V/Bellesa

Ahir van celebrar el Nadal a la residència/centre de dia de la sogre. Bé on la sogre hi està en règim de centre de dia mentre esperem que arribi la plaça pública per a la residència.

La meva sogre el dia abans em va demanar que es podia posar per estar ben guapa i vam escollir la roba plegades. Estava nerviosa i contenta perquè canta al cor de la residència i ahir havien de cantar les nadales.

Vam arribar puntuals a l'hora que ens havien citat amb l'Andrés. La sala d'estar de la residència estava plena. Els avis i residents sentats a les seves butaques i els familiars de peu al voltant expectants.

La directora de la residència va donar la Benvinguda i va presentar el grup de ball que tocaria durant tota la festa. La meva sogre es saludava des de la seva butaca contenta de veure'ns allà i de que l'Andrés li fes fotos i la graves en vídeo.

Els treballadors es movien sense parar per tal d'organitzar la sala i moure els residents quan calia. Tots amb uns somriure a la cara i una energia que sempre he admirat quan vaig a recollir la sogre cada dia.

Al ser un dia especial els residents de la planta 1 ( que són els que estan més greus), van baixar a viure la festa també amb la resta.

Llavors per fi, van anunciar que el cor començaria a cantar. Els van seure al mig de la sala i van cantar 4 Nadales amb l'ajuda de les cuidadores.

I jo em trobava allà, amb la sogre saludant-me sense parar, buscant-me amb la mirada a tothora, alguns residents ploraven d'emoció, alguns familiars també. Un silenci que nomes es trencava pel fi de veu que deia " campana sobre campana..." . Em trobava allà dempeus observant malalts patir buscant-la mà del cuidador, nens petits a la falda dels seus avis, el meu marit emocionat per veure la seva mare tant feliç i va ser quan de sobte em vaig trencar.
I vaig ser conscient de que fa dos mesos la meva iaia va morir.

Amagada darrera l'arbre de Nadal que tenen a l'entrada, les llàgrimes em lliscaven galtes avall sense poder fer-hi res per evitar-ho. En aquell moment L'Andrés em va venir a buscar " mi madre te busca..." i com vaig poder em vaig eixugar les llàgrimes i vaig anar a buscar la sogre.

-Lo he hehco bien verdad?? Ha sido usted la mejor Amparo! ( mentre li feia un petó a la galta) i amb el seu caràcter infantil ( degut a la seva malaltia) es va girar a la companya i li diu.. " mi nuera dice que he sido la mejor!".

I en aquell moment em vaig adonar que la meva sogre només ens té a nosaltres, a l'Andrés i a mí. Si , fa quatre anys que viu amb nosaltres i que ens encarreguem d'ella, però ahir no em vaig adonar de la seva dependència, sinó de la seva dependència cap a mi.

I un altre cop em queien les llàgrimes avall sense poder-ho evitar. I a tot allò, els treballadors de la residència es anuncien que passaran un vídeo sobre el Alzheimer que va editar el fill d'un resident i que ha guanyat un premi.
Primera imatge del vídeo una dona gran amb els ulls mirant a l'infinit, perduts , com els de la meva àvia, que ara fa 10 anys va morir.
I a mi em faltava l'aire. I vaig sortir al pati a sentir la fred a sentir l'aire a plorar com una nena que feia temps que no plorava.

Plors d'impotència, de tristor, d'enyorança, de ràbia, d'admiració, plors de por, plors de emoció. Plors

I Més Plors.


* és la última foto que ens vam fer la meva iaia i jo. Aquest estiu.

Carta d'Amor

Ahir vam tenir un d'aquells dies que feia mesos no teníem. Et brillaven els ulls quan et vas despertar tard. Comprovàrem plegats com escalfàvem els rajos de sol del migdia. Enrotllats dins dins del nòrdic teixíem un altre cop els projectes comuns d'aquesta vida. Vam tenir clar que era un dia escollit. Un dels molts dies esperats i forçats però ahir era el dia escollit. I el vam aprofitar.
Feia temps que no t'estimava amb aquesta força. Dinàvem tard assentats a terra uns macarrons malfets que vam devorar amb gana. Seguíem enrotllats al sofà, mentre la llum marxava i s'encenien les faroles al carrer. Estirat a la meva falda t'acariciava la cara mentre no podia evitar no plorar.
Perquè plores, em vas preguntar? Plorava perquè et sentia amb una intensitat que feia temps no et sentia, i perquè em vaig adonar del que t'arribo a estimar. Plorava perquè et veia més guapo que mai i perquè hagués allargat per sempre aquest diumenge que ens vam retrobar.

Que perfecte és adonar-te’n que som tu i jo, que encara som tu i jo, encara que tu ja no siguis tu i jo ja no sigui jo.

De pedra

Avui a l'escola m'he quedat de pedra escoltant ua conversa entre dues noies de 14 i 15 anys respectivament.
Encara no he paït la conversa.
Em costa creure que he escoltat el que he escoltat.
P: I Tu, quants novios has tingut?
M: Quatre
P: I A quants d'ells t'has follat?
M: NOmés ha dos, un perquè em va obligar i l'altra perquè estava enfadada perquè el primer m'havia deixat i ho faig fer perquè l'altra sentis ràbia.
P: JO no ho he fet mai, sexe oral si, ( aquí he maquillat les paraules) perquè és el que mola més, però sexe mai!!!

M'he quedat glaçada mentre sentin les confidencies entre les amigues d'escola. He pensat introduir-me a la conversa per posar el sant el cel. Però llavors he pensat que s'ofendrien si sabien que els estava escoltant.

Segurament aquestes converses son molt habituals a les escoles e instituts, potser soc una exagerada o una carca, però a mi, m'ha fet por la conversa. Por de debò.

Enyorança

Amb el canvi de feina, m'he adonat de com enyoro les meves antigues companyes, l'antic barri i la seva gent. Enyoro les converses amb les companyes, com amb una mirada ja veïen que no era el meu dia. Com jo podia veure en els ulls d'elles que s'havien discutit amb els seus fills, o mares, o marits. Enyoro les abraçades sinceres que ens repartiem. Els somriures a tot hora. Enyoro els cafes amb llet a 1 Euro, l'olor a tabac de liar. La coca-cola de després de treballar.- NO deixa,avui ja pago jo-.

Enyoro la sinceritat. Aquell pati condensat i cridaner que tan nerviosa em posava. Enyoro les pasigolles que els regalava l'estona de calma al pati.
Enyoro les cançons de Camela que em cantaven, l'alegria de les seves "palmas", el somriure contegiós de molts d'ells.

Enyoro sobretot l'escalfor de l'escola, del barri, de la gent i sobretot de les meves companyes, que ara m'anadono, van ser un regal caigut del cel.

Aprendre a aprendre

Tots n'hem d'aprendre, d'aprendre... a totes les edats, en tots moments.

Us deixo un video que m'han passat per la xarxa i que m'ha semblat molt maco.

Castells amb els Xics de Granollers.

Ahir va ser la nostra diada. La dels Xics de Granollers. El temps, però ens va jugar una mala pasada, i el que havia de ser una gran actuació amb els Minyons de Terrassa i els Castallers de Barcelona a la plaça porxada, es va convertir en una actuació al nostre local d'assaig, la TROCA.

NO sabem si pel temps o pel desanim que això va contegiar que va ser una diada accidentada. Per primer cop des de que estic amb els Xics, ahir, vaig sentir la perillositat dels castells.
Vam començar aixecant un 4d8, el primer en la temporada i una fita que voliem aconseguir si o si. El nostre objectiu junt amb la torre de 7. El vam carregar i en queda fe aquesta preciosa fotografia . Però al moment de sortir els dossos vam fer llenya i el castell es va ensorrar. Una caiguda dolorosa tan fisica com emocional, ja que el castell estava perfecte. Entre els lesionats, una ruptura de clavicula, algun esguinç, un nas trencat i tristesa en general.

La colla es va venir una mica abaix mentre intentavem agafar-nos al fet que per fi, haviem pogut carregar el 4de8. Mentre estaven atenent els nostres companys, Minyons de Terrassa aixecava un 3d8 que al moment de carregar-lo també feia llenya, i presenciava aixi una de les caigudes mes besties que he vist mai. Un gran ensurt, entre els lesionats un noi que es va quedar estes a terra amb un cop al cap i que van haver de immobilitzar per poder-lo traslladar.

Els caps de colla van decidir tirar edavant amb l'actuació, cosa que a mi en el seu moment em va costar entendre. És evident que s'havia de tirar endavant, que tothom sap els riscos que hi ha, però que tot i així l'espectacle castaller ha de continuar i hem de deixar a la gent amb bon gust de boca, castells potser no tant complicats, però mes segurs e igual de bonics.

Si hagués sigut per mi, i de fet em va passar pel cap, m'hagués tret la faixa i cap a casa falta gent. Però els Castells m'han donat, una lliçó de vida, o més d'una.
Primerament la de no abandonar quan més et necessiten, ja que tots son necessaris i segon, la de no torçar-te en les adversitats sino treure mes pit si creus en el que fas.
Així que quan em van cridar a la pinya, vaig buscar el meu lloc i m'hi vaig posar, no us dire que em tremolaven una mica les mans, i el respecte era més del necessari. Però m'alegro d'haver vençut la tensió del moment i creure que fem castells perquè en sabem.

Després de les dues caigudes, les tres colles vam fer castells que teniem més per la mà i que es van poder carregar i descarregar sense problema. Acabant amb pilars simultanis preciosos i contents d'haver arribat fins aquí.

La meva primera temporada amb la colla, és moment de fer balanç. D'aqui uns dies decidiré si segueixo o no.

Que en penseu??

" Alma" dixit

un mes sin tí

Ha pasado solo un mes des de que nos dejaste. Así de repente.
Cuándo te fuiste no fui conciente de lo que te hecharia de menos, o si más no, no era conciente de lo mucho que estabas en mi vida. Pensava que como ya nos nos veiamos tanto, ni hablabamos como antes, pensé, ilusa de mi, que seria mas fácil acostumbrarme a estar sin tí.
Nada mas lejos de la realidad. Durante este mes, cada vez que he hablado con mamá, como lo suelo hacer dia si dia no por la mañana,tenia que reprimir las palabras que salian solas de .. ¿I la iaia que fa?. También cuando llamo a casa y no me lo cogen pienso... Estarán en la residencia viendo la abuela. El otro dia, antes de irme a pasar unos días de vacaciones, pensé llama a la iaia para decirle que te vas estos días que luego siempre te dice : ¡ Me enterado por otros que estas de parrandeo!
Todos estos pensamientos son fugaces, lo estoy pensando y al momento caigo que ya no estas. Que ya mamá no me puede pasar el parte de como te encuentras y de las peleas que habeís tenido, que si mis padres no cogen el telefono no es porqué esten contigo, que ya no me puedo sentir culpable ( o si?) de no haberte llamado mas a la residencia. Tu no te acuerdas o no la sabías yaya pero llamarte era un follón. Primero llamaba y se ponia la chica, le preguntaba si podia hablar contigo y me decia " la voy a buscar, llama otra vez que sinó te saldrá caro". Volvia a llamar, tu estábas de camino, con tu taca-taca, se hacia eterno. La musiquita sonando. Te oiga llegar. ¿ Dónde lo cojo? Conteste Dolores conteste...
- Iaia ??? Abuela!!!!
- Dígame?? Quién es?
- Iaia que soy la Lauraaaaaaaaaaa!!
- Laura??? no te oigo
- Iaia como estas??
- Laura? no oigo nada.

Y colgábas y así hasta tres veces. Era desesperante. Ahora me sabe mal no haber tenido más paciéncia. Pensaba que no podria hechar en falta todas estos momentos. Y si , los añoro. Añoro que mamá no me cuente tus últimas ocurrencias. Añoro no imaginarte sentada en tu habitación, en la butaca viendo la novela todas las tardes. Añoro mis visitas frugales a la residencia. Añoro tu olor a colonia y laca.

Todo fue tan rápido que aún hay días que no soy conciente de que ya no estas. Y los días como hoy que soy plenamente conciente, me parece que hace una enternidad que no te oigo hablar, que no te siento aquí.

Revisanto fotos he encontrado nuestra última foto juntas y la tengo en el comedor de casa. Me gusta verte cerca.

Un beso

Laura