un mes sin tí

Ha pasado solo un mes des de que nos dejaste. Así de repente.
Cuándo te fuiste no fui conciente de lo que te hecharia de menos, o si más no, no era conciente de lo mucho que estabas en mi vida. Pensava que como ya nos nos veiamos tanto, ni hablabamos como antes, pensé, ilusa de mi, que seria mas fácil acostumbrarme a estar sin tí.
Nada mas lejos de la realidad. Durante este mes, cada vez que he hablado con mamá, como lo suelo hacer dia si dia no por la mañana,tenia que reprimir las palabras que salian solas de .. ¿I la iaia que fa?. También cuando llamo a casa y no me lo cogen pienso... Estarán en la residencia viendo la abuela. El otro dia, antes de irme a pasar unos días de vacaciones, pensé llama a la iaia para decirle que te vas estos días que luego siempre te dice : ¡ Me enterado por otros que estas de parrandeo!
Todos estos pensamientos son fugaces, lo estoy pensando y al momento caigo que ya no estas. Que ya mamá no me puede pasar el parte de como te encuentras y de las peleas que habeís tenido, que si mis padres no cogen el telefono no es porqué esten contigo, que ya no me puedo sentir culpable ( o si?) de no haberte llamado mas a la residencia. Tu no te acuerdas o no la sabías yaya pero llamarte era un follón. Primero llamaba y se ponia la chica, le preguntaba si podia hablar contigo y me decia " la voy a buscar, llama otra vez que sinó te saldrá caro". Volvia a llamar, tu estábas de camino, con tu taca-taca, se hacia eterno. La musiquita sonando. Te oiga llegar. ¿ Dónde lo cojo? Conteste Dolores conteste...
- Iaia ??? Abuela!!!!
- Dígame?? Quién es?
- Iaia que soy la Lauraaaaaaaaaaa!!
- Laura??? no te oigo
- Iaia como estas??
- Laura? no oigo nada.

Y colgábas y así hasta tres veces. Era desesperante. Ahora me sabe mal no haber tenido más paciéncia. Pensaba que no podria hechar en falta todas estos momentos. Y si , los añoro. Añoro que mamá no me cuente tus últimas ocurrencias. Añoro no imaginarte sentada en tu habitación, en la butaca viendo la novela todas las tardes. Añoro mis visitas frugales a la residencia. Añoro tu olor a colonia y laca.

Todo fue tan rápido que aún hay días que no soy conciente de que ya no estas. Y los días como hoy que soy plenamente conciente, me parece que hace una enternidad que no te oigo hablar, que no te siento aquí.

Revisanto fotos he encontrado nuestra última foto juntas y la tengo en el comedor de casa. Me gusta verte cerca.

Un beso

Laura

Euskadi

Aquest pont, amb l'Andrés, hem estat fent una ruta pel Païs Vasc. Ens ha fet un temps poc vasc, sol i bones temperatures, ni una gota de pluja, cosa que ens ha permés gaudir molt més de les rutes i de les ciutats.
Feia molt temps que volia conèixer Euskadi, però no trobàvem el moment. El setembre sense saber la noticia de que ETA deixava les armes; vam fer la reserva amb l'excusa que ens convenia passar uns dies sols en parella, i poder parlar tranquil•lament, passejar i dedicar-nos més temps del normal.
Vam estar dos dies a Bilbao i llavors vam anar a Donosti tot seguint la carretera de la costa, passant per Lekeitio, Getaria, Zarauz... I per l'interior vam estar per Gernika, Portugalete, Amorebieta...

He tingut varis moments al viatge de sentir molta força i de sentir que era on havia d'estar.
El diumenge vam estar al santuari d'Urkiola. Vam fer una passejada pels boscos del voltant, ple de faigs, de tots colors. A mi em va recordar la fageda d'en Jordà però més groga i verda, i amb més pedra. La olor a molsa, terra humida, fusta, els colors vermells, ocres i verds; i la llum de tardor d'un sol que estava apunt d'amagar-se va fer que em sentís afortunada de poder gaudir d'una vista així durant una estona.

Vaig seure a les escales per pujar a l'ermita i observava com el sol s'anava amagant darrera les muntanyes i en aquell moment vaig sentir-me molt integrada a la natura. Cosa que a mí , em costa molt, i més a muntanya.

Un altre dels moments màgics del viatge va ser la passejada per tota la costa de Donosti. Vam recórrer tot el litoral. Començant per la platja D'Ondarreta, seguint per la badia de " la Concha", rodejant el " Monte Urgull" (Peine del viento), creuant el pont i acabant a la platja de la Zurriola. Tot això mentre s'amagava el sol i es feia de nit. Va ser molt i molt maco. Vam passejar tres hores sense dir-nos res. Agafats de la mà, fent fotos i respirant l'olor a mar cantàbric i esquivant les onades ( més d'una ens va agafar desprevinguts)que ens mullaven el nas.

Vaig sentir molta força, feia temps que no sentia una injecció d'energia, que no em sentia tant vital i amb tantes ganes de fer coses. Feia temps que no desconnectava tant, no vaig pensar ni un segon en tots els problemes que vaig deixar a casa. Cosa que a mi em resulta "missión imposible".

Llavors tornant vam fer una ruta per Navarra en cotxe ( plovia com si s'hagués d'acabar el món)i seguint la nacional vam passar per Huesca, Lleida i finalment Granollers.

Encara avui sento l'energia i la vitalitat que em va encomanar Euskadi i sento forces i tinc ganes de fer moltes coses. Entre elles, somriure molt més del que últimament he fet.

Amb 4 paraules...

NO HI HA DRET

Gerard Quintana

En Gerard Quintana mai ha sigut sant de la meva devoció. He cantat i gaudit de les seves cançons com tota adolescent catalana ( tot i que l'Empordà ja em provoca vomitera si no porto tres copes demés).

Durant la setmana, degut a la seva aparició al programa " El convidat" de TV3, se l'han menjat viu. I mira me emprenyat, això que jo m'emprenyo poc.

D'acord que el Gerard va obrir les portes de casa seva i això dona dret a opinar a tothom, d'acord. Però em sembla tan hipocrita el tracte que ha rebut! Resulta que la gent s'ha sorprés de que el Gerard parli amb castellà amb la seva dona i els seus nens. I això resulta que el fa menys català. I això resulta que ha decepcionat a la gent.

Hipocrites que som en aquest païs. Així ens va. M'agradaria saber quin estil de vida català tenen aquest puritans que tanta merda li han tirat a sobre. El problema de Catalunya és aquest; que de tant puritants alguns perden el nord. Qui fa Catalunya? A qui pertany ? Cada dia estic mes orgullosa de ser xarnega, i de que aquest " Darnacolletes" com els diu el meu pare, em diguin que no soc bona catalana, perquè si ser català és pensar i actuar com ells... Com menys catalana millor.

Digals-hi a un " Darnacolleta" que s'aixequin a les 8h un diumenge per anar a fer castells a l'altra punta de catalunya com faig jo. Que portin els nens a la pública i no a l'escola Alemanya, que paguin els seus impostos aquí com jo.

En Gerard Quintana que a casa seva , al poble i on volgui li parli com li dongui la gana que això no el farà menys català, de fet milers de persones han cantat en català les seves cançons, qui pot dir el mateix??

Anem apanyats

Laura dixit

Florencia

Una setmana abans que la iaia ens deixes; ma mare ma germana i jo erem a Florencia.

Era el primer cop que viatjàvem plegades, sense el papa clar, de petita ja haviem fet sortides els 4. Però aquest ha estat el primer cop que hem marxat les 3. Va ser una gran pensada, perquè malgrat la sencillesa del cap de setmana , les tres èrem conscients de que mai oblidariem aquest viatge. És com pintar un quadre de records conjunts. Quan més conec la meva família, quan més defectes els trobo més els estimo. I em sembla un regal poder compartir temps amb ells. I si és viatjant que millor??

Ja tenim destí per la nostra pròxima sortida.... Amsterdam


PD: El millor del viatge és que el papa paga, alguna cosa ha de tenir, ser les princeses de la casa!!!

PD: La foto una mica moguda si, pel pròxim viatge li farem a la mama un curset de fotografia abans!!!

L'últim adéu a la iaia Dolores

Avui ens ha deixat la meva àvia. La Iaia Dolores. Portava dies que deia que es volia morir. I avui ha pensat que era un bon dia per fer-ho. S'ha llevat, ha esmorzat i després li ha dit a una de les noies de la residència que no es trobava bé. 5 minuts més tard la iaia ja no hi era.
Tenia 88 anys, ja firmariem per una mort així deien molts avui. Si, tenen raó, el consol que tenim és aquest. No ha patit, ha sigut ràpid, i no estava gaire atropellada. Però malgrat tot, ella ha decidit morir, ens ho havia dit, i ho ha complert. Ha pogut escollir quan morir.

Quan he arribat a la residència, ella sols feia una estona que havia marxat. Li he fet un petó al front, i si no fos per la seva fredor hagués dit que estava dormint. Li he eixugat el front que havia mullat amb les mes llàgrimes i m'he acomiadat amb la certesa de que ella havia escollit deixar-se anar.

Abuela,

Con Alba papa y mamá, hemos decidido que en el recordatorio figure un poema de Miguel Hernández que creemos podria ser tu historia con el iaio. Andaluces de Jaén. Si tuviera una voz más decente mañana en tu despedida me atrevíria a cantarla, pero la família no se lo merece, no mis gallos nerviosos.
La dejo aquí, para cada persona que la escuche tenga un recuerdo para tí.

Buen viaje iaia, te quiero

Aceituneros

" Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos. "

Sense temps

I no m'anadono i passa el temps volant. PErò volant... I ja porto un mes a la nova escola, ( encara seguim en guerra)i ja he passat el esperat cap de setmana a Firenze amb la mama i l'Alba.

Segueixo donant-li moltes voltes al cap a moltes coses, encara buscant quin ha de ser el meu camí i estiguent aprenent a demanar ajuda quam em cal. He aconseguit acabar el puzzle que tenia atrevessat. Cada nit escric 10 vegades una frase en positiu. Diuen que això queda gravat a la ment i ajuda a tenir una millor actitud per que acabi sorgint.
JO porto dies escriguent " Trobaré una feina millor". Si funciona us ho diré. Me adonat que m'engoixava per la meva situació, per tot allò que no tinc i això no em deixava gaudir del que si que tinc. La por al futur no em deixa gaudir d'un present. I tal i com està el mon res garantitza res. He d'anar trobant el meu camí. Però sense deixar de caminar.

Miro enrera, i veig com el temps no pasa, sino que correr, que fuig i això no deixa de donar-me una mica de vertigen.

Haviam si amb la tardor i la fred, m'organitzo una mica millor per aprofitar al màxim aquest temps que se m'escapa entre els dits.