Pàgines

divendres, 21 de gener del 2011

De pedagogues i de perquè realment vaig deixar la universitat.

Casualitats de la vida.. una de les meves tutores de l'acadèmia de les opos, era companya meva de classe. Jo dolenta com soc per enrecordar-me de les cares no la vaig reconèixer. De fet a la uni sempre vaig ser molt autista. Potser perquè tenia molta feina fora de la uni, potser perquè mai vaig fer vida de universitària.

Total, l'altra dia mentre em corretgia l'examen i em donava el nou temari em diu..
" tu anaves a la UB oi? vas fer pedagogia?" i jo si, per? Anàvem juntes a classe!! vam coincidir un parell d'anys!
Ah! molt bé, he passat molts anys a la universitat, he coincidit amb molta gent, em sap greu però ara no em sones..Tot be?

- Ella : Si, vaig acabar la uni, em va costar molt trobar feina, però mira ara estic aquí fent tutories i tal, son moltes hores, però be. Almenys faig de pedagoga. I tu que tal? No veig que siguis llicenciada a la teva fitxa... ( bravo maca, aquí te has lucido..)

- JO: No, em falten un parell d'assignatures per acabar la carrera, farà un parell d'anys que la vaig deixar per altres temes i mira.. no trobo mai el moment, i com que ara busco certa estabilitat laboral he pensat en preparar opos...-

-Ella: Oh quina pena no? que no t'agradava? que t'anava molt malament? Qui hauria de dir que acabaria sent la teva profe..!! ( i seguim fotent la pota eh!!)

-Jo: bueno, pena cap, les coses van com van, la pedagogia sempre m'ha agradat, però al final no gaudia a la universitat i ja que és algo per mi, vaig decidir prendre’m un respir. Mai he volgut que la carrera fos això, sols una carrera, sols un títol. I si que ho hauria de dir.. tot i que això que feu vosaltres no es gaire pedagògic no? Vull dir de fet et mires les respostes al ordenador, em corregeixes els exàmens i fas fotocopies del llibre per donar-me el tema de la setmana no? Vull dir que realment de cara l'alumnat molta pedagogia no hi ha..

- Ella : si, tens raó, però treballo de pedagogia i em guanyo be la vida!

- JO: Genial doncs! m'alegro molt ....

- Ella: Per cert, encara hi ha el Lozano a la Uni? ( un cop vaig decidir que qui em tornes a preguntar això li escupiria a la cara).

-JO: No ho se, ja puc marxar?

- Ella: Si! i recorda preparar-te el tema per la setmana que be...

- JO: I tant, soc una bona alumne, encara que no sigui llicenciada!

En fi, tot plegat quina pena no? Si, legalment no soc pedagoga i ella si, però crec que de pedagogia en tinc mil vegades més jo que ella. I de les classes n'he tret molt més profit jo que ella, això segur..

PD: tenia pensat acabar el post aquí, però com que sona una cançó que em toca la fibra, m'ha donat per buidar una mica més i podria explicar perquè realment vaig deixar la universitat. De fet és una cosa que molta gent ens pregunta i que poques vegades he explicat.
Vaig començar a estudiar la carrera quan toca, al aprovar la selectivitat just a l'any que havia d’aprovar-la. Mai he sigut alumne d’excel•lents però si que sempre he treballat dur i durant el batxillerat tenia molt clar que volia anar a la universitat, sobretot que volia marxar de casa. I vaig estudiar molt per poder aprovar la selectivat. Pels pels però vaig aprovar i per nota vaig entrar a fer Pedagogia a la UB. Mai em vaig sentir còmode a la universitat. Mai em va agradar, mai em va motivar. Si l'educació i la pedagogia em motivant i sempre he treballat al món de l'educació però la universitat hem costava molt. De fet intentava trepitjar-la lo menys possible i anar sols per fer l'examen. Els primers anys van ser horribles, també perquè personalment no passava per un bon moment i el que menys m'importava era la universitat.
Al cap de tres anys, vaig començar anar de tardes i em sentia més integrada amb el grup classe i em van tocar tres professors que em van fer veure la pedagogia diferent i que em van engrescar ( L'Albert, el Javier, el Serafín..)i amb dos anys vaig fer tres anys de la carrera, però llavors, i aquí va se on la vaig cagar, em va poder més anar a viure amb la parella que la carrera i em va ser impossible compaginar la feina amb la carrera, la casa.. i ho vaig tornar a deixar penjat. Al cap de dos anys em vaig agafar un any sense currar per poder cuidar la sogre i encarrilar la situació familiar i vaig aprofitar per seguir amb la carrera.. Va ser un any difícil, però al juny ( el mateix juny que em casava) vaig aprovar-ho tot i em vaig quedar a tres assignatures de tenir la carrera...
L'altra setembre em vaig apuntar per treure-me-les però al mes d'octubre vaig començar a tenir atacs d'ansietat al arribar a la uni. Era una sensació molt rara, però no podia ni obrir la porta de la facultat. Vomitava, em costava respirar..NO em pregunteu perquè em passava perquè no ho se! Sols se que nomes pensar en la uni, en la carrera, en les tres signatures, em posava malalta i que el dia que al Hall de pedagogia em va entrar un yuyu ( per cert cap dels estudiants que llavors seran grans pedagogs es van acostar a dir-me.. ei necessites ajuda...)em vaig prometre a mi mateixa que no tornaria a la universitat fins que ho visques d'una altra manera. NO cal deixar-se la pell. NO cal estar lligada a la universitat tota la vida. La carrera havia de ser un aprenentatge i no un demostrar a la societat el que puc o el que no puc. I ho vaig deixar. I no se si algun cop i tornaré, ara mateix sento que no estic preparada per tornar a la uni, però que em mereixo el títol també i que algun dia he de fer el pas també..

Bon cap de setmana a tothom!

2 comentaris:

  1. NO coneixia la història teva, però et recordo perfectament com alumna a les classes d'HECC. Participativa, seriosa, rigorosa, crítica.... Recordo quan vaig parlar de la platja de l'EScala i els polítics: tu dubtant del que deia. COm ha de ser, perquè algun molt proper a tu era polític i dcefensaves que el que jo deia no era 100% veritat. I tenies raó, clar. Tu ja ets pedagoga. ET falta el títol. Tens, però, raó, no paga la pena deixar-se la vida; però la vida necessites pedagogues com tu. Amb títol.

    ResponElimina
  2. Gràcies Albert! Si, la veritat és que jo em sento pedagoga, però si, haig de tenir el títol i be, no és una porta que hagi deixat tancada ni molt menys, però ara per ara em porta més maldecaps que beneficis i jo, diguem il·lusa sóc de les que sempre ha pensat que la universitat ha de ser un lloc on gaudir de l'aprenentatge, de les classes i del que allà si cou. I ara mateix no ho viuria així, per tant prefereixo deixar-ho aparcat amb la certesa que algun dia hi tornaré a buscar el MEU títol:)

    I sobre lo del meu esperit crític.. l'altra dia pensava que ja no defenso tant el que penso, o el que crec, molts cops ara penso be, es igual que pensis el que volguin.. I una amiga meva em va contestar no Laura, ho ets i molt el que passa que has escollit amb qui ser-ho i amb qui no... Amb tu sempre podia dir el que pensava perquè sentia que t'importava la opinió dels alumnes. Per això ets un bon mestre, i reps les cartes que reps...

    ResponElimina