11 mesos

Avui l Emma fa 11 mesos.

Ens queda un mes plegades abans que m' incorpori a la feina. Abans que comenci la cangur.

Fa un any estava a punt de donar a llum. Els dies es feien llargs.

Aquest casi any ha passat com un suspir.

Els primers mesos pensava que volia tornar a ser jo, a tenir temps per mi, a recuperar una mica la meva vida. Però tot ha canviat.

I una merda, res em realitza més que veure't creixer i estar al teu costat. Em necessites ara i amb tu. M he cregut el conte del feminisme. Feminull sisme mal entès.

No vulld separar-me de la meva filla. El dia del seu primer aniversari he de deixar la meva filla en mans d una coneguda que farà de cm angur les hores que jo no hi soc. No m agrada que sigui així. Gens.

Que ningú ens robi aquest mes fada:)

Això va de debó...

Fa casi tres mesos que no entro aquí. Ni al meu blog ni al dels altres. No tinc temps. L'Emma, la recerca de feina, la casa i la família ocupen tot el meu temps.

Però no vull que aquest blog caigui en l'oblit, perquè quan tingui més temps el vull recuperar.

Us deixo, als meus seguidors un parell de fotografies de la meva petita gran Fada Emma. Ella està molt bé, més simpàtica i guapa. Cada dia aprén i fa alguna cosa nova. Cada dia te mil hores i cada dia és diferent. Mil coses a descobrir i jo per contemplar-les. Ja m'he acostumat a no dormir suficients hores. També aquest desordre a casa.

Estic aprenent i reflexionant moltes coses que mai m'havien passat pel cap. La maternitat em sorprén costantment i em fa retrobar-me, analitzar-me i evaluar-me constantment. I a la nena que jo vaig ser també.

Però és veu feliç oi? NO ho dec fer tant malament doncs

un dia amb tu

El walkie il•luminat sobre la meva tauleta de nit, m'avisa que ja t'has despertat.
Ja no vols dormir més avui. Pujo la persiana de la teva habitació, et canto el bon dia dia, bon dia sol... Em somrius d'aquella manera que fas que oblidi tota la son que porto enganxada als ulls.

Bon dia princesa! t'agafo en braços i tu et treus la son que et queda rodejant-me amb els teus braços el meu coll. Et vaig tres o quatre o dotze petons mentre t'explico que et canvio el bolquer.

Et torno agafar i anem a la cuina, mentre s'escalfa el teu bibi jo em preparo un cafè amb llet.
Ja al menjador t'assec a l'hamaca i tu jugues 10 minuts amb els ninus que pengen com si no els haguessis vist mai. Quant estic apunt d'acabar el cafè ja em reclames el teu esmorzar i d'una revolada et prens el teu biberó. Quan m'anadono ja em de tornar a canviar perquè puntual com sempre, ja has buidat el budell.

Canviem el bolquer, traiem el pijama, fem petonets als peus i els hi diem bon dia a cada un dels dits dels peus i les mans. Et vesteixo i rentem la carona. Ens mirem al mirall! Que guapa que estàs! i et faig, tres o quatre o dotze petons més.

Et deixo al bressol agafada al "dudu" i amb els elefantets girant sobre el teu cap. Mentres jo faig els llits, recullo quatre coses, netejo el bibis, passo l'escombra i si encara no m'has reclamat, em puc vestir.

Hi ha dies( no son molts) que et quedes adormida sola al bressol i jo allargo les tasques de casa una mica més i em prenc un segon cafè amb llet que assaboreixo una mica més. La majoria de dies però em reclames perquè t’adormi jo. Així que amunt i avall t'acabes dormint en braços. Sigui com sigui la becaina no dura més d'una hora.

I de nou el teu somriure m'avisa que ja no vols dormir més. Llavors juguem sobre el sofà, o a la ganduleta , o sortim de passeig, fem més bibis. Intento fer el meu dinar, dino a la tauleta del menjador mentre amb una mà et faig titelles. T'agafo a coll et faig tres o quatre o dotze petons més i tornes a fer una becaina d'una horeta.

Quan despertes la tarda ja es fosca, ja tens aquell neguit del finalitzar el dia, et distrec com puc quan de sobte sonen les claus, gires la mirada cap a la porta i saps que el papa és aquí.

Et banyem amb el papa, t'encanta fer xip-xap, t'agrada que t'ensaboni el cap. Llavors t’embolico com una croqueta i a l'habitació mentre una sona aquest cd que tan t'agrada, et faig un massatge i posem el pijama lentament. El papa t'agafa una estoneta i sento com rieu mentre em dutxo ràpidament. Ja demanes el teu últim biberó del dia.

A la teva habitació amb penombra ets prens el biberó lluitant contra la son, intentaré que mengis una mica més enganyant-te amb el xumet, però es que així aguantaràs fins les 4 del matí.

Et deixo al bressol casi abandonada al son, t'abraces al duduo, et faig un petó de bona nit i et dic per cinquantena vegada, que t'estimo. Que t'estimo molt i que no em cansaré de dir-t'ho mai.

Regals

Diumenge passat, com cada any, vam anar a la festa de Nadal que organitza la residencia on la meva sogre hi va en règim de centre de dia.
Ens reunim totes les families, i tots els residents i canten nadales, fan algun obsequi i un berenar.

Jo vaig portar a l'Emma penjada de la motxilla per evitar allò de que tothom la volgui despertari agafar. Era el primer cop que anàvem a un lloc amb tanta gent i tan soroll i la volia tenir ben aprop meu donan-li seguretat.

Quan vam arribar tothom ens volia saludar i veure la petita Emma. Un cop fetes les visites de rigor em vaig allunyar una mica de la multitud mentre feien pastorets perquè l'Emma s'adormís.

Sento una veu que em crida. Era la Mercè, una dona invident. Ets la jove de l'Amparo? que portes la nena??

Em vaig treure l'Emma de la motxilla i li vaig deixar a la Mercè. Amb les seves mans reseguia el rostre de l'Emma molt lentament, llavors li va agafar les mans i els peus, li va contar els dits, la va olorar i la va petunejar.

En acabat i amb ulls plorosos la Mercè em va dir " no saps pas el regal que m'has fet nena..." Tinc la certesa que per l'Emma també va ser un regal.
M'agradaria saber com va imaginar l'Emma, que li va explicar el tacte de la pell, que li va trasmetre la seva olor i els seus dits. Quina imatge mental va crear de l'Emma.

Sovint ens oblidem d'allò realment essencial. És una llàstima.

Aprofito per desitjar-vos unes bones festes, plena de regals invisibles als ulls i de de sensacions que ens escalfin el cor

Vincles

Fa dies que no escric, l'Emma em té absorvida al 200%, i les poques estones que em deixa respirar les aprofito o be per netejar i endreçar o be per estirar-me al sofà a menjar un tros de xocolata.
La maternitat seguix sent contradictoria. Tenim moments de tot. Però cada dia tenim moments més bonics, ara ja em segueix amb la mirada i em reconeix. Quant cantem ella també emet sons, somriu i riu moltisim i conec a la meva filla cada dia més.

I si, segueixo sense temps, enyorant a estones la meva vida d'abans. Recordant com era anar amb les semarretes sense glopades, aquelles dutxes llargues, aquells sopars romàntics, o aquell bolso monisim que portava al sortir de casa.

També m'he trobat amb algun entrebanc. Si una cosa estic aprenent es que mai pots dir d'aquesta aigua no beuré, o jo mai faré això...Perquè caus de quatre grapes.

La Lactància materna no ha acabat de funcionar, i després d'una mastits a 39 de febre, llagues, clivelles i fongs als pits; vaig decidir deslletar l'Emma. M'hi jugava la meva salut mental.

Jo que havia proposar fer LME fins als sis mesos i que tan criticava el biberó!!! Doncs resulta que sort en tinc del biberó, perquè sino, hagues deixat la salut mental i els mugrons pel camí.
Em vaig sentir molt mala mare per negar-li el pit a l'Emma , va ser el mes dur de la maternitat fins ara. Prendre i acceptar la meva decisió. Encara estic de dol i encara ploro quan veig una dona alletant al seu fill. Encara em fa mal a l'ànima. L ' Emma també ho va patir, em rebutjava el bibi i em buscava el pit constantment. Li explicava a totes hores bressolant-la que la mama havia decidit que era millor per les dos, donar el biberó, que entenia que no era facil per ella. Va ser dies durisims, fent pell amb pell amb l'Emma per compensar la negació del pit.

Ara ja portem 21 dies de bibi, i la cosa ha millorat. Estem més tranquil·les les dues.
Seguim aprenent i caminant plegades. Seguim creant vincles.
Hi ha dies que la miro i penso que com he pogut estar tant temps sense ella, altres ploro pensant en com m'espanta estimar-la tant,cada dia l'estimo més que l'anterior i no veig que aquest amor tingui un límit.

Escric el post amb l'Emma penjada a la motxilla no hi ha cosa que li agradi més que esta panxa amb panxa, amb el seu caparró entre el meu pit. Diue que l'estic malcriant, el que no saben és que és l' Emma la que m'esta malcriant a mi.

Avui he demanat l'excedència, no em vull perdre ni un suspir de la vida de l'Emma mentre pogui.

Prometo passar més sovint

Quarentena

Dimarts ja hauré fet la quarentena.

40 dies amb l'Emma. No puc dir que això de la maternitat sigui un camí de roses. No vull enganyar a ningú, per mi, aquest 40dies han sigut difícils. Evidenment hi ha moments de tot.
El cansament i la falta de son sempre juga males passades i ajuda a incrementar el neguit i el mal humor.

La desconeixença del nou membre de la família també. Perquè plora? que te? que he de fer? Pensava que l'instint seria més clar, però no. HI ha moments que no se que coi te l'Emma, ( cada vegada són menys aquest moments).

Els dies son llargs, però el temps passa ràpid, contradictori però cert. Cada dia es interminable...pit, bolquer, moixanes, non-non, pit, bolquer passeig,moixanes, pit... i la nit sols és una prolongació del dia, pit, més pit i resar perquè agafi el son ràpid de nou.

El tema lactància és un tema apart. El pit es esclau, el pit vol pràctica, per no parlar de les clivelles que tinc i de les estrelles que veig cada cop que l'Emma xuma. M'ha vist el pit ja mitja provincia, diuen que ja se'm curarà... que pasciència!. Estic desitjant començar a sentir tot allò que diuen que es sent quan dones el pit, la conexió, la màgia... De moment quan dono pit sols penso en que acabi ràpid, però també es cert que crec que és un gran regal que faig a l'Emma, que ens fem les dues, e intento recordar els beneficis d'amamantar i de ser alletat.

Tot això i més és la quarentena...

Però, ara que l'Emma ja em somriu quan li parlo, ara que l'Emma m'agafa amb les manetes els dits, els pits; ara que l'Emma em mira amb aquells ulls blaus tan bonics que té i suspira, oblido tot això i em quedo embobada mirant-la, sentint-la i pensant ufff és la meva filla!!! I em sento mooolt feliç


La meva fadeta és el millor que m'ha passat mai:)

L'Arribada de l' Emma

Passàven 10 dies de la DPP. Els ginecòlegs i llevadores cada cop que em visitàven em donàven pitjors noticies. Estava verda verda, no semblava que hagués de parir, això acabarà amb inducció, algun valent fins i tot em va dir que tenia tots els numeros perquè això acabés en cessàrea.

Jo estava tipa, tipa de panxa, tipa de males noticíes, tipa de caminar i de seguir tots els consells que em donàven per "fer feina de part".

Estava desmoralitzada, perquè no em poso de part? A més, els antecedents familiars no eren gaire bons, la meva mare va tenir dos cessàreas per no dilatar el suficient.

Finalment el dimarts dia 11 al matí, em tornen a fer monitors i visita i em diuen que dijous m'ingresen per provocar-me el part. Ara ja era qüestió d'assimilar-ho. Seria un part induït però la part bona es que sabia que com a molt, dissabte tindria l'Emma amb mi.

Els meus pares em truquen i diuen que el dimecres vindran a passar el dia amb mi, haviam si l'espera s'escurça una mica.

Em paso la tarda del dia 11 a casa vaguejant, no penso caminar més ni fer totes les tonteries que he estat fent aquest dies per adelantar el part. Em paso la tarda mirant pelis i la retresmissió de la diada per TV3.

A les 23h tinc molta son i marxo a dormir al llit.

Sobre quarts d'una m'aixeco amb una sensació extranya entre les cames. Sembla que se m'ha escapat una mica de pipi... ( això ja no hi ha qui ho aguanti penso per mi..).
Em netejo, em canvio i torno al llit. 5 minuts més tard, torno a notar la mateixa sensació, però aquest cop l'aigua riella cames avall. Estic trencant aigües.

Em llevo i observo el color de les aigües, son clares! perfecte!
Desperto a l'Andrés ( té un sort fort i ni s'ha adonat dels viatges al lavabo i la llum oberta.

- He trencat aigües!!
- Bien!!! Genial! mañana no curro!! ( ?¿??¿?¿? homes...)

Ens dutxem, recollim quatre coses i marxem al hospital. Truco als meus pares,perquè ho sàpiguen i perquè no vinguin a casa l'endemà. Envio un watsap a ma germana.

Al hospital arribo amh un somriure d'orella a orella, hi ha el mateix ginecòleg que el matí. Otra vez por aquí?

Dos hores de monitors, tacte i...Segueixo igual de verda, cap cm d'obertura enlloc i el coll de l'úter molt llarg. M'ingressen a planta.

- Quando tengas contracciones que te traigan otra vez al paritorio.

Pujem a planta, ens intal·lem a l'habitació. La 355. La companya d'habitació ha sigut mare per tercera vegada fa unes hores. Mentre l'Andrés va a buscar les bosses al cotxe, la veïna m'explica que ha tingut un part ràpid, natural, sense epidural i m'anima a que tingui un part igual. Li explico que la cosa pinta llarga i m'aconsella pujar i baixar escales i caminar pel passadís.

Son quarts de tres del matí. l'Andrés dorm a la butaca mata esquenes del hospital. JO estic nerviosa, expectant, feliç, i espero les contraccions amb candaletes.
A les quatre començo a notar un doloret intermitent i regular. No és com l'imaginava el dolor, ni de ronyons ni de regla. Però no dubto que son contraccions. Desperto l'Andrés i anem a caminar i m'ajuda a contar cada quan tinc les contraccions.

A quarts de sis del mati tinc contraccions cada 5 minuts. LI comento a la infermera i m'acompanyen al paritori. La veïna em desitja sort.

Altre cop monitors. La cosa comença a fer mal. I per primer cop, els monitors registren contraccions. NO son gaire regulars, però son contraccions. Dos horse més tard, la cosa fa mal de debó. Aguantable però mal. Dos llevadores se'm presenten i em diuen que elles son les que estaran amb mi. M'acomoden a una sala de dilatació, em donen una pilota, em posen els monitors inalàmbrics i l'Andrés ja pot entrar i estar amb mi.

Estic hiper contenta, eufòrica, no puc deixar de somriure inclus quan tinc contraccions,l' Andrés es pensa que m'han drogat! Les llevadors son dos sols, m'ajuden en tot, em respecten, m'ho expliquen tot... A quarts d'onze del matí em fan un tacte.
Ja he esborrat el coll de l'uter però no estic dilatada, la cosa va molt lenta i el fet d'haver trencat la bossa juga en contra. Ja farà casi dotze hores i la cosa s'ha d'accelerar. T'haurem de posar oxitocina Laura, m'expliquen com i el perquè. Accepto.

A les 12h del mitgdia em posen l'oxitocina i m'ofereixen la epidural. Dic que de moment aguanto. Una hora més tard demano la epidural " SI US PLAU!"

L'anestecista, un altre sol de dona m'explica com ho farài com funciona. Em deixarà un cateter i anirem administrant l'anelgèsia conforme la necessiti. Tothom es prepara. L'Angels, la llevadora resident es posa davant meu i em diu que he d'estar molt quieta. Em dona les dos mans i em diu que quan vingui contracció li apreti la mà i que pararan.

En mitja hora porto l'epidural i l'Andrés torna a estar amb mi. Riem, parlem, enviem watsaps a la família que espera a casa nostre...

A les 15h la Patricia em fa un tacte, li dic que estic nerviosa, que em fa por no dilatar, li dic que tan de bó pogui donar a llum abans que elles pleguin, que estic molt feliç.

- Tinc una molt bona noticia em diu... L'oxitocina funciona, estas de 7cm! nosaltres marxem a les 21h i tu ja tindràs a l'Emma als braços aquesta hora!

Mai havia estat tant feliç. Truco a l'Andrés que havia sortit a dinar i li dic que vingui de seguida. L'Emma està apunt d'arribar. Sento una llum que ompla l'habitació i m'il·lumina. ( potser si que m'han drogat...)

A quarts de 5 noto una sensació extranya. Crec que l'Emma està empenyent! Aviso la llevadora

- Ja li veig el cap! Tenim a l'Emma aquí!! Em diu que mentre preparant el quiròfan, vaig fent petites empentes cada cop que tingui contraccions.
L'anestecista està al cas i em sent queixar i be a veure com estic. Em posa una mica més d'anelgesia per l'expulsiu. Li dic que vull notar-ho i em diu que no em preocupi que ho notaré, però que no cal patir.

L'Andrés m'abraça i em fa un petó al front. Tu tens febre Laura! i li diu a la llevadora. Efectivament tinc febre. Porto casi 18h amb la bossa trencada i puc estar fent una infecció. L'Emma ha de sortir ja. Son les 17:15 i entrem al paritori. La Patricia, l'Angels, l'Andres i jo. Em posen en posició casi vertical a la cadira de parts. Amb un arc a sobre on recolzo les mans i faig força.

Començo a Empènyer. Ho fas molt be , segueix així. Apreto fort, molt fort i noto una pressió molt gran. Em donen un mirall i veig el cap de l'Emma. Aguanta Laura! ben fort! NO m'ho puc creure, estic donant a llum, sento a l'Emma casi aquí, miro a l'Andrés. Les llevadores em diuen que aguanti una mica mes que li treuren la volta de cordó i que si empenyo a poc a poc no em desgarraré. Així ho faig. NOto una cremor, ser que això vol dir que l'Emma arriba. Sembla que m' hagi de trencar.

- Ja surt -diu l'Angels- mira Laura mira com surt!!! Agafa la teva filla Laura! Aqui la tens , aquíla tens!

Noto l'Emma lliscant, una alliberació, una escalfor i ja tinc l'Emma sobre meu. Està calenta i vermella. És la cosa més maca que he vist mai. L'oloro i li faig petons. Soc la mama Emma!! l' Andrés mira amb ulls de flipat.

Son les 18h en punt. Una llum taronja ens banya a l'Emma i a mi. Una escalfor ens embolcalla, el temps s'atura.

Gràcies, gràcies, gràcies els hi dic a les llevadores. A tu Laura, ha estat un part preciós i la manera en com has viscut aquestes hores han facilitat molt la nostra feina!. M'emociono. I en aquell moment començo alletar l'Emma. NO hi ha res més al món.