Euskadi

Aquest pont, amb l'Andrés, hem estat fent una ruta pel Païs Vasc. Ens ha fet un temps poc vasc, sol i bones temperatures, ni una gota de pluja, cosa que ens ha permés gaudir molt més de les rutes i de les ciutats.
Feia molt temps que volia conèixer Euskadi, però no trobàvem el moment. El setembre sense saber la noticia de que ETA deixava les armes; vam fer la reserva amb l'excusa que ens convenia passar uns dies sols en parella, i poder parlar tranquil•lament, passejar i dedicar-nos més temps del normal.
Vam estar dos dies a Bilbao i llavors vam anar a Donosti tot seguint la carretera de la costa, passant per Lekeitio, Getaria, Zarauz... I per l'interior vam estar per Gernika, Portugalete, Amorebieta...

He tingut varis moments al viatge de sentir molta força i de sentir que era on havia d'estar.
El diumenge vam estar al santuari d'Urkiola. Vam fer una passejada pels boscos del voltant, ple de faigs, de tots colors. A mi em va recordar la fageda d'en Jordà però més groga i verda, i amb més pedra. La olor a molsa, terra humida, fusta, els colors vermells, ocres i verds; i la llum de tardor d'un sol que estava apunt d'amagar-se va fer que em sentís afortunada de poder gaudir d'una vista així durant una estona.

Vaig seure a les escales per pujar a l'ermita i observava com el sol s'anava amagant darrera les muntanyes i en aquell moment vaig sentir-me molt integrada a la natura. Cosa que a mí , em costa molt, i més a muntanya.

Un altre dels moments màgics del viatge va ser la passejada per tota la costa de Donosti. Vam recórrer tot el litoral. Començant per la platja D'Ondarreta, seguint per la badia de " la Concha", rodejant el " Monte Urgull" (Peine del viento), creuant el pont i acabant a la platja de la Zurriola. Tot això mentre s'amagava el sol i es feia de nit. Va ser molt i molt maco. Vam passejar tres hores sense dir-nos res. Agafats de la mà, fent fotos i respirant l'olor a mar cantàbric i esquivant les onades ( més d'una ens va agafar desprevinguts)que ens mullaven el nas.

Vaig sentir molta força, feia temps que no sentia una injecció d'energia, que no em sentia tant vital i amb tantes ganes de fer coses. Feia temps que no desconnectava tant, no vaig pensar ni un segon en tots els problemes que vaig deixar a casa. Cosa que a mi em resulta "missión imposible".

Llavors tornant vam fer una ruta per Navarra en cotxe ( plovia com si s'hagués d'acabar el món)i seguint la nacional vam passar per Huesca, Lleida i finalment Granollers.

Encara avui sento l'energia i la vitalitat que em va encomanar Euskadi i sento forces i tinc ganes de fer moltes coses. Entre elles, somriure molt més del que últimament he fet.