Ha estat un Juliol complicat. I ja es sap, que les males notícies mai venen soles.
Els primers dies de Juliol erem al delta, un gran cap de setmana que no semblava avisar del Juliol que ens esperava. Encetava amb ganes una nova feina d'estiu, clausurava un curs escolar més... Semblava que començava a rutllar el projecte -NUB- i tots semblavem estar be. Va començar el mes amb un cansament físic, al qual es va unir el principi del final del projecte -NUB-.
Llavors, arribant a mitjans de mes la mort d'una persona que apreciava molt. Llavors l'accident de cotxe d'un conegut que m'ha deixat bastant tocada. Més tard el projecte -NUB- el tanquen de cop i em quedo amb tots els projectes que m'havien il·lusionat a les portes. Un altre disgust. Uns dies després el neguiteig d'un familiar que no es troba gaire be, llavors un sotrec dins meu inexplicable.
Queden 4 dies per acabar el mes. Una cosa bona podria passar no? Estic farta de les males noticies!
És el meu Karma? Merda Juliol home! si almenys fes bó... però ni al mar a escapar les penes nadant i puc anar!
Si tingues diners i fos més egoísta dilluns agafava un bitllet d'avió a l'altra punta del païs i no tornava fins oblidar la merda mes que he passat.
Laura dixit
I demà, un altre cop dijous i vull cridar ben fort... que n'estic fins els ovaris!
NO us perdeu la cançó, em té enamorada. Quan l'escolto, penso en el meu vaixell...
dimecres, 27 de juliol del 2011
dimecres, 20 de juliol del 2011
I demà, dijous
NO HAY MAL QUE CIEN AÑOS DURE
Ni mojito que no ajudi!!
Com sempre en aquesta vida, un s'ha de quedar amb les coses bones i escombrar les dolentes cap en fora.
I el meu Cohen que m' ajuda a fer neteja;)
Ni mojito que no ajudi!!
Com sempre en aquesta vida, un s'ha de quedar amb les coses bones i escombrar les dolentes cap en fora.
I el meu Cohen que m' ajuda a fer neteja;)
diumenge, 17 de juliol del 2011
Estrenant pis...
Davant de casa han fet uns pisos de protecció oficial. Uns 4 blocs molt grans que ocupen dos xamfrans.
Aques dies, mirant pel balcó, hem anat veient com tot de parelles anàven amoblant casa seva, que si ara la nevera, la taula, el sofà, les cortines... Ara que ja fa un parell de setmanes, ahir veiem com alguna d'aquestes parelles ensenyàven el pis als seus amics o familiars, i llavors reien fumant al balcó.
Jo m'ho miro des de l'altra banda del carrer. Reconec que no m'hi fixo gaire en els veïns, de fet no se ni la cara que fan. L'Andrés si, sembla del FBI sap les hores que entren que surten, els seus cotxes.. A mi mai m'ha interessat. Però aquest dies si que he anat mirant pel balcó com s'anaven instal·lant. Segurament perquè em sento identificada. Perquè recordo el dia que jo i l'Andrés vam anar a viure junts.
Era una barreja de moltes emocions i cansament. De voler fer les coses be. Van trigar molt a donar-nos les claus del pis, perquè eren de nova construcció i no es podien fer el contracte de lloguer fins que el bloc no hagués tingut el vistiplau de no se qui. Quan ens les van donar, un divendres nit, no ens ho podiem creure! JO era a Barcelona a casa d'una amiga que m'havia obert les portes durant una temporada fins que tinguesim les claus. Aquella nit L'Andrés va dur totes les caixes que havien anat guardant a casa seva fins al pis i el dissabte al matí erem els primers d'entrar a IKEA. Teniem un pressupost de 2000 Euros per amoblar tota la casa. Era el mes de novembre i quan vam arribar amb els mobles a les 17h a casa ja era fosc. I no teniem llum. Vam montar els mobles amb la llum d'un lot. El veí de davant, es va presentar i ens va llençar un cable, sense metafores, ens va llençar un cable des de casa seva perquè poguesim enxufar el calentador i alguna eina. Vam montar quatre coses i el llit i a les 23h dormiem agotats.
L'endemà els meus pares van venir ajudar-nos i vam aprofitar cada minut de sol. A les 17h ja ho teniem tot endreçat , nét i polit.
He de reconèixer l'experiència dels meus pares, que conten amb mes de 5 trasllats a les espatlles. I que van arribar a casa , i com una brigada professional van organitzar-ho tot. La mama es va encarregar de la logistica de la cuina, el papa i l'Andrés de muntar els mobles més dificils ( un armari que encara li diguem l'armari de l'horror) i jo anava netejant, recullin i decorant :)
Quan van marxar al vespre el pis ja començava a tenir cara i ulls, però va ser el dilluns quan ja vam tenir llum i vam poder omplir la nevera que allò, allò ja era casa nostra. Amb els cereals apunt per l'esmorzar, el Nesquik i els macarrons bullint per fer-nos el tàper quan allò ja era la nostra primera llar.
No canviaria ni un d'aquells moments. Malgrat l'estress, els nervis... La il·lusió de fer les coses be i de ser concients que aquell dia començavem a ser una família feien que ens sentisim afortunats.
I ara mirant pel balcó els veins no deixo de sentir compasió i enveja, els imagino discutint si falta alguna peça o no dins la caixa de mobles de l'Ikea o si les cortines s'han de penjar més amunt o més avall.
El problema de la vida, és que només es viu una vegada.
Aques dies, mirant pel balcó, hem anat veient com tot de parelles anàven amoblant casa seva, que si ara la nevera, la taula, el sofà, les cortines... Ara que ja fa un parell de setmanes, ahir veiem com alguna d'aquestes parelles ensenyàven el pis als seus amics o familiars, i llavors reien fumant al balcó.
Jo m'ho miro des de l'altra banda del carrer. Reconec que no m'hi fixo gaire en els veïns, de fet no se ni la cara que fan. L'Andrés si, sembla del FBI sap les hores que entren que surten, els seus cotxes.. A mi mai m'ha interessat. Però aquest dies si que he anat mirant pel balcó com s'anaven instal·lant. Segurament perquè em sento identificada. Perquè recordo el dia que jo i l'Andrés vam anar a viure junts.
Era una barreja de moltes emocions i cansament. De voler fer les coses be. Van trigar molt a donar-nos les claus del pis, perquè eren de nova construcció i no es podien fer el contracte de lloguer fins que el bloc no hagués tingut el vistiplau de no se qui. Quan ens les van donar, un divendres nit, no ens ho podiem creure! JO era a Barcelona a casa d'una amiga que m'havia obert les portes durant una temporada fins que tinguesim les claus. Aquella nit L'Andrés va dur totes les caixes que havien anat guardant a casa seva fins al pis i el dissabte al matí erem els primers d'entrar a IKEA. Teniem un pressupost de 2000 Euros per amoblar tota la casa. Era el mes de novembre i quan vam arribar amb els mobles a les 17h a casa ja era fosc. I no teniem llum. Vam montar els mobles amb la llum d'un lot. El veí de davant, es va presentar i ens va llençar un cable, sense metafores, ens va llençar un cable des de casa seva perquè poguesim enxufar el calentador i alguna eina. Vam montar quatre coses i el llit i a les 23h dormiem agotats.
L'endemà els meus pares van venir ajudar-nos i vam aprofitar cada minut de sol. A les 17h ja ho teniem tot endreçat , nét i polit.
He de reconèixer l'experiència dels meus pares, que conten amb mes de 5 trasllats a les espatlles. I que van arribar a casa , i com una brigada professional van organitzar-ho tot. La mama es va encarregar de la logistica de la cuina, el papa i l'Andrés de muntar els mobles més dificils ( un armari que encara li diguem l'armari de l'horror) i jo anava netejant, recullin i decorant :)
Quan van marxar al vespre el pis ja començava a tenir cara i ulls, però va ser el dilluns quan ja vam tenir llum i vam poder omplir la nevera que allò, allò ja era casa nostra. Amb els cereals apunt per l'esmorzar, el Nesquik i els macarrons bullint per fer-nos el tàper quan allò ja era la nostra primera llar.
No canviaria ni un d'aquells moments. Malgrat l'estress, els nervis... La il·lusió de fer les coses be i de ser concients que aquell dia començavem a ser una família feien que ens sentisim afortunats.
I ara mirant pel balcó els veins no deixo de sentir compasió i enveja, els imagino discutint si falta alguna peça o no dins la caixa de mobles de l'Ikea o si les cortines s'han de penjar més amunt o més avall.
El problema de la vida, és que només es viu una vegada.
diumenge, 10 de juliol del 2011
Colgada de la luna
"No creo que haga falta una razón
si nadie va a pedir ninguna explicación
si sabes que no puedes resistir,
quizá es la ocasión para dejarse ir.
Que pase lo que tenga que pasar,
la sangre llega al río pero el río lleva al mar,
compruebo en los bolsillos para ver
si tengo todo lo que tengo que tener."
Ariel Rot
Avui , tot més igual, tinc ganes de somriure, d'estar amb tu i amb tu i també amb tu, de saber d'aquells que fa temps que no se i d'aquells que tinc el costat, de cridar al món que malgrat ser una noia " colgada de la Luna" quan soc aquí i d'aquesta manera sento que res em podrar aturar!
Laura Dixit
si nadie va a pedir ninguna explicación
si sabes que no puedes resistir,
quizá es la ocasión para dejarse ir.
Que pase lo que tenga que pasar,
la sangre llega al río pero el río lleva al mar,
compruebo en los bolsillos para ver
si tengo todo lo que tengo que tener."
Ariel Rot
Avui , tot més igual, tinc ganes de somriure, d'estar amb tu i amb tu i també amb tu, de saber d'aquells que fa temps que no se i d'aquells que tinc el costat, de cridar al món que malgrat ser una noia " colgada de la Luna" quan soc aquí i d'aquesta manera sento que res em podrar aturar!
Laura Dixit
diumenge, 3 de juliol del 2011
Gust a estiu
Quan no tens temps, el temps que tens es gaudeix el doble.
Sé que arriben més hores de feina, però també se que tinc al davant un estiu molt especial. Amb més temps per mi del que puc imaginar i més ganes de viure el poc temps que tindré.
No vull desaprofitar ni un segon de tot el temps que tingui per ser jo i per fer allò que dongui sentit al que sento.
Estiu, sol, calor, mar, sorra, vi blanc, menta fresca, crits, rialles, cançons, piscina, infants, tren, castells, llibres, olors, jo...
M'acompanyes?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)