Gràcies, 2013!

Segueixo aquí. Amb la meva lluita diària de la conciliació impossible, de voler arribar a tot i de plorar per no arribar-hi.

Porto 4 mesos a la nova feina. M'agrada. Molt. M'exigeix més temps i dedicació del que creia i del que em plantejava. Però també és el meu moment.

L'Emma ja té 15 mesos. L'adoro. Camina, córre, canta, balla, crida, em crida, em demana, juga, i em demana, menja, dorm i em demana. I quan no em demana la demano jo. Ens enyorem.

I així, com una broma, així, amb aquesta rapidesa, conclou el 2013. I sols puc donar-li les gràcies i demanar a 2014 que no pasi a un ritme tan vertiginós. No volem crèixer més.

Vull parar aquest moment de la meva vida, congelar l'Emma i el seus rínxols; congelar aquesta mirada que em dedica quan obro la porta de la seva classe a la llar d 'infants. Vull allargar aquest matins de diumenge saltant al llit.


No se si soc feliç o no, el que sé és que sóc molt afortunada.


Feliç i gran 2014!

El pèndol

Diuen que la vida és com un pèndol que va i ve.

Hi ha temporades que el pèndol s allunya i no sabem quan tornarà. Temporades que les coses no surten bé, o es possen lletges i difícils. NOsaltres portàvem uns mesos així. Problemes de feina i econòmics, com mig païs, però que preocupen molt més quan tens una criatura.

A casa també i amb l arribada de l Emma tot està en un desordre extrany . Ens costa a tots trobar el lloc. Ens costa a l' Andrés i a mi trobar-nos. I molt.
I si hi ha petits problemes a diari encara més.

La setmana passada haviem de marxar de vacances. Quan erem allà i degut altres problemes, vam haver de tornar, quelcom dins meu es va accelerar. Vaig notar una força extranya, molt mal de cap com una explosió.

Sona el telèfon. Entrevista de feina. L' oferta pinta bé. Entrevista de feina d aquí 2 hores? sort que acabem d arribar. Em dutxo i marxo.

Passo la primera entrevista. L' Endemà al mati, segona entrevista. L' Endemà la feina és meva. I de pedagoga. Ni en somnis. És la feina que sempre havia desitjat.

A tot això, mirant escoles bressol.

Al poble ni havia una que m agrada molt, per sobre de les altres. Però sabia que era molt complicat entrar. Les places s adjudiquen al maig.

Truco. Acaben de tenir una baixa. Tenim plaça. Vine avui mateix a fer papers i entrevista amb la tutora. Haurà de ser a la tarda, al mati firmo un contracte...

Tornem de firmar el contracte, de fer papers de la llar d infants. Parlem amb l Andrés al cotxe sobre una compra necessària. Ens cal una altra cadireta pel cotxe. Però
d on treiem els diners? Semàfor vermell . Mirem per la finestra i al costat del container hi ha una cadireta. I està perfecte!

La carraguem al cotxe. L Andrés treu la roba per rentar-la. A dins la funda hi ha 10 euros per poder comprar la primera bata de l Emma.

El pèndol ha tornat.

Dimecres a Sabadell comença la que pot ser la feina de la meva vida. Avui he deixat a la fada per primer cop a la llar. Ha sigut un parell d horetes.
He plorat molt més jo que ella. Quan l hem recollit ens hem abraçat tots tres i hem marxat a passar el dia a Sabadell.

Avui he sentit una cosa que fa temps que no sentia. Avui he sentrit que quan estem els tres tot és perfecte. Que hem de ser els tres per avançar i que l' univers ens està donant una empenta perquè creu en nosaltres.

11 mesos

Avui l Emma fa 11 mesos.

Ens queda un mes plegades abans que m' incorpori a la feina. Abans que comenci la cangur.

Fa un any estava a punt de donar a llum. Els dies es feien llargs.

Aquest casi any ha passat com un suspir.

Els primers mesos pensava que volia tornar a ser jo, a tenir temps per mi, a recuperar una mica la meva vida. Però tot ha canviat.

I una merda, res em realitza més que veure't creixer i estar al teu costat. Em necessites ara i amb tu. M he cregut el conte del feminisme. Feminull sisme mal entès.

No vulld separar-me de la meva filla. El dia del seu primer aniversari he de deixar la meva filla en mans d una coneguda que farà de cm angur les hores que jo no hi soc. No m agrada que sigui així. Gens.

Que ningú ens robi aquest mes fada:)

Això va de debó...

Fa casi tres mesos que no entro aquí. Ni al meu blog ni al dels altres. No tinc temps. L'Emma, la recerca de feina, la casa i la família ocupen tot el meu temps.

Però no vull que aquest blog caigui en l'oblit, perquè quan tingui més temps el vull recuperar.

Us deixo, als meus seguidors un parell de fotografies de la meva petita gran Fada Emma. Ella està molt bé, més simpàtica i guapa. Cada dia aprén i fa alguna cosa nova. Cada dia te mil hores i cada dia és diferent. Mil coses a descobrir i jo per contemplar-les. Ja m'he acostumat a no dormir suficients hores. També aquest desordre a casa.

Estic aprenent i reflexionant moltes coses que mai m'havien passat pel cap. La maternitat em sorprén costantment i em fa retrobar-me, analitzar-me i evaluar-me constantment. I a la nena que jo vaig ser també.

Però és veu feliç oi? NO ho dec fer tant malament doncs

un dia amb tu

El walkie il•luminat sobre la meva tauleta de nit, m'avisa que ja t'has despertat.
Ja no vols dormir més avui. Pujo la persiana de la teva habitació, et canto el bon dia dia, bon dia sol... Em somrius d'aquella manera que fas que oblidi tota la son que porto enganxada als ulls.

Bon dia princesa! t'agafo en braços i tu et treus la son que et queda rodejant-me amb els teus braços el meu coll. Et vaig tres o quatre o dotze petons mentre t'explico que et canvio el bolquer.

Et torno agafar i anem a la cuina, mentre s'escalfa el teu bibi jo em preparo un cafè amb llet.
Ja al menjador t'assec a l'hamaca i tu jugues 10 minuts amb els ninus que pengen com si no els haguessis vist mai. Quant estic apunt d'acabar el cafè ja em reclames el teu esmorzar i d'una revolada et prens el teu biberó. Quan m'anadono ja em de tornar a canviar perquè puntual com sempre, ja has buidat el budell.

Canviem el bolquer, traiem el pijama, fem petonets als peus i els hi diem bon dia a cada un dels dits dels peus i les mans. Et vesteixo i rentem la carona. Ens mirem al mirall! Que guapa que estàs! i et faig, tres o quatre o dotze petons més.

Et deixo al bressol agafada al "dudu" i amb els elefantets girant sobre el teu cap. Mentres jo faig els llits, recullo quatre coses, netejo el bibis, passo l'escombra i si encara no m'has reclamat, em puc vestir.

Hi ha dies( no son molts) que et quedes adormida sola al bressol i jo allargo les tasques de casa una mica més i em prenc un segon cafè amb llet que assaboreixo una mica més. La majoria de dies però em reclames perquè t’adormi jo. Així que amunt i avall t'acabes dormint en braços. Sigui com sigui la becaina no dura més d'una hora.

I de nou el teu somriure m'avisa que ja no vols dormir més. Llavors juguem sobre el sofà, o a la ganduleta , o sortim de passeig, fem més bibis. Intento fer el meu dinar, dino a la tauleta del menjador mentre amb una mà et faig titelles. T'agafo a coll et faig tres o quatre o dotze petons més i tornes a fer una becaina d'una horeta.

Quan despertes la tarda ja es fosca, ja tens aquell neguit del finalitzar el dia, et distrec com puc quan de sobte sonen les claus, gires la mirada cap a la porta i saps que el papa és aquí.

Et banyem amb el papa, t'encanta fer xip-xap, t'agrada que t'ensaboni el cap. Llavors t’embolico com una croqueta i a l'habitació mentre una sona aquest cd que tan t'agrada, et faig un massatge i posem el pijama lentament. El papa t'agafa una estoneta i sento com rieu mentre em dutxo ràpidament. Ja demanes el teu últim biberó del dia.

A la teva habitació amb penombra ets prens el biberó lluitant contra la son, intentaré que mengis una mica més enganyant-te amb el xumet, però es que així aguantaràs fins les 4 del matí.

Et deixo al bressol casi abandonada al son, t'abraces al duduo, et faig un petó de bona nit i et dic per cinquantena vegada, que t'estimo. Que t'estimo molt i que no em cansaré de dir-t'ho mai.

Regals

Diumenge passat, com cada any, vam anar a la festa de Nadal que organitza la residencia on la meva sogre hi va en règim de centre de dia.
Ens reunim totes les families, i tots els residents i canten nadales, fan algun obsequi i un berenar.

Jo vaig portar a l'Emma penjada de la motxilla per evitar allò de que tothom la volgui despertari agafar. Era el primer cop que anàvem a un lloc amb tanta gent i tan soroll i la volia tenir ben aprop meu donan-li seguretat.

Quan vam arribar tothom ens volia saludar i veure la petita Emma. Un cop fetes les visites de rigor em vaig allunyar una mica de la multitud mentre feien pastorets perquè l'Emma s'adormís.

Sento una veu que em crida. Era la Mercè, una dona invident. Ets la jove de l'Amparo? que portes la nena??

Em vaig treure l'Emma de la motxilla i li vaig deixar a la Mercè. Amb les seves mans reseguia el rostre de l'Emma molt lentament, llavors li va agafar les mans i els peus, li va contar els dits, la va olorar i la va petunejar.

En acabat i amb ulls plorosos la Mercè em va dir " no saps pas el regal que m'has fet nena..." Tinc la certesa que per l'Emma també va ser un regal.
M'agradaria saber com va imaginar l'Emma, que li va explicar el tacte de la pell, que li va trasmetre la seva olor i els seus dits. Quina imatge mental va crear de l'Emma.

Sovint ens oblidem d'allò realment essencial. És una llàstima.

Aprofito per desitjar-vos unes bones festes, plena de regals invisibles als ulls i de de sensacions que ens escalfin el cor

Vincles

Fa dies que no escric, l'Emma em té absorvida al 200%, i les poques estones que em deixa respirar les aprofito o be per netejar i endreçar o be per estirar-me al sofà a menjar un tros de xocolata.
La maternitat seguix sent contradictoria. Tenim moments de tot. Però cada dia tenim moments més bonics, ara ja em segueix amb la mirada i em reconeix. Quant cantem ella també emet sons, somriu i riu moltisim i conec a la meva filla cada dia més.

I si, segueixo sense temps, enyorant a estones la meva vida d'abans. Recordant com era anar amb les semarretes sense glopades, aquelles dutxes llargues, aquells sopars romàntics, o aquell bolso monisim que portava al sortir de casa.

També m'he trobat amb algun entrebanc. Si una cosa estic aprenent es que mai pots dir d'aquesta aigua no beuré, o jo mai faré això...Perquè caus de quatre grapes.

La Lactància materna no ha acabat de funcionar, i després d'una mastits a 39 de febre, llagues, clivelles i fongs als pits; vaig decidir deslletar l'Emma. M'hi jugava la meva salut mental.

Jo que havia proposar fer LME fins als sis mesos i que tan criticava el biberó!!! Doncs resulta que sort en tinc del biberó, perquè sino, hagues deixat la salut mental i els mugrons pel camí.
Em vaig sentir molt mala mare per negar-li el pit a l'Emma , va ser el mes dur de la maternitat fins ara. Prendre i acceptar la meva decisió. Encara estic de dol i encara ploro quan veig una dona alletant al seu fill. Encara em fa mal a l'ànima. L ' Emma també ho va patir, em rebutjava el bibi i em buscava el pit constantment. Li explicava a totes hores bressolant-la que la mama havia decidit que era millor per les dos, donar el biberó, que entenia que no era facil per ella. Va ser dies durisims, fent pell amb pell amb l'Emma per compensar la negació del pit.

Ara ja portem 21 dies de bibi, i la cosa ha millorat. Estem més tranquil·les les dues.
Seguim aprenent i caminant plegades. Seguim creant vincles.
Hi ha dies que la miro i penso que com he pogut estar tant temps sense ella, altres ploro pensant en com m'espanta estimar-la tant,cada dia l'estimo més que l'anterior i no veig que aquest amor tingui un límit.

Escric el post amb l'Emma penjada a la motxilla no hi ha cosa que li agradi més que esta panxa amb panxa, amb el seu caparró entre el meu pit. Diue que l'estic malcriant, el que no saben és que és l' Emma la que m'esta malcriant a mi.

Avui he demanat l'excedència, no em vull perdre ni un suspir de la vida de l'Emma mentre pogui.

Prometo passar més sovint