I un dia, et trenques en bocins i no saps perquè..

Avui, al arribar a casa després d'un gran cap de setmana amb les amigues i la familia, m'he trencat.

Si, no se que m'ha passat. El detonant ha estat la caiguda de cabell. Dissabte a la nit quan em vaig voler pentinar i posar-me bonica, em vaig quedar amb un "mechon" de cabell a la mà. Fins ara en perdia molt de cabell, però ahir va ser el primer dia que em vaig quedar amb un tros a la mà. Tinc moltes clarianes. Se que és provisional. Però no ho he pogut soportar. He decidit que veure-me'l encara em posa més nerviosa, per tant el dure tapat. Me comprat dos mocadors. Portaré mocador al cap fins que millori la situació. Ho necessito.

He arribat a casa i m'he posa't a plorar desconsoladament. L'Andrés no entenia res. NO ha estat sols el cabell. Avui la Laura lluitadora, la laura valenta, s'ha trancat en bocinets molt petits. Hem trobo repartida en mil trossets sobre el llit i només l'olor del mar de la pell i els ulls blaus tremolosos de llagrimes fan que em reconegui. NO em veig al mirall, el meu cos ha sofert molts canvis en poc temps i si, tots em direu " però si ho portes molt bé!", " però si ja sabies que això passaria.." Si ho sabia, si ho porto bé, però avui resulta que l'altra Laura ha sortit s'ha llevat amb més força. La Laura del " perquè m'ha de passar a mi", la laura del " no em sento bé" , la Laura del " només tinc ganes de plorar fins ser aigua i prou". Espero que no vingui per quedar-se. NO la vull amb mi.

Però si avui s'ha despertat aquesta Laura és perquè durant molt temps l'he estat amagant sota la meva armadura de ferro colat.

Avui m'agradaria ser un suspir, una alè d'aire, una gota d'aigua del mar.. m'agradaria no-ser per un instant i dormir i dormir i dormir...

Perdoneu les faltes, sempre hi faig una o dos ullades abans de publicar. Ara no estic d'humor.