Mama Pato

Al casal, tenim infants petitons , 6 o 7 nens de tres anyets, i em paso el dia treien moquitos, donant-los aigua, fent-los riure, vigilant que no s'escapi cap pipi... I llavors sortim al pati (aquell tan gran!!) i els dic, vinga a jugar al que volgeu!!!! Cap moviment. Tot es queden al meu costat. Assegudets. I jo camino i tots darrera, em sento "mama pato".

Avui ens hem estirat a fer la migdiada, uns s'han adormit. ALs que quedaven desperts els dic.. voleu anar a jugar? ( amb l'altra monitor) i em diuen no, ens quedem amb tu fent silenci. Tots al meu costat, un a sobre l'altra ( amb una xafogor d'Agost horrible). Tots juntets. "Mama pato" i els seus aneguets per aquets 15 dies abans de començar l'escola.

Relats II

Mirava el cel. Observava com la lluna s’amagava darrera dels núvols ara si, ara no, durant uns segons. Quan la trajectòria dels núvols guiats pel vent, amagaven la lluna, s’enfosquia una mica aquella clara nit de lluna plena.

Amb els dits del peu esquerra dibuixava cercles a la sorra mentre fumava lentament el cigarret que meticulosament havia liat.

Va respirar profundament per tal que la brisa del mar i aquella olor a algues i pinassa quedes gravada al seu cervell per sempre més. No li molestava ni la humitat de la sorra entre els seus dits, ni l’aire de mar que movia els núvols, ni tant sols li molestava la música que arribava de lluny empesa per un agost amb ganes de marxar.

Va fer la ultima calada al cigarret aguantat el fum al seus pulmons, com si fos l’ultima calada de la seva vida, i tornant la vista al cel va sospirar. De sobte va tenir unes ganes immenses de cridar de cridar ben fort i al fer-ho s’adonà que no tenia veu. Aleshores va començar a córrer com feia temps que no ho feia. Corria sense poder dominar les seves cames fins que li va faltar la respiració i va caure a terra suada.
Al recuperar la respiració de nou, sols va tenir ganes d’entregar-se al mar.
Es va despullar decidida i desordenadament i agafant embranzida es va llençar al mar.
I va nedar i nedar, aguantava la respiració sota l’aigua fins a límits on mai havia arribat, allargant cada segon la sensació de no ser.

I cada cop els seus pulmons s’eixamplaven més i li calia sortir menys a respirar. I nedava i nedava i sentia com la pressió de l’aigua l’alliberava de tot dolor, com es desplaçava cada cop més ràpid i els ulls s’acostumaven a la negror d’aquell mar immens que se l’empassava lentament.

I de tant nedar, es va oblidar de respirar. Va seguir nedant, però, fins que es va fondre dins la foscor d’aquell mar que va decidir fer-li un lloc per sempre més.

Perdre els instints

Quan neixem, som ésser instintius. Només nosaltres i per instint decidim venir al món. Sentim que ara és el moment i neixem. Llavors també per instint plorem quan tenim gana, malestar, son. I plorem per instint. Fins que un dia, ens donen el menjar abans de tenir gana, ens abraçen abans que ens sentim sols i ens adormim per allò que sen diu els hàbits. I huala! l'instint es va apagant. Canviem l'instint per l'hàbit o el costum. Aixi, al llarg de la vida, l'instint es va atrofiant per manca d'ús. Intermitentment, de manera latent en algunes situacions sorgeix aquest instint, però la societat de seguida s'encarrega de tapar-lo, d'amagar-lo o de donar-li una altra explicació. Tot allò que es relaciona amb l'instint sembla se que ens recorda que som animals i per això ha de ser allunyat de nosaltres. A la societat li interessen les persones "domesticades" o "ensinistrades". Em direu si, això ja ho sabem, i ?

Doncs que em sembla una putada la veritat. Perquè hi ha moments que penso que necessito aquest instint. Que tot seria més façil de fer, de sentir, si fos per instint. Porto molts dies donant moltes voltes, moltes decisions ha prendre en molts sentits i vinga voltes i més voltes i no veig res clar. I l'instint penso? Si el tingues, que em diria?

Perquè l'instint és objectiu, sincer i imparcial. I totes les cabories que tinc al cap, no.

Festa Major!

Granollers. Festa Major. Castells. Pilar caminat. Calor. Emoció. És festa major!!

Guimbada de festa major

Quan l’estiu s’acaba
i s’acosta anar a currar
granollers fa festa
i no pensa en l’endemà.

Quan l’agost culmina
i comença a fresquejar
la gent es transforma
tant se val qui guanyarà.

Visca els blancs, ei! ei! ei! ei! ei!
visca els blaus, ei! ei! ei! ei! ei!
blancs i blaus ara és l’hora d’estripar.

Anirem a ballar a la porxada
i de festa, de festa
ballarem fins a la matinada
i veurem sortir el sol.

I després a la plaça del cony
vinga a beure i a beure
ja veurem qui seran els millors,
el diumenge ho diran als balcó.

......

Tots tenim dies i dies.
Avui tinc un dia estrany. D'aquells dies que sents moltes coses en un dia. Al matí he anat a treballar, fins les 16h de la tarda. Tot molt bé, amb els nens genial, piscina, dinar, Clan i moltes partides al Memory i a l'UNO, i també una guerra naval amb vaixells del bob esponja carregats de Gormitis.

Però he arribat a casa i glubs, m'ha entrat una barreja entre mala llet, calor i nosequémes que m'he ratllat oooh com me ratllat. Llavors no volia fer res, ni respirar però a la vegada ho volia fer tot netejar, escriure, fer puzzle, cuinar, cridar, CRIDAR...
I el meu marit em mirava acollonit... I he pensat deumeu pendrem mal, pendrem mal! I m'he tancat a l 'habitació amb un llibre a les mans i el llegia i m'anava quedant dormida dormida, però entre el son i la vigília ( pensava laura son les 7 de la tarda no t'adormis ara, no t'adormis ara!!!) i llavors en aquest estat volia la mama. HI he plorat i he dit en veu alta mama vine, mama truca'm. I intentava mentalment trasmetre a ma mare la meva necessitat d'ella.
He apretat fort les mans i tancat els ulls i pensava l'instint maternal ha d'estar allà no? Ella ha de percebre que necessito sentir la seva veu i necessito plorar-li a la falda com quan tenia 3, 6, i 18 anys!
Però no, no ho ha rebut. I si la truco jo? NO, no em surtiria dir-li mama és que no tinc res però només et volia a tu.. Faria masses preguntes, o potser m'esvendiria perquè te els flams al foc, i encara em sentiria pitjor i em sentiria pitjor de que ella sense adonar-se'n m'hagues fet sentir malament. Per això no l'he trucat.
I finalment m'he adormit... mitja horeta. Me dutxat i ara em sento com si m'hagues atropellat un autobús de TMB ple de adolescents que van a les festes de Gràcia. Així em sento avui.

Només se que intento saber

Fa dies que penso,
que no penso el que dic,
o que potser ho penso massa
i deixa de tenir sentit

Fa dies que sento,
que no sento allò que faig
i que faig allò que penso
que donarà el sentit.

Però ahir mirant la lluna
ho vaig veure clar de nou.
Tot suma, es per això
que soc aquí.

No és moment de fer-me les preguntes
ja que les respostes no me les puc oferir
sols vull ser on sento que vull ser.
La intensitat ara és, el que m'ajuda a fer camí

.


" Quan més em jutjo més em desconec, quan menys em pregunto més em trobo"

i de cop , la sortida

A de Andrés, A de Amor, A d'Aleix...