Pàgines

dissabte, 29 de gener del 2011

Que fer, o no fer...

No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
No hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
NO hi penso. Passo
NO hi penso. Passo

i finalment...

Hi penso. Ho faig.

li dic o no?

No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic
No li dic

I finalment...

Li dic.

I penso.. he fet be? Com em sento?


Tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta
tonta

però....

Somric.

Demà serà un altra dia..

Algú ho enten? Perquè jo no...

Bon cap de setmana

dimecres, 26 de gener del 2011

Maldecaps

Tinc dos sentiments contradictoris dels quals no puc escapar aquest dies.

Per una part, sento que he fracasat o em sento trista per no haver aconseguit una de les petites coses que desitjava.

Per altra banda però, em sento malament per sentir-me malament per una tonteria així, quan dia a dia veig problemes molt greus i gent que amb molt menys que jo és molt més feliç.

Per tant em renyo a mi mateixa diguent allò de "però si hauries de sentir-te afortunada cada dia.." però per altra banda, porto tres dies molt trista pel meu últim fracàs, per insignificant que sigui..

Quina merda tu, ni rallar-me puc sense renyar-me! tanta moralitat i tan sentit de la responsabilitat! Amb lo que m'agrada plàyem ( s'escriu així?) i la meva ment, l'altra bessona no m'ho deixa fer!!

divendres, 21 de gener del 2011

De pedagogues i de perquè realment vaig deixar la universitat.

Casualitats de la vida.. una de les meves tutores de l'acadèmia de les opos, era companya meva de classe. Jo dolenta com soc per enrecordar-me de les cares no la vaig reconèixer. De fet a la uni sempre vaig ser molt autista. Potser perquè tenia molta feina fora de la uni, potser perquè mai vaig fer vida de universitària.

Total, l'altra dia mentre em corretgia l'examen i em donava el nou temari em diu..
" tu anaves a la UB oi? vas fer pedagogia?" i jo si, per? Anàvem juntes a classe!! vam coincidir un parell d'anys!
Ah! molt bé, he passat molts anys a la universitat, he coincidit amb molta gent, em sap greu però ara no em sones..Tot be?

- Ella : Si, vaig acabar la uni, em va costar molt trobar feina, però mira ara estic aquí fent tutories i tal, son moltes hores, però be. Almenys faig de pedagoga. I tu que tal? No veig que siguis llicenciada a la teva fitxa... ( bravo maca, aquí te has lucido..)

- JO: No, em falten un parell d'assignatures per acabar la carrera, farà un parell d'anys que la vaig deixar per altres temes i mira.. no trobo mai el moment, i com que ara busco certa estabilitat laboral he pensat en preparar opos...-

-Ella: Oh quina pena no? que no t'agradava? que t'anava molt malament? Qui hauria de dir que acabaria sent la teva profe..!! ( i seguim fotent la pota eh!!)

-Jo: bueno, pena cap, les coses van com van, la pedagogia sempre m'ha agradat, però al final no gaudia a la universitat i ja que és algo per mi, vaig decidir prendre’m un respir. Mai he volgut que la carrera fos això, sols una carrera, sols un títol. I si que ho hauria de dir.. tot i que això que feu vosaltres no es gaire pedagògic no? Vull dir de fet et mires les respostes al ordenador, em corregeixes els exàmens i fas fotocopies del llibre per donar-me el tema de la setmana no? Vull dir que realment de cara l'alumnat molta pedagogia no hi ha..

- Ella : si, tens raó, però treballo de pedagogia i em guanyo be la vida!

- JO: Genial doncs! m'alegro molt ....

- Ella: Per cert, encara hi ha el Lozano a la Uni? ( un cop vaig decidir que qui em tornes a preguntar això li escupiria a la cara).

-JO: No ho se, ja puc marxar?

- Ella: Si! i recorda preparar-te el tema per la setmana que be...

- JO: I tant, soc una bona alumne, encara que no sigui llicenciada!

En fi, tot plegat quina pena no? Si, legalment no soc pedagoga i ella si, però crec que de pedagogia en tinc mil vegades més jo que ella. I de les classes n'he tret molt més profit jo que ella, això segur..

PD: tenia pensat acabar el post aquí, però com que sona una cançó que em toca la fibra, m'ha donat per buidar una mica més i podria explicar perquè realment vaig deixar la universitat. De fet és una cosa que molta gent ens pregunta i que poques vegades he explicat.
Vaig començar a estudiar la carrera quan toca, al aprovar la selectivitat just a l'any que havia d’aprovar-la. Mai he sigut alumne d’excel•lents però si que sempre he treballat dur i durant el batxillerat tenia molt clar que volia anar a la universitat, sobretot que volia marxar de casa. I vaig estudiar molt per poder aprovar la selectivat. Pels pels però vaig aprovar i per nota vaig entrar a fer Pedagogia a la UB. Mai em vaig sentir còmode a la universitat. Mai em va agradar, mai em va motivar. Si l'educació i la pedagogia em motivant i sempre he treballat al món de l'educació però la universitat hem costava molt. De fet intentava trepitjar-la lo menys possible i anar sols per fer l'examen. Els primers anys van ser horribles, també perquè personalment no passava per un bon moment i el que menys m'importava era la universitat.
Al cap de tres anys, vaig començar anar de tardes i em sentia més integrada amb el grup classe i em van tocar tres professors que em van fer veure la pedagogia diferent i que em van engrescar ( L'Albert, el Javier, el Serafín..)i amb dos anys vaig fer tres anys de la carrera, però llavors, i aquí va se on la vaig cagar, em va poder més anar a viure amb la parella que la carrera i em va ser impossible compaginar la feina amb la carrera, la casa.. i ho vaig tornar a deixar penjat. Al cap de dos anys em vaig agafar un any sense currar per poder cuidar la sogre i encarrilar la situació familiar i vaig aprofitar per seguir amb la carrera.. Va ser un any difícil, però al juny ( el mateix juny que em casava) vaig aprovar-ho tot i em vaig quedar a tres assignatures de tenir la carrera...
L'altra setembre em vaig apuntar per treure-me-les però al mes d'octubre vaig començar a tenir atacs d'ansietat al arribar a la uni. Era una sensació molt rara, però no podia ni obrir la porta de la facultat. Vomitava, em costava respirar..NO em pregunteu perquè em passava perquè no ho se! Sols se que nomes pensar en la uni, en la carrera, en les tres signatures, em posava malalta i que el dia que al Hall de pedagogia em va entrar un yuyu ( per cert cap dels estudiants que llavors seran grans pedagogs es van acostar a dir-me.. ei necessites ajuda...)em vaig prometre a mi mateixa que no tornaria a la universitat fins que ho visques d'una altra manera. NO cal deixar-se la pell. NO cal estar lligada a la universitat tota la vida. La carrera havia de ser un aprenentatge i no un demostrar a la societat el que puc o el que no puc. I ho vaig deixar. I no se si algun cop i tornaré, ara mateix sento que no estic preparada per tornar a la uni, però que em mereixo el títol també i que algun dia he de fer el pas també..

Bon cap de setmana a tothom!

dimarts, 18 de gener del 2011

So long...

Sona So long, Mariane del Leonard Cohen. Em fan molt mal els ovaris. Estirada al sofà de l'estudi, mirant com es pon el sol. Sento una barreja de nostalgia, emoció, enyorança que em provoca un nus a la gola com fa temps que no tenia. Gaudint de la sol·litud de la casa a aquesta hora, em venen a la ment records, percepcions, sensacions que intento lligar dins el meu cap, com si hi haués de trobar un missatge amagat. Però no, sols son pinzellades, acords, records...
I em deixo portar per la música mentre em tapo amb la manta i m'agafo la panxa ben fort i penso, quan de temps, (So Long) Laura, quan de temps fa que no t'anadones que encara ets una nena?

diumenge, 16 de gener del 2011

Destar/odiar

odiar

v. tr. [LC] Sentir odi (contra algú o alguna cosa). Odiava aquella gent a mort. Sempre ha odiat les discussions

detestar

v. tr. [LC] Avorrir. 1 v. tr. [LC] Tenir aversió (a algú o a alguna cosa). Avorreixo la mentida. Avorria els hipòcrites que malparlaven del director.


Detesto:

- La gent que no et mira els ulls quan et parla
- Que estiguis esperant per comprar una entrada al cine i la parella del davant perdin el temps dubtant sobre quina pel·licula veure.. ( les decisions, fora de la fila siusplau)
- Comprar el diari i que dins hi hagi un sumplement de publicitat.
- La gent que no sap beure.
- la gent que et deixa passar a la cua del supermercat com si et salves la vida. O em deixes passar o no, però no penso aguantar la cara de "peromirasisoybuenapersona..."
- Els embotits, no els soporto, em fan fàstic. I si, TOTS.
- Parlar amb algu per telefon i adonar-me'n que l'altra persona ha aprofitat l'estona d'estar al lavabo per trucar-te...


Odio:

- Els croisants pintats amb xarop brillant que fa que et quedi part del berenar enganxat als dits.
- Els cargols.
- Planxar
- La gent que no sap parar de fer bromes. Una vale, dos també, tres... cansa
- La llei que fa que com més tard arribi a casa més em costi trobar aparcament.
- Les amanides de pasta. No tot queda be amb la pasta i no tot si val!!!
- Que les portes del metro/tren, es tanquin als meus morros. Odio al maqunista que no les obre de nou per deixar-me entrar.
- La gent que diu.. " jo de la política passo.."
- Sortir de la dutxa i veure que algú s'ha secat poc abans amb la MEVA tovallola.
- La gent que obre un caramel al cine a poc a poc. Millor rapid que no tres hores escultant el crec-crec.
- Anar a buscar al armari aquell tros de xocolata que guardava per un moment així i descobrir que ja no hi es!


dimecres, 12 de gener del 2011

lliçons de vida

He rebut una lliçó de vida de qui menys m'ho esperava. La vida és molt injusta.
T'ha tocat a tu, ets encara una nena però t'ha tocat aquesta lluita, tots plorem i tu a sobre ens dones lliçons a tots desmostrant ser més madura que cap de nosaltres. Regalant-nos un somriure, i la certesa que tot anirà be.

Estem, estic amb tu.

diumenge, 9 de gener del 2011

Els morts del Facebook

Ja conec tres casos. Tres persones que ja no són amb nosaltres, que ens han deixat però que segueixen virtualment amb nosaltres gràcies al facebook ( lo de gràcies és un parlar, ja que em sembla una situació difícil..).

Resulta que donar de baixa a un difunt del facebook és casi missió impossible. Has d'enviar no se quants certificats de defunció i no se quines histories més al senyor del facebook i tot i així no ho han aconseguit.

Recordo que als dos dies de morir la persona x vaig començar a veure al seu mur missatges del pal " no t'oblidarem", " com s'esta allà dalt?" "t'estimem..." i tb el més macabra de tot, gent que no sabia que havia mort i li deixaven missatges com: " Dema ens trobem a casa fulanito, vens?" o " ell tiu que fa dies que no sabem de tu, tot be?" i clar, a mi s'hem glaça la sang. L'altra dia comentant-t'ho amb una amiga em deia - "doncs jo ho trobo be que la gent es pogui acomiadar aixi i que la gent segueixi sentint-lo aprop".
A mi em sembla una broma macabra tot plegat. Si demà m'atropella un cotxe i desapareixo del mapa també m'agradaria fer-ho del facebook.. haviam si encara morta i tot, m'enviaran invitacions a la granja o a las galletas de la fortuna!!

En fi, sense riures, que en penseu? Què hem de fer amb els morts del facebook?

Bona setmana,

PD: Volia "postejar" la lletra de la cançó de Silvio perquè em sembla una maravella, però el temps és or, per tant escolteu-la antentament. Segur que us enganxa

dijous, 6 de gener del 2011

Happiness


Ahir vaig arribar a Barcelona despres de 5 dies a Londres. Vaig arribar al migdia, per poder guadir de la tarda-vespre de reis. Un dels meus dies preferits de l'any. Anar a esperar els reis és de les coses que sempre m'han fet il·lusió.
Potser pels records que em porta de la infantesa, potser perquè encara crec en els tres reis, potser perquè és impossible no entregar-se a la màgia de la cavalgata i dels ulls ilusinats dels infants.

Ahir era una barreja de moltes emocions tot mirant els reis. Emocions d'agotament i felicitat per la setmana que he passat a Londres, emocions d' enyorança i d'unes ganes boges d'estar amb l' Andrés.

La veritat es que el viatge a Londres m'ha anat molt bé, no només culturalment parlant. NO només per conèixer una mica una ciutat que desconeixia, per gaudir de l'amistat, sino també per extreure'm una mica de la Laura guerrera del dia a dia. De poder mirar la meva situació des de lluny i simplement escoltar-me.
I adonar-me'n que no cal tenir por, que no cal dubtar, que sovint lo mes essencial i el més important es sols dins nostre i que quan estem perduts sols ens cal trobar-nos a dins i no a fora.

Que la vida no és fàçil tothom ho sap, però que ens la compliquem sovint també ho és. I jo de complicar-se la vida en se un munt. I sovint fugir i dedicar-me sols a caminar fins que els peus em facin mal, a riure, a centrar-me sols en fer de turista gaudint de cada moment amb ulls d'infant, sovint, és el que més m'omple.

Bon any nou a tots, tinc el convenciment que aquest any serà un any clau per mi, molt més que l'any que em deixat que per mi va significar moltissim. Però visc aquest 2011 amb moltes ganes i amb la certesa que la vida m'esta esperant amb tota la seva força.



PD: Londres és impresionant, però com be va dir la Miríam des del primer moment que vaig trepitjar la ciutat vaig saber que hi tornaria.