Semblances i amor fraternal

Es veu que en aquesta vida tots hem de semblar-nos algú.

Ja quan naixem o fins i tot abans de nàixer ja ens preguntem a qui es retirarà..
Tothom intenta buscar als pocs dies de vida una semblança. Què si te els ulls de la mare, el nas del pare, les orelles de l'avi i el caràcter del germà.. (Com si als tres dies de vida tingués un caràcter ja per estudiar!!)

A mi sempre m'han tret semblances.. Que si soc igual que mon pare, que si tinc el caràcter del meu tiu, que si tinc la genètica de la iaia materna..
I quan fas algo que no els hi agrada o que no els sembla correcte.. llavors et diuen " no se pas a qui et retires..." Com si allò que és propi teu no esta bé! Com si tot el que fóssim es semblar-nos als demés.

A casa, a part d'assemblar-nos tots molt, també hi ha diferencies. Jo i ma germana. Sempre ens han dit que som la nit i el dia. Tan físicament com de caràcter. I sempre hem xocat molt, moltísim... Però com més grans ens fem i mes superat tenim que " no semblem germanes.." mes ens adonem que tenim molt punts de connexió.

A mi això no deixa de sorprendre’m, que sense adonar-nos em viscut coses semblants i em actuat igual. O coses mes senzilles com comprar algo de roba igual i sobretot a vegades ens passa, i això no ens passa amb ningú més, que dïem el mateix en el mateix moment (allò tant famós del chispas!).

I no deixa de sorprendre’m que justament amb la persona que som més diferents, amb la persona que menys coses comparteixo sigui la persona amb qui mes connexió tinc. La única persona a qui no m'importaria retirar-me. I quan algú ( algun revolucionari, o visionari) ens diu.. ostres us assembleu molt!! no podem evitar somriure i reconec que m'agrada. M'agrada molt. Però només amb ma germana perquè ella és, lo més semblant al que soc jo, ja no perquè estigui feta del mateix material, sino perquè l'estimo tant com m'estimo a mi. I és la única persona que noto que te una part del meu cor. La única persona per la que jo mataria.