L'últim adéu a la iaia Dolores

Avui ens ha deixat la meva àvia. La Iaia Dolores. Portava dies que deia que es volia morir. I avui ha pensat que era un bon dia per fer-ho. S'ha llevat, ha esmorzat i després li ha dit a una de les noies de la residència que no es trobava bé. 5 minuts més tard la iaia ja no hi era.
Tenia 88 anys, ja firmariem per una mort així deien molts avui. Si, tenen raó, el consol que tenim és aquest. No ha patit, ha sigut ràpid, i no estava gaire atropellada. Però malgrat tot, ella ha decidit morir, ens ho havia dit, i ho ha complert. Ha pogut escollir quan morir.

Quan he arribat a la residència, ella sols feia una estona que havia marxat. Li he fet un petó al front, i si no fos per la seva fredor hagués dit que estava dormint. Li he eixugat el front que havia mullat amb les mes llàgrimes i m'he acomiadat amb la certesa de que ella havia escollit deixar-se anar.

Abuela,

Con Alba papa y mamá, hemos decidido que en el recordatorio figure un poema de Miguel Hernández que creemos podria ser tu historia con el iaio. Andaluces de Jaén. Si tuviera una voz más decente mañana en tu despedida me atrevíria a cantarla, pero la família no se lo merece, no mis gallos nerviosos.
La dejo aquí, para cada persona que la escuche tenga un recuerdo para tí.

Buen viaje iaia, te quiero

Aceituneros

" Andaluces de Jaén,
aceituneros altivos,
decidme en el alma: ¿quién,
quién levantó los olivos?

No los levantó la nada,
ni el dinero, ni el señor,
sino la tierra callada,
el trabajo y el sudor.

Unidos al agua pura
y a los planetas unidos,
los tres dieron la hermosura
de los troncos retorcidos. "