Caipirinha , sol i Lambada

Fa molta calor, estirada en una platja d'anunci sobre una gandula de color groc s'acosta el camarer amb una Caipirinha glaçada i amb un paraïgues groc a la copa.
NO m'enrecordo de donar-li les gràcies i faig el primer glop rapidament. El sol escalfa molt i la mar esta amb calma.
No hi ha ningú. Silenci... Sols un llibre a les meves mans. " Manual de Salsa para patosas". Arriba un tal Dylan alt com un Sant Pau i em convida a ballar, sona la Lambada i de cop i volta se ballar com mai. Ell porta uns pantalons blancs de lli. Només uns pantalons blancs. I jo un banyador taronja i un pareo a joc.
Ballem i ballem mentre el cambrer vigila que no ens deshidretem tot fent coctels de colors estridents i granadina a la vora de les copes.

Enyorança

Que deu fer, que avui t'enyoro més que mai.
Tot i la platja i el temporal de llevant,
tot i la familia i la música al cotxe,
tot i les rialles, tot i ser jo...
Avui t'enyoro només a tu.

Avui he menjat les primeres maduixes (casi) de primavera. Just quan fa un any que vaig inagurar aquest blog. Just li vaig posar aquest nom perquè en aquell moment les maduixes van ser l'unic que m'alegraren la primavera. I avui, també ho han fet, tenyint l'enyorança de color vermell.

És quan nedo que hi veig clar

Ahir al matí vaig anar a la piscina, a fer classe d'Aquagym i a nadar una estona. M'agrada molt nadar i sobretot estar dins l'aigua jugant com un infant.
De sempre l'aigua ha estat per mi el medi més vital.
Ja de petita, a l'estiu, els pares em portaven cada dia a la platja, durant la setmana amb la mama, a Calella de Palafrugell, alguns dies a peu, d'altres amb bus, i els caps de setmana a Tamariu amb el papa.
M'expliquen que no tenia hora de sortir de l'aigua. Em posava les meves ulleres i el tub i em passava hores nadant per la platja i jugant.

Al arribar a Barcelona, vaig deixar la platja, a l'estiu, al no tenir-la tant aprop ( mai m'ha agradat banyar-me a barcelona)vaig deixar de anar-hi. Durant els anys a Barcelona, he estat apuntada a piscines municipals intermitentment, però mai vaig aconseguir anar-hi durant una llarga temporada.
Llavors vam venir a Granollers, i em vaig apuntar a la piscina municipal d'aqui, m'agrada mlt i m'ho passo be quan hi vaig. Però no soc constant. Perquè?
Hauria de ser constant ja no solsament per salud i per la importància de fer esport, sino perquè, ostres m'hagrada molt!! I sols ho recordo els dies que hi vaig. I llavors em sap greu.


És quan nedo que hi veig clar, que espanto els fantasmes. És quan nedo que estic contenta, és quan nedo que soc jo. M'anadono que torno a ser la Laura i de lo important que és per mi, trobar moments per estar al medi acuàtic, perquè son moments que soc simplement, jo

Dime de que hablas y te diré...

Avui, tot berenant i fent zapping a la tele en una hora poc usual per a mi; deurien ser les 18h, em trobo amb un concurs a antena3. NO se de que anava però havia tres parelles i tot eren preguntes sexuals o amb conotació sexual. I la sogre parlant tb de les relacions dels seus fills.. I salta un dels marits diguent que nomes "feien l'amor" un cop al mes, i la dona li diu: "es que amb les nenes , donant el pit i el torn de nit es impossible" I el presentador riguent i la sogre també.. I m'ha entrat una vergonya...
Llavors diguem que quina pena la Belen Esteban però senyors si sortim a la tele sense cobrar i som pitjors que ells! Que fotem pena collons!! Això si, tots han donat records als seus fills.. Saludos a mi Dani que nos estará viendo!! I al cap de dos segons deixen anar un " yo tengo mi miembro como un perro salsicha.." POBre Dani!!

Mai m'han caigut be aquesta gent que sempre fan les mateixes brometes i sempre tenen el tema sexual a la boca, com si no es pogués parlar d'altres coses. I llavors els agafes per banda i els dius, vinga parlem de sexe tranquil·lament i no en saben parlar!! Es limiten això,a les brometes al jiji jeje, a l'acudit fàçil, i cansen. Em cansen molt.

Però et pares a pensar i t'anadones de que tot es ven amb sexe, de que continuament es fa referència al sexe. Llavors no és d'extrenyar que algun dels meus alumnes més grans em preguntin..
- Perquè els grans parleu sempre de sexe?
- Perque a la tele sempre es parla de sexe?
- Perquè els grans uns envieu powers points guarros ( aquesta pregunta és real como la vida misma..)

La gent diu: Els joves tenen massa informació!! potser si. Però el que els queda no son les xerrades de quatre educadors sexuals ( quina gran feina) o la xerrada dels pares quan toca.
El que els queda és això, el que senten a la tele, el que viuen al carrer, les brometes façils que senten a tot deu, la sexualitat i pornografia de la tele. Recordo un cop, un noi de 16 anys em va parlar del seu primer cop i em diu NO es como una peli porno!!! Es mas cutre!1 ( Amb això no vull dir que estigui en contra de la pornografia, però si de com s'utilitza)

JO no es que tingui el sexe com un tema tabú. En absolut, i li dono la importancia que mereix, ni mes ni menys. I considero que tinc una mentalitat oberta i sense prejudicis. Però veure aquet programes de televisió em fan sentir pudorosa. Si si, pudorosa!

Però es que encara ni han de pitjors, perquè mira, aquesta gent penses, hi ha una mica d'incultura, és la esponteneïtat son gent que han viscut sempre això a casa.
Però llavors hi han aquest tipo de persona entre pijets i new hippys o el tipo escoltes ( no puc amb els Escoltes...) els que tenen estudis, cultura, poden parlar de tots els temes.. i aquest parlen del sexe tot diguent.. " jo no tinc tabus" o fan allò de parlar del sexe perquè es senten dolents.. O simplement per fer-se els guays. Aquest si que fan pena.

Aquest que a cada post que escriuen el seu brillant post han d'acabar diguent alguna bestiesa.. i es creuen trasgressors fent això aixi. Son del barça, voten a Ciu, porten els nens a la concertada, però com que escriuen un post sobre com fer una bona mamada es pensen transgressors, moderns i amb personalitat. Quin ridicul!

De tots els casos hem quedo amb la Belen Esteban.

I de fet segueixo pensant en allò tant famós del "dime de que presumes..."

Relat 1

L'Anna es posava crema asseguda al llit, just després de sortir de la dutxa. Era un ritual sagrat. Els divendres prenia el bany amb sals, llavors s'exfoliava la pell amb aquell gel turc que li van regalar i que li deixava la pell com la d'un nadó. Es posava la mascareta als cabells i llavors amb una dutxa ràpida i freda s'aclarava amb pressa.
Al sortir de la dutxa s'embolcallava amb aquella tovallola gegant i corria fins al llit. Allà tenia cura d'assecar-se suau i eficaçment totes les parts del cos. Sempre començava pels dits dels peus i acabava als braços. Llavors començava el ritual de la crema. Es reparteix la crema per a pells molt molt seques per tot el cos amb molta cura.
Un cop acabat el ritual i encara despullada sobre el llit l'Anna mira l'hora del rellotge, les 20h. Que faig? es debatia entre dos plans, el de pijama, pizza i pel·lícula o el de sortir a fer una copa amb uns amics.
Just en aquell moment, li arriba un missatge al telèfon

- " A les 21h on sempre?"

A l'Anna el cor li fa un tomb mentre s'afanya a triar la roba que es posarà. De fet s'anadona que la seva vida últimament sols es basa en això, a esperar aquest moments en que ell apareix a la seva vida i durant una estona la trasbalsa. Ara però la situació ha canviat molt i ja no es com era abans. Ara les coses no son tant complicades però la situació segueix essent molt difícil. Algun dia ha de solucionar la seva situació, però aquest dia, tot i ser necessari, no arriba mai.

Es vesteix amb cura, els texans que es volia posar no li corden ja, i escull uns leggins i un vestit. Ha de anar a comprar-se roba, però això de vestir de premamà no li atrau gaire.
Es pasa la ma per la panxa i diu amb veu molt dolça...

- Anem Jana, el papa ens ve a veure.

Puja al cotxe, ja és fosc, i fa força fred. Tot i anar abrigada sent com el fred l'acaricia fins la punta dels dits.
Engega la ràdio, a l'emissora sona Nothings compares to you,i arranca el cotxe tranquil·lament.
Com ha arribat la situació ha complicar-se d'aquesta manera? Ha passat ja més d'un any i la seva vida ha fet un gir de 360º, potser si que li calia un canvi però no d'aquesta manera. O potser si?
Ningú havia entès la seva situació, la seva decisió, clar que ningú, tret d'ella, sabia la veritat. Condueix per la nacional tot seguint la costa, i no troba el moment de caure als seus braços de nou.

Aïllament

Hi ha dies que t'anadones que malgrat viure en societat, malgrat ser éssers socials, malgrat organitzar-se en families, formar part d'associacions, que tot i tenir facebook, blog, twitter, e-mail, pàgina web, dies que tot i tenir 3 trucades perdudes d'amics, notes a la nevera d'amor, dies en que tot i això, un te la sensació de ser un ésser asocial.

Hem sento així, un ésser individual, asocial, independent, apart del món. Em sobra tot i tothom, gaudeixo massa de la meva soledat i, a vegades, penso que cada cop tinc mes necessitat d'aquesta soledat i això m'espanta. El problema no és que em senti aïllada d'aquesta societat, perquè no ho estic, el problema és que m'agrada aquesta sensació.

Potser no es tant exagerat, potser només és que abans ho era massa d'ésser social i ara sols he deixat de ser-ho una mica... Potser sols és una época, potser...

no m'agrada el carnaval!

Mai m'ha agradat el carnaval, ni les disfresses, ni el carnestoltes, ni la butifarra d'ou, ni les sardines..

Ja de ben petita mostrava pànic a les persones disfressades. De fet les primeres notes que tinc de pàrvuls, hi ha una nota de la mestre on possa
- " la laura mostra una por exagerada a les disfresses i a la sang"
I els professors que feien? doncs quan era carnaval i començava a cridar com una boja, m'agafaven tots amunt i avall acostant-me a totes les persones disfressades diguent allò tant tipic de..
- " que no ho veus? si es fulanito.. si no fa res..."
I jo encara mes emprenyada cridava mes fort : - Em fa por!!!
Ara no ho fariem això, almenys jo no, jo deixaria l'infant a un lloc on es sentis segur i que pogues observar a poc a poc i fos ell el que s'acostés. En fi, que els meus pares al principi em protegien d'això i no li donàven més voltes, pero clar, tenia 7 o 8 anys i encara em feia por.. Llavors va ser quan van començar amb les xerradetes.. i sobretot amb allò tant afectiu de
- " mira la teva germana es petita i no li fa por, ni a L'Eva.. si no fan res! és per riure.."
Llavors que va passar? dons que tot i que em seguia fent respecte vaig deixar de mostrar enuig, sols per la vergonya que em feia reconèixer-ho. I així va ser quan vaig començar a acceptar el carnaval.

A dia d'avui és evident que no em fa por tot això, però tampoc em fa gràcia ni m'agrada. No em sento còmode ni a gust. A l'escola, la guarderia, cada any el mateix enrenou! I jo col·laboran com la que més. Això si, jo no em disfresso. HO sento, però per aqui no hi passo. La majoria dels nens gaudeixen del carnestoltes i ho viuen amb motla il·lusió, però clar, a mi sempre em crida l'atenció aquells que no ho fan. Aquells que miren amb ulls porucs. Aquells que diuen no vull no vull no vull!! I si pogués me'ls enduria a tots lluny , ben lluny d'aquesta festa.

Només he gaudit disfressat-me les vegades que ha sigut per fer teatre. M'encantava fer teatre i he estat a varies companyies de teatre locals. Llavors entenia la disfressa com una cosa normal, com un posar-se a la pell d'un personatge per interpretar-lo. Tenia cura de tots els detalls. I li donava al vestuari la importància que es mereixia.

I be, aquesta setmana és carnaval i avui el carnestoltes a l'escola on treballo, ha manat que tothom porti dos mitjons diferents per sobre els pantalons. Segueixo sense veure-li la gràcia.