.
Segur que estàs al cas de l'últim de la teva amiga, però per si de cas...
http://www.youtube.com/watch?v=2AHEfPBSIgQ&feature=related
Abraçada!
Ana, tens raó, em miro massa. I soc conscient de les coses precioses que m'envolten, però em sento impotent quan el cos no em tira´.
ResponEliminaIgnasi, potser si que es el sobreesforç de la campanya d'estiu, dels nervis i d'un Juliol complicat, però be, la tristesa no hi te res a veure... He ant a molts metges durant la setmana... Quan facin la sanitat de copagament jo m'arruïno!!!
Per cert, vaig veure a la Sílvia l'altra dia. Genial com sempre. Ara marxa de vacances! Sempre és un plaer escoltar-la i compartir-la!
Estic preparant un post sobre ella!
una abraçada,
Recordo un bon amic (i psicoterapeuta) que em deia que de vegades, sense una causa aparent, ens sentim "como un perro atropellado por un camión".
ResponEliminaI que fan els gossos aleshores?... busquen un lloc tranquil on llepar-se les ferides i sanar.
Tindré els meus sentits ben atents per gaudir de l'entrada de la Sílvia!
Abraçada!
Si, de fet és semblant això. I per més inri la sogre s'ha fet un esguinç i em perdre el concert que portava temps esperant i que em va costar una fortuna... La meva vida es com una gimcama d'obstacles, diuen que el mes important és participar, però jo ja en tinc prou de saltar valles!
ResponEliminaLa sogra paga encantada una jove vetlladora a la que li explicará les seves deries mentres tu vas al concert sense ni un pèl de mala conciència.
ResponEliminaI si son pel concert de la teva amiga Sílvia ja es una qüestió personal. Me l'has d'explicar amb pels i senyals!
Ignasi, la meva sogre viu amb nosaltres Te TOC ( transtorn obsesiu compulsiu, brots esquizofrenics i depressió. Durant el matí va al centre de dia pero al vespre esta amb nosaltres. Teniem una noia que ens feia cangurs per emergencies perpo ha plegat. I ara no trobo a ningú preparat per fer l'adaptació amb ella i tal.
ResponEliminaTot plegat , un xou. Algu dels dos s'haurà de sacrificar al concert i intentar vendre l'altra.
Es per veure Antonia font!
Sento si, amb poca informació, m'atreveixo a donar-te consells.
ResponEliminaVan morir a casa meva el meu sogre (neo de colon) i la meva sogra (de ronyó).
Anys de cures, de no sortir, d'arribar de la feina i seguir fent de metge i els fills, encara petits, demanant atenció...
Va ser esgotador, casi em va sobrepassar, però eren els pares de Gemma, i entre els dos no va haver-hi cap escletxa.
Junts i amb estimació hem pogut passar les èpoques més difícils.
I el humor, el humor ajuda... de vegades ens salva!
http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=hHSgAfdpCGk
Nosaltres tb portem uns anys dificils, potser no tant com els teus, però tb hem hagut de superar morts, malalties, operacions i ara això. Ens agrada pensar que un dia les coses començaran anar millor i que llavors tornarem a trobar el nostre espai, ganes i il·lusió per seguir endavant. Intentem aprofitar i gaudir de les petites coses. Però que te de dir a tu, suposo que ja saps que hi ha dies de tot, i que les males noticies mai venen soles.
ResponEliminaLes coses son complicades, i encara les compliquem més. Hi ha dies que costa veure la llum, però segur que si llegeixes el blog, t'anadones que no soc de les que tiren la tovallola i de les que esta segura, que m'espera un endemà més gratificant.
Gràcies pels comentaris, llegir-te sempre és una lliçó!
Quan les coses grans es torcen... procurem gaudir de les petites.
ResponEliminaEs meu... i ara també teu.
Abraçada!