La meva sogre el dia abans em va demanar que es podia posar per estar ben guapa i vam escollir la roba plegades. Estava nerviosa i contenta perquè canta al cor de la residència i ahir havien de cantar les nadales.
Vam arribar puntuals a l'hora que ens havien citat amb l'Andrés. La sala d'estar de la residència estava plena. Els avis i residents sentats a les seves butaques i els familiars de peu al voltant expectants.
La directora de la residència va donar la Benvinguda i va presentar el grup de ball que tocaria durant tota la festa. La meva sogre es saludava des de la seva butaca contenta de veure'ns allà i de que l'Andrés li fes fotos i la graves en vídeo.
Els treballadors es movien sense parar per tal d'organitzar la sala i moure els residents quan calia. Tots amb uns somriure a la cara i una energia que sempre he admirat quan vaig a recollir la sogre cada dia.
Al ser un dia especial els residents de la planta 1 ( que són els que estan més greus), van baixar a viure la festa també amb la resta.
Llavors per fi, van anunciar que el cor començaria a cantar. Els van seure al mig de la sala i van cantar 4 Nadales amb l'ajuda de les cuidadores.
I jo em trobava allà, amb la sogre saludant-me sense parar, buscant-me amb la mirada a tothora, alguns residents ploraven d'emoció, alguns familiars també. Un silenci que nomes es trencava pel fi de veu que deia " campana sobre campana..." . Em trobava allà dempeus observant malalts patir buscant-la mà del cuidador, nens petits a la falda dels seus avis, el meu marit emocionat per veure la seva mare tant feliç i va ser quan de sobte em vaig trencar.
I vaig ser conscient de que fa dos mesos la meva iaia va morir.
Amagada darrera l'arbre de Nadal que tenen a l'entrada, les llàgrimes em lliscaven galtes avall sense poder fer-hi res per evitar-ho. En aquell moment L'Andrés em va venir a buscar " mi madre te busca..." i com vaig poder em vaig eixugar les llàgrimes i vaig anar a buscar la sogre.
-Lo he hehco bien verdad?? Ha sido usted la mejor Amparo! ( mentre li feia un petó a la galta) i amb el seu caràcter infantil ( degut a la seva malaltia) es va girar a la companya i li diu.. " mi nuera dice que he sido la mejor!".
I en aquell moment em vaig adonar que la meva sogre només ens té a nosaltres, a l'Andrés i a mí. Si , fa quatre anys que viu amb nosaltres i que ens encarreguem d'ella, però ahir no em vaig adonar de la seva dependència, sinó de la seva dependència cap a mi.
I un altre cop em queien les llàgrimes avall sense poder-ho evitar. I a tot allò, els treballadors de la residència es anuncien que passaran un vídeo sobre el Alzheimer que va editar el fill d'un resident i que ha guanyat un premi.
Primera imatge del vídeo una dona gran amb els ulls mirant a l'infinit, perduts , com els de la meva àvia, que ara fa 10 anys va morir.
I a mi em faltava l'aire. I vaig sortir al pati a sentir la fred a sentir l'aire a plorar com una nena que feia temps que no plorava.
Plors d'impotència, de tristor, d'enyorança, de ràbia, d'admiració, plors de por, plors de emoció. Plors
I Més Plors.
* és la última foto que ens vam fer la meva iaia i jo. Aquest estiu.
Llàgrimes d'amor. Quina sort que us tingui, quina sort poder cuidar-te d'ella així. Un petó, bones festes, maca.
ResponElimina