Draps de cuina

No hay nostalgia peor que añorar lo que nunca jamás sucedió. ( Sabina)

I crec que això és el que tinc. Nostalgia d'allò que no va ser. Malgrat tenir la il·lusió del que si que és.
Es poden sentir alhora la nostalgia i la il·lusió?




" tot just ahir, vaig decidir fer draps de cuina amb el teu vestit, que no gosava llençar per poder-te olorar.."

El Tomàs

Aquest matí, tot just fa una estona, m'he preparat l'esmorzar i m'he assegut a esmorzar tranquil·lament al sofa davant la tele ( poques vegades ho faig). He fet un zapping i me trobat amb un canal d'aquest de reposicions de TV3. Parlàven del Raval ( como no!!!) però des del punt de vista mèdic. Un equip de metges que visitàven a domicili a gent gran que no podien sortir de casa ja fos per la salut, com pel fet de no tenir ascensor a la comunitat.

Un metge, una ATS i una treballadora social han pujat a un pis a veure unes germanes de 82 i 85 anys. Dues dones molt centrades i amb el cap molt clar, que han dit quare coses molt assenyades. D'aquelles coses que penses al tanto que val la pena escoltar-les!
I llavors el metge ha ensenyat una foto d'ell visitant el marit d'una d'elles ( a la foto s'observava que es trobaven al mateix lloc i de la mateixa manera que al reportatge). La treballadora social explicava que fa temps que les visiten i que el marit de la dona en qüestió va morir fa uns 5 anys al pis degut a una llarga enfermetat.
En aquest moment el metge li pregunta a la dona... " quan temps fa?" i la iaiona, una iaia preciosa amb uns ulls blaus vius e intensos ha mirat al metge i de cop se li han negat els ulls. NO se perquè ,a mi se m'han negat de cop també. NO ha estat res especial, però he vist en aquesta dona tanta transparència, tanta vida, tan d'amor i tanta certesa que m'he emocionat. COm, sense dir res, sense explicar com va ser la mort, ni com era el seu marit, ni parlar de la seva vida, com, sols amb la mirada, ha aconseguit emocionar-me tant!
Llavors la treballadora social l'hi ha fet una carentonya, li diu... "Era molt bona persona el Tomàs!" Però en aquell moment ella no hi era, volava amb el Tomàs lluny del seu pis del Raval, mentre la ATS, el metge, la germana i els reporters parlàven de com ha canviat el barri...

Avui fa un any...

Avui fa un any a hores d'ara, estava a punt de sortir del quiròfan.
Avui fa un any havia començat el canvi.
Avui fa un any tenia un camí molt dur per endavant
Avui fa un any, tot i la por, tenia l'esperança d'un futur millor
Avui fa un any, sentia que per fi havia arribat el moment.
Avui fa un any, a hores d'ara, la meva familia era esperant noticies meves a la sala d'espera, , segons ells, la última hora va ser la pitjor.
Avui fa un any em sentia la persona més estimada i protegida del món.

Avui, encara em sento igual d'estimada i amb les uniques persones que ho vull celebrar son amb aquelles que van estar al meu costat durant tots els llargs dies a l'hospital. LEs nits de son que els vaig robar, les rialles i les energies que em portaven cada dia, els seus gestos, les seves paraules, els seus petons. Sense ells res hauria estat possible. I avui em sento molt i molt afortunada per tot el conseguit i per tot el camí fins aquí. I sobretot per tenir la gent que tinc al meu voltant,

Gràcies, gràcies, gràcies...

Ens compliquem la vida

S'acosta avui una nena de 7 anys amb una cara de pena i em diu:

Laura, la meva iaia està a l'hospital, està malalta, esta dèbil i tanca els ulls a poc a poc.
JO davant davant de la seva carona i les paraules que ha dit només li he preguntat si era gran i si l'havia anat a veure.

15 minuts més tard escolto a la mateixa nena parlar amb una companya de classe i aquestes eren les seves paraules:

- La meva iaia s'està morint a l'hospital.

l'altra nena li diu.. - Tens més àvies?

- Si per sort en tinc una altra, que és la que fa aquells macarrons tant bons que et vaig dir!! és a dir que si es mort la que tinc a l'hospital encara em quedarà una iaia.

I jo em pregunto.. Perquè a mi em fa la cara de pena i em fot la historia dels ulls que es tanquen a poc a poc?
Perquè saben que els adults no parlem clar de segons quines coses.

COm sempre , hem d'aprendre d'ells.

ahir, avui , demà..

(les fotos s'han de mirar d'abaix adalt, il·lustren el meu day a day...)


Opos, escola ( feina) , opos, classes(feina), family time's, opos.
De Granollers a Mataró, de Mataró a Barcelona, de Barcelona a Granollers.

I això ahir, avui, demà...

avemariapurisima!!!!!

Sense paraules

Simplement emoció...

Autodestrucció

Vaig passar fa anys, una època on m'autodestruia. On patir semblava ser la única manera de sobreviure. D'això fa temps molt de temps. Ho vaig superar. I tinc tot el que sempre havia desitjat. I tots els elements per ser feliç al meu avast. Però noto, que estic pasant per una època de destrucció. Analitzant crec saber perquè jugo a la destrucció i al dolor aquest dies. Fa temps, després d'aquella etapa d'autodestrucció va venir una etapa de sentit, plena, de construcció, d'il·lusió. Potser la meva ment creu que em cal una altra etapa de destrucció per tornarme a construir. Però això no és sa ni m'agrada i quan un juga amb foc, s'acaba cremant. I les cremades fan molt més mal quan un ha estat l'únic culpable de caure al foc.

127hores

Ahir, jo, el meu marit i el meu encostipat vam anar al cinema.

Dubtava entre veure "Más allá de la vida" o "127hores". L'Andrés va dir, la primera no m'atrau.. Així doncs, vam anar a veure 127hores, del mateix director de "Slumdong MIllonaire".
La peli està be, és ràpida, bona imatge, no es tant angoixant com Buried, però si més desesperant. Ja que a Buried, el protagonista va reben trucades de telefon i això fa mantenir l'esperança, en canvi a 127horas l'esperança d'un rescat s'acaba al minut 2 de la pel·licula...
Llegia ara les crítiques, ( curiosament jo llegiexo les crítiques després de veure la pel·lícula i no abans) i he trobat un parell de noticies on deien que varies persones es van desmaiar veient una escena de la mateixa. I jo penso? s'ha de ser tonto!! ( Destaquem aqui que les 6 persones que es van desmaiar eren homes...).
JO quan vaig veure que començava l'escena en qüestió i sabent que soc força aprensiva, vaig tancar els ulls. I no m'avergonyeixo pas. Més trist és no tancar-los i caure rodó a la sala del cinema. Així són els homes ( alguns), que davant de la novieta mantenen els ulls ben oberts i mostre'n interès per fer-se els valents i llavors, pasa el que pasa. Tots hauriem de saber fins a on som capaços o no. NO cal posar-nos al límit en circumstàncies així, perquè la vida ja ens posarà a tots al nostre lloc.

La pel·licula està basada en un fet real i això no deixa de fer-te refleixonar... Què hauriem fet nosaltres en una situació així? L'Andrés ( potser per allò de fer-se el valent..) diu que hauria fet el mateix que el protagonista. Jo en canvi des del minut 1 i veient el percal m'hagues penjat de la corda de fer escalada per coll i adios muy buenas. Però realment que faria? Realment l'instint de supervivència arriba tant lluny? Quina seria la nostra actitud en una situació tant límit?
Si una cosa tinc clara des de la comoditat de la butaca, es que jo mai mai mai hagués pogut fer el que el protagonista va fer. Mai.



"127 hores" és la veritable història de l´alpinista Aron Ralston (James Franco), una extraordinària aventura de supervivència on el protagonista ha salvar-se a si mateix després que una pedra s´estavellés contra el seu braç atrapant-lo en un canyó aïllat de Utah. Durant els pròxims cinc dies, Ralston examina la seva vida i sobreviu a les adversitats per descobrir finalment que té el coratge i els mitjans suficients per a alliberar a si mateix.

Malalta ( como no)

No hi ha cosa que em posi més trista i més de mal humor que notar com el meu cos no em respon, no em segueix el ritme i com li costa remuntar. Perquè? Aquesta mania que te el meu cos d'anar a un altra ritme que la meva ment... NO n'apendrà mai!! Estic farta, farta d'estar malalta sempre!

Santa pasciència!!

La habitación. ( The ROOM)

Dissabte vaig deborar el llibre de L'EMMA DONOGHUE. La Habitación.
El llibre va arribar a les meves mans gràcies els reis mags d'orient, que el van deixar a casa de ma germana.
Ultimament no llegeixo gaire, tot i que és una de les coses que més m'agrada, em falta el temps i les oposicions... Però dissabte matí, el vaig començar a llegir i vaig saber que no faria res mes en tot el dia que llegir-lo. I així va ser.
Certament el llibre m'ha impactat, potser es una història que ja hem escoltat moltes vegades, però la manera com està explicada enganxa des del primer minut. Narrat des de la veu d'un nen de 5 anys. És impactant veure com realment et vas imaginant tots els llocs, les cares, les olors. Com aconsegueix neguitejar-te, i mantenir-te amb tensió. I és d'aquells llibres que et fan pensar i si em passes a mi.. com actuaria? que faria?

Així doncs és un llibre recomanble al 100% ( com el Número del Post d'avui, el 100). És curiós, no és el llibre que en una llibreria m'hagués cridat, ni pel seu estil, ni pel seu argument.. Però els reis, ah els reis que intel·ligents que són!, ho van encertar!

Para Jack, un niño de cinco años, la Habitación es el mundo entero, el lugar donde nació, donde come, juega y aprende. Por la noche, Mamá lo pone a dormir en el Armario, por si viene el Viejo Nick… Para su madre, la Habitación es el cubículo donde lleva siete años encerrada. Con gran tesón e ingenio, ha creado en ese reducido espacio una vida para su hijo, y su amor por él es lo único que le permite soportar lo insoportable. Pero la curiosidad de uno crece a la par que la desesperación de la otra. Sólo queda urdir la huido, un plan más arriesgado de lo que ambos puedan imaginar.

«Donoghue ha construido un relato que avanza con el suspense de un thriller… Difícil de abandonar e intensamente conmovedor.»

The Sunday Times